Cua de cavall grossa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Cua de cavall major
Vista general
Vista general
Detall de l'esporangi
Detall de l'esporangi

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Equisetophyta
Classe: Equisetopsida
Ordre: Equisetales
Família: Equisetaceae
Gènere: Equisetum
Espècie: E. telmateia
Nom binomial
Equisetum telmateia
Ehrh., 1783
Sinònims

Equisetum maximum Lam.L.

La cua de cavall grossa (Equisetum telmateia), també anomenat cua de cavall, cua de cavall gran, cua de cavall major, cua d'euga, cua de rossí, cua de guilla, cua de mula, sangnua, trencanua, aspreta, asprella, herba estanyera, nugueta, pintes o tallapedres de torrent; és una planta de la família de les equisetàcies i el seu nom científic complet és Equisetum telmateia Ehrh. El nom d'equisetum prové del llatí equus (cavall) i seta (crin).

Ecologia[modifica | modifica el codi]

És freqüent en llocs més o menys inundats, ombrejats, sobretot a les zones de les valls ocupades per boscos de ribera. Prefereix els terres sense calç i les comarques plujoses. Aquesta espècie, de la mateixa manera que les altres equisetàcies, té una àmplia, però inusual distribució: Hi ha subespècies natives d'Europa, oest d'Àsia i nord-oest d'Àfrica; i unes segones subespècies situades a l'oest de Nord-amèrica. En canvi, no és habitual a Austràlia, Nova Zelanda i Antàrtida. En general, es localitzen entre els 40º i els 60º de latitud nord. Concretament, a la península Ibèrica present des de l'extrem oriental dels Pirineus fins a Galícia (principalment al País Basc i Catalunya) i des de tot el nord peninsular fins a Andalusia i l'Algarve; i viu també a Portugal i a les Illes Balears. És abundant en boscos de ribera. També en herbassars de fons de còrrecs i sòls xops, al territori septentrional i central, en gatelledes (boscos, generalment baixos, de Salix atrocinerea de fons de barrancs i depressions. En general està distribuït per tot el Principat, amb excepció dels Pirineus axials i del territori sicòric.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Aquest equiset és el més gran dels que hi ha als Països Catalans, perquè, sovint, arriba a un metre d'alçada i de vegades a la d'un home. És una planta herbàcia sense flors, de posat summament característic, per la seva arrel i el rizoma, que creix en llocs humits. Els rizomes subterranis, de color bru fosc, són llargs i grossos, i en la seva part més jove estan coberts de pèls bruns curts i molt fins.

Les tiges principals d'un blanc d'ivori, gruixudes amb verticils de nombroses ramificacions verdes; beines foliars amb 15-35 dents. Aquestes tenen d'1 a 15 cm de llargada.

Les tiges fèrtils són més curtes, de 6 a 15 mm de diàmetre, i es desenvolupen abans que les estèrils, tenen les beines campanulades, d'1, 5 – 4 cm de llargada. N'hi ha de dos tipus: les tiges fèrtils (esporangíferes) blanquinoses, brunes o rogenques, simples, vernals; i les verdes i ordinàriament ramificades, o bé exemplar amb tiges totes estèrils i almenys en part verdes.

Les tiges estèrils són fistuloses, amb el conducte central molt ample i amb les beines aplicades; ramificacions verticil·lades, molt nombroses, simples, plenes, amb beines curtes acabades fent 4 dents.

Les fulles sorgeixen en uns nusos presents a la tija, que semblen recoberts d'un revestiment escamós. De cada nus sorgeixen de vint a trenta fulles.

Quant a la repartició de sexes, l'equiset es reprodueix per mitjà d'espores, que s'emmagatzemen als esporangis. Les fulles que porten els esporangis tenen la figura d'un petit escut arrodonit o poligonal sostingut per un peu que s'uneix a elles pel seu centre; dels marges d'aquest escut sorgeixen els esporangis, que s'obren mitjançant una fissura longitudinal. Aquestes fulles esporangíferes es reuneixen formant una espiga, de 3 a 5 cm aproximadament, individualitzada a l'apèndix de la tija. Els esporangis maduren a la primavera i les espores cauen a terra ajudades pel vent. Com que hi ha espores mascle i espores femella, tot i que totes tenen la mateixa forma arrodonida, d'elles en germinen unes plantes verdes anomenades pròtals, tant masculins com femenins, amb els òrgans dels respectius sexes. Són molt petits, essent necessari l'ús del microscopi per veure'ls.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada (droga)[modifica | modifica el codi]

S'aprofiten els talls estèrils. Es recomana que únicament s'utilitzin les tiges que no tenen esporangis i són ramificades. S'han de recol·lectar a la primavera i solen dessecar-se al sol, emmagatzemant-los posteriorment en flascons hermèticament tancats per tal que no perdin les seves propietats.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

  • Sistema urinari: l'acció més notable de la cua de cavall és la diurètica. També és usat tradicionalment en casos de càlculs renals, infecció urinària baixa de tipus moderat i oligúria (escassa producció i emissió d'orina amb formació d'edemes).
  • Sistema genital: s'utilitza en banys de seient en cas d'inflamació de la pelvis.
  • Sistema osteoarticular: està indicada en casos de reumatismes i osteoporosi, tendinitis, gota, així com en seqüeles de fractures i quan es precisi una consolidació dels ossos. Una altra indicació interessant és la de regeneració d'ungles fràgils.
  • Antigament es recomanava com a remineralitzant en cas de tuberculosi.

