Decadència

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Decadència és el període de la literatura catalana que comença amb l'edat moderna (Segle XVI) fins a la Renaixença catalana del segle XIX.[1] La decadència és, en part, una construcció dels autors de la Renaixença i crítics posteriors.

S'ha dit que la Decadència coincideix amb la castellanització de tota Espanya i la degeneració de les institucions de la Corona d'Aragó després de la unió de les corones de Castella i Aragó amb el casament de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella. Aquesta castellanització del territori que anteriorment havia format part de la corona catalana-aragonesa té diversos factors importants com són la desaparició de la Cancelleria Reial i el desplaçament de Catalunya del comerç a través de l'Atlàntic després de la descoberta d'Amèrica per Cristòfol Colon l'any 1492. La Decadència de la literatura catalana s'ha contrastat amb l'esplendor del Segle d'Or de la literatura en castellà. Els autors més coneguts de la Decadència són Vicenç Garcia, Francesc Fontanella, i Josep Romaguera.

Autors i obres[modifica | modifica el codi]

Autors importants durant el període modern primerenc inclouen Francesc Fontanella, Francesc Vicenç Garcia, que van escriure obres teatrals i poètiques, incloent de sonets, i versos religiosos i eròtics, i Josep Romaguera, reconegut per oratòria històrica, conservada en els sermons publicats en castellà, així com l'únic llibre d'emblemes que s'hagi publicat en català, l'Ateneu de grandesa (1681).

Controvèrsia sobre l'existència[modifica | modifica el codi]

Alguns estudiosos rebutgen utilitzar la paraula decadència per a subratllar el caràcter debilitant del concepte, resultat de les suposicions de l'observador per provar que hi va haver una decadència cultural i literària, per la suposada falta de literatura imaginativa, eliminant els textos científics i lingüístics, i la literatura escrita per catalans en altres llengües (castellà, italià, i llatí).[2] Un exemple de persones crítiques amb el terme són Carles Duarte, qui opina que és una etapa massa ferida de penombres, o Joan Santanach.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ferrando Frances, Antoni; Nicolas Amoros, Miguel. Historia de la Llengua Catalana. Editorial UOC, 2011, p.206. ISBN 8497883802. 
  2. Rossich, Albert. «És vàlid avui el concepte de decadència de la cultura catalana de l'època moderna? Es pot identificar decadència amb castellanizació?» (en p. 127-134). Manuscrits 15, 1997. [Consulta: 18 juny 2011].
  3. Llavina, Jordi. «Repensar la 'Decadència'». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.68. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]