D'igual a igual

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Les xarxes d'igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), són un sistema de comunicació per Internet que no té clients ni servidors fixos, sinó una sèrie de nodes que es comporten alhora com a clients i com a servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica. Aquesta tecnologia permet l'intercanvi de fitxers en xarxa sense que calgui un servidor central que redistribueixi les dades.[1]

Aquest model contrasta amb el model client-servidor: qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible, convertint doncs els PCs en elements actius que permeten als usuaris intercanviar informació i/o agrupar capacitat de processament, fent-ho a més al marge de la World Wide Web i sense necessitar un servidor centralitzat.[2]

Els arxius poden ser compartits de forma legal o il·legal, en relació a la pirateria informàtica, si es distribueixen arxius amb drets d'autor sense pagar-ne el preu corresponent.[3] Un dels sistemes més populars és el protocol BitTorrent àmpliament utilitzat en la distribució de programari.

Funcionament[modifica | modifica el codi]

Una xarxa d'igual a igual (peer-to-peer o P2P en anglès) en què cada node comparteix recursos amb els altres sense un servidor centralitzat que ho gestioni.

S'utilitza fonamentalment per compartir arxius per internet: textos, arxius audiovisuals, imatges i d'altres recursos informàtics de tota mena, els quals es distribueixen la càrrega de forma apropiada entre els nodes. Això permet la distribució massiva de fitxers, en perfecta escalabilitat, sense necessitat d'un servidor central. Per a això els destinataris finals són alhora nodes que col·laboren en els metamissatges de la xarxa i reenvien les dades que reben a altres interessats.

Com que la majoria de PCs no tenen una IP fixa, no poden connectar-se entre si perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. La solució habitual és realitzar una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantenir la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de què disposen els clients. Després d'això, els clients ja tenen una informació sobre la resta de la xarxa i poden intercanviar informació entre ells, ja sense la intervenció dels servidors.

Per resoldre el problema de connexió quan els nodes no tenen direcció pública, aquests es connecten a través d'un altre node que funciona com proxy de la connexió: els dos nodes es connecten al proxy i aquest envia la informació que arriba de l'un a l'altre. Qualsevol node amb una adreça IP pública pot ser escollida com a proxy d'una connexió entre dos nodes.

Història[modifica | modifica el codi]

La idea de compartició d'arxius d'igual a igual va començar a la dècada e 1960 quan es va crear la xarxa ARPANET (antecessor d'Internet). ARPANET fou creat per compartir arxius entre centres d'investigació dels Estats Units d'Amèrica i cada node de la xarxa tenia la mateixa importància.[4]

Les primeres xarxes P2P que sorgiren van ser les híbrides o centralitzades, utilitzant servidors per a l'obtenció de metadades (informació que indexa les dades o els recursos interns a la xarxa). Les principals funcions que s'implementaven en el servidor centralitzat d'una xarxa de compartició de fitxers eren totes les necessàries per posar en contacte el node buscador i el posseïdor. Per tant, el servidor contemplava la identificació dels nodes, la recerca dels diversos nodes que ofereixen el fitxer desitjat, la ponderació d'aquestes resolucions i definitivament l'entrega de les opcions detectades. Finalment, l'esquema P2P sols es manté en l'últim procés, el de transferència de fitxers.

Tot i així, els sistemes centralitzats de compartició de fitxers van assolir un èxit massiu a finals de l'any 1999 gràcies a Napster ideat per Shawn Fanning.[4] Aquest va ser el primer sistema de distribució d'arxius que permetia als seus usuaris compartir les seves col·leccions de fitxers mp3 fàcilment. Aquest fet portà Napster als jutjats, ja que diferents discogràfiques veien perillar el seu negoci. Tot això va comportar un increment de la popularitat de la xarxa fins a assolir un màxim de 13'6 milions d'usuaris als inicis del 2001.

Aproximadament al cap d'un any del naixement de Napster, es va presentar la xarxa eDonkey2000 (ed2k) que superava en molts aspectes la seva predecessora. El fet de ser concebuda com a xarxa de compartició de qualsevol tipus d'arxius sense limitar-se a fitxers mp3, va fer que nasqués amb característiques més evolucionades com el suport a la descàrrega simultània de diferents porcions d'un sol arxiu provinents de diversos clients. D'aquesta manera s'explotava l'ample de banda de tots els clients sense limitar-se a un sol peer. Altres millores provenien de la utilització de funcions hash per identificar arxius o de la recerca interna entre servidors, per localitzar fitxers en clients llunyans. Al cap de 5 anys del naixement d'aquesta xarxa i per causes similars a la fi de Napster, l'empresa que distribuïa el client eDonkey va arribar a un acord amb RIAA. Aquest acord va suposar la fi d'aquest client i de l'empresa. Tot i així, la xarxa que s'havia desenvolupat havia crescut de forma impressionant i va continuar operativa a través de clients creats en iniciatives personals com el famós eMule o projectes codi obert com aMule.

