Ibers

De Viquipèdia

Els ibers són un conjunt de pobles que les fonts clàssiques (Hecateu de Milet, Ruf Fest Aviè, Herodot, Estrabó, etc. ) identifiquen a la costa oriental de la Península Ibèrica amb aquest nom almenys des del segle VI aC: elisyces, sordons, cerretans, airenosis, andosins, bergistans, ausetans, indigets, castellans, lacetans, laietans, cossetans, ilergets, iacetans, suessetans, sedetans, ilercavons, edetans, contestans, oretans, bastetans i turdetans. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l'enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en llengua ibèrica apareixen a grans trets en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costera que va des del sud del Llenguadoc-Rosselló fins Alacant, que penetra a l'interior per la vall de l'Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta del Guadalquivir.

El concepte de cultura ibèrica no és un patró que es repeteix de forma uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, sinó la suma de les cultures individuals que sovint presenten trets similars, però que es diferencien clarament en d'altres i que a vegades comparteixen amb pobles no identificats com a ibers. Així, cal destacar l'ús de dos sistemes d'escriptura diferents al nord i al sud, l'ús exhaustiu de l'escriptura al nord en front de l'ús residual al sud, l'absència d'escultura al nord que contrasta amb les manifestacions brillants del sud, l'ús de falcates al sud i d'espases cèltiques tipus La Tène al nord, grans tombes i monuments funeraris al sud, en contrast amb els petits túmuls i esteles inscrites del nord, decoració ceràmica geomètrica al nord i figurada al sud, etc.

Taula de continguts 1 El substrat ètnic dels ibers 2 Períodes clau 3 Llengua i Escriptura 4 Economia 5 Religió 6 Art 7 Poblats i jaciments 8 Enllaços externs 9 Bibliografia

[edita] El substrat ètnic dels ibers

L'anomenada "cultura ibèrica" tingué la seva màxima expansió territorial aproximadament entre la desembocadura del riu Ròdan i Cadis i abraçava així gran part de la costa mediterrània occidental. Aquesta cultura florí entre el segle VI al II o el I aC, depenent de la romanització de cada zona en concret. Diversos autors grecs del s. VI i IV esmenten els pobles que habitaven la façana mediterrània de la Península. Justament són esmentats per primer cop a l'Ora Maritima d’Aviè, escrita al segle IV dC, però que es basa en un periple del s. VI aC , possiblement redactat a partir d'un original fenici. En els versos 472 i 474 llegim: "I, al davant de les Illes, els ibers estengueren el seu domini fins als Pirineus, establerts àmpliament al llarg de la Mar Interior".

A part del periple copiat per Aviè, els autors clàssics (grecs i romans) que parlen dels ibers anomenats com a tals se situen cronològicament entre el s. II aC i el II dC, és a dir, en plena època romana: ens referim a Apià, Estrabó, Polibi i Ptolomeu bàsicament.

Els autors de l'antiguitat dividiren aquesta civilització en diferents pobles o ètnies, que acabaren consolidant-se al segle V aC, encara que, com afirmen Molinos i Ruiz (1993), no s'ha de confondre els termes ètnia i estat, ja que una formació política (estat) pot abraçar diverses ètnies (a l'igual que succeeix en l'actualitat), o una ètnia pot estar fraccionada en diversos estats (cas de l'actual Kurdistan). Per tant, només ens podem fiar de l'arqueologia, de les poques inscripcions ibèriques i del testimoni dels clàssics per establir l'abast de les formacions polítiques de la façana mediterrània hispànica de l'Edat del Ferro.

