Declaració d'Independència de Catalunya

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula documentDeclaració d'Independència de Catalunya
Tipusdeclaració unilateral d'independència i resolució Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Llengua originalcatalà Modifica el valor a Wikidata
Creació27 octubre 2017 Modifica el valor a Wikidata
AutorParlament de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Sèrie
Part deprocés independentista català i crisi constitucional espanyola de 2017-2018 Modifica el valor a Wikidata
Text completText complet Modifica el valor a Wikidata

La Declaració d'Independència de Catalunya és un text polític, sense resolució efectiva de cap administració pública de Catalunya, en el qual es declara la constitució de la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. La declaració també disposa l'entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República i l'inici del procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant. El document fou signat per la majoria independentista del Parlament de Catalunya el 10 d'octubre de 2017, després que el «Sí» a la independència guanyés en el referèndum d'autodeterminació unilateral celebrat l'1 del mateix mes.[1]

Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l'estat espanyol.[2]

El 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya aprovà la proposta de resolució que regula la proclamació de la República Catalana.[3] Aquesta fou votada i aprovada per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 vots en blanc, i l'absència de 52 diputats de l'oposició com a mesura de protesta.[4]

Dins dels 10 vots en contra, van destacar set diputats de la coalició Catalunya Sí que es Pot, que havien mostrat el seu desacord en que la votació fos secreta i van acordar mostrar públicament el seu vot negatiu, segons va declarar Joan Coscubiela.[5] Els altres diputats del grup que van mostrar el vot eren Jéssica Albiach, Lluís Rabell, Marta Ribas, Hortènsia Grau, Marc Vidal i Gemma Lienas.[6]

Segons la Declaració aprovada, a partir d'aquesta data Catalunya esdevenia un nou estat,[7] però una hora després, el Senat espanyol va aprovar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució amb mesures que suspengueren l'autogovern de Catalunya, en van destituir el president i els consellers i van dissoldre el Parlament.[8] Aquestes mesures i la manca de reconeixement originaren que la República no s'arribés a implementar.

Proposta de resolució del Parlament de Catalunya sobre la República Catalana

Reconeixement internacional[modifica]

  Espanya
  Catalunya
  Estats que reconeixen la independència de la República Catalana
  Estats que no reconeixen la independència de la República Catalana
  Estats que no expressen la seva posició sobre la República Catalana, o posició poc clara
Declaració del president Puigdemont després del ple del Parlament el 27 d'octubre de 2017
Declaració del president Puigdemont després del ple del Parlament el 27 d'octubre de 2017

Des de l'anunci del resultat del referèndum per part del president de la Generalitat el 10 d'octubre, i la immediata seva proposta d'ajornar la declaració d'independència per tal de propiciar el diàleg, algunes personalitats s'han pronunciat sobre si la resta d'estats del món reconeixerien o no una República Catalana. La majoria de veus provenen de l'estat espanyol, en la línia expressada uns dies abans pel portaveu del govern espanyol i ministre d'Educació, Cultura i Esport, Íñigo Méndez de Vigo, assegurant que la Unió Europea la rebutjaria.[9]

Els primers estats a pronunciar-s'hi foren alguns de llatinoamericans, com Mèxic o Xile, anunciant que no reconeixerien Catalunya com un estat independent.[10][11] Pel que fa als estats de la Unió Europea, el govern britànic hauria fet arribar a la premsa que no reconeixia l'estat català,[12] per bé que el govern escocès manifestà que respectava la decisió de Catalunya,[13] en una línia similar a la que sorgí de veus del Sinn Féin, com l'eurodiputat Matt Carthy.[12] No obstant això, el ministre d'Afers Exteriors de Lituània, Linas Linkevicius, declarà el seu suport a la integritat territorial d'Espanya, tot i que feu una crida al diàleg, un argument semblant a l'expressat pel govern d'Andorra. Més contundents foren les declaracions del ministre d'Afers Exteriors italià, Angelino Alfano, que condemnà la declaració de la República Catalana en considerar-la fora de la llei, o les del primer ministre d'Estònia, Jüri Ratas, que apel·là a la resolució de la situació en el marc establert per la Constitució i la legislació espanyola.[12]

Per la seva banda, Dejan Levanic -president dels socialdemòcrates eslovè- va felicitar el poble de Catalunya,[12] i el seu número dos al parlament, Jan Škoberne, assegurà que el seu país sí que reconeixeria el nou estat català,[14] i el diputat lapó Mikko Kärnä felicità el naixement de la República Catalana i va anunciar que sotmetria una moció al parlament de Finlàndia per tal de debatre'n el reconeixement.[12] Ossètia del Sud va donar suport al dret dels catalans a decidir, i des de Flandes, el president Geert Bourgeois no entrà a valorar la legalitat del gest català, però en va destacar el valor polític i va fer una crida al diàleg. Pel que fa al continent americà, des del Quebec, Martine Ouellet -cap del Bloc Québecois- va declarar que tant el Quebec com el Canadà haurien de reconèixer Catalunya, tot qualificant el procés independentista català de "democràtic i pacífic". Des de l'Argentina, el diputat pel Frente de Izquierdas Juan Carlos Giordano va declarar que presentaria una moció perquè el país sud-americà reconegués la nova república. Finalment, entrant ja en l'àmbit de les organitzacions internacionals, el secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, va manifestar el valor de l'estat espanyol com a membre de l'organització i va declarar que l'afer català calia resoldre'l en el marc de l'ordre constitucional espanyol.[12]

