Cuirassat Yamato

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cuirassat Yamato
Yamatotrials.jpg
Altres noms 大和
Història
En servei a Bandera de la de la Marina Imperial Japonesa Marina Imperial Japonesa
Encarregat març de 1937
Encarregat per Imperi Japonès
Amarament 8 d'agost de 1940
Allistament 16 de desembre de 1941
Estat enfonsat el 7 d'abril de 1945 al nord d'Okinawa per un atac aeri
Característiques tècniques
Tipus Cuirassat
Classe Yamato
Eslora 256 m a la línia de flotació
263 m en total
Mànega 36,9m
Calat 11m
Desplaçament 65.027  tones; (incloent 21.266 tones de blindatge)
72.800 a plena càrrega (estimació)
Propulsió 12 calderes Kanpon, 4 Turbines de vapor,
4 hèlix de 3 pales de 6m de diàmetre,
150.000 hp (110 MW)
Velocitat 27 nusos
Característiques militars
Armament Al 1941 (al ser assignat):

9 x 46 cm (3x3)
12 x 15.5 cm (4x3)
12 x 12.7 cm (6x2)
24 x 25 mm AA (8x3)
4 x 13 mm AA (2x2)

Al 1945 (al enfonsar-se):
9 x 46 cm (3x3)
6 x 15.5 cm (2x3)
24 x 12.7 cm (12x2)
162 x 25 mm AA (52x3, 6x1)
4 x 13 mm AA (2x2)

Aeronaus 7, amb 2 catapultes
Autonomia 7.200 milles a 16 nusos
Altres característiques
Tripulació 2.750 mariners i oficials
Drassana Kure
Comandants
desembre 1942 Capità Chiaki Matsuda
3 de febrer de 1944 Capità Nobuei Morishita
Novembre de 1944 Capità Aruga Kosaku
Historial bèl·lic
Operacions juny de 1944: Batalla del Mar de les Filipines
octubre de 1944: Batalla del golf de Leyte
Batalla del mar Sibuià
Batalla de Samar
abril de 1945: Operació Ten-Gō


El cuirassat Yamato (大和, nom d'una antiga província japonesa, i de tot el país en japonès arcaic). Va ser el més gran vaixell de guerra de la Marina Imperial Japonesa durant la Segona Guerra Mundial, juntament amb els seus bessons, el Musashi i el Shinano, tot i que aquest darrer finalment va ser botat com a portaavions. Desplaçava fins a 65.027 tones en buit, de les quals 21.266 eren de blindatge, i fins a 72.800 tones en plena càrrega. La seva longitud era de 256m a la línia de flotació i de 263m en total. Portava les majors peces d'artilleria naval mai construïdes, amb un calibre de 46cm (18,1 polzades), capaces d'arribar a objectius situats a més de 40 km de distància.

Història[modifica | modifica el codi]

La seva construcció va ser portada a terme amb el màxim secret, cobrint el dic sec amb un entramat que n'impedia la visió des de l'exterior. Es van desviar diverses partides econòmiques per a la seva construcció per cridar el menys possible l'atenció sobre l'enorme despesa monetària i de materials necessaris, arribant fins i tot a amagar el veritable calibre dels seus canons d'una manera tan efectiva que fins després de la guerra va ser un secret només conegut per la Marina Imperial.

Membre de la flota que va lluitar a Midway, no va desenvolupar-hi cap paper; en canvi, sí que ho féu al golf de Leyte, on aconseguí danyar un portaavions d'escorta (l'USS Gambier Bay), però va restar la major part del temps a l'atol de Truk, a l'espera d'una batalla decisiva que mai no tingué lloc.

Va ser buc insígnia de la Flota Combinada de l'almirall Yamamoto, en substitució del Nagato, durant un any, fins que fou substituït pel Musashi. Prèviament al seu enfonsament, va ser atacat pel submarí USS Skate, rebent danys moderats que van trigar mesos en ser completament reparats, i fou també víctima d'un parell d'atacs aeris dels quals sortí amb danys lleugers.

El final del Yamato[modifica | modifica el codi]

Un vaixell com el Yamato no podia acabar la guerra incòlume, i per tant l'alt comandament japonès decidí donar-li un final noble, com corresponia a l'orgull de la Flota Combinada Japonesa, decidint que sortís cap a Okinawa per atacar directament la flota de desembarcament americana (Operació Ten-Gō). La idea bàsica era atacar la flota, i en cas de danys o de sobreviure a una primera trobada, embarrancar prop de la platja per convertir-se en una bateria costanera. Però la sortida va ser autènticament suïcida, sent acompanyat pel creuer lleuger Yahagi i per 8 destructors Isokaze, Hamakaze i Yukikaze de la 17a Divisió de Destructors, Asashimo, Kasumi i Hatsushimo de la 21a i Fuyutsuki i Suzutsuki de la 41a).

