Cromomicosi
| Tipus | micosi subcutània, micosi, malaltia tropical desatesa i malaltia  |
|---|---|
| Especialitat | infectologia i dermatologia |
| Clínica-tractament | |
Medicació | |
| Classificació | |
| CIM-11 | 1F24 |
| CIM-10 | B43 |
| CIM-9 | 117.2 |
| Recursos externs | |
| DiseasesDB | 29799 |
| eMedicine | derm/855 |
| MeSH | D002862 |
| Orphanet | 182 |
| UMLS CUI | C0008582 |
| DOID | DOID:1562 |
La cromomicosi o cromoblastomicosi és una infecció crònica de la pell i del teixit subcutani, predominant en membres inferiors causada, sobretot, al peu. En la majoria dels casos és causada per fongs dematiacis (de pigmentació fosca) i parasitaris dels gèneres Fonsecaea pedrosoi, Phialophora verruscosa i Cladosporium carrionii.
Història
La primera descripció pública de la malaltia es remunta al 1914, del metge alemany resident al Brasil Max Rudolph. Un any després es va descriure els clàssics aspectes histològics de la micosi. El terme el va emprar per primer cop Terra et al. el 1922. La infecció i el seu agent micòtic foren observats i descrits el 1922 per Pedroso a São Paulo, Brasil, després de seguir diversos casos des del 1911. D'altres espècies foren descobertes i vinculades amb la cromomicosi en els deu anys següents en diferents llocs del món: Rodèsia, Boston i Hamburg. Es prefereix l'ús de cromomicosi sobre cromoblastomicosi a causa que els organismes causals no produeixen espores (blastoespores).
Epidemiologia
La cromomicosi es troba amb predilecció en llocs tropicals sobretot amb temperatures anuals d'entre 25 i 28 °C, en sòl sec, poca elevació del terreny (<500 mt) i precipitacions menors d'1 metre (800 mm) a l'any. Per això són llocs àrids amb vegetació cactàcia i ecotò espinós (xerofítica), on els habitants i treballadors del camp solen caminar sense sabates cobertes. Es considera una infecció poc freqüent, comuna en adults més grans de 20 anys i en menor proporció en dones i nens, tot i que és cosmopòlita; la seva prevalència és considerable a Amèrica del Sud.
Classificació
- Nodular o tumoral: la més prevalent.
- Dermatitis verrucosa: vegetant o papil·lomatosa.
- Cromomicosi elefantiàsica per estasi limfàtica.
- Psoriasiforme o en placa.
- Cicatritzal.
Etiologia
La malaltia s'obté per inoculació (sòl o vegetació) traumàtica del fong a la pell o en capes més profundes. Per això és més freqüent veure les ferides eritematoses a les cames i als braços. Rarament s'observen infeccions en altres àrees del cos. La lesió es desenvolupa localment estenent-se per contigüitat i molt poques vegades per vies limfàtiques o hematògena causant lesions metastàsiques a distància del lloc d'inoculació.
Les espècies de fongs que més freqüentment causen aquestes infeccions són Fonsecaes pedrosoi, Phialophora verruscosa i Cladosporium carrionii. Sovint d'altres espècies poden causar cromomicosi, com F. compacta i Rhinocladiella cerphilum.
Es troben que certes famílies tenen una predisposició genètica a desenvolupar la infecció si són exposades a l'organisme, mentre que d'altres que no tenen aquest factor hereditari s'infecten amb menys freqüència, fins i tot en ser exposats a un igual o major nombre d'esdeveniments.
Així com passa amb altres malalties micòtiques, no s'han reportat casos de transmissió d'un humà a un altre. Alguns arbusts, com el cactus al desert, tenen el fong a les seves espines, d'on és més fàcil ser contagiat.
Patogènia
Les lesions es caracteritzen per mostrar nòduls, berrugositats i atrofia, d'evolució crònica. Un cop inoculat el fong en el seu estat sapròfit, triga diverses setmanes a mesos a aparèixer en la pell una lesió en forma de placa eritematosa i asintomàtica que després es torna verrucosa. Als teixits, el fong parasitari desenvolupa una forma característica, diagnòstica i patognomònica, anomenada corpuscles fumagoides, cèl·lules muriformes o cossos escleròtics de color fosc, que són formes d'adaptació per preservar una viabilitat molt prolongada.
La lesió progressa en abscés amb teixit granulomatós, de superfície irregular amb hemorràgies diminutes (visible com punts negres), ulceratiu i no contagiós, molt semblant en alguns casos a les ferides de micetomes, de leishmaniasi i l'esporotricosi. A mesura que passen els anys, les lesions tenen tendència a la cicatrització, deixant àrees atrofiades, hipopigmentades de la pell i poden causar deformacions irreversibles i invalidesa parcial i localitzada. Infeccions secundàries per bacteris poden acompanyar sovint la micosi.
La pruïja i la intensa sensibilitat a la pressió són els símptomes característics de la cromomicosi.