Cyd Charisse

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Cyd Charisse
Cyd Charisse a Fiesta (1947)
Cyd Charisse a Fiesta (1947)
Nom real: Tula Ellice Finklea
Naixença: 8 de març de 1922
Amarillo, Texas (EUA)
Defunció: 17 de juny de 2008 (als 86 anys)
Los Angeles, Califòrnia (EUA)
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Nico Charisse (1939–1947)
Tony Martin (1948–2008)
Pàgina web: Cyd Charisse

Pàgina sobre Cyd Charisse a IMDb

Cyd Charisse, el seu nom vertader era Tulla Elice Finklea (Amarillo, Texas, 8 de març de 1921 - Los Angeles, 17 de juny de 2008), fou una actriu de cinema i ballarina estatunidenca.

Maria Istomina i Felia Sidorova[modifica | modifica el codi]

Afirma la llegenda que Cyd Charisse assegurà les seves dues cames el 1952 amb una pòlissa de cinc milions de dòlars. Això es devia tant a que fossin dues de les cames més belles de Hollywood, que ho eren, sens dubte, sinó perquè la seva principal eina de treball. Cyd era actriu, però sobretot era ballarina, i en l'exercici d'aquesta professió havia trobat llur camí a Hollywood. I això malgrat mesurar 1'71 cms. Texana de naixement, acabà sent considerada com la millor ballarina de la història del cinema americà, sense competència possible. De forma què li'n va treure el màxim de suc als estudis de dansa clàssica que havia cursat en llur passat, i a les moltes hores d'entrenament per a convertir-se en una primera dama del ballet.

Possiblement, el cinema li atorgà l'ocasió d'ésser molt més popular i reconeguda en el món que si hagués seguit dedicant-se al ballet clàssic, un camí que abandonà després d'haver format part del ballet rus de Montecarlo i haver treballat amb figures llegendàries de la dansa, com David Lichine i Leonid Massine utilitzant dos curiosos pseudònims: Maria Massine i Felia Sidorova. Tan clara estava la seva vinculació al món de la dansa, que inclòs es casà amb el seu antic professor, Nico Charisse,[1] el 1939, i d'ell prengué el nom amb el que anava a ésser coneguda com a estrella internacional de la pantalla gran. Seria però, la pròpia dansa clàssica la que, actuant David Lichine com pont per a convencerl·la de provar sort davant les cameres, la conduí fins al cinema.

Era l'any 1943, i Lichine li demanà que formes part d'un ballet pel film Something to Shout About. En aquella ocasió la futura estrella utilitzà un altre malnom, Lily Norwood, que certament no passà a la història. Aquest mateix any el cinema tornà a reclamar-la com a professional de la dansa per interpretar a una ballarina del Bolshoi rus en un altre film que es basava en les experiències d'un ambaixador nord-americà a Rússia i que curiosament amb posterioritat seria estudiat amb lupa pels investigadors de la Comissió d'Activitats Antinordamericanes, ja que se sospitava que contingués propaganda comunista. Per aquestes altures, el talent com a ballarina de la jove havia atret l'interès d'un coreògraf dedicat a construir els musicals de Hollywood, Robert Alton, el qual junt el productor Arthur Freed assolí convèncer la noia perquè protagonitzes un número de ball junt a Fred Astaire en el film Ziegfeld Follies, que havia de dirigir un dels mestres del gènere musical, Vicente Minelli. Aquesta aliança no podia tenir caràcter esporàdic, i el següent pas de Cyd en el món del cinema fou signar un contracte de set anys amb la productora Metro Goldwyn Mayer, principal proveïdora de musicals per la pantalla gran i que presumia de tindre contractades més estrelles que el firmament.

Dat l'indubtable talent que tenia com a ballarina i la seva innata bellesa, l'estudi no es demorà gaire en provar les qualitats com a actriu de la recent arribada, associant-la amb una de les estrelles més taquilleres, Judy Garland, a The Harvey Girls, un film que inicialment havia estat pensada com un drama per ser protagonitzat per Lana Turner, però que acabà convertint-se en un musical quan l'estudi comprovà l'èxit comercial d'una altra peça d'aquest gènere, Oklahoma.