Tot i així, l'absorció mineral, i en especial del silici, es realitza millor en un medi estomacal àcid, per la qual cosa els pacients que presenten falta d'acidesa l'hauran de prendre conjuntament amb aliments àcids. Es pren també com a mitjà preventiu de l'arteriosclerosi i ateromatosi.

A nivell tòpic, és una de les plantes més valorades per tractar tot tipus de problemes de pell. Per via externa, produeix un efecte astringent, hemostàtic i cicatritzant; i s'ha utilitzat en cosmetologia per a la prevenció de les arrugues i estries, estimula i guareix els teixits malmesos a causa de variacions de pes, embaràs o cel·lulitis.

Accions farmacològiques/propietats[modifica | modifica el codi]

Els flavonoides i les sals de potassi justifiquen la seva acció diürètica. L'abundància de les sals silíciques li confereix propietats remineralitzants i contribueix al manteniment de la substància fonamental del teixit conjuntiu (col·lagen) pels fibroblasts, augmentant l'elasticitat dels teixits. Augmenta les defenses inespecífiques de l'organisme. Per la seva abundància en tanins, l'”equiset” és astringent (antidiarreic, hemostàtic per vasoconstricció local, cicatritzant).

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

Tot i que no està demostrat que presenti toxicitat, és convenient no administrar grans dosis durant períodes de temps prolongats.

Observacions[modifica | modifica el codi]

La cua de cavall és una planta present a les restes fòssils vegetals del període carbonífer, fa 250 milions d'anys. Aleshores podia arribar a assolir una gran alçada i formava part de la flora del nostre planeta; tanmateix, els exemplars actuals són uns petits representants del que van ser a l'antiguitat. En època de l'Imperi Romà, es considerava aliment de les classes més pobres. Pel seu contingut en silici, s'utilitzava per tal de netejar metalls i ampolles de vidre. També, es penjava de la cua del bestiar per tal d'espantar les mosques. A més, cal remarcar que diversos autors, al llarg de la història, han fet referència a les característiques d'aquesta espècie, com Dioscòrides, Andrés de Laguna i Culpeper entre d'altres.

Aquesta espècie també ha tingut molta rellevància en la tradició de molts pobles africans, des d'on va arribar al "Nou Món" (Amèrica) per mitjà dels esclaus. Aleshores la mastegaven per recobrar la vitalitat i la valentia, com a remei digestiu i afrodisíac.

Precaucions[modifica | modifica el codi]

"Equisetum telmateia" pot provocar ansietat, insomni, palpitacions i taquicàrdies. Motius pels quals es desaconsella a malalts del cor i hipertensos. També és desaconsellable durant l'embaràs i la lactància, i en casos d'irritació de la mucosa gàstrica. A més, es recomana també no combinar la planta amb el cafè o el te, ja que perdura els efectes de la cafeïna.

Presentacions i altres usos[modifica | modifica el codi]

S'acostuma a presentar en infusió o decocció de la planta fresca o seca, dues dosis diàries; en forma de suc de planta fresca, i en decocció per a banys i lavatives. També el es presenta en forma de cremes i pomades. La cua de cavall és un ingredient principal en determinades begudes refrescants. A més a més, les llavors crues, mastegades, afavoreixen la digestió.

Espècies relacionades[modifica | modifica el codi]

Altres espècies d'equisets, la majoria d'elles amb les mateixes propietats i de característiques similars, són les següents:

Cal dir que la cua de cavall grossa s'acostuma a combinar amb altres plantes com el boixac, l'ortiga gran, Laminaria, l'hamamelis, l'anís, el xiprer, l'herba sabonera, les bosses de pastor o la camamilla vera.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BERDONCES, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 84-305-8496-X
  • BLUMENTHAL M, GOLDBERG A, BRINCKMANN J. Herbal Medicine, Expanded Commission E Monographs. Integrative Medicine Communications, Newton. First Edition, 2000.
  • BOLÒS, Oriol; VIGO, Josep. Flora dels Països Catalans, 3a ed. Ed. Barcino. Barcelona.
  • Diccionario integral de plantas medicinales. Ed. Integral. 2002, RBA Libros, S.A.
  • LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Guía de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y Baleares, 2a ed. Ed. Mundi- Prensa. Madrid.
  • PAMPLONA, Dr.Roger. Enciclopedia de las plantas medicinales. Biblioteca educación y salud. Ed. Sageliz.
  • VANACLOCHA, Bernat; CAÑIGUERAL, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción, 4a Ed. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 978-84-458-1220-4
  • Vallés i Xirau, Joan (dir.). «Noms de plantes». Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. (Diccionaris en Línia), 2009.
  • Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: 26/04/2009].


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cua de cavall grossa