Coure verdet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Coure verdet
Tomares ballus mascle (Tàrrega, Lleida)
Tomares ballus mascle (Tàrrega, Lleida)
Tomares ballus femella (Tàrrega, Lleida)
Tomares ballus femella (Tàrrega, Lleida)
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Arthropoda
Subfílum: Mandibulata
Classe: Insecta
Ordre: Lepidoptera
Subordre: Glossata
Infraordre: Heteronaura
Superfamília: Papilionoidea
Família: Lycaenidae
Subfamília: Lycaeninae
Tribu: Eumaeini
Gènere: Tomares
Espècie: T. ballus
Nom binomial
Tomares ballus
(Johan Christian Fabricius, 1787)
Tomares ballus distribution.png
Sinònims

Papilio ballus (Fabricius, 1787)
Thestor ballus bisaurantia (Turati, 1927)[1]

El coure verdet (Tomares ballus) és una espècie de la família dels licènids. Es distribueix per zones càlides del Mediterrani, incloent Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Portugal, Espanya i sud de França. Es tracta d'una espècie sense cap protecció i comuna en algunes àrees concretes.[2]

Distribució[modifica | modifica el codi]

A la zona africana, les poblacions del Marroc se situen a l'Anti-Atles, a Argèlia es troba a Al-Kantara i a Tunísia a Hammamet, entre el nivell del mar i els 1700 metres. A Europa les poblacions són molt disperses i només es pot trobar al centre, sud i est de la península Ibèrica (esquivant el clima atlàntic) i a la costa mediterrània francesa, entre els 300 i els 1300 metres d'altitud.[3] Als Països Catalans és una espècie rara, degut principalment a la destrucció de l'hàbitat, dedicació de les estepes mediterrànies a camps de conreu; absent a les Illes Balears i Andorra.[3] Sembla que hi pot haver fortes oscil·lacions en el nombre d'exemplars d'una població d'una temporada a una altra, les causes de les quals són desconegudes.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Imago[modifica | modifica el codi]

Envergadura alar d'entre 22 i 30 mm.[4] Hi ha variacions en la coloració en funció del sexe. Anvers marró fosc als mascles; en canvi, a les femelles hi predomina el taronja a les anteriors, on el marró queda reduït de l'extrem alar fins al submarge, i és abundant a les posteriors, a les quals aquest color va de l'extrem fins a la zona postdiscal. Revers, molt similar entre sexes, taronja i marró (envoltant les ales, als marges, submarges i àpex) amb punts negres a les ales anteriors i verd amb punts i marges i submarges marrons a les posteriors; fímbries blanques. A diferència d'altres espècies de la família i desafiant el nom popular, no tenen cap tonalitat blava. A més, el seu verd és molt característic, tot i que en tota la família també hi és present a Callophrys rubi i Callophrys avis.

Eruga[modifica | modifica el codi]

Fins als 12 mm de longitud. Robusta i amb pilositat curta, té la típica forma larvària de la família. Quan neixen, són rosades i tenen un petit "escut" negre al primer segment.[2] Polimòrfica, en l’últim estadi normalment és taronja o roja amb petites taques grogues que es distribueixen en dues franges dorsals i dues laterals. Quan es disposen a pupar, el seu color canvia cap a tonalitats groguenques.[2]

Pupa[modifica | modifica el codi]

Es caracteritzen per la seva forma rabassuda, pel seu relleu poc marcat i per la coloració marró vermellosa.[2]

Ou[modifica | modifica el codi]

D'un diàmetre aproximat de 0,5 mm.[5] Són blau verdosos esfèrics, amb estries visibles amb lupa. Es tornen gris fosc, de coloració semblant al grafit, quan s'aproxima l'eclosió de l'eruga.[2]

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Prefereix viure en zones obertes, prats secs d'herba baixa, també una mica nitrificades.[6][3] Les erugues s'alimenten, en general, de fruits de Medicago, Astragalus, Lotus, Anthyllis, Dorycnium i Trifolium.[7] Per regions, al sud de Portugal de Dorycnium hirsutum; al sud d'Espanya de Medicago littoralis, Medicago truncatula, Medicago minima, Medicago polymorpha, Astragalus lusitanicus, Trfifolium cherleri i Ornithopus compresus; al sud de França de Medicago lupulina i al nord d'Àfrica de Medicago turbinata, Lotus hispidus i Anthyllis tetraphylla.[3]

Període de vol[modifica | modifica el codi]