Del repartiment a l'estrellat[modifica | modifica el codi]

A partir d'aquest moment, Cyd començà una carrera com a actriu de repartiment reclutada especialment pels números musicals en films les quals protagonistes eren estrelles femenines de la firma. Fou un fort camí d'aprenentatge en el que el dubte de no arribar mai a ésser ella la que encapçales el repartiment l'assaltà en alguna ocasió, com una ombra de por a ser sempre la segona malgrat de l'esquema de promoció professional adoptada tradicionalment pels estudis de Hollywood amb llurs pupils en l'era daurada del musical.

El 1947 es divorcià de Nico Charisse, amb el que havia tingut un fill, Nico, el 7 de maig de 1942, i un any més tard va contraure matrimoni amb el cantant Tony Martin, amb el que visqué fins al final de la seva vida i junt el qual fou mare d'un altre fill, Tony Jr., nascut el 28 d'agost de 1950. A més acompanyà Martin en diverses aparicions en la TV. i en algun espectacle. El 1949 interpretà el seu primer paper en un film aliè al musical, Tenssió, prova de què l'estudi començava a estar disposat a ascendir-la de secundària a papers de més protagonisme sense posar traves als gèneres en els que pogués ser aprofitada com a actriu, i no sols com a ballarina. Inclòs passà per un breu encasellament en personatges racials, fent-la passar per espanyola o índia si convenia a les necessitats del guió.

Fotograma de la pel·lícula Cantant sota la pluja.

Com no podia ser d'altra manera, llur ascens a l'estrellat es donà en un número de ball i en un film on exercia com a actriu de repartiment, o invitada molt especial per a una seqüència de dansa particularment espectacular i elaborada. El llarg metratge era Cantant sota la pluja, on Cyd interpretà junt a Gene Kelly el número "Broadway Melody Ballet", una seqüència onírica que a més era un homenatge als musicals de Broadway i a la vida en la gran ciutat. Aquesta aparició trobaria ecos en la seva següent pel·lícula, ja com a protagonista femenina i junt a Fred Astaire, un ballarí d'estil diferent al de Kelly, al qual tanmateix ella s'acoblà marcant la seva pauta pròpia, inclòs en la manera de planificar la coreografia del veterà ballarí. El llarg metratge es titulava Melodies de Broadway i Cyd pogué lluir-se especialment en els números musicals "Dancing in the Dark" i "The Girl Hunt Ballet". El primer era una espècie de reproducció dels números que habitualment havia interpretat Astaire amb Ginger Rogers en el passat, totalment dintre de l'estil més clàssic del actor. Però l'últim era un apropament d'Astaire a les noves propostes de l'estil de Kelly, en un homenatge a les novel·les policíaques estil Pulp i a la iconografia del cinema negra. En ambdós casos, Cyd demostrà llur versatilitat per acoblar-se a qualsevol dels estils de ball que li toqués interpretar davant les cameres o en els escenaris. Sobre el seu treball amb els dos astres del ball en el cinema americà puntualitzà:

« Astaire era un perfeccionista, podia treballar durant hores fins que assolia el que estava cercant. Gene era igual. El dos cercaven la perfecció, si bé llurs personalitats eren totalment distintes. Fred mai hagués pogut fer els aixecaments que feia Gene, ni mai volgué fer-los. Fred es movia com el cristall. Físicament era fàcil ballar amb ell. No necessitava la mateixa força i vitalitat que amb Gene, tots dos tenien estils diferents. És com comparar pomes i taronges: ambdues són delicioses »

.

Cyd s'havia convertit ja en una estrella. Junt amb aquests dos films la tercera favorita del seu públic no seria precisament musical, sinó de gàngsters, Chicago: any 30, junt a un ja talludet Robert Taylor i entrada de ple en l'ambient gangsteril.

