Còmic

Els 1.000 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 14:04, 25 set 2016 amb l'última edició de Jordi escarre (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Per als artistes dedicats a fer riure, vegeu comèdia.
Un dibuixant dissenyant una historieta
Popular il·lustració d'Apel·les Mestres

Un còmic o historieta il·lustrada[1] és una narració realitzada mitjançant una seqüència d'imatges o il·lustracions juxtaposades de forma deliberada, que tenen com a objectiu transmetre una història o qualsevol informació al lector i provocar una impressió estètica. Per fer-ho, els autors de còmics utilitzen tot un seguit de recursos gràfics. Will Eisner, autor i teòric del còmic, també el definia com art seqüencial. Alguns dibuixants de còmic el consideren el "novè art".

A Catalunya, a mitjan segle XX, el còmic era conegut com a "Patufet" a causa de la popularitat de la revista En Patufet i com a "tebeo" per causa de la difusió de 1917 al 1998 de la revista TBO,

L'origen remunta a les il·lustracions satíriques i iròniques, predecessores del còmic modern. Actualment, la diversitat de gèneres és la mateixa que en qualsevol altre llenguatge artístic. Molts estudiosos consideren que un còmic només ho és en tant que és reproduït i difós per mitjans mecànics. Altres, especialitzats en el disseny i la comunicació supralingüística no exigeixen que un còmic sigui difós de forma massiva per considerar-lo com a tal.

Història

Antecedents del còmic

Caricatura de 1809, integrant els diàlegs en globus

Existeix una forta controvèrsia sobre quin va ser el primer còmic, en funció de si es fa servir una definició més o menys restrictiva.

Alguns sostenen que l'origen del còmic es remunta a l'antiguitat. Es podria dir que les pintures rupestres, pintades en les grutes com la de Lascaux a França, les Coves d'Altamira a Cantàbria o d'altres a Itàlia, Algèria o a la Xina poden ser considerades com historietes, car alguns interpreten que relaten històries mitjançant les imatges. Els frescos i relleus egipcis, grecs, romans i asteques també s'ajusten a aquesta definició. D'aquesta manera, els jeroglífics egipcis i la columna trajana es trobarien entre els antecessors del còmic.

A l'edat mitjana europea, la historieta en suports com els vitralls i els tapissos o domassos seria millorada en els manuscrits il·luminats que poden considerar-se com els primers llibres de còmics. Les Cantigas de Santa María, realitzades probablement entre 1260 i 1270 pel taller d'Alfons X el Savi, són considerades com el manuscrit medieval més pròxim a un còmic actual. Juntament amb la Bíblia Maciejowski (nord de França, c. 1250), les Cantigas de Santa María, escrites en gallec, són el primer còmic amb el text al peu que posseeix vinyetes i bafarades de diàleg. Poc després, a finals del segle XIII i a principis del segle XIV, el mallorquí Ramon Llull va fer servir imatges amb bafarades per il·lustrar alguns dels seus llibres.

Tanmateix, altres estudis consideren el còmic com un producte cultural de la modernitat industrial i política occidental que va sorgir en paral·lel a l'evolució de la premsa, primer mitjà de comunicació de masses. D'aquesta manera, una historieta només ho seria en tant que fos reproduïda per mitjans mecànics i difosa massivament, relacionant el seu origen amb el de la caricatura i la impremta. En aquest sentit un directe precedent del còmic és l'auca.

Còmic del 1906, que juga amb la divisió de la pàgina en vinyetes metallenguatge

Tot i que Gutenberg havia introduït la impremta a Occident el 1446, la reproducció massiva del dibuix no va ser possible fins al 1789, any en què s'inventà la litografia. A diferència d'altres tècniques com el gravat, la litografia permetia tècnicament la impressió directa sobre la pàgina sense cap procés humà intermedi, gràcies a planxes resistents a múltiples premsades.

El naixement del còmic

La història dels còmics segueix diferents camins a les diferents cultures. El còmic europeu, amb l'antecedent dels cicles morals del caricaturista anglès William Hogharth, que desenvolupava la carrera d'un personatge en una desena de gravats, es fixa en l'obra del franc-suís Rodolphe Töpffer i la seva Histoire de M. Jabot, publicada el 1833, que varen seguir uns altres sis àlbums. El seu Assaig sobre fisonomia de 1845 és considerat com el primer text sobre teoria del còmic.