La influència dels pobles colonitzadors: grecs, fenicis i cartaginesos

Hi ha diverses hipòtesis sobre l'origen d'aquesta cultura. En tot cas, sembla el resultat d'un procés de formació iniciat al segle VIII aC al sud d’Espanya, especialment a la part del SE, com veurem després. Ja des del 800 aC (encara que segons les fonts clàssiques la ciutat fenícia de Gadir –l'actual Cadis– fou fundada cap al 1100 aC) els fenicis, i en una època posterior (segle VI aC) els grecs, viatjaven cap a Occident a fi de cercar metalls i terres per cultivar. Producte dels intercanvis comercials i culturals del indígenes del SO de la península amb els nouvinguts, en aquesta zona florí la refinada civilització de Tartessos, rica en recursos miners que tant interessaven a fenicis i grecs. Aquesta cultura estava molt influenciada per les factories fenícies de la costa andalusa. En realitat, durant el segle VII aC, tingueren una gran importància els fenicis en la conformació del substrat sobre el que actuarà la cultura ibèrica. L'expansió dels comerciants fenicis s'estengué també cap al NE peninsular en aquesta època, conmcretament a partir de la segona meitat del s. VII aC. Obtenien de les nostres terres metalls, productes agraris i esclaus, fins el 570 aC, en què la seva hegemonia seria substituïda per la dels grecs. És també al segle VII aC quan es fundà la colònia fenícia d’Ebusim, a l’Illa d'Eivissa. I ja abans que es fundès la ciutat de Massàlia, al sud de França, a principis del s. VI aC, els etruscos, un poble procedent de la Itàlia central, exportaren els seus productes a les costes del golf del Lleó. Per altra banda, cap al 600 aC aparegueren al golf de Roses les ciutats gregues de Rhode (Roses) i, una mica més tard, cap a al 575 aC, aproximadament, Emporion (Empúries), fundada pels massaliotes. Aquesta petita ciutat, però, en el seu primer segle de vida és només un port redistribuidor de productes manufacturats entre els indígenes i sembla que no tindrà un territori propi (khora) fins al s. V aC. Així, etruscos (en menor grau), fenicis i grecs, als quals s'afegiran els cartaginesos el s. IV aC, van contribuir amb les seves aportacions a la formació del que anomenem cultura ibèrica. No obstant això, també hi ha un corrent historiogràfic que els presenta com a un grup ètnic que des del SE hispànic va expandir-se gradualment cap al nord. Veurem més detenidament aquesta qüestió una mica més endavant.

La cultura ibèrica, en tot cas, segons Santos (1989), presenta com a elements distintius la ceràmica a torn, un incipient urbanisme i l'ús del mineral de ferro per a la confecció d'armes i eines. Nosaltres hi afegiríem l'escriptura i l'evolució gradual cap a un model semiurbà de societat que els romans accelerarien notablement en benefici seu.

El substrat ètnic: l'arribada dels indoeuropeus

Però qui era aquesta població indígena? Pel que fa al substrat ètnic sobre el qual actuaren fenicis i grecs, sabem que els primers pobladors indoeuropeus (és a dir, els protoindoeuropeus) establerts a les nostres terres havien vingut de l’Europa central cap al segle XV aC. En primer lloc colonitzaren, sembla ser que de manera pacífica, les terres situades al nord del curs de l’Ebre i a poc a poc les penetracions d'aquests pobles s'estengueren per quasi tota la Península. Així, segons Villar (1996), a Catalunya, al Llevant i al Sud peninsular hi ha indicis de toponímia protoindoeuropea, pertanyent al llenguatge que aquest indoeuropeista anomena "antic europeu", parlat abans de l'arribada dels celtes a la península (s. VIII aC). És el cas de molts noms de lloc (especialment de rius) i d'alguns noms comuns (com, per exemple, la paraula "turó"). García Alonso (2004) també ha documentat molts topònims indoeuropeus a la meitat nord de Catalunya.

Després de travessar la cadena pirenaica probablement a través del Rosselló i l’Empordà i la Cerdanya, els indoeuropeus acabarien imposant-se, entre el 1200 i el 900 aC (època dels urnenfelder o camps d'urnes), sobre les poblacions autòctones catalanes. S'instal·laren especialment a les planes costaneres de l'Empordà, el Vallès, el Penedès, el Camp de Tarragona , a més de l’Urgell. Altres autors com Santacana (1987) o Ibáñez (2002) rebaixen al s. IX aC la data d'arribada d'aquestes poblacions a la nostra àrea i sembla ser que al s. VI aC es produï--Jordi de Barkeno (discussió) 14:26, 4 gen 2009 (CET)ren les últimes onades migratòries. Aquestes gents, que alguns historiadors ja consideren celtes, tingueren una gran influència en la formació de la cultura ibèrica al territori català. Així, aportaren novetats com el poblament en llogarrets fortificats situats en turons, la planta rectangular de les cases , fetes amb sòcol de pedres i fang i amb parets de tàpia (com així es veu al poblat de Cortes de Navarra), l'arada de ferro, i el ritual típicament indoeuropeu de la incineració del cadàver amb la deposició de les cendres en una urna que era dipositada en un clot al terra. D'aquí la denominació de cultura "dels camps d'urnes". Altres innovacions foren, segons Almagro (1945), noves espècies d'animals com vaques lleteres, porcs "celtes", el cavall domesticat, així com diverses varietats de cereals. Tot això sense contar amb les novetats en el terreny de les armes.

