Cultura dels castros

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Cultura dels Castros)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Castro de Troña, a Ponteareas, província de Pontevedra

La cultura dels castros fou una cultura protohistòrica que es desenvolupà en el nord-oest de la península ibèrica a l'edat del ferro i perdurà durant l'Imperi Romà.

La majoria d'autors daten el seu inici al segle VI aC,[1] si bé d'altres la fan iniciar a finals de l'edat del bronze (segle IX o VIII aC). Pel seu final, també se sol donar el segle VI dC,[1] però d'altres per a d'autors els canvis que es produeixen a final del segle I suposen el final d'aquesta cultura.

Les principals fonts escrites es troben en les obres d'Aviè, Estrabó, Plini el Vell. Els principals jaciments són els de Penarrúbia, Borneiro, O Neixón, Castro de Mohías (el més recent, del 570), Santa Tecla, Troña, Boroña i San Cibrián de Lás. El nombre de castros és difícil d'estimar, i diferents autors donen xifres entre els 1300 i els 5000; una xifra aproximada amb força consens se situaria al voltant dels 2000 o 2500.[1]

Castro a Terroso da Póvoa (Portugal)

Se'ls considera una mostra de la civilització del ferro hallstàtica, que arribà a Galícia de mans dels celtes, que arriben a Galícia cap al 650 aC a través de la vall del Sil.[1] Els castros (el mot prové del llatí castra campament) eren recintes fortificats de forma oval o circular, amb un o més murs concèntrics, amb fossada i situats dalt d'un turó. Tenien un tarannà defensiu, però eren estables, de caire domèstic i funerari. Suposaren les primeres mostres d'urbanització a Galícia.

Alguns d'ells tenien barris i serveis col·lectius (Briteiros, Sanfins, etc). Segons Abel Bouhier, hi havia un total de 2.000-2.500, i molt concentrats a Deza, Tabeiros, A Ulloa i As Mariñas. També tenien agras, terres de cereals dividides en parcel·les obertes. També poden destacar les citanías, ciutats amb cases de pedra de planta circular (com la de Monte Santa Tecla, Pontevedra). La població era força bel·licosa, agrupada en famílies cadascuna amb un camp de conreu i territori de pastura, i que adorava nombrosos déus, entre els quals destacaven el guerrer mars-cosus i els lares vialis com Bandua, Nabia etc.

La base era agrícola i ramadera, la cacera i el marisqueig: mill, blat, faves i pèsols conreats amb falç i aixada, i tenien molins. Explotaven també l'estany, el ferro, el plom i l'antimoni. S'ha trobat arracades, diademes, braçalets i torques.

L'organització social era gentilícia. El poble, anomenat callaeci o celtici, es dividia en nombrosos populis, subdividits en castella (que vivien en castros), i els principals d'ells eren els rerios (a Bergantiños), caporos (a Compostel·la), grovios (a O Rosal), supertamaricos (als marges del Tambre), lemanos (a Monforte de Lemos), limicos (A Limia), artabros (a Betanzos) i albiones (al nord de Lugo).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 VILLARES, R. Historia de Galícia Madrid 1995 Alianza Editorial (1a Ed. 1985) (castellà) Traducció de l'original A Historia (gallec)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]