David de Trebisonda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

David de Trebisonda o David Comnè Megas (en grec: Δαβίδ Μέγας Κομνηνός; Trebisonda, c. 1408 - Constantinoble, 1 de novembre de 1463) va ser l'últim emperador de Trebisonda des de 1458 fins a 1461. Va ser el tercer fill de l'emperador Aleix IV Comnè i Teodora Cantacuzè. El 1458 amb el suport dels Kabazites va deixar de banda al legítim hereu Aleix V i es va convertir en emperador en un moment crític per a l'Imperi, quan la seva pròpia existència estava amenaçada per la dominació otomana a l'Àsia Menor. El 15 d'agost de 1461 es va veure obligat a lliurar Trebisonda al soldà Mehmed II i l'1 de novembre de 1463, va ser executat a Constantinoble.

El juliol de 2013, David i els seus fills i nebot van ser canonitzats pel Sant Sínode del Patriarcat de Constantinoble. La seva festivitat es va determinar que seria l'1 de novembre, aniversari de la seva mort.[1]

Dèspota de Trebisonda[modifica | modifica el codi]

David havia exercit un paper important durant tot el regnat del seu germà gran i predecessor Joan IV. Ell havia rebut el títol cortesà de dèspota, que a Trebisonda es designava l'hereu al tron. David havia participat amb el seu germà als estralls contra els genovesos, i també va complir diverses tasques diplomàtiques. El 1458 ell va ratificar els tractats del seu germà amb el soldà otomà Mehmet II a Adrianòpolis, i després el mateix any va portar la seva neboda Teodora amb el seu marit, Uzun Hasan dels Aq Qoyunlu.

Emperador de Trebisonda[modifica | modifica el codi]

David va ascendir al tron a la mort del seu germà, en algun moment abans del 22 d'abril de 1459. Encara que Joan IV havia deixat un fill petit anomenat Aleix, la precària situació de l'imperi de Trebisonda va dictar que la corona havia de passar a un home amb experiència i David, ja reconegut com a dèspota, era l'elecció natural. L'ascensió de David va procedir sense oposició.[2]

David s'havia casat amb Maria de Gotia, la filla del governant semiindependent del Principat de Teodoro (Mangup) a Crimea, una zona que havia estat sota el control de Trebisonda. Després de la mort de Maria (abans de 1447), ell es va casar amb Helena Cantacuzè, una besnéta de l'emperador Joan VI Cantacuzè.[2] Amb la conquesta de Constantinoble pels turcs otomans el 1453 i la debilitat de Gotia (eclipsat per les colònies de genovesos i les restes de l'Horda d'Or), aquestes van ser de poc suport per a Trebisonda després l'ascensió de David el 1459.

Les connexions establertes amb els prínceps de Geòrgia i Uzun Hasan dels Aq Qoyunlu van ser una mica més viables, i David sembla haver comptat amb el seu suport. Amb això en ment, va tractar d'atreure l'atenció de Felip III de Borgonya amb l'esperança de promoure una croada antiotomana. Els esforços de David van ser recolzats per una apel·lació pel papa Pius II, qui també va enviar emissaris als borgonyons, així com als prínceps cristians a l'Orient en un intent de crear una lliga cristiana. Els governants musulmans de Sinop i Karaman semblen haver estat reclutats com a aliats de David o Uzun Hasan.

Amb el suport d'occident contra els otomans encara molt llunyana, David prematurament va demanar al soldà per una remissió dels tributs pagats pel seu predecessor, i encara pitjor, va sol·licitar la intercessió d'Uzun Hasan. Els enviats d'aquest últim van insultar la sensibilitat de Mehmet II amb les seves pròpies demandes, i van precipitar el seu atac a l'estiu de 1461. El soldà va enviar una gran flota des de l'estret, i personalment va dirigir les seves forces de terra a través d'Anatòlia, causant alarma a tots els seus veïns de l'est, que no estaven segurs sobre l'objectiu immediat d'aquesta expedició, la qual es va mantenir en secret.[3]