Aquestes gents es barrejarien amb la massa de població autòctona i formarien un nou grup ètnic que alguns autors consideraven com a ligur . Aquest substrat rebria les influències culturals dels fenicis en un primer temps i dels grecs posteriorment i així es formaria el que alguns autors anomenen l'estrat paleoibèric o ibèric antic.

L'origen del poble ibèric i la seva expansió cap al Nord

Pel que fa al poble conegut per les fonts com a "iber", posterior a aquestes penetracions, ja hem dit que hi ha dues grans corrents: la que considera que és un producte de la influència dels pobles colonitzadors sobre les poblacions indígenes (la més simple al nostre entendre) i no va haver cap invasió, i la que, a part d'aquest impacte colonial, creu que aquest concepte és ètnic i designa un determinat poble que va néixer al sudest de la península (la zona ocupada actualment per les províncies d’Alacant i Múrcia aproximadament) i que posteriorment expandí els seus estímuls culturals i, probablement, també part de la seva població cap al nord.

En ambdós casos es rebutja la idea del seu origen nordafricà, que havia estat estesa durant els anys 60 i 70 i que partia de les tesis de Pere Bosch i Gimpera. Aquest historiador i arqueòleg, en la seva obra Etnologia de la península ibèrica (1932), afirmava que els ibers històrics haurien sorgit de poblacions sahariano-camítiques del nord d’Àfrica, emigrades a la península en època prehistòrica i que haurien donat lloc, en un primer moment, a la cultura eneolítica d’Almeria. No obstant això, recents investigacions mostren una gran barrera genètica entre les poblacions espanyola i nordafricana causada per l'estret de Gibraltar.

El SE peninsular havia estat en íntim contacte en l'Edat del Coure amb la cultura d'Almeria, que evolucionaria cap als horitzonts d'El Argar a l'Edat del Bronze. També fins a aquesta zona (que és l'àrea nuclear ibèrica, segons terminologia de molts autors) també s'havia estés la cultura tartèssica, originària del SO peninsular durant la primera meitat del I mil·lennari. El llegat d'aquella civilització es va veure enriquida amb el contacte dels pobles colonitzadors i en aquesta zona del SE, així com a la campinya de Jaén (on la cultura ibèrica, al s. VI i V assoliria el seu màxim esplendor en l'època anomenada "ibèric antic"), sorgiria el brou de cultiu que donaria lloc a la civilització ibèrica. A més, l'espasa-tipus ibèrica, la falcata, es troba bàsicament al SE hispànic i a les tombes més riques, cosa que denota una ideologia aristocràtica i guerrera propícia a l'expansionisme territorial. Pel que fa a la identitat d'aquest poble només sabem que Aviè anomenava els habitants del sudest hispànic "gimnetes" i esmenta la seva influència tartèssica . Més tard hi aparegueren els contestans (província d'Alcant), mastiens (Múrcia) i bastetans (Granada i Almeria, aproximadament).

D'aquesta manera suposadament els caps ibèrics del sud conqueririen els antics pobles preexistents a la façana mediterrània fins a arribar al SE de França, on sotmeteren els ligurs fins a la ratlla del riu Erau i, més tard, del Ròdan . Sembla ser, segons alguns autors, que també s'establiren a l’Aquitània (SO de França). El pseudo Escílax de Carianda, autor d'una compilació de textes efectuada a la segona meitat del s. IV aC, afirma que els "misgetes", van ser el resultat de la fusió entre els ligurs autòctons i els ibers conqueridors i que s'estenien entre el Ròdan i el Pirineu. Padró i Sanmartí (1992) també consideraven aquests misgetes com el resultat de la barreja entre els "ibers" i la població que habitava la Gàl·lia meridional. En canvi, Hecateu de Milet, en una època anterior, el s. VI aC, en la seva obra Éthnika, ens esmenta els misgetes com habitant la zona que va des del Garraf fins als rius Orb i Erau . Algun temps després, cap al segle IV, els ibers abandonarien el Sud de França i retrocedirien cap als Pirineus: així el pseudo Escílax de Carianda ens diu que la colònia d’Emporion, ja en territori ligur, marcava el límit nord del poble iber en aquesta època. Possiblement al s. IV la població de la meitat nord de Catalunya ja estaria el suficientment iberitzada perquè el pseudo Escílax ja només considerès misgetes els habitants al nord dels Pirineus, que ja havia estat abandonat pels ibers. Però tot això només són especulacions.