Només una generació a l'any. En regions més càlides els primers individus s'observen a partir del febrer (de vegades del gener) fins al maig.[3] Hiberna com a pupa, es creu, a l'interior dels nius de formigues, ja que criades en captivitat a l'hora de pupar es mostren inquietes i acaben morint.[4][3] Ara bé, d'altres afirmen que ho fa protegida sota les pedres. Pot romandre en aquest estat més d'una temporada.[5]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

La femella pon els ous de manera individual i en diferents plantes, sobre les seves flors o prop d'aquestes.[7] La incubació dura uns 10 dies. Un cop neix, s'introdueix a la beina i s'alimenta del seu interior. Depenent de la planta nutrícia, es poden desenvolupar més d'una eruga en una mateixa beina.[5]

Al llarg de la seva etapa larvària muda 4 vegades, cosa que equival a un total de 5 fases larvàries. Un cop ha pupat, romandrà en aquesta fase durant un mínim de 9 mesos.[8] Es creia que tenien costums caníbals,[4][3] tot i que actualment es dubta d'aquest fet.[2]

Com la majoria de licènids, les erugues són mirmecófiles: s'associen amb formigues com Plagiolepis pygmaea, Tapinoma nigerrimum, Crematogaster auberti i Crematogaster sordidula, encara que s'especula que la seva relació pot ser facultativa (opcional).[6][3][2] Són atacades per parasitoids, himenòpters bracònids, del gènere Cotesia, especialment Cotesia astrarches i Cotesia inducta.[2] Aquests maten l'eruga en un període d'entre 4 i 7 dies (temps en el qual perd quasi el 50% del seu pes). Tot i viure dins de les beines, s'exposen al perill de ser parasitades quan es desplacen d'una beina fins a una altra.[5]

En alguns ecosistemes entra en forta competència per l'aliment amb altres espècies de licènids tals com Lampides boeticus i Leptotes pirithous, fruits de les plantes de les quals també s'alimenta la Tomares ballus.[2]

Un tema de certa controvèrsia és la mateixa pupació. En captivitat les erugues que s'apropen a la nova fase del cicle vital donen voltes durant uns 2 dies, arribant a perdre fins al 30% del seu pes. A part de la hipòtesi de la pupació als nius de formigues, es creu que això podria ser una tàctica de dispersió per evitar problemàtiques, per exemple, amb els incendis.[8]

Al matí, després de nits fredes i gelades, s'han observat adults reposant lateralment amb les ales tancades sobre les roques que es comencen a escalfar; orienten les ales de manera que quedin perpendiculars als raigs solars i les van ajustant depenent de la situació del Sol.[3] Els mascles són territorials i volen constantment pel seu territori buscant femelles fins que es paren als seus llocs habituals, des d'on observen el territori, mentre que les femelles volen més pausadament cercant aliment.[6]

Espècies ibèriques similars[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Tomares ballus» (en castellà). Catalogue of Life. [Consulta: 26 de gener de 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 «Tomares ballus» (en castellà). Revista Danaus. Associación PLebejus, Febrer de 2011. [Consulta: 27 de desembre de 2011].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Tolman, Tom; Lewington, Richard. Mariposas de España y Europa (en castellà). Lynx, 2011. ISBN 978-84-96553-84-2. 
  4. 4,0 4,1 4,2 «Tomares ballus (Fabricius, 1787)» (en castellà). J. González Fernández, 27 de novembre de 2011. [Consulta: 7 de desembre de 2011].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 «The life history of Tomares ballus (Frabricius, 1787)(Lepidoptera:Lycaenidae): phenology and host plant use in Southern Spain.» (en anglès). D. Jordano, J. Fernández Haeger & J. Rodríguez González, 1989. [Consulta: 27 de desembre de 2011].
  6. 6,0 6,1 6,2 «Tomares ballus, el cardenillo o la marcianita» (en castellà). Cecilia Montiel Pantoja, 20 de maig de 2010. [Consulta: 7 de desembre de 2011].
  7. 7,0 7,1 «Tomares ballus (Cardenillo)» (en castellà). Granada Natural, 21 de març de 2008. [Consulta: 7 de desembre de 2011].
  8. 8,0 8,1 Jordano, D. Estudio ecológico de las relaciones entre mariposas y plantas: Tomares ballus(Fabricius, 1787) (Lycaenidae) y Astragalus lusitanicus (Leguminosae) (en castellà). Tesis doctoral, Universidad de Córdoba, 1987. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]