Cotó fluix de sucre

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Cotó de sucre)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dona que prepara cotó fluix de sucre

El cotó fluix de sucre és una llaminadura formada per una sèrie de fils de sucre enredats al voltant d'un pal. Es prepara amb una màquina especial i es ven normalment en fires i altres esdeveniments festius. El color característic del cotó fluix de sucre és el rosa, encara que també és popular una barreja de rosa, porpra i blau.

Al tacte, el cotó fluix de sucre és suau i molt similar al cotó (d'aquí ve el seu nom) quan és sec, però es dissol amb facilitat a la boca i deixa enganxoses les mans i la cara. No posseeix una aroma característica, però és normal que les màquines utilitzades per fabricar-ne tinguin una forta olor de caramel o sucre.

El cotó fluix de sucre també és un dolç molt popular en espectacles de circ.

Història[modifica | modifica el codi]

Dues nenes que mengen cotó fluix de sucre

La base del que avui es coneix com cotó fluix de sucre va néixer cap a l'any 1400 a Itàlia, on els cuiners solien escalfar sucre fins a fer-lo líquid i després, amb un forquilla o un estri semblant, formaven llargs fils flexibles que a continuació embullaven i usaven com a decoració d'altres postres a base de xocolata o crema. No obstant això, aquest tipus de preparació consumia molt temps i es tornava massa car, per la qual cosa mai no es va fer gaire popular. No va ser fins als últims anys de la dècada de 1890 quan els fabricants de caramels William Morrison i John C. Wharton van crear una màquina capaç de formar fils fins de manera automàtica amb el sucre líquid, fent passar sucre líquid barrejat amb colorants per un teixit.

L'invent va ser presentat primer a la Fira Mundial de França de 1900 amb el nom fairy floss ('seda de fades'), i després a la Fira Mundial de Saint Louis (Estats Units) de 1904 a un preu de 25 centaus la porció (un preu excessiu per a l'època, però que no va evitar que es convertís en un èxit). Més tard les botigues de llaminadures van començar a comprar les màquines oferint el producte per un preu inferior i amb el nom de sugar spun ('filat de sucre'). No obstant això, les màquines resultaven fràgils, de manera que el producte no es convertia encara en l'èxit massiu que és avui.

Cap al 1940, una altra empresa, Gold Metal Products, va crear un altre model en base al mateix principi, fent màquines més sòlides i formades per peces metàl·liques més resistents i menys proclius a fallades. D'aquesta manera, la llaminadura es va acabar de consolidar entre la gent ja que baixà el preu final de cara al consumidor. El funcionament d'aquesta màquina és el mateix del de les màquina actuals: el sucre barrejat amb colorant es col·loca al centre de la màquina on es disposa un petit bol que té adossat un dispositiu per fer-lo rotar a gran velocitat i una font de calor per fondre el contingut. Després, gràcies a la força centrífuga, el líquid es filtra per una sèrie de petits forats en els costats. Quan el sucre entra en contacte amb l'aire se solidifica formant uns fins fils similars a la vista al cotó fluix que s'amunteguen en un recipient més gran col·locat al voltant del cos central de la màquina. L'operador llavors els ajunta amb un pal, amb un con o a vegades amb la mà.

Com que la major part del cotó fluix de sucre és aire, les racions solen ser molt grans. Malgrat la creença general que aquesta llaminadura pot causar càries –ja que essencialment és sucre–, té una quantitat menor de sucre que la d'una llauna de refresc típica de 350 centímetres cúbics, és a dir, una quantitat propera a una culleradeta de sucre.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cotó fluix de sucre Modifica l'enllaç a Wikidata