Críties

Críties(Κριτίας)

Nom original	(grc) Κριτίας
Biografia
Naixement	460 aC Antiga Atenes
Mort	403 aC (56/57 anys) Antiga Atenes
Activitat
Camp de treball	Filosofia
Ocupació	polític, filòsof, escriptor, escriptor de tragèdies, poeta
Període	Filosofia antiga
Membre de	Trenta Tirans
Interessat en	Retòrica, Filosofia, Política, Música, Atletisme
Idea	la religió és un invent dels governants
Moviment	Sofística i filosofia presocràtica
Influències	Hípies d'Elis, Antifont
Família
Pare	Callaeschrus (en)

Crítias—Critias, Kritías Κριτίας— (vers 460 aC - 403 aC), fill de Callaeschros (Cal·lescre) i net de Crítias, fou un sofista i orador grec deixeble de Sòcrates, i oncle carnal (i possiblement influència de joventut) de Plató. El seu avi Crítias, fill de Dròpides, fou contemporani i familiar de Soló i va viure uns 90 anys. Encara que és principalment recordat per haver format part del govern dels Trenta Tirans imposat per Esparta després de la seva victòria sobre Atenes, també va produir una àmplia gamma d'obres, a més de dedicar-se a l'ensenyament i la poesia. Críties és una de les figures atenenques més enigmàtiques i polèmiques del segle V aC. Pocs escriptors de la Grècia clàssica van ser tan prolífics. Existeix un cert dissentiment sobre l'autoria d'algunes obres que se li atribueixen, i se'n conserven únicament fragments. Va defensar que la religió no és més que un invent dels governants per a enganyar les masses. Va deixar alguns escrits i potser un drama satíric anomenat Els Peirithoüs i els Sisyphus, i una tragèdia anomenada Atalanta. És esmentat en el Timeu de Plató.

Biografia

Herma de Demòstenes

La primera aparició de Crítias en la història és com un dels hermocòpides, és a dir, un dels implicats en la mutilació dels hermai el 415 aC. Els hermai (o hermes) eren blocs de pedra en forma de prisma quadrangular sobre els quals s'esculpia un cap, generalment del déu Hermes (d'on ve el nom) o bé d'algun personatge destacat. Crítias és esmentat per testimoni d'Andòcides durant el curs de la investigació del crim, tot i que no se sap res més sobre la seva participació en aquest crim. També hi ha referències esporàdiques a Crítias en alguns dels esdeveniments principals dels últims anys de la Guerra del Peloponès. No se sap del cert si era membre del govern oligàrquic dels Quatre-cents el 411 aC, però va ser seguidor de Frínic, l'oligarca radical i cap dels Quatre-cents després de la caiguda del règim el 410 aC.

Carrera política

Alcibíades, amic de Críties (Roma, Museus Capitolins)

Els anys posteriors a la caiguda del règim, Crítias va estar implicat activament en política com a associat d'Alcibíades. Crítias proclama en un dels seus poemes (elegia) que va proposar la tornada d'Alcibíades de l'exili, probablement al voltant de l'any 408 aC (fragments 4 i 5). A causa de l'opinió popular atenenca contra Alcibíades, Crítias probablement havia acompanyat Alcibíades en l'exili l'any 406 aC. Durant aquest temps, Crítias va estar implicat en una insurrecció a Tessàlia, però es desconeix l'abast de la seva participació, a banda de l'enigmàtica declaració de defensa de Teràmenes sobre el judici i l'execució dels generals atenencs acusats de no rescatar els supervivents de la Batalla d'Arginuses: (Cita: «[Crítias] era a Tessàlia organitzant la democràcia amb Prometeu i armava els penestes contra els seus amos.») No es té prou informació sobre la història de Tessàlia, com per saber qui era Prometeu, o determinar la naturalesa de la revolució "democràtica" en la qual Crítias va poder estar implicat.