Oportunitats perdudes, Premis i Treballs per a la TV[modifica | modifica el codi]

Entrega de la Medalla de les Arts (2006).

Entre els films que no feu, llur oportunitats perdudes més destacades foren el paper que finalment interpretà Ann Miller en Desfilada de Pasqua, perquè ella havia sofert una lesió, i el paper femení protagonista que llençà a la fama a Leslie Caron en Un americà a París, al que Cyd tingué de renunciar perquè estava embarassada. A més ella mateixa refusà una altra projecte interessant, Una cara amb àngel, que finalment interpretà Audrey Hepburn. També era l'encarregada d'interpretar el paper de l'altra protagonista del film en la pel·lícula que Marilyn Monroe deixà inacabada amb la seva mort, Something's Got to Give, el qual protagonista masculí era Dean Martin, i que era una espècie de remake de La meva altra esposa, vella comèdia d'embolics protagonitzada per Cary Grant.

En l'apartat de premis, Cyd, que elegí el seu nom canviant la primera lletra del diminutiu Sid que utilitzava la família perquè considerava que sonava massa masculí per la seva carrera, fou nomenada a un Globus d'Or com a Millor Actriu en una comèdia per la seva recreació del personatge que havia interpretat Greta Garbo a Ninotchka pel remarke musical d'aquella pel·lícula, titulada en l'original Mitges de seda, però aquí a Espanya coneixerem com La bella de Moscow, on fou la protagonista junt a Fred Astaire.

En l'última etapa de llur carrera realitzà diverses aparicions com estrella convidada en series de TV, com Hawái 5.0, Vacances en la mar, L'illa de la fantasia, Glitter, Centre mèdic, S'ha escrit un crim, Boig de cop, Un dia és un dia, La llei de Burke i Frasier. A més protagonitzà alguns treballs en films produïts per la TV, com Portrait of an Escort (1980), Viatge sentimental (1984) i Swimsuit (1989).

Malgrat tot, tenia un secret: ella no cantava en totes llurs pel·lícules. Habitualment era doblada per Carol Richards, que li'n prestà la seva veu a Brigadoon, un altre títol essencial de la seva filmografia.

Filmografia[2][modifica | modifica el codi]

  • 1941.- Rhumba Serenade Poeme, I Knew It Would Be This Way, Did Anyone Call?.(papers curts)
  • 1942.- Magic of Magnolias, This Love of Mine. (papers curts)
  • 1943.- Something to Shout About, Mission to Moscow, Thousands Cheer
  • 1944.- Ziegfeld Follies, The Harvey Girls, Three Wise Fools, Fins que passin els nuvols
  • 1947.- Fiesta Brava, The Unfinished Dance
  • 1948.- On an Island with You, The Kissing Bandit, Words and Music
  • 1949.- Tensión, East side West side,
  • 1951.- Mark of the renegade
  • 1952.- Cantant sota la pluja, The Wild North
  • 1953.- Sombrero, Melodias de Broadway, Easy to Love
  • 1954.- Brigadoon, Deep in My Hearth
  • 1955.- Sempre fa bon temps, Meet me in Viva La Vegas,
  • 1957.- Silk stockins
  • 1958.- Twilight fort he Gods, Party girl
  • 1960.- Les Collants noirs
  • 1961.- Five Golden hours
  • 1962.- Something's Got to Give, Dues setmanes en una altra ciutat
  • 1965.- Assassino Made in Italy
  • 1966.- The Silencers
  • 1967.- Maroc 7
  • 1976.- Won Ton Ton, the Dog Who Saved Hollywood
  • 1978.- Warlords in Atlantis
  • 1989.- Private Screening
  • 2003.- Satin and Silk

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mendez, Antonio. Guía del cine clásico (protagonistas) (en castellà). Editorial Visión Libros, 2006, p.61. ISBN 8498213886. 
  2. Cyd Charisse a Internet Movie Database (anglès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cyd Charisse Modifica l'enllaç a Wikidata