El 16 de novembre de 2021 es confirmà que la Comissió Europea es reuní amb el secretari d'estat del PP Jorge Toledo el 2 d'octubre de 2017, l'endemà del referèndum del Primer d’Octubre. Aquesta reunió fou confirmada pel llavors comissari de la Comissió Europea, Frans Timmermans, responent la pregunta referida a aquest tema de part dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que li feren arribar a partir d'un article del diari La Razón, en el qual s'assegurava que el 4 d’octubre de 2017 era previst que Timmermans fes oficial l'oferta de la Comissió Europea d’exercir de mediadora en el conflicte català, i va ser el govern de Rajoy que ho va evitar in extremis el 2 d'octubre, quan hi va haver “una crisi de primera magnitud” perquè el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, havia deixat escrit que "allargava la mà per a la mediació". Frans Timmermans, però no explicà quins arguments defensà cada una de les parts ni feu públic el discurs original que s'hauria llegit sobre la mediació en cas de produir-se. Així, al ple del Parlament Europeu que va debatre la situació a Catalunya el 4 d’octubre de 2017, el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, va dir finalment que el referèndum havia estat il·legal i que calia respectar la llei espanyola, i aquesta va ser la posició oficial.[15]

Referències[modifica]

  1. ↑ ««Constituïm la República catalana com a estat independent»: la declaració signada per JxSí i la CUP». Nació Digital, 10-10-2017 [Consulta: 10 octubre 2017].
  2. ↑ Pi, Jaume «Puigdemont suspende los efectos de la independencia para contribuir al diálogo» (en castellà). La Vanguardia, 10-10-2017 [Consulta: 10 octubre 2017].
  3. ↑ March i altres, O «El Parlament declara la independència». Nació Digital, 27-10-2017 [Consulta: 27 octubre 2017].
  4. ↑ Ríos, Pere; Piñol, Àngels «El Parlament de Cataluña aprueba la resolución para declarar la independencia». El país, 27-10-2017 [Consulta: 15 novembre 2017].
  5. ↑ «Joan Coscubiela: "Pensar que una votación secreta permite que la gente vote de manera distinta en un grupo es una barbaridad"» (en castellà), 30-10-2017. [Consulta: 3 juny 2021].
  6. ↑ CCMA. «El Parlament declara la independència de Catalunya amb 70 vots a favor». [Consulta: 22 agost 2020].
  7. ↑ Redacció «Proclamada la República Catalana». Vilaweb, 27-10-2017 [Consulta: 27 octubre 2017].
  8. ↑ Pi, Jaume «El Parlament proclama el inicio del proceso constituyente de la república catalana». La vanguardia, 27-10-2017 [Consulta: 15 novembre 2017].
  9. ↑ «1-O.- L'Estat diu que la UE no reconeixerà la independència de Catalunya perquè seria “un embolic de primera magnitud”». VilaWeb, 02-10-2017 [Consulta: 18 octubre 2017].
  10. ↑ «Mèxic no reconeixerà Catalunya com una nació independent». El Nacional, 13-10-2017 [Consulta: 18 octubre 2017].
  11. ↑ «Chile apoya la unidad de España y no reconocerá a una Cataluña independiente» (en castellà). ABC, 14-10-2017 [Consulta: 18 octubre 2017].
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 «Finlàndia i altres països podrien debatre mocions per reconèixer Catalunya». CCMA, 27-10-2017. [Consulta: 28 octubre 2017].
  13. ↑ Government, Scottish. «Statement on Catalonia from @scotgov Culture Secretary @FionaHyslop http://socsi.in/t9OgF #Cataloniapic.twitter.com/tFxSL1cJOZ» (en anglès), 27-10-2017. [Consulta: 28 octubre 2017].
  14. ↑ «El número dos dels socialistes eslovens diu que Eslovènia reconeixerà la independència de Catalunya». VilaWeb, 18-10-2017 [Consulta: 18 octubre 2017].
  15. ↑ «La Comissió Europea reconeix la reunió amb el govern espanyol que podria haver frenat l'intent de mediació amb Catalunya». Vilaweb, 16-11-2021 [Consulta: 16 novembre 2021].

Enllaços externs[modifica]

Vegeu texts en català sobre Declaració d'Independència de Catalunya a Viquitexts, la biblioteca lliure.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Declaració d'Independència de Catalunya
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Declaració_d%27Independència_de_Catalunya&oldid=32403015»