En tot cas, ja al segle II aC es considera els Pirineus com la frontera entre el món ibèric i el celta (gàl·lic), com, per exemple, ens diu Polibi en la seva Historia (vol. III, 39), quan indica que aquesta cadena muntanyenca separa celtes d'ibers.

Pel que fa a la imposició (forçada?) de la seva llengua en aquesta expansió cap al nord, molts estudiosos, en l'actualitat, pensen que l'ibèric era la llengua original de les poblacions d'aquest nucli del SE i que s'estenguè cap al nord fins arribar al sud de França, en un primer moment, com a llengua franca, per afavorir els intercanvis comercials. Posteriorment, la població acabà per assumir-la com a pròpia.

Respecte a la difusió d'elements de cultura material i població, i no només de la llengua, d'aquest centre nuclear del SE, tenim com a un dels principals defensors Josep Barberà (1990) i Enric Sanmartí, que argumenten que l'expansió vers el nord fou bastant ràpida. Gimeno i Izquierdo (1990) han adoptat la data del segle VI aC per l'arribada de grups ibèrics a l'actual costa catalana procedents del Sud.

Qui eren, doncs, els ibers de Catalunya?

Bosch Gimpera (1932) dividia les poblacions preibèriques catalanes en les pertanyents a la cultura "pirenaica", al nord-oest; les que descendien directament de les pobacions neolítiques ("pobles de les coves"), al centre, i les que havien estat sotmeses pels celtes (també indoeuropeus), a la Catalunya nordoriental. Ja hem dit que aquestes semblen identificar-se amb els ligurs de les fonts.

Seguint les tesis invasionistes que molts autors defensen, hauríem de dir que, en l'època que els historiadors consideren ibèrica, els pobles del nord-est català, no serien ibers sensu strictu, sino "iberitzats" i constituïrien els misgetes que esmenten Aviè, el Pseudo Escílax i Hecateu de Milet. Els ibers pròpiament dits, amb el seu solar originari al SE hispànic, s'haurien desplaçat cap al nord, on durant bastant temps havien tingut el seu límit nord al massís del Garraf , i després s'havien expandit temporalment pel nord de Catalunya i l'actual Llenguadoc (finals del s. VI i inicis del V?). Aquests suposats invasors dominaren les poblacions preexistents, de llengua indoeuropea, i, o bé imposaren la seva llengua, o bé aquesta es va fer servir com a llengua pròpia dels intercanvis comercials. Segons Villar (1996), sembla ser que a Catalunya existirien poblacions que parlaven llengües indoeuropees i altres que utilitzaven el substrat preindoeuropeu (serien els ibers procedents del sud o bé els descendents de les poblacions neolítiques, als quals feia al·lusió Bosch). Les llengües indoeuropees desapareixerien amb aquesta iberització, però perdurarien costums i creences Així, curiosament, com a reforç d'aquesta tesi d'un substrat procedent dels camps d'urnes a la Catalunya costanera del nord del Llobregat, tenim la presència d'alguns déus com Bel (Rubí) o Herotoragus (Rellinars), que tenen paral·lelismes al món gal del Sud de França i topònims com Burriac, lloc on situà el poblat més important dels laietans. A més, M. Pilar García-Bellido (1998) també assenyala que la propensió a la còpia de la moneda aliena que practiquen els pobles pre-romans de l'actual Catalunya, que cerca el caire decoratiu de les línies, són característiques típiques de les monedes cèltiques. També alguns elements del folklore català, especialment el del nord del país, tenen clares reminiscències cèltiques o indoeuropees, com la creença en les bruixes, els follets, les dones d'aigua... García Alonso (2004) afirma que una sèrie de penetracions gàl·liques ja d'època tardana, és a dir, del s. I aC, imposarien sobre un substrat iber (que en tot cas ja havia rebut indoeuropeització amb la vinguda de les gents dels "camps d'urnes") uns topònims clarament celtes a la meitat nord de Catalunya i potser alguns dels elements culturals que hem esmentat.