El desenvolupament del còmic a Europa es va produir gràcies a les revistes clàssiques setmanals o mensuals. Així, el novembre de 1830, la revista francesa Le Caricature inauguraria la tradició contemporània de la caricatura política llançant una campanya contra Lluís Felip d'Orleans «El Rei Burgès» per mitjà d'imatges satíriques de creadors de la talla de Daumier o Gustave Doré. El testimoni de Le Caricature seria recollit per Le Charivari, que expurgà la crítica política a favor del motlle de simple revista d'humor.

Historieta còmica de Tomàs Padró, publicada a La Flaca, el 8 de maig de 1870.

Inspirada en Le Charivari, la revista britànica Punch Magazine (1841) va ser el motor de l'expansió mundial del còmic. De periodicitat mensual, Punch es dirigiria a un nou sector recolzat també per la revolució social i industrial: la infància. A la novetat del projecte de Punch s'uniria una reconeguda qualitat de la mà d'il·lustradors com John Tenniel, conegut per les il·lustracions d'Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll.

El model de Punch fou imitat a tot el món. A Alemanya donaria lloc a Fliegende Blatter (1848), en el qual debutaria l'excepcional Wilhelm Busch, autor d'un dels còmics més avançats del seu temps, Max und Moritz (1865). Al Japó va sorgir Japan Punch (1862). I el que tingué més transcendència als EUA inspiraria les revistes Puck (1871), Life i Judge, veritable camp de proves del còmic de premsa en què varen començar, entre d'altres, Richard Felton Outcault i George Herriman.

A Espanya la rèplica vindria de la mà de revistes com La Flaca, de caràcter satíric, centrada en les caricatures i historietes de tipus polític i publicada a Barcelona entre el 27 de març de 1869 i el 3 de març de 1876.

El còmic japonès o manga, com es coneix avui dia, no es va consolidar fins després de la Segona Guerra Mundial gràcies a la tasca pionera d'Osamu Tezuka, tot i que autors com Hokusai són considerats precursors del manga.

Un grup d'experts reunits al Salone Internazionale dei Comics a Lucca (Itàlia) varen fixar com a data de naixement del còmic el 16 de febrer de 1896, dia de la publicació de la tira de premsa The Yellow Kid and his new Phonograph de Richard Felton Outcault en el New York Journal. Aquesta tira fou la primera a combinar l'organització del seu discurs en seqüència d'imatges i la integració de la paraula mitjançant globus. En coincidència, aquest mateix any, la revista anglesa Comic Cuts va establir el nom pel qual és coneguda aquesta forma artística.

L'ús dels globus per al text no s'introduiria en el còmic europeu fins al 1908 amb Les pieds nickelés de Forton i no es generalitzaria fins després de la Primera Guerra Mundial amb Zig et Puce (1925) d'Alain Saint Ogan. Fins llavors, els còmics europeus col·locaven els texts al peu de la vinyeta.

El còmic a Catalunya

Primer número d'En Patufet (1904)

Els inicis del còmic català estan marcats per l'aparició de dos tipus de publicació ben diferents. D'una banda, trobem les revistes infantils, com En Patufet (en català) o Pulgarcito i TBO (en castellà). De l'altra, les revistes satíriques com L'Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut!, El Be Negre o la valenciana La Traca, publicacions dirigides clarament a adults, tot i que no es consideren còmics sinó humor gràfic, on es criticava l'actualitat política. Ambdós tipus de publicació, però, coincideixen en una periodicitat setmanal i una estructura que barreja l'humor gràfic amb pàgines només de text.

La dictadura franquista va comportar la censura tant d'aquelles veus discordants amb el règim com de les expressions en llengua i cultura catalanes. Això va fer que la majoria de les publicacions abans esmentades desapareguessin, però a la vegada va provocar que les publicacions infantils en llengua castellana es consolidessin com un producte d'oci popular. Moltes d'aquestes revistes van comptar amb col·laboradors de les anteriors publicacions, com Josep Escobar o Opisso.

Durant la dècada dels 40 i 50 es van consolidant una sèrie de publicacions com Pulgarcito, d'Editorial Bruguera; el TBO; i Jaimito i Pumby d'Editorial Valenciana amb uns personatges que encara avui dia són recordats, especialment en el cas de l'escola Bruguera. A la vegada neix un nou gènere, el dels quaderns d'aventures, amb personatges com El Guerrero del Antifaz i Roberto Alcázar y Pedrín d'Editorial Valenciana o El Jabato i El Capitán Trueno d'Editorial Bruguera.