La seva sortida va ser immediatament detectada pels submarins americans USS Threadfin i USS Hackleback, i cap al migdia, 386 avions (180 caces, 75 bombarders en picat i 131 torpediners) van ser enviats a interceptar-lo quan encara li faltaven 200 km per arribar al seu destí a Okinawa. Va ser atacat en 3 onades successives, rebent 8 impactes de bomba i 10 torpedes en un combat de gairebé dues hores. A la coberta, la carnisseria feta entre els servidors de les peces antiaèries va ser terrorífica. Un persistent incendi al peu de la peça d'artilleria de 155mm de popa es va fer visible als darrers instants del Yamato.

El Yamato emprà el seu sistema de contrainundació per adritzar la nau, però la concentració d'impactes de torpede a babord va obrir diversos esvorancs al buc, fent que el vaixell s'inclinés lentament a babord, sense que els seus mecanismes de compensació poguessin mantenir-lo. Hi va haver moments en què va arribar a assolir una inclinació de 45º, llençant al mar tot el que hi havia a coberta, virant moments després, i començant a enfonsar-se ja cap per avall. Poc després hi hagué una formidable detonació als magatzems de munició de la torreta número 2, partint literalment en dos la nau a causa de l'enorme explosió.

Van morir 2.475 membres de la tripulació, inclòs el capità, contraalmirall Kosaku Ariga. Els quatre destructors supervivents de la flota (Yukikaze, Hatsushimo, Fuyutsuki i Suzutsuki) van aconseguir rescatar 269 mariners.

Innovacions tècniques[modifica | modifica el codi]

Reproducció de les vistes del cuirassat Yamato, configuració del 7 d'abril de 1945.

A més de portar l'enginyeria naval al seu màxim exponent, la nau insígnia de la classe Yamato incloïa una sèrie de característiques que el feien encara més destacable, com un sistema d'inundació selectiva de compartiments que li permetia compensar qualsevol esvoranc al buc (lògicament, amb una lleugera inclinació i fins a certs límits). Una altra innovació era el sistema d'aire condicionat, disponible en diverses zones de la nau (tot i que no pas per a la marineria).

Atesa la potència del seu armament principal, res no podia quedar a coberta sense arriscar-se a ser destruït o, almenys, escombrat, quan les peces de 460mm obrien foc. Per tant, totes les posicions artilleres antiaèries estaven cobertes i blindades, i els bots salvavides estaven amagats en hangars interns a popa, des d'on podien ser llançats al mar mitjançant un sistema de raïls. També els hidroavions de reconeixement comptaven amb el seu propi hangar cobert, ubicat entre els destinats als bots, des d'on eren portats a les dues catapultes de llançament, una per banda.

El seu blindatge va ser dissenyat per suportar el combat amb un altre vaixell que portés unes peces d'artilleria del seu mateix calibre, tot i que no n'existia cap altre al món (llevat del seu bessó, el Musashi).

Al sector de popa, específicament la coberta de maniobra d'hidroavions a popa de la torreta número 3, estava completament cimentada, per a donar una major protecció a aquesta zona. El Yamato va ser, a més, objecte de constants millores a la seva artilleria antiaèria.

Comptava també amb un sistema de doble timó, lliçó apresa després que al Bismarck li quedés inutilitzat, sent la causa final de la seva pèrdua. El timó auxiliar estava situat davant del principal, però durant les proves es demostrà que era incapaç de fer maniobrar la mole del cuirassat.

Les restes del Yamato[modifica | modifica el codi]

Les restes jauen a uns 300m de fondària, i han estat explorades el 1985 i el 1999. El buc està partit en dues meitats, amb la línia de ruptura just al darrere de la primera torreta. La part de proa, d'uns 80 metres, descansa sobre la base, lleugerament inclinada a estribord, mentre que la popa està invertida. S'aprecia perfectament que de les seves 4 hèlices, l'externa està absent amb tot l'arbre.

Totes dues parts estan envoltades de restes metàl·liques, parts del pont, torretes antiaèries i les torretes principals, que es van deixar anar quan el vaixell es tombà.

Referencies[modifica | modifica el codi]

  • Janusz Skulski, The Battleship Yamato. Conway Maritime Press, 1988. ISBN 0-85177-490-3. Part de la sèrie "Anatomy of the Ship".
  • Russell Spurr, A Glorious Way To Die. Newmarket Press, 1995. ISBN 1-55704-248-9. Descripció dels dies finals del Yamato no només des de la perspectiva de la seva tripulació, sinó que també de la dels seus bucs d'acompanyament i de qui el van enfonsar.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 30° 22′ N, 128° 04′ E / 30.367°N,128.067°E / 30.367; 128.067