Actualment se sap que la cultura ibèrica estrictament dita a les terres del Principat comença cap a mitjan s. V aC. i que el poble "iber" a Catalunya és autòcton amb molts trets indoeuropeus en la seva cultura portats pels pobles dels "camps d'urnes·, com, per exemple, el ritual de la incineració o la devotio al cabdill, però també amb alguns trets mediterranis com el culte a la Deessa Mare, testimoniat per les abundoses troballes de terracotes que representen la deessa Tanit-Demèter. Aquest poble, però, tindria com a "oficial" una llengua no indoeuropea, ibèrica, procedent del SE peninsular (no sabem si per conquesta militar o expansió a partir d'un centre nuclear situat a les actuals províncies d'Alacant i Múrcia), la qual fou adoptada en un principi com a llengua franca a fi d'afavorir els intercanvis comercials.

A part d'aquestes influències transpirenaiques i, posteriorment, ibèriques sobre la població autòctona de la zona catalana, repetim que no hem d'oblidar com a factors de la formació i evolució de la cultura ibèrica d'aquesta àrea, en primer lloc, l'aportació dels mercaders procedents de la Mediterrània oriental, que varen implicar que les elits indígenes garantissin un cert control territorial i la seguretat dels habitants, així com l'obertura de noves vies de comunicació, i, en segon lloc, l'enorme pes de les ciutats d'Emporion i d'Eivissa. Posteriorment, com apunta García Alonso (2004), tingueren lloc successives penetracions d'elements gàl·lics a la meitat nord de Catalunya que arribarien fins i tot al s. I aC .

[edita] Períodes clau

1. Segle VII aC. Presa de contacte entre els colonitzadors grecs i els pobles ibers.
2. 650-200 aC. Desenvolupament i plenitud de la cultura ibèrica.
3. Segle III aC. Guerres Púniques.
4. 195 aC. Després de la batalla d'Empúries, els romans consoliden la presència a la Península Ibèrica.
5. Segle II-I aC. Procés de romanització, pel qual la població ibera resta sotmesa i la cultura ibera decau progressivament fins ser engolida per la cultura llatina.

[edita] Llengua i Escriptura

La llengua dels ibers està documentada per escrit fonamentalment en escriptura ibèrica nord-oriental i residualment en escriptura ibèrica sud-oriental i en alfabet grecoibèric. Els textos en llengua ibèrica es poden llegir gairebé sense dificultats, però en la seva major part són incomprensibles, atès que la llengua ibèrica és una llengua sense parents prou propers com per ser útils en la traducció de textos. Una de les escasses excepcions són els textos curts que només contenen noms de persones, atès que l'antroponímia ibèrica és un dels aspectes millors coneguts de la llengua ibèrica gràcies a les inscripcions llatines.

[edita] Economia

Les fonts clàssiques no ofereixen pràcticament cap informació sobre l'economia dels ibers, per tant l'única font d'informació és la procedent de l'arqueologia.

Pel que fa a l'agricultura, els cereals van constituir la base de la producció: l'ordi, el blat, el mill, el panís, l'espelta i la civada. Una part de la producció es devia panificar, mentre que una altra part es dedicava a la producció de cervesa. Els llegums són el segon grup en importància: la llentia, el pèsol, la fava, etc. El lli era important, tant per l'obtenció de fibres per fer teixits com d'oli. També la vinya era un conreu freqüent tant pel seu consum directe, com per la seva transformació en vi. Pel que fa a la ramaderia, els bòvids mascles eren explotats fonamentalment com a força de treball en l'activitat agrícola i les femelles per l'obtenció de llet. Els porcs només eren usats per la seva aportació alimentària, mentre que cabres i ovelles serien usats per obtenir de forma complementària, carn, llet i llana. Els cavalls serien animals de prestigi i útils per la guerra. Pels poblats costers la pesca també devia ser una activitat important, atès que s'han trobat hams i ploms de xarxa, però no es coneixen els tipus de barques que empraven.