Des de la fi dels anys seixanta va renéixer el còmic en català de producció pròpia, amb la revista Cavall fort a la qual apareix Ot el Bruixot de Picanyol.

El còmic a la resta del món

Mentrestant, a Bèlgica apareixen sèries tan famoses com Tintín, creada per Hergé abans de la Guerra; Lucky Luke de Morris, Els barrufets de Peyo o Espirú d'André Franquin. Mentrestant, a França es publicava la revista Puntal, amb autors com Goscinny i Uderzo, els creadors d'Astèrix i Obèlix a les pàgines de Pilote, on també apareixerien Iznogoud de Tabary i Goscinny o Achille Talon de Greg. És la consolidació del còmic francobelga en general[2] i de l'escola de Marcinelle en particular.

A Argentina els anys 40 varen significar un gran desenvolupament en els còmics. D'aquesta època són Patoruzú (antecedent gràfic d'Astèrix), o les tires de la revista Tía Vicenta. En els anys cinquanta el guionista Héctor Germán Oesterheld reuní Hugo Pratt, Alberto Breccia, Francisco Solano López, i creà el 1957 la reanomenada obra de El Eternauta. Aquest còmic de Buenos Aires és el primer antecedent del «còmic d'autor», després desenvolupat a Europa.

A Itàlia es produeix, durant els anys 50, un curiós fenomen. El setmanari Topolino de l'editorial Mondadori va publicar les historietes procedents de Walt Disney's Comics and Stories produïdes per autors americans com Floyd Gottfredson o Carl Barks. Aviat aquestes històries van resultar insuficients per omplir totes les pàgines de la publicació. És per això que, sota llicència, els responsables de l'editorial contractaren joves guionistes i il·lustradors italians com Guido Martina o Romano Scarpa, les historietes dels quals van ser un gran èxit de vendes.

Des dels 60 fins a la crisi dels 80

A partir de 1962, es referma una nova consciència del còmic, sobretot a França i Itàlia, de tal forma que els intel·lectuals ja no ho abordaven des d'una perspectiva pròpia de la psicologia social, sinó des de l'estètica.[3] Es van crear institucions per al seu estudi com el CELEG (Centre d'Etude des Littératures d'Expression Graphique), i el SOCERLID (Société d'Etudes et de Recherches des Littératures Dessinnées). Se celebren també congressos italians com els de Bordighera (1965) i Lucca (1966), així com una monumental exposició de còmics nord-americans i francesos al Museu d'Arts Decoratives del Palau del Louvre (1967) i una Biennal Mundial de la Historieta, a l'Institut Torcuato Di Tella (1968).[4]

En aquesta dècada, es creen sèries d'aventures populars com Modesty Blaise (1963) de Peter O'Donnell i Jim Holdaway; Valerian, agent espai-temporal (1967), de Pierre Christin i Jean-Claude Mézières, o Corto Maltès (1967) d'Hugo Pratt, mentre que altres com Mortadel·lo i Filemó de Francisco Ibáñez emprenen la seva etapa de més èxit. Molts dels nous còmics estan orientats, però, cap a un públic cada vegada menys juvenil:

També va sorgir un important moviment contracultural, tant als Estats Units com al Japó, del qual sorgirien autors com Robert Crumb o Sanpei Shirato que el 1964 patrocinaria l'única revista underground de la història del manga, Garoa. Per la seva banda, els italians Guido Crepax i, ja als anys 80, Milo Manara i Eleuteri Serpieri conreen gairebé sense dissimular el còmic eròtic i pornogràfic.

Jean Giraud el 2008.

S'experimentà també amb la composició de la pàgina, com fan el mateix Crepax o Jim Steranko. El maig de 1968, la revolució arriba a la revista francesa Pilote: Els dibuixants joves donaren un autèntic cop d'estat i aconseguiren fer, del que era una publicació infantil, tot un còmic d'avantguarda. El 1974, alguns d'aquests autors, com Moebius, decidiren llançar la seva pròpia revista de ciència-ficció que s'anomenaria Metal Hurlant i que es convertirà en un model a seguir per europees i nord-americans. Una d'aquestes revistes, la britànica 2000 AE (1977) seria el brou de cultiu de tota una fornada de nous autors britànics que a partir de 1982 vindrien a revitalitzar el comic-book de superherois nord-americà amb obres com Watchmen (1986), d'Alan Moore i Dave Gibbons, al costat de nadius com Frank Miller.

