Corts Valencianes (Antic Règim)
Les Corts Valencianes històriques o corts forals valencianes foren el màxim òrgan normatiu i de representació del Regne de València des del segle XIII fins al XVIII. Els seus acords tenien força de llei i vinculaven a les parts, inclosa la corona, per la qual cosa no es podien revocar ni modificar si no era amb un altre acord de les corts. Les seves característiques eren semblants de les Corts Catalanes i a les Aragoneses i en la seva configuració institucional recull tota la tradició representativa acumulada d'ambdós regnes. La creació d'unes corts valencianes respon a la voluntat dels primers sobirans posteriors a la conquesta de València de no adscriure el nou territori conquerit al Regne d'Aragó per tal de mantenir l'equilibri institucional i de forces en el si de la Corona catalano-aragonesa; d'aquesta manera, si bé es mantenia el tradicional concurs dels estaments en la presa de decisions importants, l'augment de la divisió territorial millorava la capacitat de negociació de la corona incrementant els actors de l'altra part.
Les corts estaven formades pel rei i els tres braços clàssics de la representativitat medieval: l'eclesiàstic, el militar o noble i el reial o territorial. El rei convocava i obria les corts amb una proposició reial que sempre incloïa una petició d'ajut econòmic final, el qual, si s'obtenia, era recompensat amb canvis legislatius favorables. Quan les lleis eren d'iniciativa reial es denominaven "Constitucions" i si ho eren dels braços "Capítols de Corts". Si eventualment el rei, fora de les corts aprovava una llei de forma unilateral rebia el nom d'"Acte de Corts" i requeria la seva ratificació per part de las corts. Aquest model en la presa de decisions, comú als estats peninsulars de la Corona d'Aragó, és el que va donar lloc al que s'ha denominat pactisme.
A partir de les Corts de València de 1418, es creà una comissió permanent denominada Diputació General encarregada de l'administració tributaria, semblant a les que feia un cinquanta anys s'havien creat per Aragó i per Catalunya, i que, com aquestes, acabaria per configurar un autèntic poder executiu en l'àmbit de les competències de les corts, la Generalitat Valenciana.
Eventualment, i de manera més accentuada a partir del segle XVI, les Corts Valencianes es celebraven en el marc de les Corts generals de la Corona d'Aragó, i en aquest cas les sessions tenien lloc en alguna població fronterera entre Catalunya i Aragó, com era obligat per aquests casos.
Història [modifica]
Després de la conquesta i durant el regnat de Jaume I, les necessitats econòmiques i militars de la Corona motivaren algunes reunions del rei amb representants dels tres grups estamentals: la noblesa, el clergat i els grups urbans de les viles reials (controlat per la burgesia), per tal d'obtenir prestacions militars o econòmiques. Les necessitats econòmiques motivaven aquestes reunions, i a principi del segle XIV ja es pot parlar d'una constitució estable i definitiva de les Corts del regne de València.[1]
No obstant això, de les del regnat de Jaume I, la més importants d'aquestes reunions fou la de l'any 1261 a València, en la qual el rei jurà i promulgà els Furs. Com a mostra de la importància econòmica per a la corona de les Corts, el rei va jurar els furs a canvi de 48.000 sous, que li van fer la ciutat de València, els llocs i viles de l'horta de València que pertanyien a clergues i nobles, i les viles de Castelló de la Plana, Vilafamés, Onda, Llíria, Corbera, Cullera i Gandia.
En aquestes Corts, el rei Jaume I instaurà als seus successors l'obligació de celebrar Cort general a València al principi de cada regnat, dins un mes d'haver arribat a la ciutat. Aquesta norma es va reiterar en unes altres Corts el 1271, celebrades també per Jaume I, i, més tard, pel seu fill, Pere el Gran, que va acotar la convocatòria de les corts al primer mes de cada regnat. Aquestes eren les úniques reunions preceptives, però el rei reunia les Corts en altres ocasions, quan tenia necessitat.
El 1302, Jaume el Just establí l'obligatorietat de la seua celebració cada tres anys. Més tard, Pere el Cerimoniós, a les Corts de València de 1336, va confirmar aquesta celebració triennal, precisant que s'havia de fer per Tots Sants (1 de novembre).
És durant el segle XIII i els principis del XIV quan s'hi van afegir la resta de viles i llocs del regne de València, fins les corts de 1329, on es va aconseguir una representativitat territorial completa, sent ja les corts de tot el regne.
A partir d'aquest moment, no sempre es reunien les ciutats i viles més importants, sino que es reunien unes o altres segons els temes tractats. No obstant això, la representació era generalment gran. Per exemple, a les Corts de València, de l'any 1510: Ademús, Alacant, Alcoi, Alpont, Alzira, Biar, Bocairent, Borriana, Cabdet, Castelló de la Plana, Castielfabib, Cullera, Llíria, Morella, Ontinyent, Oriola, Penàguila, Peníscola, València, la Vila Joiosa, Vila-real, Xàtiva, Xèrica i Xixona.
Les Corts de València de l'any 1418 creen la Generalitat, amb una duració dels càrrecs de tres anys. És a mitjan segle XV a on les institucions valencianes estaven plenament consolidades.
Amb la unificació de les corones de Castella i d'Aragó, les Corts del regne de València van perdent lleugerament poder i es convoquen menys freqüentment durant el segle XVI, i es fa més palès al segle XVII. De fet, la decadència és clara i es darreres foren celebrades a València l'any 1645. Finalment, després de la Guerra de Successió Espanyola el 1707 i els Decrets de Nova Planta, s'abolí el dret valencià i amb ell el regne.
Les Corts ja no foren convocades ni celebrades fins a la seua nova implantació per l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982. Des de l'entrada en vigor d'aquest estatut d'autonomia, les Corts Valencianes tenen un funcionament modern com cambra legislativa representativa amb sufragi universal, lliure i directe. La cambra s'ha reunit diverses vegades fora de la ciutat de València, fet que s'ha impulsat en les últimes legislatures.
Notes [modifica]
- ↑ ‘'Las cortes forales valencianas, María José Carbonell Boria (veure Anuari de dret parlamentari núm. 1))
