Curial e Güelfa

Curial y Güelfa. Novela catalana del quinzen segle. Publicada á despeses y per encarrech de la Real Academia de Buenas Letras per Antoni Rubió y Lluch, de 1901.

Curial e Güelfa és una de les obres més importants del gènere de novel·la cavalleresca en català. Fou el 1876 quan Manuel Milà i Fontanals parlà per primera vegada d'aquest manuscrit anònim i sense títol escrit entre 1432 i 1468. L'any 1901 Antoni Rubió i Lluch la va publicar per primer cop i li va donar aquest títol. Posteriorment va ser editada per Ramon Aramon (1930-33) i per Ramon Miquel i Planas i Alfons Par (1932). L'última edició, que corregeix algunes errades de transcripció i que s'acompanya d'un estudi sobre la seua autoria (indicant que la hipòtesi més versemblant és que fos valencià) és d'Antoni Ferrando per Éditions Anacharsis (2007). El 2011, Quaderns Crema ha editat una edició crítica i comentada de Lola Badia i Jaume Torró (ISBN 978-84-7727-517-6).

Estructura i argument

La novel·la està dividida en tres llibres. El primer narra com Curial, protegit i educat pel Marquès de Montferrat, s'inicia en el món de l'aventura cavalleresca empès per la germana del Marquès, Güelfa (vídua de quinze anys) que fa que l'acompanye una donzella seua: Festa. El segon llibre, molt més ràpid que l'anterior gràcies a la diversitat d'aventures, l'agilitat dels torneigs, l'elegància i brillantor de les festes, i a la insistència de Laquesis, iniciada en el llibre primer, per tal d'aconseguir l'amor de l'heroi, té com a punts centrals el torneig de Melú convocat pel rei de França i l'arribada a París. Al llarg de l'últim llibre, l'autor ens descriu el viatge de Curial al pròxim Orient, el somni que té al Parnàs, el llarg captiveri a Tunis durant el qual la donzella Camar se suïcida per ell i el retorn a Montferrat, on troba una Güelfa més esquiva que mai. Després de nombroses cavalleries contra els turcs, obté el perdó de Güelfa i s'hi casa.

Lògica i versemblança

Curial e Güelfa és una història d'amor i d'armes. La novel·la presenta el procés de gestació d'un heroi des d'uns orígens humils fins que aconsegueix el reconeixement, la fama i l'honor que pertoquen a un cavaller. I l'heroi, en aquest cas, és un heroi modern.

Curial e Güelfa obeeix a un joc de causes i efectes que no s'aparten més que en comptades ocasions de la lògica i versemblança, i fins i tot en aquestos casos de desviació es pot trobar una justificació literària, estètica. Si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament.

Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència.

L'estil

La llengua és una barreja de formes cultes i populars. S'hi troba una mescla de neologismes i arcaismes, fins al punt que en algunes ocasions l'autor ens dóna la forma culta i la popular d'un mateix mot.

L'atmosfera sensual en què se submergeixen alguns dels personatges femenins, la fluïdesa dels diàlegs, les metàfores i imatges ben elaborades, l'ús freqüent de proverbis i modismes populars i, alhora, el vessant artificiós i erudit d'alguns paràgrafs del tercer llibre i les interrogacions i imprecacions a fi d'aproximar-se al lector, són alguns dels elements lingüístics i d'estil que arrodoneixen la novel·la.

Autoria

El manuscrit únic del Curial, conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid és del segle XV i ha perdut el primer quadern, per tant no es pot saber qui era l'autor, ni a qui va ser dedicada l'obra. Tampoc no sabem com eren les rúbriques dels capítols que habitualment figuren als primers quaderns dels còdexs. Davant d'una situació com aquesta tan sols l'existència de documentació explicita externa, documents d'arxiu, notarials o d'altra mena, podria proporcionar dades fiables sobre la filiació de l'Anònim. Totes les hipòtesis sobre l'autoria són això, meres hipòtesis. La majoria, com es veurà a continuació, manquen de tot fonament especialment si oblidem que estem parlant d'un manuscrit copiat al segle XV amb lletra del segle XV i sobre paper del segle XV. Entre les possibles procedències, car les diferències dialectals del català literari de l'època eren mínimes, se n'han citat diversos autors i regions del Principat, el Regne de València, i també alguns han argumentat que podia haver estat escrita a Nàpols o, fins i tot, a Borgonya. Fins i tot algun estudiós (Jaume Riera i Sans) ha arribat a dir que la novel·la és falsa perquè, en realitat, la novel·la havia estat escrita al segle XIX pel seu descobridor, Manuel Milà i Fontanals. Aquesta darrera hipòtesi no és una hipòtesi sinó una fal·làcia. No obstant això, investigacions recents de Rosa Navarro Durán han volgut continuar negant l'evidència que estem parlant d'un manuscrit del segle XV. De fet, un estudi del catedràtic de la Universitat de València Antoni Ferrando i membre de l'AVL, realitzat per a una nova edició de l'obra publicada per Éditions Anacharsis, de Toulouse, postula com la teoria més probable, que fóra d'autor valencià. És un postulat que no té cap prova que el sostingui: la novel·la parla de personatges catalans i aragonesos però no cita mai cap valencià.... Ferrando es basa en les preferències lexicogràfigues (abundància de formes típicament valencianes com ara «aplegar-se», « marjal », «acurtar», « bambolla » o «per a que» (no normatiu, en l'actualitat), així com castellanismes típics de la València del segle XV com ara « mentira », «sombra » o « forro ». Aquestes preferències, afegides a algun italianisme i alguna nota marginal en castellà, porten a Ferrando a concloure que es tracta d'una obra confeccionada al segle XV en Itàlia (probablement en la cort del rei Alfons el Magnànim) per un autor valencià, i que el text més antic (que es va descobrir en el segle XIX) es verídic i producte d'un copista d'Aragó. De tota manera és pot demostrat amb el text a la mà que les suposades "preferències de lèxic" valencianes no són tals perquè l'Anònim al costat de roig diu vermell, i va repartint harmònicament les solucions dialectals perquè volia escriure deliberadament en una forma de català internacional: al segle XV el català ho era d'internacional, si més no a Nàpols, Sicília i Sardenya.

Traduccions a diverses llengües

• Curial e Güelfa ha estat traduït a l'anglès per Pamela Waley (Allen & Unwin, 1982) al francès per Jean-Marie Barberà (Éditions Anacharsis, 2007), i a l'alemany per Gret Schib Torra (LIT Verlag, 2008).

Vegeu també

• Segle d'Or Valencià

Enllaços externs

• Article en el qual la professora Navarro Durán revela que l'obra Curial e Güelfa és una falsificació de Milà i Fontanals..
• Anàlisi del Curial
• Curial e Güelfa (s. XV), a Lletra: la literatura catalana a internet
• Diari Levante EMV - Una edición francesa del «Curial e Güelfa» ratifica el origen valenciano de su autor
• Curial e Güelfa, Éditions Anacharsis, 2010
• Curial e Güelfa a VISAT