Arran dels diversos problemes judicials i d'altres mancances que presentaven aquestes xarxes, va sorgir la necessitat de crear un Macaco (el servidor central) i així crear una xarxa més robusta i a la vegada, més difícil de litigar judicialment. D'aquesta forma es va iniciar la recerca per a crear les xarxes P2P pures o completament descentralitzades, que tenen com a màxim exponent els sistemes Gnutella i Freenet. Aquestes xarxes funcionen per inundació, i.e. eliminen la necessitat d'un servidor centralitzat a base d'enviar missatges en mode broadcast. Aquest fet les fa clarament poc escalables, ja que diversos estudis demostren que només el 12% del tràfic relacionat amb la recerca de nodes genera respostes rellevants i per tant el 88% restant és tràfic inútil.

Actualment s'està treballant per eliminar aquest inconvenient amb les xarxes P2P de tercera generació, les xarxes estructurades (structured peer-to-peer overlays), com és el cas de CAN, Chord, Pastry, Tapestry i que neixen amb la intenció de proporcionar un substrat per a aplicacions d'alta disponibilitat i escalabilitat, i a la vegada complir el paradigma del P2P (oferir un sistema capaç de funcionar d'una forma completament autònoma sense requerir una entitat centralitzada). La majoria d'aquestes plataformes no s'han dissenyat específicament per a una aplicació, sinó que han sigut dissenyats com a un substrat per implementar-hi diversos serveis descentralitzats, tal com pot ser l'emmagatzemament en xarxa, distribució de continguts o web-caching. A diferència de les xarxes precedents, les P2P estructurades han estat i són objecte d'una anàlisi més extensa i d'un disseny més acurat per a complir uns mínims requisits d'eficiència, repartiment de càrrega, escalabilitat i tolerància a fallades. Aquestes configuracions permeten localitzar un element en un nombre limitat de salts, requerint que cada node mantingui una taula d'encaminament amb un cert nombre d'entrades. Aquestes taules d'encaminament es basen en sistemes DHT. Ens aquests moments s'estan dissenyant protocols anomenats One Hop, que són capaços de localitzar el recurs desitjat utilitzant un sol salt dins la xarxa i sense necessitat de cap control centralitzat.

Controvèrsia legal[modifica | modifica el codi]

La descàrrega d'arxius a través de xarxes P2P és possible descarregar arxius protegits per drets d'autor i això ha provocat diverses denúncies i controvèrsies legals contra les companyies responsables del programari.[5]

Cal destacar que la tecnologia en si no és il·legal, ja que promou una comunicació horitzontal, permetent publicar continguts de forma econòmica, tot evitant intermediaris. En efecte, gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo; hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P es troben involucrades en problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb milions d'usuaris.

Per evitar ser perseguits per la llei, alguns programes com Aimster (combina missatgeria i intercanvi de fitxers) o IMesh (d'origen israelià), es recolzen en el precepte dels límits sobre la còpia privada i el fair use. Permetent només l'intercanvi de fitxers entre els buddies (amics) d'un usuari, se situen en aquell límit borrós en el qual la llei no està molt clara.

Aimster, a més a més, presenta una paradoxa aparentment irresoluble: tot el que passa al seu voltant està xifrat. Les discogràfiques no poden saber si els usuaris intercanvien fitxers de música o simplement fotos de l'últim viatge. Provar de saber-ho suposaria trencar el xifrat, violant la Digital Millenium Copyright Act, la mateixa llei que va fer que Napster tanqués.(xinès)

Altres programes, com Freenet o Gnutella, permeten l'intercanvi entre un nombre il·limitat d'usuaris, però pel fet de no necessitar d'un servidor central són molt difícils de controlar.

S'ha de tenir en compte que també s'intercanvia gran quantitat d'informació que no està subjecta a drets d'autor, com per exemple distribucions Linux sota la llicència GPL, i que existeixen aplicacions específiques de xarxes P2P directament orientades a aquest tipus de material, com Skype (videoconferència) o Hello, de Picasa (àlbums de fotos personals).

Llista d'aplicacions P2P[modifica | modifica el codi]

Captura de pantalla del programari per compartir arxius d'igual a igual Deluge, basat en el protocol BitTorrent i funcionant en una distribució GNU/Linux Ubuntu.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: D'igual a igual Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «D'igual a igual». Terminologia i fraseologia dels productes informàtics [en línia], 2011. TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA.. [Consulta: 5 desembre 2013].
  2. Rüdiger Schollmeier, A Definition of Peer-to-Peer Networking for the Classification of Peer-to-Peer Architectures and Applications, Proceedings of the First International Conference on Peer-to-Peer Computing, IEEE (2002).
  3. López, Miguel. «Los responsables de uTorrent se declaran completamente contrarios a la piratería». Genbeta. Weblogs SL. [Consulta: 5 desembre 2013].
  4. 4,0 4,1 Steinmetz, R., & Wehrle, K. (2005). 2. What Is This "Peer-to-Peer" About? (pp. 9-16). Springer Berlin Heidelberg.
  5. Glorioso, Andrea; et al.. «The Social Impact of P2P Systems». A: Shen. Handbook of Peer-to-Peer Networking. Springer, 2010, p. 48. ISBN 978-0-387-09750-3.