En arribar del seu exili, la primavera de l'any 404 aC, Crítias era un dels cinc caps que lideraven diverses faccions oligàrquiques de la postguerra atenenca Crítias era també membre principal dels Trenta Tirans; el regnat de terror brutal els anys 404-403 aC va ser vivament relatat per Xenofont. Durant aquella època es van cometre execucions sumàries, confiscació de propietats i l'exili de centenars de demòcrates atenencs. Fins i tot Teràmenes, un dels membres fundadors dels Trenta, va ser executat sense dret a rèplica després d'haver-se oposat a Crítias en públic. Una altra víctima dels Trenta va ser l'encara exiliat Alcibíades, que romania a les seves possessions fortificades de Tràcia. Segons els informes de Corneli Nepot i Plutarc, que es van encarregar més tard d'escriure la biografia d'Alcibíades, va ser el mateix Crítias, el seu vell company, qui va ordenar el seu assassinat l'any 403 aC.

Hi ha indicis que Crítias tenia un cert grau de control sobre la cavalleria atenenca i sobre "Els onze", que actuaven com a botxins. Crítias també sembla el guia dels elements més extremistes dels Trenta. Es va convertir en el seu líder indiscutible després de l'execució de Teràmenes l'any 403 aC. També apareix com un dels principals legisladors de l'oligarquia.

Independentment de quins fossin els plans de Crítias i Els Trenta per a l'establiment d'un nou règim oligàrquic a Atenes, aquests van ser desbaratats abruptament pels èxits militars d'un grup d'exiliats prodemocràtics liderat per Trasibul al lloc fronterer atenenc de File (moderna Fili) davant la ciutat portuària del Pireu.

En un sol dia, el maig de l'any 403 aC, en una batalla entre les forces comandades per Trasibul, les forces de Crítias i els partidaris dels Trenta, la ment mestra del moviment oligàrquic va ser derrotada. En aquella època Crítias, comandant de la falange, va optar per una línia de 50 escuts hoplites. Els mateixos membres dels Trenta, juntament amb Crítias, es trobaven entre les primeres files a l'extrem esquerre. Lluny d'evitar el perill, aquesta estratègia va fallar, el resultat va ser una batalla sagnant i moltes vides perdudes. Crítias va ser un dels més de 70 que van perdre la vida en aquesta batalla. La mort de Crítias va deixar els membres restants dels Trenta i altres 3.000 soldats sense líder, i confusos. Les temptatives d'establir un nou govern oligàrquic van fallar i la democràcia va ser restaurada poc de temps després.

Un monument va ser erigit a Crítias i els Trenta, en què es podia veure una oligarquia personificada portant torxes i donant foc a la democràcia. Una inscripció a la base del monument deia: "Això és un monument commemoratiu a aquests nobles que van deslliurar els atenencs demòcrates dels orgullosos (ὕβρις) durant un breu període". El preu que es va haver de pagar per això va ser la vida d'almenys 1.500 atenencs.

Escultura de Plató; Críties era el seu oncle

Plató admet en la seva setena carta que el comportament extrem de Crítias, així com el d'un altre cosí seu, Càrmides (líder d'Els Deu que van governar El Pireu durant el govern dels Trenta) va allunyar qualsevol pensament que ell hagués pogut tenir sobre fer carrera política.

Perspectives antigues sobre Crítias

Xenofont caracteritzà Crítias com un tirà despietat, sense moral; els seus crims podrien haver desembocat en la mort de Sòcrates. Filòstrat va continuar estenent aquesta visió negativa de Crítias, a qui va anomenar "el major maligne... entre tots els homes". D'altra banda, en quatre diàlegs de Plató (Lísies, Càrmides, Críties i Timeu), Crítias apareix com un membre refinat i instruït d'una de les famílies aristocràtiques més antigues i distingides d'Atenes, així com un participant de la cultura filosòfica atenenca.

Encara que aquestes representacions de Crítias difereixin tant, no es contradiuen. La família de Crítias estava entre les més prominents dels vells clans eupàtrides aristocràtics que havien governat Atenes abans de l'arribada de la democràcia. No menys de quatre dels seus avantpassats directes havien estat arconts epònims, el major càrrec al qual es podia arribar a l'estat d'Atenes. Un d'ells va ser Drópides als anys 645-644 aC, Soló era un dels seus parents més famosos, i tant Soló com el poeta Anacreont elogiaven els avantpassats de Crítias en els seus poemes.

Encara que no hi ha constància literària sobre la joventut de Críties, el seu biògraf Filòstrat va dir que l'educació que va obtenir Críties va ser de la classe més noble, i Ateneu diu que el seu entrenament com a flautista el va fer famós en la seva joventut. Hi ha un fragment d'una dedicatòria en dues victòries als jocs ístmics i dues victòries als jocs nemeus al 438 aC, en què apareix Críties, fill de Callescro, encara que la restauració del nom continua sent incerta. Encara que sembla clar que Críties va sobresortir en dos dels elements més importants de l'educació atenenca tradicional: la música i l'atletisme.

Si Plató hagués divulgat exactament el caràcter de figures històriques en els seus diàlegs, potser aquests diàlegs haguessin proporcionat més trets del caràcter i el comportament de Críties. En el Protàgores de Plató, Críties apareix entre els sofistes principals (Protàgores, Hípies major, Pròdic) i l'elit educada d'Atenes. En el Protàgores, Críties participa en el diàleg amb Alcibíades. Aquest aparellament sembla irònic, ja que Xenofont havia relatat la còlera atenenca sobre el comportament imprudent i destructiu de Críties i Alcibíades, tots dos deixebles de Sòcrates. Aquesta associació va ser una de les raons que van motivar l'execució de Sòcrates l'any 399 aC. És significatiu que l'única contribució de Críties en aquesta discussió filosòfica és una súplica als participants de ser imparcials i justs en un punt en el qual els presents semblaven més a favor de Sòcrates o de Protàgores. En contrast amb la representació de Xenofont com a tirà despietat, la representació de Críties, feta per Plató, com a exemple de moderació és un contrapunt notable.

Un paper més substancial de Críties apareix en el Càrmides, que s'obre amb la tornada de Sòcrates de la Batalla de Potidea l'any 432 aC i proporciona un contrast igualment notable enfront de la visió de Xenofont i d'altres. El diàleg se centra en el significat de sophrosyne ('autodomini'), que Càrmides, clarament seguint el camí iniciat pel seu cosí i guardià Críties, va definir per a Sòcrates com "pensar en les tasques pròpies".

La mort de Sòcrates, de Jacques-Louis David (1787)

Encara que aquesta definició, en particular, s'abandona en la discussió descrita en el Càrmides, reapareix de forma ampliada com l'últim significat del dikaiosyne (justícia) en La República: "que cada individu ha d'actuar en els assumptes de la ciutat així com sigui capaç de fer-ho". Aquesta definició de justícia (dikaiosyne) és sostinguda per Plató com la més alta virtut i és el pilar central del seu concepte utòpic d'ordre de les classes socials i polítiques en l'estat ideal, tot i que es podria entendre com una excusa per a menystenir els drets de l'individu posant-los per sota de la voluntat potser arbitrària dels grups i dels governants.

Críties és també un personatge principal en el Timeu i en el Críties, els quals es basen en l'endemà dels esdeveniments ocorreguts a la república, l'any 421 aC. Críties relata la pressumptivament certa història d'Atlantis i la seva guerra contra Atenes fa uns 9.000 anys (es considera que fins fa 6.000 anys no existia encara ninguna ciutat a Atenes, cosa que de ser certa desmentiria la història de l'Atlantis). Havia sentit aquesta història del seu avi, que al seu torn l'havia escoltat del seu parent legislador Soló. La història, que segons Críties havia estat preservada per sacerdots egipcis, presenta un retrat idealitzat d'una Atenes antiga que encaixava fidelment en l'estat utòpic descrit en La República. El que és realment significatiu és que Plató triés Críties com el reporter del mite d'Atlantis. D'aquesta manera, Plató exalça el seu cosí com un home que sap d'història antiga, d'una època en què els governs s'assemblen a la utopia de La República, i no als sistemes imperfectes de govern del segle iv aC a Grècia.

Relació amb Sòcrates

Entre les lleis esbossades per Críties, hi havia un decret de prohibició d'"instrucció en l'art de les paraules". Xenofont divulga que Sòcrates va respondre amb una contestació sarcàstica: "si algú fos un pastor i fes el seu ramat menor i més pobre, ell no diria que és un mal pastor, si algú fos un líder d'una ciutat i fes els seus ciutadans més pobres, ell no estaria avergonyit ni pensaria que és un mal líder". Tot i que és la relació entre Críties i el seu antic professor la que recalca Xenofont, perquè és Caricles qui amenaça Sòcrates amb el càstig si no renuncia a continuar fent declaracions contra el règim. Críties roman en el fons de la conversa, fent només una observació sobre l'afinitat del filòsof cap als "blanquers, artesans, i als treballadors del bronze". En un altre cara a cara, Sòcrates renya Críties per la seva atracció i comportament excessivament gelós per un bell jove anomenat Eutidem, dient que ell es fregava contra un altre home jove "com un petit porc que es rasca contra una roca". Anècdotes com aquestes de Sòcrates i de Críties demostren que tots dos es divertien i es coneixien mútuament, però que també estaven sovint en desacord l'un amb l'altre.

Malgrat les amenaces i l'òbvia tensió que hi havia entre els dos, Sòcrates va sobreviure al terror i a la guerra civil posterior. Potser va ser per insistència de Críties que el comportament insubordinat de Sòcrates va ser passat per alt durant el terror. Fos quin fos el motiu, queda clar en els esdeveniments de l'enjudiciament de Sòcrates l'any 399 aC i les reprimendes dispersades per la literatura dels segles IV aC i III aC, que la unió entre Críties i el filòsof es va propagar ràpidament en el record popular.

Obra filosòfica

El seu pensament filosòfic queda expressat principalment en la seva obra Sísif, un drama satíric. Hi manté la idea que la religió és un invent dels polítics per a controlar la població. Críties va ser un dels pocs ateus que ho manifestaren explícitament en els temps antics. En aquesta obra, també proposa la dissolució de les creences tradicionals, el dret positiu i la política; i la necessitat de plantejar-se des de zero els valors tradicionals. Tradicionalment, el dret positiu es fonamentava en la moral divina (Hesíode) i sobre la base del temor als déus s'havia format la societat política, però Críties desbarata tot aquest muntatge.

Aquesta crítica corrosiva va molt més enllà de la simple explicació de la religió racionalista, cosa que demostra la debilitat inherent de la llei positiva i la moral col·lectiva. Aquests són, de fet, el resultat d'una convenció, en relació i amb base en l'aparença: com abans ja havia observat el sofista Antifont, el just és aquell que, en presència de testimonis, es comporta d'acord amb la llei per evitar el càstig, però després, en privat, és quan es comporta d'acord amb la seva naturalesa (physis). L'atac a la religió i la crida a la moderació i a la saviesa (sofrosine), en contrast amb la fragilitat del noms, mostren una forta crítica a la isonomia, pedra angular del règim democràtic atenès, per la qual tots els ciutadans són iguals davant la llei.

Bibliografia

• Davies, J. K.. Athenian propertied families 600-300 BC. Londres: Oxford University Press, 1971. 
• Rosenmeyer, Thomas G. «The family of Critias». American Journal of Philology, 70, 1949, pàg. 404-410.
• Giovanni Giorgini: Il pensiero politico greco dai sofisti a Platone in La storia volume 2, Mondadori
• W.K.C. Guthrie: The Sophists, Cambridge 1971.
• M. Ostwald, From Popular Sovereignity to the Sovereignity of Law, Los Angeles 1986,

Enllaços externs

• Article "Critias" a Internet Encyclopedia of Philosophy. (anglès)