La metal·lúrgia del ferro s'aplica tant a la producció d'armes com a una gran diversitat d'instruments de treball: relles d'arada, pics, destrals, aixades, magalls, falçs, tisores d'esquilar, etc. La metal·lúrgia del bronze s'aplica a la producció d'objectes personals: sivelles de cinturó, fíbules, agulles, anelles, arracades, etc. L'activitat tèxtil està ben documentada tant per algunes representacions iconogràfiques de dones filant com la presència abundant de pesos de teler i fusaioles. La producció ceràmica és molt variada i de molt bona qualitat, amb pastes treballades, depurades i cuites a alta temperatura: àmfores per al transport, vaixella de taula, vasos d'emmagatzematge i per la transformació d'aliments, etc. Les decoracions acostumen a ser pintades en vermell tant geomètriques com figuratives.

El comerç d'importació es documenta fonamentalment per la troballa de vaixella de taula i grans envasos de transport de productes alimentaris (vi, oli i salons de peix) grecs, fenici-púnics, etruscs i romans. El comerç d'exportació es documenta mitjançant la troballa d'àmfores ibèriques en el Llenguadoc-Rosselló, a Cartago i a Eivissa que probablement contenien vi i cervesa. Els cereals probablement van constituir una gran part de les exportacions tenint en compte els grans conjunts de camps de sitges que es documenten al segle IV aC coincidint amb la intensificació de les importacions. També els metalls devien ser objecte d'exportació: especialment el coure i la plata.

[edita] Religió

De l'existència de sacrificis d'animals entre els ibers n'informa Estrabó, que diu que els ibers sacrificaven segons el ritual dels grecs, recollien sang en una pàtera, entonaven càntics i tocaven música de flautes. Molts dels exvots o petites figuretes de bronze trobades en els llocs de culte apareixen amb els braços oberts en actitud orant i en les decoracions pintades de la ceràmica del Puig de Sant Miquel (Llíria, València) apareixen sovint escenes de dansa ritual. Els cultes als avantpassats tenien lloc a les cases, mentre que els relacionats amb les forces de la natura es desenvolupaven en santuaris situats fora dels assentaments, tot i que en els jaciments més importants es detecten edificis singulars que probablement tenien una funció religiosa.

Un dels cultes més populars era el de Demeter, una divinitat grega femenina relacionada amb l'agricultura i la mort, assimilada en el món púnic a Tanit i que en el món ibèric estaria assimilada a alguna divinitat local. No es coneixen els nom de les divinitats ibèriques, tot i que en dues inscripcions llatines apareixen citats dues divinitats de nom cèltic: Herotoragus i els deus Seitundus. En el món ibèric meridional hi ha evidències de la heroïtzació de personatges humans: és el cas del santuari del Pajarillo (Huelma, Jaén).

Els cadàvers eren cremats vestits, sovint amb les seves armes i altres objectes personals. Les restes eren rentades abans de ser col·locades en una urna que s'enterrava en un clot acompanyada d'objectes personals i altres ofrenes. Al sud són molt freqüents les grans tombes i els monuments funeraris, al nord només es documenten petits túmuls i esteles a vegades inscrites, com la trobada a Rubí. Tot i que la incineració és pràcticament universal entre els ibers, cal destacar que és molt freqüent la inhumació de nadons dins de les cases.

Pel que fa als aspectes ideològics del ritual d'incineració, es pensava que el cadàver del difunt es convertia en fum que ascendia al Cel. En cas d'un guerrer traspassat, les armes eren doblegades i cremades al foc funerari. Posteriorment, les brases s'apagarien possiblement amb vi i la resta dels ossos que no s'havien cremat es rentaven i eren dipositats a l'urna. Acte seguit se celebrava un àpat funerari, que era més sofisticat quan més alta era la jerarquia del personatge sepultat, que precedia a la cerimònia de la libació o vessament de vi sobrant d'aquest banquet i es col·locaven ofrenes d'aliments a la tomba. També es trancaven de manera ritual els vasos ceràmics que havien estat utilitzats en l'àpat i es dipositaven al costat de l'urna. Així es procurava que l'ús dels vasos finalitzés amb la vida del propietari. Aquest ritual de trencament de vaixella ceràmica es troba constatat fins al segle III aC a les necròpolis ibèriques. A les necròpolis iberes documentades, els vasos ceràmics formaven part de les ofrenes o aixovar funerari, així com també l'armament.

[edita] Art

Les millors manifestacions de l'art iber són escultòriques, realitzades en pedra i bronze. Les restes conservades en fusta i ceràmica, al ser materials peribles, són escasses.

L'àrea d'expansió de l'escultura ibèrica no és molt gran, encara que sí molt diversificada, la qual cosa va afavorir una gran varietat regional propiciada, en bona mesura, per les riqueses naturals i els trets culturals de cada zona. Les seues manifestacions se centren en tres àrees: Andalusia, el centre de la península Ibèrica i la zona de llevant.

L'àrea andalusa, de Huelva i Granada, és d'una gran complexitat per la influència cultural dels pobles colonitzadors orientals que s'havien instal·lat en ella amb anterioritat (fenicis, grecs, etc.) i per la tradició deixada pels tartessis. La proliferació de restes arquitectòniques i escultòriques, així com mostres d'orfebreria i ceràmica són els trets més distintius d'aquesta regió. Junt a aquesta corrent oriental s'aprecia a Andalusia altra d'origen hel·lènic, que s'introdueix des de les costes alacantines cap el sud, present en el Conjunt de Porcuna i en el Jaciment d'Osuna (del segle III aC).

En l'interior, en els Santuaris de Despeñaperros i Castellar (Jaén), s'han recollit xicotets exvots i figuretes de bronze.

Al llevant peninsular, en l'antiga Edetània, les manifestacions ibèriques mostren grans vinculacions, no solament amb les velles tradicions dels primers pobladors del Bronze i del Ferro, com per exemple en la incineració com sistema d'enterrament, sinó també amb les corrents orientals aportades pels colonitzadors grecs, dels que recullen característiques pròpies del període arcaic grec, tracten els mateixos temes - esfinxs, grifs -, i utilitzen decoració geomètrica en la ceràmica, amb fons grocs o lleugerament rogencs. Aquesta corrent llevantina es transmet a zones aïllades de la vall de l'Ebre on es barreja amb els substrats cèltics i posteriorment romans.

L'activitat millor coneguda de l'art ibèric és l'escultura figurativa, amb xicotetes estàtues de bronze, utilitzades com a ofrenes o exvots, i estàtues de pedra de major mida. Els jaciments més importants són els santuaris del Cerro de los Santos i el de Llanos de la Consolación, a Albacete; el santuaris del Collado de los Jardines, a Despeñaperros (Jaén) i el del Cigarralejo a Múrcia.

Entre les escultures realitzades en pedra, classificables segons la seua finalitat funerària o religiosa, es troba la Dama de Baza i la Dama d'Elx (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), que presenten una rica decoració i que serviren d'urna funerària. Més primitiva que les anteriors, i amb finalitat religiosa, és la Gran Dama Oferent (del segle VI aC), procedent del Cerro de los Santos, en la que s'aprecien les influències arcaiques de la plàstica grega en la llarga vestimenta de profunds i geomètrics plecs.

D'aquesta mateixa època és la Bicha de Balazote (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), relacionada amb els bous antropocefàlics mesopotàmics i éssers d'aspecte ferotge del món hittita.

En l'orfebreria, destaca el Tresor de Xàbia format per peces d'or i plata de delicada llavor d'influència grega.

[edita] Poblats i jaciments

Els poblats ibers dominaven els terrenys i camins del voltant i estaven envoltats de muralles i torres, aixecades directament sobre el terreny, amb unes primeres fileres de pedres de mida molt gran, sense fonaments.

Els habitatges es construïen amb parets de fang aixecats sobre unes primeres filades de pedra, sense fonament. La coberta era de branques i fang.

En els poblats existien places i eres d'ús comú, així com edificis públics com temples. Existien també forns per al pa o la ceràmica, cisternes d'aigua o les basses per a les escombreries. Això suggeria una organització estructurada i seguint una certa jerarquia social.

