Cándido Nocedal
 Cándido Nocedal en 1877 | |
| Nom original | (es) Cándido Nocedal  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 11 de març de 1821 La Corunya |
| Mort | 18 de juliol de 1885 (als 64 anys) Madrid |
| Sepultura | cementiri de San Isidro 40° 24′ 07″ N, 3° 43′ 36″ O / 40.401872°N,3.726778°O |
 Ministre de Governació | |
| 12 d'octubre de 1856 – 15 d'octubre de 1857 | |
| President | Ramón María Narváez y Campos |
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg&lang=ca){kind=small} Diputat al Congrés dels Diputats | |
| 13 d'abril de 1871 – 24 de gener de 1872 | |
| Circumscripció | Pravia |
| 6 de juny de 1872 – 28 de juny de 1872 | |
| Circumscripció | Estella |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Espanyola |
| Formació | Universitat Complutense Universitat Central |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | polític |
| Partit | comunió Tradicionalista |
| Membre de | |
| Família | |
| Fills | Ramón Nocedal y Romea |
Cándido Nocedal y Rodríguez de la Flor (La Corunya, 11 de març de 1821 - Madrid, 18 de juliol de 1885) fou un polític, periodista i advocat gallec, diputat a les Corts Espanyoles i ministre durant el regnat d'Isabel II d'Espanya.
Biografia
Va estudiar Dret a la Universitat d'Alcalá de Henares i després a la Central de Madrid, llicenciant-se en 1840 i establint el seu bufet el mateix any. De jove era membre del Partit Progressista molt vinculat a Baldomero Espartero en el seu conflicte amb la mare d'Isabel II, Maria Cristina de Borbó, a causa de la Regència.
Després de ser promotor fiscal durant un breu període i el 1843 va ser redactor de La Gaseta de Madrid, però deixà el càrrec en ocupar l'escó de Diputat per la província de Saragossa. Vinculat en aquest període al Partit Moderat, el 1847 defensà Ramón María Narváez enfront de l'atac dels progressistes, cosa que li va permetre ser nomenat Fiscal del Consell Reial, on va arribar a ser conseller, així com Sotssecretari del Ministeri de la Governació.
En un nou gir polític en la seva vida, després de romandre apartat de l'activitat política un temps (encara que va mantenir l'acta de diputat), va participar en la Vicalvarada i va ser un dels qui va subscriure el Manifest de Manzanares.
Durant el Bienni Progressista va ser un actiu defensor del Partit Moderat, que es trobava en greu situació, i se li atribueix mantenir les seves files organitzades enfront dels moviments dels progressistes i l'aparició de la Unió Liberal de Leopoldo O'Donnell, amb qui es va enfrontar obertament, tant a les Corts com a través de la publicació satírica i neocatòlica El Padre Cobos, fundada per ell.
Aquesta defensa ardent de la reacció li va permetre ser nomenat Ministre de Governació el 1856 després de la caiguda del Bienni. Després, i aprofitant la folgada majoria parlamentària conservadora a les eleccions generals que havia organitzat des del Ministeri, impulsà la derogació de diferents lleis progressistes del període anterior, aprovant una Llei d'Impremta que és considerada la més restrictiva del període del regnat d'Isabel II.
Durant el govern de la Unió Liberal es va anar apartant progressivament de l'activitat política moderada per a integrar-se en els moviments neocatòlics. Malgrat que els esforços d'O'Donnell per a guanyar-se als moderats a la causa de la Unió Liberal van tenir èxit en molts casos, Nocedal es va resistir fins i tot a l'oferta de presidir el Congrés dels Diputats i ser ambaixador a Roma (1867). Va començar a publicar un nou diari, La Constancia, des d'on manifestava la seva intenció de detenir les forces revolucionàries que amenaçaven Espanya. Amb la revolució de 1868, després de la caiguda d'Isabel II, va decidir abandonar la causa monàrquica de la reina i unir-se als carlins. El pretendent el va nomenar el seu representant a Espanya malgrat l'oposició d'amplis sectors del carlisme, i va reforçar la seva posició encara després de perduda la Tercera Guerra Carlina. Fou escollit diputat carlí per Pravia a les eleccions generals espanyoles de 1871 i per Estella-Lizarra a les eleccions generals espanyoles d'abril de 1872.
La seva actitud intransigent el va obligar a abandonar Espanya durant un breu període (1874-1875), refugiant-se a Portugal. Amb la restauració borbònica, lluny d'unir-se a la causa alfonsina, es va refundar i va mantenir la Comunió Tradicionalista, tot creant una nova publicació, El Siglo Futuro, que s'editarà durant 61 anys fins a l'esclat de la Guerra Civil en 1936.
Les seves posicions fins que va morir en 1885 van ser obertament hostils als sectors més tradicionals del carlisme, seguidors de Carles VII. Així, a la seva mort, els seus fidels s'uniran al seu fill, Ramón Nocedal, que va heretar el lideratge d'un sector carlista (anomenat integrista), enfront dels partidaris de Carles VII.
Va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola i de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cándido Nocedal |
- Biografia a la Base documental d'Història Contemporània de Catalunya.
- Aportaciones a la documentación periodística: Notas para el estudio de la obra y pensamiento de Manuel Sánchez Asensio (1860-1919), Carlos Manuel Sánchez Pérez, Universitat Complutense de Madrid, 2005.
- La prensa católica catalana de 1868 a 1900 (III), Solange Hibbs-Lissorgues, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
- Fitxa del Congrés dels Diputats (castellà)
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Antonio de los Ríos Rosas |
Ministre de Governació 1856 - 1857 |
Succeït per: Francisco Armero Peñaranda |
| Precedit per: José de la Revilla Gironza |
 Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira Z 1859-1885 |
Succeït per: Eduardo Benot Rodríguez |
| Precedit per: - |
 Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Medalla 4 1857-1868 |
Succeït per: José Lorenzo Figueroa |
| Precedit per: José de Posada Herrera |
 Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació 1866-1867 |
Succeït per: Antonio de Ríos Rosas |
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