Després d'haver fingit estar llest per negociar amb alguns dels seus veïns, Mehmet II va assetjar Sinop i va obtenir la seva rendició, enviant la seva flota a Trebisonda. Mentrestant ell va dirigir l'exèrcit de terra contra Uzun Hasan, qui intimidat va fer una aliança amb ell. Això va privar a David del seu aliat més eficaç, i Mehmet II es va dirigir cap a Trebisonda. La seva flota ja havia arribat allà, van derrotar l'exèrcit de David, i van saquejar els suburbis, assetjant la ciutat per més d'un mes. El comandant otomà Mahmud Pasha havia obert negociacions amb David fins i tot abans de l'arribada del seu senyor, i el tresorer de David, Jorge Amiroutzes, va aconsellar l'emperador per rendir-se amb condicions. A pesar que Mehmet II estava descontent amb les negociacions, ell va permetre continuar-les. David va ser persuadit a rendir-se immediatament, mantenint la seva família, el seu llinatge, i riqueses, i se li va prometre un retir beneficiós a Tràcia.[4]

Exili[modifica | modifica el codi]

La rendició de David cap a finals d'agost o principi de setembre van marcar el final de l'Imperi de Trebisonda i de la tradició imperial bizantina.[4] El deposat emperador, la seva família, i els cortesans van ser enviats a Constantinoble. La població va ser dividida en grups, alguns d'ells assignats al servei del soldà i els seus oficials, d'altres van ser afegits a la població de Constantinoble, i a la resta se'ls va permetre habitar als afores de la mateixa Trebisonda. Alguns joves de la localitat van ser allistats al cos de genissers, mentre que un almirall otomà es va quedar per guardar la ciutat.[5]

David es va establir en Adrianòpolis, junt amb la seva família, i va rebre els beneficis de les propietats a la vall del riu Estrimó, que incloïa un ingrés anual a la ratlla de 300.000 peces de plata. Les estretes relacions familiars i els continus intercanvis entre David i Uzun Hasan van ser delatats al soldà per George Amiroutzes –que incloïa un ambiciós pla per enviar a un dels fills de David o Aleix a créixer en la cort d'Uzun Hasan en aparent oposició a Mehmet–, proporcionant una excusa per empresonar a David i els seus fills el març de 1463.[6]

Mort[modifica | modifica el codi]

L'1 de novembre 1463 va ser executat a Constantinoble, junt amb el seu nebot, fill de Joan IV, i tres dels seus fills.[7] Solament un fill, George, va ser salvat a causa de la seva curta edat, i es va convertir en musulmà, abans d'escapar a Geòrgia.[8]

Altres membres de la família van tenir millor sort. Maria Gattilusio, la vídua d'Alexandre el germà gran de David, es va unir l'harem del soldà, igual que Anna la filla de David –encara que després va ser cedida al general Zagan Pasha–. Aleix el fill de Maria també es va salvar, convertint-se en un dels patges del soldà. Tanmateix, la vídua emperadriu Helena Cantacuzè va ser multada pesadament pel soldà per enterrar el seu marit i els seus fills i va passar la resta de la seva vida en la pobresa. Una de les filles de David va sobreviure com l'esposa d'un guriel governant de la família Dadiani. Dies més tard el guriel clamava ésser descendent de David i de dotzenes d'emperadors que van ser els seus avantpassats.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Canonization of New Saints by the Ecumenical Patriarchate». Ecumenical Patriarchate - Orthodox Metropolitanate of Hong Kong and South East Asia, 2 d'agost 2013 [Consulta: 8 de gener de 2014].
  2. 2,0 2,1 William Miller, Trebizond: The last Greek Empire of the Byzantine Era: 1204-1461, 1926 (Chicago: Argonaut, 1969), p. 97 (anglès)
  3. Steven Runciman, The Fall of Constantinople (London: Cambridge, 1969), pp. 173f
  4. 4,0 4,1 Donald M. Nicol, The Last Centuries of Byzantium: 1261-1453, 2nd edition (Cambridge: University Press, 1993), p. 408
  5. Runciman, Fall, p. 176
  6. Runciman, Fall, p. 185
  7. William Miller, "The Chronology of Trebizond", The English Historical Review, 38 (1923), p. 410
  8. Runciman, Fall, pp. 185f