Declinació del llatí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fita trobada a prop de Salern que descriu els centres travessats per la Via Popília (Capua-Rhegium)

La declinació del llatí és el conjunt de formes en què es declinen els substantius, adjectius, pronoms i altres categories de paraules en la llengua llatina. En llatí, la declinació d'una paraula serveix per indicar-ne la funció i el nombre gramatical. Hi ha cinc declinacions, que estan numerades i agrupades segons la terminació dels mots i el seu gènere gramatical. Els diferents casos s'expressen mitjançant un sufix (o morfema gramatical) afegit a l'arrel de la paraula. La flexió de les paraules dins una mateixa declinació varia segons el seu gènere gramatical: masculí, femení o neutre.

Cadascun dels sis casos[1] té una funció principal i (tret del vocatiu) una sèrie de funcions secundàries, que poden tenir una semblança gramatical amb la funció principal o no. Aquest sistema de casos llatí ha influït en la gramàtica de les llengües romàniques (les llengües que descendeixen del llatí). Algunes, com el romanès, encara conserven un sistema de casos avui en dia, mentre que d'altres, com el català, només en conserven alguns vestigis.

Casos del llatí[modifica | modifica el codi]

El llatí heretà sis dels vuit casos gramaticals originals del protoindoeuropeu: el nominatiu, el vocatiu, l'acusatiu, el genitiu, el datiu i l'ablatiu. El cas locatiu indoeuropeu sobrevisqué en les declinacions d'alguns topònims i substantius, com ara Roma "Roma" (locatiu Romae) o domus "casa" (locatiu domi). Algunes formes adverbials que acaben en -e són vestigis del cas instrumental.[2]

En llatí, els adjectius han de concordar amb els substantius que acompanyen no només en gènere i nombre, sinó també en cas gramatical. Això també és cert quan el substantiu i l'adjectiu pertanyen a declinacions diferents. Per exemple, a la frase poeta bonus magnas aves habet,[3] "poeta" i "bonus" són nominatius singulars de la primera i la segona declinació, respectivament, mentre que "magnas" i "aves" són acusatius plurals de la primera i la tercera declinació.

Tant al món anglosaxó[4] (amb la notable excepció dels Estats Units) com al món catalanòfon,[5] l'ordre d'ensenyament dels casos és generalment N-V-Ac-G-D-Ab. Això reflecteix la tendència de casos diferents a compartir terminacions similars (vegeu tendències sincrètiques més avall). Tanmateix, algunes escoles ensenyen els casos en l'ordre N-G-D-Ac-Ab-V. En les llengües modernes que conserven un sistema de casos gramaticals, els casos llatins se solen ensenyar en l'ordre estàndard que es fa servir pels casos de la llengua pròpia.

Cas nominatiu[modifica | modifica el codi]

El nominatiu marca, generalment, el subjecte d'un verb o el seu atribut.

Augustus imperator imperii romani fuit ("August fou emperador de l'imperi dels romans")

Tanmateix, en llatí hi ha altres usos del nominatiu:

Urbs Roma caput mundi vocatur ("La ciutat de Roma és anomenada la capital del món")

En aquesta frase, hi ha un complement de denominació (Roma)[6] i un complement predicatiu del subjecte (caput).[7]

Cas vocatiu[modifica | modifica el codi]

El vocatiu marca l'ésser o entitat al qual hom s'adreça i, si és necessari, els adjectius que acompanyen aquest substantiu.[8] Una expressió vocativa és una expressió utilitzada per a adreçar-se directament a algú o quelcom, incloent a la frase la identitat de la persona a qui hom es dirigeix.

Fragment de l'Eneida (29 aC-19 aC), de Virgili (70 aC–19 aC):

Original Traducció
Musa, mihi causas memora, quo numine laeso, Musa, recorda'm les causes, quin decret de la seva divina voluntat violat,
quidve dolens, regina deum tot volvere casus tant dolgué la reina dels déus,
insignem pietate virum, tot adire labores perquè a un home distingit en la pietat a emprendre tantes proves
impulerit. Tantaene animis caelestibus irae? obligués? Per què tant d'ira en els ànims celestials?

Amb la primera paraula d'aquest fragment, el poeta s'adreça a la seva musa, tot volent remarcar que es dirigeix precisament a ella. És per això que musa es troba en cas vocatiu.