Amb retard, es produiria també un boom del còmic adult a Catalunya i Espanya que aviat passa a estructurar-se "per escoles identificades amb les revistes Cairo, El Víbora i Madriz".[5] En general, es pot dir que molts autors busquen un lector més adult, com els francesos Jacques Tardi o Gérard Lauzier, l'espanyol Carlos Giménez, el serbi Enki Bilal, l'italià Vittorio Giardino o els argentins Carlos Sampayo i José Muñoz, donant lloc al fenomen del còmic d'autor. Als Estats Units, un rediviva Will Eisner popularitzà el concepte de novel·la gràfica a partir de la seva Contrato con Dios (1978) i sorgiren autors alternatius com Dave Sim amb la seva sèrie Cerebus the Aardvark (1977), els germans Jaume, Gilbert i Mario Hernandez amb seva revista Love and Rockets (1981) i Stan Sakai amb Usagi Yojimbo (1984).

Encara que el còmic es desenvolupà en altres àmbits, com el món àrab [31,] i es van continuar produint obres molt populars, com les del guionista Jean Van Hamme (Thorgal, 1977 i XIII, 1983), a poc a poc va deixar de ser un mitjà massiu en la majoria dels països, creant-se formats més cars, com ara àlbums o revistes de luxe. Al Japó, en canvi, l'editora Kodansha va canviar amb la seva revista Shonen Magazine la pauta de periodicitat mensual a setmanal, multiplicant la producció i reduint costs, amb l'objectiu d'atreure un públic femení amb obres com La Rosa de Versalles (1972) de Riyoko Ikeda o Candy Candy (1975-79) de Kyoko Mizuki i Yumiko Igarashi.

Manga

Viatge a Tokio de Tagosaku i Mokube (1902), considerat el primer manga, de Kitazawa.

El 1988, gràcies a l'èxit de les versions en dibuixos animats d'Akira (1982-93), de Katsuhiro Otomo i Bola de Drac (1984-95) d'Akira Toriyama, el manga va començar a difondre's internacionalment. En el dia d'avui, el manga s'ha consolidat en la societat occidental, arribant a ser imitat per autors nord-americans i europeus i donant lloc a moviments com el amerimanga o la nouvelle manga. Els mangakes, com Jiro Taniguchi, guanyen prestigiosos premis internacionals; i el que és més important, la població juvenil occidental ha tornat a interessar massivament pel mig, com no passava a Europa des de la postguerra.[6] Igualment proliferen gènere híbrids, que barregen les troballes del magna i el còmic occidental, com Sinfest.

D'altra banda, són moltes les editorials d'Europa i dels Estats Units dedicades al mercat del manga, si bé les revistes i el comic book han anat perdent força a favor de l'àlbum monogràfic i la novel·la gràfica. Així, el cas de Pilote, que va acabar tancant el 1989.

Underground

Daniel Clowes al 2010.

Les experiències d'edició underground dels 70 i 80 es transformen en un sòlid sector del mercat, afermant editorials com Freon a Bèlgica, Cockroach a la Xina, Fantagraphics Books i Drawn and Quarterly als Estats Units, L'Association o Cornelius a França, Atrabile en Suïssa, etc. Els autors que publiquen, i que sovint s'autoediten, tendeixen sovint cap al costumisme (fins i tot autobiogràfic) i la historieta experimental, com és el cas dels nord-americans Peter Bagge, Daniel Clowes i Charles Burns, els francesos David B., Philipe Dupuy i Charles Berbería o la iraniana Marjane Satrapi. Maus d'Art Spiegelman arriba fins i tot a rebre el premi Pulitzer el 1992.

Alguns d'aquests autors no pretenen allunyar del gran públic ni dels gèneres més clàssics. Un bon exemple seria La masmorra, de Trondheim i Sfar, que s'inscriuen dins del subgènere de la fantasia heroica. Tampoc els artistes fundadors de Image Comics el 1992, amb sèries com Spawn o The Maxx. De la mateixa manera, l'editorial DC Comics fundarien oficialment la línia Vertigo el 1993 per acollir l'obra d'autors britànics com Neil Gaiman o Grant Morrison.

