Cuscús

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el plat. Si cerqueu l'animal, vegeu «Falangèrid».
Cuscús, amb verdures i cigrons.

El cuscús (amazic seksu, francès couscous, àrab al-kuskus) és un plat d'origen amazic, preparat amb sèmola de blat (o a vegades altres cereals com l'arròs) i altres ingredients opcionals com ara: carn en petits bocins, verdures, llegums i salses picants. El seu nom prové del recipient de fang o metall proveït de forats a la part inferior, on es cou el plat.

A Sicília és molt típic el cuscús de peix, que és exactament igual que la típica sopa de peix catalana i que la bullabessa occitana, però se serveix el caldo, el peix i marisc (opcional) i el cuscús. El plat prové de la influència dels països del sud de la mediterrània, que són molt propers a l'illa. Anualment s'hi fa un concurs internacional de plats de cuscús.

Història[modifica | modifica el codi]

Originari de Tamazgha, en la franja atlàntica mediterrània que comprèn el Marroc, Algèria[1] i Tunísia, després de la colonització per parts dels francesos, s'estengué com a recepta exòtica per a tots els països de la mediterrània. A l'Al-Àndalus fou introduït molt abans, al segle XIII.

Al Tirant lo Blanch (1464) de Joanot Martorell és mencionat com a "cuscusó" (cap. 137).

Ingredients[modifica | modifica el codi]

Depenent del país on es prepari el cuscús va acompanyat amb ingredients diferents.

  • A l'Algèria, amb cigrons, faves, hortalisses i carn quan és possible. El mesfuf és un cuscús preparat amb faves fresques i panses; es reserva per als menjars de l'alba al mes del Ramadà, es menja bevent sèrum de llet (eben) o amb llet quallada (raib).
  • Al Sàhara, se serveix sense llegums ni brou.
  • A Tunísia, pot fer-se de conill o de be, no obstant açò, la forma més original és la peix (besuc o mero).
  • Al Marroc, finalment, sol anar acompanyat de be o de pollastre i, generalment, se serveix amb dos brous: un per a la semola i l'altre amb pebrina roja per a donar-li sabor. Els nombrosos ingredients: naps, panses, cigrons, cebes entre altres són sotmesos a una cocció molt prolongada, quasi confitat. Una altra variació és el cuscús amb sucre i canyella.

Amb tot, qualsevol que sigui la manera de cuinar-lo, es basa en dos punts: la qualitat del blat (normalment s'usa blat dur), i l'art de pastar-lo amb la mà i coure'l. A més, el sabor de la carn es deu en gran part als llegums, les espècies reunides al brou i les salses que s'hi afegeixen, com és la harissa.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

  • Tabule, un altre plat amb sèmola de blat

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • MOUHOUB, Hadjira; RABAA, Claudine. Las aventuras del cuscús. Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2004. 141 p. (Sabores del Oriente y del Mediterráneo). ISBN 978-84-9632-707-8.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cuscús