Daniel Ellsberg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Daniel Ellsberg

El 2006
Naixement 7 d'abril de 1931
Chicago (Illinois
Estats Units
Nacionalitat Estatunidenca
Educació Universitat de Harvard
Universitat de Cambridge
Ocupació Analista d'informació
Teòric de la Teoria de la decisió
Ocupador Corporació Rand
Conegut per «l'home més perillós d'Amèrica»
Revelador dels
Papers del Pentagon
La Paradoxa d'Ellsberg
(Teoria de la decisió)
Títol PhD
Pares Adèle Charsky
Harry Ellsberg
Fills/es Robert, Mary
Michael Ellsberg
Lloc web oficial
Ellsberg.net

Daniel Ellsberg (Chicago (Illinois), 7 d'abril de 1931) és teòric de la decisió i un antic analista d'estratègies de les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica. Ocupat per la Corporació Rand, el servei de formació, de recerca i desenvolupament de l'exèrcit, va revelar els Papers del Pentàgon, un estudi secret sobre les decisions preses durant la Guerra del Vietnam que va transmetre al New York Times i 18 altres diaris americans. L'informe mostrava que el president Nixon havia mentit constantment als americans sobre la guerra del Vietnam.[1]

Al marc científic és conegut per la paradoxa d'Ellsberg, una contribució fonamental a la teoria de la decisió.

El 2006 va rebre el Right Livelihood Award (Premi de la vida dreta), considerat com el premi Nobel alternatiu.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 1931 a Chicago de pares jueus asquenazites que van convertir-se a la Ciència Cristiana. Va passar la seva joventut a Detroit (Michigan). Havia començat estudis de pianista però els va deixar de cop i volta després d'un accident de cotxe, conduït per son pare, al qual van morir sa mare i germana.[2]

Va estudiar a Harvard I va graduar-se com bachelor el 1952 en economia, summa cum laude. Després va anar-se'n un any a Cambridge amb una beca Woodrow Wilson. Va acabar els seus estudis universitaris el 1954 a Harvard i va incorporar-se a la marina militar. De 1957 a 1959 va tornar a Harvard per a especialitzar-se. El 1959 comença a treballar com a analista d'estratègies a la Corporació Rand, una filia de l'exèrcit estatunidenc, al departament d'estratègia nuclear. Va obtenir el doctorat en economia a la mateixa universitat el 1962.[3][4] amb un estudi sobre els factors d'incertitud i ambigüitat en el procés de decisió. Corrobora la seva teoria en una sèrie d'experiments, dels quals surt la famosa paradoxa d'Ellsberg.

Pèrit militar[modifica | modifica el codi]

Des de l'agost del 1964 comença a treballar al Pentàgon, la seu del Ministeri de Defensa dels Estats Units, sota el secretari d'Estat Robert McNamara. De 1965 a 1967 va servir com a civil, el general Edward Lansdale a la guerra del Vietnam.[5] En tornar cap al Pentàgon, va participar en la redacció d'un estudi absolutament secret sobre la conducció de la guerra dels Vietnam. Tenia una habilitació de seguretat molt elevada que li donava accés a la totalitat dels documents.[1] Després trobar-se amb el pacifista Randy Kehler que va preferir anar a la presó en lloc de demanar l'estatus d'objector de consciència, començà discretament a fotocopiar l'estudi i els documents que més tard van esdevenir famosos com els Papers del Pentàgon.

Evolució vers el pacifisme[modifica | modifica el codi]

Tot i continuar a treballar al Pentàgon, en conèixer la faç amagada de la guerra, a poc a poc va evolucionar vers una posició pacifista i cada vegada més va simpatitzar amb el moviment anti-guerra. Pel seu estudi va descobrir el 1969 que el govern estatunidenc de Johnson, conscient que la probabilitat de guanyar la guerra era quasi nul·la i que continuar-la conduiria a moltes més víctimes, mentia de manera sistemàtica a la població i fins i tot al parlament. Va intensificar els seus contactes amb pacifistes com Randy Kehler i el poeta Gary Snyder i transmetre un florilegi de còpies dels documents al periodista Neil Sheehan del New York Times, sota una promesa de confidencialitat, el que va ser l'inici de l'escàndol dels Papers del Pentàgon.

La publicació dels Papers del Pentàgon[modifica | modifica el codi]

L'armari del despatx del psiquiatra d'Ellsberg, avui al Museu Nacional d'Història Americana (Smithsonian Institute)

Sheehan no va guardar el seu compromís de confidencialitat i publicar una notícia bomba el 13 de juny de 1971.[6] Per a raons de seguretat d'Estat, el govern de govern de Richard Nixon va clavar-li al diari una prohibició de publicar sobre aquest tema durant dues setmanes. Mentrestant, Ellsberg va filtrar còpies al Washington Post i disset diaris més. El 30 de juny la Cort Suprema va anul·lar la prohibició de publicar.