En contrast, una de les tires més populars és Calvin i Hobbes (1985), de Bill Watterson, que ha recuperat elements de l'humor físic de la ja extinta època daurada de les tires de premsa. El gran supervendes del mercat francès també està protagonitzat per un infant: Titeuf, l'àlbum dotzè, arriba gairebé mig milió d'exemplars venuts el 2008.[7]

El 2013 als Estats Units d'Amèrica es publicà 'Life', el primer còmic per a invidents i sense lletres escrites. Es publicà el 2014 a Mèxic el segon còmic en braille de la història: 'Sensus. El universo en sus ojos'guionitzat per Jorge Grajales i il·lustrat per Bernardo Fernández.[8]

Tipus de còmic

"O nosso Zé Caipora" (Revista Il·lustrada, Brasil, 1886) d'Angelo Agostini.

Tires de premsa

Va ser als Estats Units on es va iniciar la seva publicació massiva en els periòdics. La primera pàgina de còmic aparegué el 9 d'abril de 1893 en el periòdic World. Precisament aquí s'hi van fer els primers experiments amb el color i Outcault crea Yellow Kid (xic groc, noi groc), personatge que reflecteix la vida dels baixos fons i es converteix en la principal atracció del diari.

En 1897 es crea per al "New York Herald", un nou personatge Buster Brown. El treball de Rudolph Dirks, amb la seva obra Katzenjammer kids, és considerat el primer còmic pròpiament dit. Va aparèixer el 12 de desembre de 1897, i va tenir una gran acceptació pel públic, Dirk va introduir l'ús de la bafarada (també anomenada globus o fumets) que contenen el diàleg, donant-li més dinamisme al conjunt de la història gràfica. Però va ser Winsor McCay el vertader innovador del còmic, per la seva audàcia en l'enquadrament, la utilització de diferents plans i la bellesa dels seus dibuixos i arguments en obres com ara Little Nemo.

El 1934 apareix Flash Gordon, d'Alex Raymond i, de mica en mica, comencen a sorgir històries de personatges comuns que es caracteritzaven per ser herois, soldats, mags ….

Una de les tires més reeixides i apreciades són les que, dels dels anys 30 gent com Walt Disney feren als periòdics protagonitzades per Mickey Mouse. Tanmateix, cal notar que Disney prompte deixaria de guionitzar les tires còmiques, passant aquestes a les mans de Floyd Gottfredson, qui és considerat l'autor que ha tractat el personatge amb major virtuosisme.

Els comic books dels EUA

També es van començar a publicar els comic books (revistes de còmics, llibrets d'historietes il·lustrades) als Estats Units (Max Gaines publica el primer comic book, Funnies on Parade el 1933). A mitjan dècada dels 30 sorgeixen petites companyies com All Star Comics, Action Comics o Detective Comics (DC), que aviat esdevindria una de les majors companyies dels Estats Units.

Dominical de Krazy Kat al 1922.

Les històries comencen a augmentar en qualitat, els escriptors i dibuixants adquireixen un estil característic del còmic a què ara se l'anomena americà i sorgeixen històries de detectius, científics i personatges més atractius i amb habilitats superiors a les humanes, sempre salvant el planeta o la seva comunitat d'una catàstrofe major.

El 1938 arriben "superherois" com Superman o La Dona Meravella i, posteriorment, altres com Batman.

Apareixen històries de terror, com Tales from the Crypt i sèries policíaques, com Secret Agent X-9.

És l'època dels gàngsters i era natural que el lector desitgés trobar el policia astut i dur; així que nasqué Dick Tracy.

Als anys 40, malgrat el gran èxit de les sèries més serioses, als EUA la publicació amb més vendes seria la humorística Walt Disney Comics and Stories, on autors anònims que després esdevindrien referents com ara Carl Barks van donar vida a l'univers de l'Ànec Donald.

El 1950 arriba la sèrie Peanuts, de Franz Schultz, amb personatges mundialment famosos com Charlie Brown i Snoopy.

En els seixanta, una petita editorial acabaria revolucionant el mercat: Marvel Comics, amb la seva alma-mater Stan Lee reinventarien el gènere amb sèries com Els Quatre Fantàstics i, després, Spiderman, L'increïble Hulk, Els Venjadors i X-Men.

