Curtis Mayfield

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Curtis Mayfield
Curtis Mayfield, 1972.
Curtis Mayfield, 1972.
Dades biogràfiques i tècniques
Nom de naixement Curtis Lee Mayfield
Naixement 3 de juny de 1942
Chicago, Illinois
Defunció 26 de desembre de 1999
Roswell, Georgia[1]
Instruments cant, guitarra, baix elèctric, piano, saxòfon

Curtis Lee Mayfield (Chicago, 3 de juny de 1942 - 26 de desembre de 1999) va ser un cantant, compositor i guitarrista de soul i funk.

El llegat de composicions, enregistraments i interpretacions de Mayfield és enorme. Com a veu principal de la formació The Impressions, va fer algunes dels més importants enregistraments del soul vocal dels 60.

Va emprendre la seva carrera en solitari a la dècada dels 70, inspirat en el funk i afegint trets urbans a la música soul, sent un dels màxims exponents d'estils com el blaxploitation, el chicago soul, el uptown soul i el soul psicodèlic.

Mayfield escrivia la majoria del seu material, quan això no era habitual entre els cantants soul. Va ser un dels primers músics que es va involucrar en el moviment de l'orgull de la cultura afroamericana, mitjançant les seves lletres, de la mateixa forma que ho feien Aretha Franklin o Nina Simone. Com a productor i compositor va ser un dels grans creadors del Chicago soul, treballant per i amb artistes del gènere com Gene Chandler, Jerry Butler, Major Lance i Billy Butler.

Com a guitarrista, mostra certes influències de la música negra més llatina, cosa que també va deixar entreveure a vegades dins de The Impressions en els anys 60. Durant la dècada posterior va millorar el seu treball com a guitarrista i productor afegint certes essències del funk i el rock psicodèlic.

Mayfield mai va estar disposat a sumar-se al corrent pop d'apropar-se a grans masses com feien, especialment, les estrelles de Motown.

L'any 2004 la revista Rolling Stone el va col·locar en el lloc 98 de la seva llista dels 100 millors artistes de la història.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut a Chicago, la seva carrera dins de la música va començar al costat de Jerry Butler amb qui va fundar de The Impressions en 1958; aquest mateix any van aconseguir el seu primer èxit amb "For Your Precious Love". Butler, que fins llavors era el cantant principal de la banda, va emprendre la seva carrera en solitari i Mayfield va assumir el paper de vocalista principal. Mayfield també va començar a escriure per la banda, començant per "Gypsy Woman" que es va col·locar en el top 20.

Com a compositor va crear un dels grans èxits de la música negra, "People get ready", que ha sonat en les veus d'artistes com Aretha Franklin, Bob Dylan, George Benson, Al Green, Rod Stewart i Alicia Keys (a la banda sonora de Glory Road).

El so de Mayfield té dues característiques importants. En primer lloc, va aprendre ell mateix a tocar la guitarra, tot afinant-la com les tecles negres del piano, donant-li així una afinació en fa sostingut (F#, A#, C#, F#, A#, F#) que va utilitzar durant tota la seva carrera. En segon lloc, va cantar principalment en el registre de falset quan la majoria dels cantants canten principalment en el registre modal.

Un de les seves més grans influències va ser el gospel, cosa que va deixar veure des dels seus començaments, al costat d'influències incipients del doo wop o el pop. Musicalment, amb The Impressions solia usar l'estil de crida-resposta tan usat en el gospel, i quant a temàtica solia usar temes amorosos, però també eren comuns els temes sobre l'orgull i costums de la comunitat afroamericana. El seu ús d'explosives seccions de vent i metall i la influència llatina van donar origen al Chicago soul; amb aquest incipient estil i Mayfield al capdavant com a veu i guitarra, The Impressions van aconseguir 14 top 40 a la dècada dels 60, sent de tots els seus anys 1964 el més important.

En 1970, va iniciar la seva carrera en solitari. Els seus primers senzills tenien un aire molt funk, com "(Don't Worry) If There's a Hell Below, We're All Gonna Go", en el qual molts creien excessiva la forma tan crua amb què es parlava sobre fets de la comunitat negra urbana. Els inicis de la seva carrera en solitari no van tenir tant èxit com anteriorment fins que, el 1972 va compondre la banda sonora de Superfly i, amb ella, l'èxit, donant lloc al moviment blaxploitation. Cal destacar que la banda sonora va tenir molta més rellevància que la pel·lícula per si mateixa.

En aquell moment, Curtis Mayfield era, al costat de Stevie Wonder i Marvin Gaye, la icona d'un nou soul. Després de l'èxit aclaparador de Superfly va collir èxits menors com "Kung Fu", "So in Love" i "Only You Babe". A principis dels 80 va tornar-ne a aconseguir alguns més, però, en línies generals, la dècada va ser de decadència i només publicava de forma esporàdica algun àlbum.

En 1990, durant una actuació a Brooklyn, va patir un accident quan una torre de llums va caure sobre ell, deixant-li paralitzat de coll avall. A mitjans 90 van aparèixer alguns àlbums d'homenatge en companyia d'artistes com Eric Clapton, Bruce Springsteen o Gladys Knight. El 1998, li va ser amputada la cama dreta a causa de la diabetis que patia.

Va morir el 26 de desembre de 1999 a l'Hospital Regional North Fulton a Roswell, Geòrgia, a causa de la degradació constant de la seva salut després de la paràlisi.[1]

Àlbums[modifica | modifica el codi]

Any Títol Segell
1970 Curtis Rhino
1971 Curtis/Live! Rhino
1971 Roots Rhino
1972 Superfly Curtom
1972 Rapping Curtom
1973 Back to the World Curtom
1973 Curtis in Chicago Live Curtom
1974 Got to find a way Curtom
1974 Sweet exorcist Curtom
1975 Let's do it again Curtom
1975 There's no place like America today Curtom
1976 Give get take have Ichiban
1977 Never say you can't survive Ichiban
1977 Short eyes Curtom
1978 Do it all night Curtom
1979 Heartbeat RSO
1980 Something to believe in Ichiban
1983 Honesty Epic
1985 We come in pace
1987 Live in Europe Curtom
1988 People get ready: Live at Ronnie Scott's Castle
1990 Take it to the streets Curtom
1994 BBC Radio 1 in concert live Windsong
1994 Live in New York City ITM
1994 Live Griffin music
1995 Live at the Bitter End CTM
1996 New World order Warner Bros
1998 Man of inspiration Castle
1998 Give it up MCI music
2000 Love is the place RKO
2001 Live at Ronnie Scott's Castle
2003 Gospel Greats Rhino
2006 Mastercuts presents Rhino

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Curtis Mayfield Modifica l'enllaç a Wikidata