La publicació dels documents va comprometre el govern de Nixon i dels seus predecessors. La primera prohibició de publicar en més d'un segle no va escaure ben bé a un Estat que preconitza tot arreu la llibertat de premsa, protegida per la primera esmena de la Constitució. Nixon va llançar una campanya personal contra Ellsberg, sospitós número u. Va ordenar el robatori del despatx de Lewis Fielding, el psiquiatra d'Ellsbert, en esperar trobar documents per poder comprometre'l. Els lladres, coneguts com els lampistes (plumbers) van tornar amb el sarró buit. L'armari trencat es troba al Museu Nacional d'Història Americana (Smithsonian Institute).

El plet[modifica | modifica el codi]

El 28 de juny, Ellsberg va retre's als poders judicials de Boston i admetre que ell era la font de les filtracions i va declarar:

« Com a ciutadà americà, com a ciutadà responsable, era convençut que no podia continuar cooperant amagar aquesta informació al poble americà. Ho he fet assumint-ne les responsabilitats i els riscs. Sóc preparat a respondre de les conseqüències de la meva decisió.[7] »

S'arriscava a una pena de presó de 115 anys segons una antiga llei contra l'espionatge del 1917. El plet va començar el 3 de gener del 1973 a Los Angeles, conduït pel judge William Matthew Byrne. El 26 d'abril, va palesar el robatori del despatx de Fielding i el jutge va ordenar que la defensa disposi d'aquestes proves. El 9 de maig va palesar que el govern va metre les telecomunicacions d'Ellsberg a escolta sense sentència jurídica i el fiscal no havia compartit aquesta informació amb la defensa. El jutge mateix va testimoniar que durant el plet, dues vegades va ser abordat per la FBI que li proposava una promoció com a director de la mateixa FBI. Per el comportament dolent del govern, les proves invàlides, l'escolta il·legal, el jutge va declarar el plet com a nul i sense validesa i Ellsberg va sortir del tribunal com un ciutadà lliure.[8]

Després del plet[modifica | modifica el codi]

Després del plet, Ellsberg va continuar com a assagista, pacifista i activista polític. Durant la preparació de la Invasió de l'Iraq de 2003 va advertir el públic contra les mentides del govern i denunciar la propaganda mentidera del govern de George W.Bush. El 2006 i va incitar responsables de l'administració a tenir el coratge d'actuar com a revelador per a fer públiques les mentides del govern.

Continua la seva defensa dels whistleblowers i incita els ciutadans per les seves publicacions al deure cívic de tothom que té proves d'un comportament il·legal de l'Estat. El 10 de juny de 2013, va publicar al diari anglès Guardian un article d'opinió sobre Edward Snowden amb el títol: Edward Snowden ens protegeix contra l'Stasi Unit d'Amèrica, amb un joc de mots sobre l'Stasi, el servei secret de la República Democràtica d'Alemanya (1951-1989), conegut per a el seu control i vigilància totals de la població.[9][10] Qüestionat sobre el cas Snowden i l'aparent resignació de la població sobre una nova intrusió massiva a la seva vida privada per l'Estat, ha comentat «Hi ha una gran tolerància si les paraules màgiques seguretat nacional són invocades».[11]

Reconeixement[modifica | modifica el codi]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Es van realitzar varis pel·lícules i documentals inspirats de la seva vida.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Daniel Ellsberg Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 Judith Ehrlich, L'home més perillós d'Amèrica: Daniel Ellsberg i els Papers del Pentagon (resum del documental realitzat per a Judith Ehrlich el 2009)
  2. Wells, Tom. Wild man: the life and times of Daniel Ellsberg. Palgrave Macmillan, 2001, p. 70–95. ISBN 0-312-17719-4. 
  3. Biography, [consulta el 2 de juliol de 2013]
  4. «Daniel Ellsberg», NNDB, tracking the entire world], [consulta el 2 de juliol de 2013]
  5. «Daniel Elssberg, biography», Biography.com, A+E Networks, 2013, pàgina2
  6. Young, Michael. «The devil and Daniel Ellsberg: From archetype to anachronism (review of Wild Man: The Life and Times of Daniel Ellsberg)». Reason (magazine), p. 2 [Consulta: 2 de juliol de 2010].
  7. Daniel Elsberg, "I felt that as an American citizen, as a responsible citizen, I could no longer cooperate in concealing this information from the American public. I did this clearly at my own jeopardy and I am prepared to answer to all the consequences of this decision." citat per The Pentagon Papers, 1971 Year in Review, United Press, 1971
  8. «Judge William Byrne; Ended Trial Over Pentagon Papers (en català: El Jutge Byrna va acabar el plet sobre les Papers del Pentàgon)». Washington Post, 15 de gener del 2006, pàg. C09.
  9. Lluís Foix, «Seguretat i consciència», El Punt Avui, 12 de juny de 2013, pàgina 32
  10. «Edward Snowden: saving us from the United Stasi of America» The Guardian, 10 de juny de 2013, per una traducció francesa: «Aux Etats-Unis, une cybersurveillance digne d'un Etat policier» (traducció de Frédéric Joly), Le Monde, 25 de juny de 2013
  11. Albert Guasch, «Les paraules màgiques de la seguretat nacional», El Periódico, 7 de juny 2013, pàgina 12.
  12. "Sense ficció" presenta "L'home més perillós d'Amèrica", TV3, 30 de març de 2011
  13. Josep Gifreu, «Brecht al ciberespai», El Punt Avui, 22 de juny de 2013.