Dansa contemporània
La dansa contemporània és una disciplina de dansa basada en la dansa clàssica i amb influències de la dansa moderna i postmoderna. Tot i que inclou els moviments de la dansa clàssica, a la contemporània se n'inclouen d'altres que van néixer per a trencar-los, com per exemple els girs i torsions de l'esquena, de manera que les espatlles no fossin paral·leles als malucs; les posicions paral·leles de les cames, o inclús amb els genolls cap a l'interior; la incorporació de silencis[1] o moviments en aparença no continguts, que dónen la impressió que el ballarí es deixa anar.
La dansa contemporània prescindeix del que quan va néixer es considerava no essencial, com els grans grups de ballarines que fan de decorat i els vestits recargats. A diferència de l'estil clàssic, on els ballarins han de tenir mides i aspecte similars, al contemporani es valora la diversitat física i d'estils. També se sol ballar amb els peus descalços "per a sentir millor el terra" i es juga amb els moviments i restriccions produïts per portar els cabells solts, per exemple, o certes peces de roba. La música emprada, que en aquesta dansa no es considera necessària, tampoc és ja necessàriament clàssica.
Taula de continguts |
Història [modifica]
La mort del general Franco el 1975 marca l'inici de l'etapa democràtica de Catalunya i obre un període de creixement i consolidació per a les arts escèniques. Això suposa l'entrada dels corrents d'avantguarda del teatre, la dansa i la performance. A més, l'administració es fa càrrec per primer cop de la planificació de la cultura.
L'etapa de la restauració democràtica és el període més prolífic de la història de la dansa a Catalunya. S'imposen estètiques i tendències tan diverses com les procedents del teatre-dansa, la dansa contemporània en totes les seves expressions —de les més abstractes a les més formals o expressives—, la dansa conceptual, el flamenc i la fusió de dansa espanyola i contemporània. El suport públic a aquest art facilita que apareguin un seguit de grups i companyies, i contribueix a professionalitzar el sector. La nota negativa és la desaparició de les formes més antigues de dansa, com l'escola bolera, i el trencament amb el ballet clàssic i neoclàssic, terrenys en els quals es deixa d'innovar.
Nous llenguatges [modifica]
La transformació estètica de la dansa a Catalunya s'inicia el 1968 amb l’arribada de la dansa moderna i el jazz de la mà d’Anna Maleras, que imparteix lliçons d'aquest estils en el seu estudi. També el ballarí i pedagog basc José Láinez introdueix aquests gèneres a l’Institut del Teatre de Barcelona, el 1973, després d’una actuació amb el seu grup Annexa al Teatre Capsa.
La dansa moderna que va transformar l’escena entre els anys 1930 i 1950 a Amèrica i posteriorment a Europa arriba per primer cop a Espanya via Catalunya. Aquest tipus de ball sorgeix com a contraposició al ballet clàssic dels anys trenta als Estats Units. Els seus creadors es basen en la recerca d’un moviment personal que intenti expressar artísticament allò més profund de l'ésser humà. La dansa moderna es va introduint a Barcelona a partir de 1968 i també trastoca aquí el panorama coreogràfic.
Si bé l’escola d’Anna Maleras s’inaugura a finals dels anys seixanta, és a la dècada dels setanta quan la seva influència es deixa sentir més. L'estudi de la coreògrafa és la porta d’entrada a Catalunya de mestres i creadors internacionals, sobretot americans, que eduquen una nova generació de ballarins motivats, que reclamen canvis i noves aportacions en aquesta disciplina.
L’Institut del Teatre també entra en una dinàmica de canvis pedagògics. Hermann Bonnin, director de la secció de dansa, impulsa una transformació que afecta tant la dansa clàssica com l'espanyola. Contracta, per exemple, professors polonesos que introdueixen el mètode Vaganova en l'estudi del ballet clàssic.
A més a més, l'institut crea el 1980 un departament de dansa contemporània partint de les classes d’improvisació i composició que el mestre José Láinez va realitzar un xic abans. Aquest projecte s’havia anat gestant al llarg dels anys setanta amb les aportacions de professors convidats vinguts d'arreu, com Jose Láinez, Giancarlo Bellini, Gerald Collins i Gilberto Ruiz Lang.
Paral·lelament a aquests canvis, arriben a Barcelona de retorn de l'exili ballarins i mestres de ballet com Ramon Solé, Alfons Rovira i Josep Maria Escudero, que contribueixen també a enriquir l'ensenyament de la dansa.
Tècniques i filosofies [modifica]
La dansa contemporània es caracteritza pel seu eclecticisme, però algunes tècniques i filosofies ara generals, la majoria començades per coreògrafs i ballarins pioners en aquesta modalitat, s'utilitzen encara com a eines base tant a l'aprenentatge com a la descripció de les noves tendències. En dansa contemporània els mestres, coreògrafs i ballarins amb els quals una persona ha treballat són molt importants per a la seva evolució i estil.