Cas acusatiu[modifica | modifica el codi]

L'acusatiu marca, generalment, el complement directe d'un verb transitiu, és a dir, l'objecte sobre el qual es produeix l'acció del verb.[9]

Scipionis Africani exercitus incurret hostem ("L'exèrcit d'Escipió Africà ataca l'enemic")
Sicília caigué sota la influència romana el 241 aC.

Tanmateix, l'acusatiu també pot tenir diverses altres funcions:

  • acusatiu de durada: indica l'espai de temps durant el qual es perllonga l'acció del verb.
Postea trescentos annos Romani totum Mare Mediterraneum imperaverunt ("Després, els romans dominaren tot el mar Mediterrani durant tres-cents anys")
  • acusatiu de direcció: indica la direcció d'un moviment. Els noms propis de ciutats i illes no porten preposició, mentre que en la resta de casos es fa servir les preposicions in (moviment cap a l'interior d'un lloc) o ad (moviment cap als voltants d'un lloc).
Romani Siciliam navigant et terram occupant ("Els romans naveguen a Sicília i ocupen la terra")
Legatus in Hispaniam missus est ("El llegat fou enviat a Hispània")
Milites ad oppidum appropinquant ("Els soldats s'acosten a la fortalesa")
  • en oracions completives d'infinitiu: el subjecte d'una oració subordinada es posa en acusatiu, mentre que el verb apareix en infinitiu.
Dico te priore nocte venisse in M. Laecae domum ("Dic que tu, la nit passada, anares a casa de M. Leca")[5]
  • amb determinades preposicions:[10]
Fretum Gaditanum partem maris inter Hispaniam et Africam est ("L'estret de Gibraltar és la part del mar entre Hispània i Àfrica")
  • com a complement predicatiu del complement directe: van en acusatiu els mots que completen el significat del complement directe.
Pauperes existimant divites felices ("Els pobres consideren els rics feliços")[11]
  • en exclamacions:
Me miseram! ("Pobra de mi!")[12]

Cas genitiu[modifica | modifica el codi]

A l'esquerra, Iacopo da Varazze sosté la seva Llegenda àuria.

El genitiu marca, generalment, el complement del nom d'un substantiu. En la majoria de casos, això indica una relació de possessió en què el substantiu en genitiu és el posseïdor. Els usos del genitiu es poden dividir en adjectivals i adverbials.

Usos adjectivals
  • genitiu possessiu: indica una relació de possessió.
Caput primum provinciae Africae Utica fuit ("La primera capital de la província d'Àfrica fou Útica")
  • genitiu subjectiu: indica una relació en què hi ha una activitat i un autor de l'activitat.
Deus pugnat pro iis et vos non videtis. Cessate iam, ne in vos ira Dei descendat ("Déu lluita per ells i no us n'adoneu. Atureu-vos, no sigui que caigui sobre vós la ira de Déu")[13]
  • genitiu objectiu: indica l'objecte d'una acció implicada per un substantiu o adjectiu.
[...] Metus hostilis in bonis artibus civitatem retinebat ("La por de l'enemic mantenia la ciutat al bon camí")[14]
  • genitiu partitiu: indica la cosa més gran de la qual forma part quelcom.
Tarraco caput fuit prouinciae Tarraconensis, qua maior pars Hispaniae continebatur ("Tàrraco fou la capital de la província Tarraconense, que cobria la major part d'Hispània")
  • genitiu de definició: defineix un nom comú donant un exemple concret de coses que pertanyen a la mateixa classe:
[...] decessit non solum iuvenibus sed et universae genti memoriam mortis suae ad exemplum virtutis ("[...] deixà, no només als joves sinó a tota la nació, un exemple de virtut")[15]
  • genitiu de descripció: descriu un objecte o persona en termes de quantitat o qualitat.
Daedalus, vir magni ingenii, in insula Creta exsulabat ("Dèdal, home de gran intel·ligència, vivia exiliat a l'illa de Creta")
  • genitiu de valor: descriu el valor o el preu de quelcom.
Si quis aquam oletarit, sestertiorum decem milium multa esto ("Si algú embrutés l'aigua, seria multat amb deu mil sestercis")
Usos adverbials
  • amb determinats verbs relacionats amb la memòria ("oblidar", "recordar", etc.).
Et dixit Sion: Dereliquit me Dominus, et Dominus oblitus est mei. ("Sió deia: «El Senyor m'ha abandonat, el meu Déu s'ha oblidat de mi»."[16]
  • amb els verbs defectius utor, fruor, fungor, potior, vescor i opus est ("utilitzar", "gaudir", "dur a terme", "posseir", "menjar-se" i "caldre", respectivament)
Cleanthes solem dominari et rerum potiri putat ("Cleantes creu que el sol domina i és l'amo de tot l'univers")[17]
  • amb verbs amb el significat d'"omplir", o adjectius amb el significat de ple.
Videte, pueri: his saccus plenus est pirorum ("Vegeu, nens: aquest sac és ple de peres")
  • amb verbs amb el significat de "donar pena", "avorrir".
Taedet me huius quotidiani mundi ("M'avorreix aquest món quotidià")
  • amb verbs referents a un procediment jurídic, com "acusar", "absoldre", etc.
[...] quisquam impie diffamavit patrem et accusavit adulterii oculti ("[...] qualsevol que deslleialment difamés el pare i l'acusés d'adulteri ocult")

Cas datiu[modifica | modifica el codi]

Vercingètorix, un dels més cèlebres enemics de Juli Cèsar, li lliura les armes a Alèsia.

El datiu marca, generalment, el complement indirecte d'un substantiu. En la majoria de casos, això indica una situació en què el substantiu en datiu és el que rep el complement directe ("Joan dóna un bolígraf a Anna"; Anna és el CI perquè rep el CD, que és el bolígraf).[18]

Pater puero librum donat ("El pare dóna el llibre al nen")[18]

Tanmateix, el datiu també pot tenir diverses altres funcions:

  • datiu de règim verbal: acompanya alguns verbs i adjectius, exercint de complement de règim verbal. Es tracta de verbs amb el significat d'"obeir", "passar" o adjectius amb el significat de "similar".
Quam similis soli est, Naevia, noster amor! ("Que semblant al sol que és, Nèvia, el nostre amor!")
  • datiu possessiu: és una construcció que denota possessió per part del substantiu en datiu.
Caesari multi inimici erant ("Cèsar" tenia molts enemics", literalment "Hi havia molts enemics per a Cèsar")
  • datiu de finalitat: indica la finalitat amb la qual es fa una acció.
Non omnes milites gloriae pugnant ("No tots els soldats lluiten per la glòria")
  • doble datiu: és una mescla de datiu possessiu i datiu de finalitat.
Ipsum bellum est mihi curae ("Aquesta guerra és un motiu de preocupació per mi")
  • datiu d'autor: indica una impressió des del punt de vista d'algú.
Vir bonus regi videtur ("Aquest home li sembla bo al rei")
  • datiu de complement agent: s'utilitza en combinació amb el gerundiu per indicar qui ha d'executar l'acció.
Haec nobis agenda sunt ("Aquestes coses han de ser fetes per nosaltres")
  • datiu còmode:, que indica per a qui o per a què es duu a terme una acció.
Graecis terras colimus "Conreem terres pels grecs")
  • datiu ètic: es tracta d'una forma emfàtica indica que la persona en cas datiu té un interès especial en l'acció. Gairebé sempre es tracta d'una implicació afectiva.
Quid mihi Celsus agit? ("Què fa Cels?", sobreentenent-se que el parlant hi té un interès especial)

Cas ablatiu[modifica | modifica el codi]

En llatí, l'ablatiu és el cas amb més usos diferents. A grans trets es pot dir que els mots en ablatiu compleixen funcions de complement circumstancial de temps, de lloc, etc. Molts sintagmes en ablatiu es poden traduir per adverbis: cum celeritate es tradueix per "ràpidament" (literalment, "amb velocitat"). L'ablatiu llatí unifica tres casos presents en l'antic protoindoeuropeu: el separatiu, l'instrumental i el locatiu.[5]

Mapa de la Gàl·lia abans de la conquesta romana.
  • ablatiu de lloc: indica el lloc en el qual o des del qual es produeix l'acció (nota: s'utilitza l'acusatiu per indicar el lloc cap al qual es produeix l'acció)
Hannibal, filius Hamilcaris, Carthagine natus est ("Anníbal, fill d'Amílcar, nasqué a Cartago")
Ex Graecia ad Italiam navigaverunt ("Navegaren de Grècia a Itàlia")
  • ablatiu de separació: indica una separació física respecte al substantiu en ablatiu
Cicero hostes ab urbe prohibuit ("Ciceró mantingué els enemics lluny de la ciutat")
  • ablatiu d'instrument: indica l'instrument o el mitjà amb el que es du a terme l'acció
Marcus pede vexabat Corneliam quae dormire volebat ("Marc molestava amb el peu Cornèlia, que volia dormir")
  • ablatiu de manera: indica de quina manera es produeix l'acció.
Allobroges crebris ad Rhodanum dispositis praesidiis cum magna cura et diligentia suos fines tuentur ("Els al·lòbriges, situant guàrdies al llarg del Roine, defensen les seves fronteres amb vigilància i energia")[19]
  • ablatiu de temps: indica el marc temporal en què es produeix l'acció.
Ne quis tamen ignoraret, quibus in locis Caesar exercitusque eo tempore fuissent [...] ("Perquè ningú no ignori a quins llocs es trobaven Cèsar i l'exèrcit en aquell temps [...]")
  • ablatiu absolut: marca les circumstàncies en què es produeix l'acció.
Urbe capta, Aeneas fugit ("Capturada la ciutat, Enees fugí")
  • ablatiu de circumstàncies expectants: és igual que l'ablatiu absolut, però les circumstàncies "esperen" l'acció.
Cum magno clamore civium ad urbem perveniunt ("Arriben a la ciutat amb gran clamor per part de la població")
  • ablatiu d'acompanyament: l'ablatiu sempre va precedit per la preposició cum ("amb") i indica amb qui o què es fa l'acció.
Ego et Iulia cum nostris amicis de amicitia dicebamus ("Jo i Júlia parlem d'amistat amb els nostres amics")
  • ablatiu de separació: indica el tot del qual forma part un nombre; és precedit per la preposició e/ex ("de").
Centum ex viris mortem diu timebant et nihil clementiae exspectabant ("Cent dels homes temien la mort durant molt de temps i no esperaven cap clemència")
Sèneca, un dels filòsofs romans més cèlebres.
  • ablatiu d'agent: indica l'agent que efectua l'acció en una oració passiva. Si l'agent és una persona, és precedit per la preposició a/ab ("per")
Atticus adoptatus est a Caecilio ("Àtic fou adoptat per Cecili")
Populus militia atque inopia urgebatur ("El poble era aclaparat pel servei militar i la misèria")
  • ablatiu de comparació: la segona part d'una comparació va en ablatiu (la primera va en nominatiu).
Vilius argentum est auro, virtutibus aurum ("L'argent és menys valuós que l'or, i l'or que les virtuts")
  • ablatiu de causa: indica la causa que motiva l'acció.
Clamare gaudio coepit ("Començà a cridar de joia")
  • ablatiu de grau de diferència: indica el grau en què difereixen dues o més coses.
Puella multo prudentior est puero ("La noia és molt més prudent que el noi")
  • ablatiu de descripció: té una funció similar a la del genitiu de descripció; indica una qualitat d'un substantiu.
Philosophus magna sapientia ("Un filòsof de gran saviesa")
  • ablatiu d'especificació: dóna una informació més específica sobre un mot anterior.
Corpore senex esse poterit, animo numquam erit ("Pot ser vell de cos, però mai no serà vell d'esperit")
  • ablatiu de preu: de funció similar al genitiu de preu. Indica el preu d'una cosa.
Antonius regna addixit pecunia ("Antoni vengué trons per diners")[20]

Cas locatiu[modifica | modifica el codi]

El cas locatiu serveix per indicar el lloc en què es produeix l'acció. És un cas extremament rar en llatí; és un vestigi de l'indoeuropeu que només s'aplica als noms de les ciutats i d'illes petites, així com algunes paraules aïllades. Mentre que tots els altres substantius utilizen l'ablatiu amb una preposició, els mots en locatiu mai no porten preposició.[21] És idèntic al genitiu singular de la primera i la segona declinació, i en la resta de casos és idèntic a l'ablatiu, excepte en el cas del substantiu domus ("casa"), que té el locatiu domi.

Servus Romae erat ("L'esclau era a Roma")

Tendències sincrètiques[modifica | modifica el codi]

De bello Troiano, o Aenea, multi multa iam narraverunt. Dido s'adreça a Enees utilitzant el vocatiu Aenea.

El sincretisme, un fenomen lingüístic en què dos o més valors morfosintàctics comparteixen la mateixa terminació,[22] és habitual en el llatí.

El nominatiu, vocatiu i acusatiu dels mots neutres sempre acaba en -a, amb algunes excepcions (alguns pronoms demostratius, relatius i similars; en aquestes formes, el plural neutre té la mateixa forma que el nominatiu singular femení).[5]

El vocatiu plural sempre és idèntic al nominatiu plural, i el vocatiu singular és idèntic al nominatiu singular excepte a la segona declinació i en alguns mots grecs (El vocatiu de Marcus és Marce i el vocatiu d'Aeneas és Aenea).[23]

L'acusatiu singular sempre acaba en una vocal curta seguida de -m, excepte en alguns mots neutres amb arrels inusuals. L'acusatiu plural dels mots masculins i femenins sempre acaba en una vocal llarga més -s, igual que el nominatiu plural de la tercera, quarta i cinquena declinacions.

El genitiu singular és igual que el nominatiu plural en els mots masculins i femenins de la primera, segona i tercera declinacions.

El datiu singular és igual que el genitiu singular en els mots de la primera i cinquena declinacions.

El datiu i l'ablatiu són sempre iguals en plural.[24] També és el cas en el datiu singular de la segona declinació, alguns mots de la tercera declinació de tema en -i, i els mots neutres de la quarta declinació.

Quan s'utilitza el locatiu, és idèntic a l'ablatiu en la quarta i cinquena declinacions. El locatiu, l'ablatiu i el datiu són idèntics en el plural.[21]

Declinacions[modifica | modifica el codi]

El llatí té cinc declinacions diferents, que es distingeixen principalment per la terminació de l'arrel:

  • Primera declinació: tema en -a, com per exemple rosa ("rosa")
  • Segona declinació: tema en -o, com per exemple amicus ("amic")
  • Tercera declinació: tema en consonant o en -i, com per exemple praetor ("pretor") o canis ("gos")
  • Quarta declinació: tema en -u, com per exemple senatus ("senat")
  • Cinquena declinació tema en -e, com per exemple dies ("dia")

Tanmateix, l'evolució del llatí ha provocat canvis fonètics a la terminació d'algunes paraules, fent que el nominatiu per si sol no sempre serveixi per determinar a quina declinació pertany un mot en concret (per exemple, saltus, "salt"). Per aquest motiu, les paraules llatines s'enuncien amb el nominatiu més el genitiu, i és en aquesta forma que es troben a la gran majoria de diccionaris. Per exemple:

  • natio, nationis, en què natio és el nominatiu i nationis és el genitiu
  • bellum, belli, en què bellum és el nominatiu i belli és el genitiu

També es pot escriure el genitiu de forma abreujada. Així, els exemples anteriors s'escriurien natio, -onis i bellum, -i.

Primera declinació[modifica | modifica el codi]

Declinació de puella ("noia")
Singular plural
Nominatiu puell-a puell-ae
Vocatiu puell-a puell-ae
Acusatiu puell-am puell-as
Genitiu puell-ae puell-arum
Datiu puell-ae puell-is
Ablatiu puell-a puell-is
Declinació de nauta ("mariner")
Singular plural
Nominatiu naut-a naut-ae
Vocatiu naut-a naut-ae
Acusatiu naut-am naut-as
Genitiu naut-ae naut-arum
Datiu naut-ae naut-is
Ablatiu naut-a naut-is
Declinació d'Aphrodite ("Afrodita")[25]
Singular
Nominatiu Aphrodit-e
Vocatiu Aphrodit-e
Acusatiu Aphrodit-en
Genitiu Aphrodit-es
Datiu Aphrodit-ae
Ablatiu Aphrodit-e
Una noia (puella) banyant-se. Mosaic romà de Marsella.

Els mots que es regeixen per la primera declinació són aquells que tenen el tema en -a. Gran part dels substantius i adjectius catalans acabats en -a tenen el seu origen en paraules de la primera declinació llatina. La gran majoria de paraules d'aquesta declinació són de gènere femení, tret de noms propis d'home (Sulla) o noms que designen oficis tradicionalment reservats a l'home (pirata). Els adjectius són sempre femenins. Tant els mots femenins com els masculins es declinen de la mateixa manera.

La primera declinació del llatí també inclou alguns mots grecs, que deriven de la primera declinació del grec antic. La declinació en singular d'aquests mots és irregular. A vegades, aquests mots grecs són declinats com si fossin paraules originals llatines. Per exemple, es pot fer servir el nominatiu athleta en lloc de l'original athletes.

Cal remarcar diverses peculiaritats d'aquesta declinació:

  • La terminació antiga del genitiu singular és -as. En el llatí clàssic, quedaven vestigis d'aquesta terminació, sobretot en construccions amb la paraula familia: bonus pater familias i mater familias.
  • En poesia, a vegades s'utilitza la terminació -ai pel genitiu singular (terrae esdevé terrai). També és habitual l'ús de la contracció -um en lloc de -arum pel genitiu plural (incolarum esdevé incolum).
  • Com que tant les paraules de la primera declinació com de la segona utilitzen la terminació -is al datiu i ablatiu plural, paraules semblants com equus ("cavall") i equa ("egua") resulten idèntiques en aquests casos. Per fer la distinció, els mots de la primera declinació que es troben amb aquest problema utilitzen la terminació -abus en el datiu i ablatiu plural (equis esdevé equabus).

Segona declinació[modifica | modifica el codi]

Declinació de servus ("esclau")
Singular Plural
Nominatiu serv-us serv-i
Vocatiu serv-e serv-i
Acusatiu serv-um serv-os
Genitiu serv-i serv-orum
Datiu serv-o serv-is
Ablatiu serv-o serv-is
Declinació de piscatum ("plat de peix")
Singular Plural
Nominatiu piscat-um piscat-a
Vocatiu piscat-um piscat-a
Acusatiu piscat-um piscat-a
Genitiu piscat-i piscat-orum
Datiu piscat-o piscat-is
Ablatiu piscat-o piscat-is
Declinació de vesper ("vespre")
Singular Plural
Nominatiu vesper vesper-i
Vocatiu vesper vesper-i
Acusatiu vesper-um vesper-os
Genitiu vesper-i vesper-orum
Datiu vesper-o vesper-is
Ablatiu vesper-o vesper-is
Estàtua d'un actor representant el paper d'esclau (servus).

Els mots que es regeixen per la segona declinació poden tenir el tema en -us, -er o -um. Molts substantius i adjectius catalans de gènere masculí tenen el seu origen en paraules d'aquesta declinació. En català, els mots derivats de paraules llatines de la segona declinació han perdut gairebé sempre la marca ("mim" en lloc de mimus o "cel" en lloc de caelum), mentre que altres llengües romàniques, com el castellà, el portuguès o l'italià, han conservat aquesta marca en forma de terminació -o (toro, inverno, amico). Els substantius o adjectius regits per aquesta declinació són en gran part masculins o neutres, tot i que també hi ha noms femenins (habitualment, noms d'arbres).[26] Tant els mots femenins com els masculins es declinen de la mateixa manera, mentre que els neutres es declinen de manera diferent en nominatiu, vocatiu i acusatiu.

La segona declinació del llatí també inclou alguns mots grecs, que deriven de la segona declinació del grec antic. La declinació en singular d'aquests mots és irregular. A vegades, aquests mots grecs són declinats com si fossin paraules originals llatines. Per exemple, es pot fer servir el nominatiu theatrum en lloc de l'original theatron.

Tercera declinació[modifica | modifica el codi]

Declinació de tempus ("temps")
Singular Plural
Nominatiu temp-us temp-ora
Vocatiu temp-us temp-ora
Acusatiu temp-us temp-ora
Genitiu tempor-is tempor-um
Datiu tempor-i tempor-ibus
Ablatiu tempor-e tempor-ibus
Declinació de dux ("cabdill")
Singular Plural
Nominatiu dux duc-es
Vocatiu dux duc-es
Acusatiu duc-em duc-es
Genitiu duc-is duc-um
Datiu duc-i duc-ibus
Ablatiu duc-e duc-ibus
Declinació de gladiator ("gladiador")
Singular Plural
Nominatiu gladiator gladiator-es
Vocatiu gladiator gladiator-es
Acusatiu gladiator-em gladiator-es
Genitiu gladiator-is gladiator-um
Datiu gladiator-i gladiator-ibus
Ablatiu gladiator-e gladiator-ibus
Combat entre dos gladiadors (gladiatores).
Museu Arqueològic de Madrid.

Els mots que es regeixen per la tercera declinació poden tenir dos tipus de tema: tema en consonant o tema en -i. Molts substantius i adjectius catalans de gènere tant masculí com femení tenen el seu origen en paraules de la tercera declinació llatina. En català, els mots derivats de paraules llatines de la tercera declinació solen conservar l'arrel de l'ètim llatí sense grans modificacions (animal - "animal", religio - religió). Els mots de la tercera declinació tendeixen a variar més entre el nominatiu i vocatiu singular i la resta de casos (tempus, -oris, "temps"). Inicialment, la declinació dels mots de tema en consonant i els de tema en -i era bastant diferent, però vers el segle I aC la flexió dels primers s'imposà a la dels últims.

Temes en consonant[modifica | modifica el codi]

En el nominatiu i vocatiu singulars, el morfema de cas és variable. Tenen morfema -s (nominatiu sigmàtic) els temes en oclusiva (-p, -b, -c, g-, -t i -d) i en -m. En canvi, tenen morfema Ø (és a dir, sense cap desinència) els temes en -l, -r, -s i -n, així com tots els mots neutres independentment del seu tema.

Temes en oclusiva

Per construir el nominatiu, les paraules amb una arrel acabada en oclusiva no afegeixen cap desinència si són de gènere neutre. Si són de gènere masculí o femení, afegeixen el morfema -s. La fusió d'aquest morfema amb l'arrel pot provocar determinats canvis en la paraula:

  • Les paraules acabades en bilabial (-p o la seva forma sonora -b) afegeixen la desinència sense que es produeixi cap altre canvi. En són exemples plebs ("baix poble") o princeps ("líder").[27]
  • En les paraules acabades en consonant gutural (-c o la seva forma sonora -g), la unió de la gutural amb el morfema -s produeix un nominatiu acabat en -x (la representació gràfica del so resultant /ks/). En són exemples rex (regs*, "rei") o vox (vocs*, "veu").
  • Les paraules acabades en consonant dental (-t o la seva forma sonora -d) perden la dental davant del morfema -s. En són exemples civitas (civitats*, "ciutat") i pes (peds*, "peu").

Com s'ha dit anteriorment, els mots neutres no afegeixen cap desinència. En aquestes paraules, si la consonant final és precedida per una altra consonant, desapareix: a cor, cordis ("cor"), cau la -d perquè és precedida per la -r. També cal destacar el cas de caput, capitis ("cap"), en què la -u breu es transforma en -i en síl·laba medial (fenomen conegut com a apofonia).

Bust d'un flamen (s. III) exposat al Louvre.
Temes en líquida, nasal o fricativa

Les paraules de tema líquid (-l i -r), nasal (-n i -m) o fricatiu (-s) formen el nominatiu singular amb desinència Ø, amb l'excepció de hiems ("hivern"), que el forma amb la desinència -s.[28]

  • Les paraules acabades en -r precedida per consonant fan aparèixer una -e anomenada "de ressonància" en el nominatiu i vocatiu singulars. N'és un exemple frater, fratris ("germà"). En la resta de casos, la presència d'una vocal posterior fa innecessària la vocal de ressonància: el nominatiu i vocatiu plurals de l'exemple anterior serien fratres, i no pas frateres*.[29]
  • En les paraules acabades en -n precedida per -o, la -n cau en el nominatiu i vocatiu singulars. N'és un exemple religio, religionis ("religió"). Cal remarcar que si la -o és breu, es converteix en -i en la resta de casos: per exemple, cardo, cardinis ("frontissa"). Les paraules acabades en -men són sempre neutres i conserven la -n en nominatiu, vocatiu i acusatiu singular; en els altres casos, la -e esdevé -i. N'és un exemple flamen, flaminis ("flamen").
Temes en sibilant

Es tracta de paraules de tema en -s que només conserven el tema original en el nominatiu i el vocatiu singular. En la resta de casos, la -s esdevé -r per un fenomen conegut com a rotacisme.[30] N'és un exemple os, oris ("boca")

Els substantius amb nominatiu en -us i genitiu en -eris o -oris són neutres en la gran majoria de casos. En són exemples genus, generis ("gènere") o tempus, temporis ("temps").

Per conèixer el tema d'aquestes paraules no cal fixar-se en el nominatiu, sinó en el genitiu. L'arrel que s'obté en retirar la desinència -is del genitiu és el tema que es manté al llarg de la flexió. Per exemple, per trobar l'arrel de pontifex, pontificis, es trauria la desinència -is del genitiu, donant com a resultat el tema pontific-.

Temes en -i[modifica | modifica el codi]

Algunes paraules de la tercera declinació tenen l'arrel acabada en -i. Dins d'aquest grup de paraules es poden distingir tres subgrups diferents:

  • Els substantius i adjectius masculins i femenins amb el nominatiu i vocatiu singulars acabats en -is. En són exemples avis, avis ("ocell") i amnis, amnis ("torrent d'aigua"). Se'ls anomena parisil·làbics pel fet que tenen un nombre idèntic de síl·labes en el nominatiu i el genitiu singulars.[5]
  • Hi ha paraules que perden la -i de l'arrel en el nominatiu i vocatiu singulars. El contacte de l'última consonant de l'arrel amb la -s fa que caigui la consonant de l'arrel. N'és un exemple Mars, Martis ("Mart"). Aquestes paraules es poden reconèixer perquè el seu genitiu plural acaba en -ium.
  • Els mots neutres derivats acabats en -al, -ar o -e que deriven de paraules acabades en -ali, -ari o -i formen el nominatiu singular amb un tema zero (). La -i del tema pot sofrir dues modificacions: es transforma en -e en una síl·laba final oberta i desapareix quan la síl·laba anterior és llarga. N'és un exemple animale, animal ("animal"). Tanmateix, l'ablatiu es manté en -i.
  • El mot vis, vis ("força") és un cas particular. En singular conserva la flexió dels temes en -i, però el plural es basa en un tema en vis transformat en vir per rotacisme. Tanmateix, el genitiu plural conserva la terminació -ium dels substantius de tema en -i.
Els romans donaven al mar Mediterrani el nom de Mare Nostrum, "mar nostra".
Exemples de substantius de tema en -i
Declinació davis ("ocell")
Singular Plural
Nominatiu av-is av-es
Vocatiu av-is av-es
Acusatiu av-em av-es
Genitiu av-is av-ium
Datiu av-i av-ibus
Ablatiu av-e av-ibus
Declinació de pars ("part")
Singular Plural
Nominatiu pars part-es
Vocatiu pars part-es
Acusatiu part-em part-es
Genitiu part-is part-ium
Datiu part-i part-ibus
Ablatiu part-i part-ibus
Declinació de mare ("mar")
Singular Plural
Nominatiu mar-e mar-ia
Vocatiu mar-e mar-ia
Acusatiu mar-e mar-ia
Genitiu mar-is mar-ium
Datiu mar-i mar-bus
Ablatiu mar-e mar-bus

Adjectius[modifica | modifica el codi]

Les Tristia d'Ovidi reflecteixen la seva profunda pena per haver estat exiliat de Roma.

De la mateixa manera que els substantius, els adjectius de la tercera declinació també es poden classificar segons si tenen el tema en -i o en consonant; en són exemples ingens, ingentis ("enorme") i vetus, veteris ("vell"), respectivament.

Els adjectius de tema en consonant no presenten cap complicació particular, però els de tema en -i són més complexos.[31] La majoria d'ells tenen una doble terminació: -is pel masculí i el femení i -e pel neutre. El nominatiu, vocatiu i acusatiu plurals del neutre són diferents, però els altres casos són idèntics als seus homòlegs en masculí i femení. Aquests adjectius també tenen l'ablatiu singular en -i perquè no es confongui amb el nominatiu, vocatiu o acusatiu del neutre.

En català, els adjectius de tema en -i s'han transformat sovint en adjectius que són iguals tant en masculí com en femení.

audaç (d'audax)
difícil (de difficilis, difficile)
incipient (d'incipiens)

Tanmateix, hi ha excepcions: adjectius que en llatí només tenien una terminació però que en català n'han adoptat una segona per expressar el gènere femení, com per exemple "agre, agra".[32]

Declinació de tristis ("trist")
Singular m./f. Singular n. Plural m./f. Plural n.
Nominatiu trist-is trist-e trist-es trist-ia
Vocatiu trist-is trist-e trist-es trist-ia
Acusatiu trist-em trist-e trist-es trist-ia
Genitiu trist-is trist-is trist-ium trist-ium
Datiu trist-i trist-i trist-ibus trist-ibus
Ablatiu trist-i trist-i trist-ibus trist-ibus

Un segon conjunt d'adjectius presenta una forma idèntica pels tres gèneres en el nominatiu i vocatiu singulars. En determinats casos, la -i de l'arrel cau, provocant un contacte entre la -t de l'arrel i la desinència -s del cas. Com a conseqüència d'aquest contacte, la -t de l'arrel desapareix.

Declinació de clemens ("clement")
Singular m./f. Singular n. Plural m./f. