Cultura megalítica de la península ibèrica
La Cultura megalítica de la península ibèrica va sorgir dels contactes entre la població local i els emigrants orientals que havien originar la Cultura almerienca del sud-est, i es va estendre a l'oest de la península i més tard, cap el 2.500 aC, també al nord.
Va suplantar la cultura asturienca post-mesolítica però després del 2000 aC va ser substituïda per la Cultura del vas campaniforme.
El terme megalitisme procedeix de les paraules gregues mega, gran i lithos, pedra. Encara que en sentit literal podem trobar construccions megalítiques a tot el món, des del Japó als gegants de la Illa de Pasqua, en sentit estricte molts autors únicament denominen megalitisme al fenomen cultural focalitzat a la Mediterrània occidental i l'Europa atlàntica, que s'inicia des finals del Neolític i dura fins l'Edat del Bronze, caracteritzat per la realització de diverses construccions arquitectòniques fetes amb grans blocs de pedra escassament desbastats anomenats megàlits. Així, segons aquests investigadors, quan parlem de megalitisme no hauríem d'incloure les construccions ciclòpies corresponents a altres dinàmiques culturals com les del Bronze egeo, les baleàriques o les sardes, ni molt menys les d'Egipte o Polinèsia.
Grans monuments megalítics es troben disseminats per bona part d'Europa occidental, però els focus més importants es troben a Bretanya, sud d'Anglaterra i Irlanda, i sud d'Espanya i Portugal.
Aquest fenomen s'identifica essencialment amb la construcció de tombes monumentals del tipus dolmen (en bretó taula de pedra), a l'interior del qual van ser enterrant successivament als morts d'un grup humà, apartant-se acuradament els ossos dels anteriors difunts (enterraments col · lectius). Els dòlmens poden ser simples o de corredor, en galeria, o cistes, i la majoria van estar inicialment coberts per un túmul de terra o pedres, que actualment sol haver desaparegut en la seva major part. A més dels dòlmens, dins el context megalític podem trobar una altra tipologia constructiva no funerària anomenada menhir, monòlit clavat a terra que pot aparèixer aïllat, o formant alineacions (a Carnac) o cercles (henges, com a Stonehenge). També abunden els crómlech, cercles de pedres més o menys grans que envoltaven el túmul d'un dolmen, els tholoi, els falsos dòlmens i les coves artificials.
Referències [modifica]
- Maria-Henriette Alimen i P. Marie-Joseph Steve, Prehistoria, 1ª edició en castellà 1970, Mexico DF, Madrid i Buenos Aires, ISBN 84-323-0034-9