El còmic contemporani americà té diversos èxits, com les tires de premsa de Mafalda de l'argentí Quino o Calvin i Hobbes de Bill Watterson.

Tenda de còmics al 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Webcòmics

Amb l'aparició d'Internet, van aparèixer els anomenats webcòmics, que usen el format bloc per reproduir les tires còmiques que apareixen habitualment a la premsa. Molts dels webcòmics acaben recopilats en "comic books" si tenen èxit, o a la inversa, neixen per donar més difusió a l'obra en paper del seu autor (com a complement a la pàgina web personal). Macanudo, de Liniers, seria un exemple d'aquest pas al format web.

El llenguatge del còmic

Diferents tipus de Bafarada o Globus.

Com a mitjà de comunicació de masses, ha influït en les societats en les que incidia i, al mateix temps, ha reflectit la societats en què s'ha generat. El còmic té un llenguatge icònic-verbal i es posa en estreta relació amb el teatre, la novel·la, la pintura, la il·lustració -publicitària o no- o la fotografia. Un dels trets fonamentals que cal destacar en el llenguatge del còmic és la convencionalitat. Aquest concepte fa referència a la interiorització d'unes regles que fan entendre a tothom el còmic de la mateixa manera, gràcies a un seguit de recursos gràfics establerts. Així doncs, amb el grafisme s'imita el so a través de les onomatopeies; amb la successió de vinyetes per tal de representar la temporalitat, la bafarada o globus indiquen els diàlegs dels personatges o amb altres recursos expressius.

Altres convencions menys esteses són la representació de la foscor amb els ulls blancs sobre un fons negre o la carència de llums.

Amb aquesta convencionalització no només s'aconsegueix estandarditzar la lectura del còmic sinó que s'apropa l'art de dibuixar còmics a tothom, però, d'una altra banda, l'autor perd la seva llibertat creativa.

El còmic i altres mitjans de comunicació

El còmic i el teatre

El teatre i el còmic són arts amb acció dialogada.

El vincle existent entre ells ve determinat per l'estètica teatralitzant de la que se servia el còmic als seus inicis (tal com va passar en altres mitjans de comunicació).

El còmic i la novel·la

La novel·la i el còmic són arts que contenen narració.

Molts dels còmics estan inspirats en novel·les. També hi ha exemples de coetanitat entre els uns i els altres.

El còmic i la pintura

La pintura i el còmic són arts gràfiques.

En un principi només es dibuixava a ploma (vet aquí la versemblança amb la pintura). La introducció del pinzell fou el 1924, abans del Tarzan d'Arnold Foster. Amb l'arribada del pinzell s'aconseguí dotar d'un major naturalisme. El 1937, amb Burne Hogarth, el còmic va apropar-se a la pintura oriental, l'expressionisme alemany i el manierisme dels autors clàssics.

El còmic i el cinema

El cinema i el còmic han compartit moltes vegades autors.

A vegades el còmic ha emprat plànols del cinema i àdhuc alguns personatges han estat inspirats en actors. Encara en l'actualitat, molts directors fan l'storyboard dels seus films, abans del rodatge. Moltes pel·lícules estan inspirades en còmics. També hi ha exemples de coetanitat entre els uns i els altres.

Gèneres

Oest
Oest
Terror
Terror

Articles d'artistes de còmics

Referències

  1. «historieta il·lustrada». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  2. Ballesteros González, Antonio; Duée, Claude Pascale. Cuatro lecciones sobre el cómic (en castellà). Univ de Castilla La Mancha, 2000, p. 108. ISBN 8484270890. 
  3. Masotta, Oscar en Técnica de la historieta (Buenos Aires, 1967), p. 7
  4. Masotta, Oscar,La historieta en el mundo moderno, p. 134-137.
  5. Lladó, Francesca, Los Comics de la Transición, Ediciones Glénat, 2001, p. 31.
  6. Mangavisión: Guía del cómic japonés, pág.6-7, por Trajano Bermúdez en Ediciones Glénat, 1995
  7. En realidad, 495.400, según el listado de las 30 BD más vendidas en 2008. Consultado el 5/04/2009.
  8. «México publica primer cómic en braille». La Prensa, 24-12-2014 [Consulta: 11 febrer 2016].

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Còmic