A continuació es presenta una llista d'alguns jaciments ibers importants dels Països Catalans:

• Catalunya:
  • Actualment hi ha a Catalunya catorze jaciments oberts al públic:
    • Turó d´en Boscà, Badalona, Barcelonès
    • el Molí d'Espígol (Tornabous, l'Urgell)
    • el Turó de Montgrós (el Brull, Osona)
    • L'Esquerda (Roda de Ter, Osona)
    • el Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona)
    • Puig de Sant Andreu (Ullastret, el Baix Empordà)
    • Puig Castellet (Lloret de Mar, la Selva)
    • Puig Castellar (Santa Coloma, el Barcelonès)
    • Ca n'Olivé (Cerdanyola, el Vallès Occidental)
    • Olèrdola (Olèrdola, l'Alt Penedès)
    • Fondo d'en Roig (Cunit, al Baix Penedès)
    • la Ciutadella de (Calafell, el Baix Penedès)
    • la Moleta del Remei (Alcanar, el Montsià)
    • el Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre)
    • Poblat Ibèric de Castell (Palamós, Baix Empordà)
  • Altres jaciments:
    • Castell de Rubí-Can Fatjó, Rubí, Vallès occidental)
    • Gebut (Soses, el Segrià)
    • Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà)
    • el Pla de Santa Bàrbara de Montblanc, Conca de Barberà
• País Valencià:
  • Puig de la Nau (Benicarló, Baix Maestrat)
  • Solaig (Betxí, Plana Baixa)
  • Alcúdia (Elx, Baix Vinalopó)
  • Leucanti (Alacant, l'Alacantí)
  • Illeta dels Banyets (El Campello, l'Alacantí)
  • Serreta (Alcoi i Penàguila de l'Alcoià; i Cocentaina del Comtat)
  • Les Jovades (Cocentaina del Comtat)
  • Pic Negre (Cocentaina del Comtat)

[edita] Enllaços externs

• www.xtec.cat
• mapa detallat de les tribus iberes

[edita] Bibliografia

• Almagro Basch, Martín (1945): "La población pirenaica anterromana", Pirineos, 1, p. 3-21 (http://descargas.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/antig/01715741093474029670035/024714.pdf?incr=1).
• Barberà i Farràs, Josep (1990): "Formació i desenvolupament de la cultura ibèrica al Vallès", Limes. Revista d'Arqueologia, núm. 0, Cerdanyola.
• Beltrán, Miguel (1996): Los iberos en Aragón, Saragossa.
• Bosch-Gimpera, P. (1932): Etnologia de la Península ibèrica, Barcelona, 1932.
• García Alonso, Juan Luis (2004): "Indoeuropeos en el Nordeste", Acta Palaeohispanica IX. Actas del IX Coloquio sobre Lenguas y Culturas Paleohispánicas, Barcelona, 20-24 de Octubre de 2004, Institución Fernando el Católico i Universitat de Barcelona, p.235-258.
• García-Bellido, Mª Paz (1998): "Sobre la moneda de los iberos", Revista de Estudios Ibéricos, núm. 3, p. 109-126 (http://www.ffil.uam.es/reib3/paz.htm).
• Gimeno i Fabregat, Tomàs, i Izquierdo Egea, Pascual (1990): La societat ibèrica del Vallès, Editorial Ègara, Terrassa.
• Ibàñez, Genís (2002): "Els colons celtes", a Nous aspectes de la història de Santa Coloma de Gramenet. Volum primer, Grup d'Estudis Històrico-Socials "Gramenet del Besós", Santa Coloma de Gramenet, p. 108-113.
• Padró, J., i Sanmartí, E (1992).: "Áreas geográficas de las etnias prerromanas de Cataluña", Paletnología de la Península Ibérica, Madrid
• Ruiz, Arturo; Molinos, Manuel (1993): Los iberos, Barcelona.
• Sanmartí, Joan; Santacana, Joan (2005): Els ibers del nord, Barcelona.
• Sanmartí, Joan (2005): «La conformación del mundo ibérico septentrional», Palaeohispanica 5, pp. 333-358.
• Santacana, Joan (1987): Iberia. Los orígenes, Anaya, Madrid
• Santos Yanguas, Juan (1989): Los pueblos de la España antigua, Historia 16.
• Villar, Francisco (1996): Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Lenguaje e Historia, Gredos.
• El món dels íbers Fundació TEA poblat ibèric Puig Castellar

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ibers