Algunes de les escoles de dansa contemporània més conegudes són:
- El contact improvisation o també contact, que no s'ha de confondre amb la menys coneguda danse improvisation, inclou tècniques d'improvisació utilitzades en interpretació i a la música, i es basa en moviments inspirats pel joc i les sensacions amb el terra, objectes o altres ballarins. També inclou elements de la tècnica Alexander. Es pot ballar en les anomenades jams, lliures, a les quals un ballarí pot entrar ballant amb els altres, a la manera com es fa per exemple al jazz (música) i al claqué. En realitat va néixer o forma part de la dansa postmoderna, tot i que ha acabat d'evolucionar a la contemporània.
- La tècnica Alexander es fonamenta sobretot en la respiració i la llibertat de moviments, que solen ser molt amplis, oberts i deixats anar, però sense perdre el sentit del ritme i l'elegància. Alguns elements d'aquesta tècnica s'aprofiten també per a la formació d'actors.
- La tècnica Cunningham, basada en la feina de Merce Cunningham, alumne de Martha Graham
- La tècnica Graham, basada en la feina de Martha Graham. Incorpora, per exemple, l'ús dels peus paral·lels a la segona posició (cames obertes) i en especial a les flexions (pliés i demipliés), i els moviments de les espatlles asimètrics, en moviments que sembla que són sacsejats per la música i que es diuen falls (caigudes). No usa la barra horitzontal, sinó que treballa directament al terra i al centre. Juga amb les posicions amb les cames paral·leles i obertes, el pes del cos (implica el que es diu treballar amb el terra), amb la fluïdesa, l'expressivitat dels sentiments.
- La tècnica Horton, basada en Lester Horton, inclou idees que va prendre de l'estudi de les danses tribals aborígens americanes. Sense deixar de banda la llibertat, és molt exigent en aptituds físiques com la flexibilitat i la força.
- La tècnica release es basa en la relaxació, amb moviments senzills i molt amplis.
L'interessant per a un ballarí de dansa contemporània és crear el seu propi estil, per a la qual cosa no sol interessar el coneixement d'una sola de les tècniques sinó el domini de totes les que li agradin, i com més millor per poder després gaudir d'un vocabulari i llibertat més amplis.
Influències i interaccions [modifica]
La dansa contemporània va néixer de la dansa clàssica però beu també de tot el que impliqui moviment, es pot inspirar, per exemple, de tota mena d'arts marcials, ioga, balls i danses populars antigues o recents, o qualsevol altre tipus de dansa, etc.
Per la seva banda, danses com el modern jazz, les danses populars refinades o estilitzades (dansa espanyola, dansa del ventre, etc.) incorporen passos i idees de la dansa contemporània (i també de la clàssica). Algunes disciplines de gimnàstica en grup als gimnasos, com per exemple, el pilates, també aprofiten l'après d'aquesta dansa.
D'altra banda, no és rar que la dansa contemporània s'introdueixi en altres arts escèniques, i sovint és present a grans espectacles visuals o de carrer, al circ, al teatre o a l'òpera, per exemple. Als espectacles de dansa contemporània hi poden haver incloses tècniques audiovisuals, com polifonies, vídeos, diapositives o transparències; mentre que la videodansa es considera actualment una disciplina en si mateixa.
Ballarins i coreògrafs [modifica]
Alguns dels primers coreògrafs, considerats pioners de la de dansa contemporània són, per exemple: Nijinski, Martha Graham, José Limón, Lester Horton, Isadora Duncan i Merce Cunningham.
Alguns coreògrafs actuals cèlebres són, per exemple: Pina Bausch, Philippe Decouflé, etc.
A Espanya un dels més coneguts és Nacho Duato. Als Països Catalans, i en especial a Barcelona, hi ha un gran nombre de ballarins de dansa contemporània d'alt nivell. Alguns ballarins i companyies són: Anna Maleras, Àngels Margarit i la seva companyia Mudances, Cesc Gelabert i la seva companyia Gelabert/Azzopardi, Sol Picó, Lanònima Imperial, Mal Pelo, Erre que erre, Maria Rovira i la companyia Trànsit, Marta Carrasco, Mar Gómez, Carles Salas amb Búbulus dansa, Nats Nus dansa, Taiat, Núria Font, etc.
Algunes de les companyies històriques dels anys 70-80 són: Ballet Contemporani de Barcelona, Heura, Taba, L'Espantall, etc.
Sales i teatres [modifica]
De vegades, la dansa contemporània es representa als mateixos teatres i sales que la dansa clàssica i l'òpera, però no sempre és així. De vegades actuen en sales més petites i diàfanes, d'altres en espais públics. És molt rar que es faci en estadis de futbol o sales de concerts, com es fa amb d'altres espectacles.
A Barcelona es pot veure dansa contemporània al Mercat de les Flors, el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, etc.
Festivals [modifica]
Premis [modifica]
Bibliografia [modifica]
- Dansa a Catalunya (1966-2012), Editorial LiquidDocs. ISBN 978-84-940318-8-5 (català)
Notes [modifica]
- ↑ un silenci en dansa es produeix quan la música sona però el ballarí roman aturat
Enllaços externs [modifica]
- CompasBCN Revista virtual de dansa contemporània de Barcelona (català) (castellà) (anglès)
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dansa contemporània |
