Cristóbal Oudrid

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Cristóbal Oudrid y Segura, (Badajoz, 7 de febrer de 1825) - Madrid, 13 de març de 1877) fou un compositor espanyol. Va ser un destacat pianista, compositor de sarsueles i director d'orquestra. Cristóbal Oudrid és l'autor de la molt coneguda Salve marinera, que va ser adoptada com l'himne de l'Armada Espanyola.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Son pare, Carlos Oudrid, d'origen flamenc, va ser el seu professor de música, però sense cap mètode, el que li provocaria llacunes tècniques que va arrossegar durant tota la seua carrera. Tot i això, Oudrid va ser un autodidacta i va aprendre a tocar diversos instruments de vent de la banda de son pare, així com el piano. L'any 1844 va traslladar-se a Madrid per recomanació de Baltasar Saldoni, qui li va proporcionar els contactes necessaris per a què poguera guanyar-se la vida com a intèrpret de piano en concerts i en algun cafè. Ben aviat va començar a compondre peces de saló i cançons de tema espanyol.

El seu debut en la sarsuela el va fer amb l'obra de Mariano Fernández La Venta del Puerto o Juanillo el contrabandista, estrenada l'any 1847 al Teatro del Príncipe de Madrid. Poc després, l'any 1848, va estrenar El Ensayo d'una ópera, en companyia de Rafael Hernando, l'èxit de la qual el va situar com a capdavanter del moviment de refundació de la sarsuela moderna. Es tracta d'una sarsuela paròdica, basada en l'opereta italiana La Prova di una opera seria de Giuseppe Mazza, sobre l'assaig d'una òpera titulada Las sacerdotisas del sol o los españoles en el otro mundo. La importància d'aquesta obra és que va suposar un important avanç en el contingut musical de la sarsuela, abandonant els temes localistes i eixamplant l'ambició artística i expressiva. L'any 1850 va col·laborar en la composició de la sarsuela col·lectiva Escenas de Chamberí, junt amb Rafael Hernando Palomar, Francisco Asenjo Barbieri i Joaquín Gaztambide y Garbayo. Aquesta sarsuela seria l'origen de la Societat Artístic Musical per al cultiu de la sarsuela, creada amb els compositors esmentats, el llibretista Luis de Olona, el baríton Francisco de Salas i el compositor José Inzenga. Els cinc compositors es comprometien a compondre tres obres per temporada, una d'elles en dos actes o més, i les altres en un acte. La liquidació de beneficis seria a parts iguals. L'any 1853, el baríton Salas, que era el soci amb un major esperit empresarial, va posar damunt de la taula la situació: les obres compostes per Barbieri i Gaztambide (17 actes i 14 actes respectivament) havien estat les de major èxit, mentre que les d'Inzenga, Oudrid i Hernando (2 actes, 9 actes i 3 actes respectivament) havien resultat en fracàs o en èxit moderat. L'evidència que Hernando i Inzenga s'havien lucrat injustament del treball dels companys, unit a què les exigències econòmiques dels cantants obligaven a l'aportació de capital extra, van forçar a reestructurar la societat, quedant fora Oudrid, Inzenga i Hernando, que no posseïen un patrimoni suficient per a fer-se càrrec del capital requerit. Aquesta situació va provocar no poc ressentiment en Oudrid, que sí que havia complert relativament amb la seua tasca (9 actes en total).

No obstant, l'activitat d'Oudrid va continuar, i els anys posteriors va donar a l'escena una cinquantena de sarsueles, entre les quals van destacar pel seu èxit El Postillón de la Rioja (1856), basada en l'òpera còmica d'Adolphe Adam Le postillon de Longjumeau, i El Molinero de Subiza (1870).

L'obra més coneguda d'Oudrid és el poema simfònic El Sitio de Zaragoza, interpretat habitualment en la seua versió per a banda de música, que narra l'enfrontament de les tropes napoleòniques amb l'assetjada ciutadania de Saragossa.

Com a director, va dirigir l'orquestra del Teatre Real de Madrid i el Teatre de la Sarsuela. Va morir el 13 de març de 1977 mentre preparava una representació de l'òpera Mignon del compositor francès Ambroise Thomas.

Obres[modifica | modifica el codi]

Sarsuela[modifica | modifica el codi]

Música vocal[modifica | modifica el codi]

  • La Pajarita, per a soprano i piano
  • La Macarena, per a violoncel i guitarra

Orquestra[modifica | modifica el codi]

  • El Sitio de Zaragoza, poema simfònic. També existeix en versió per a banda de música.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Emilio Cotarelo y Mori. Historia de la Zarzuela. Instituto Complutense de Ciencias Musicales. Madrid, 2003. Madrid, 2000. (castellà)
  • Roger Alier. La Zarzuela. Ed. Robinbook, S.L. 2002. Barcelona. ISBN 84-95601-54-0 (castellà)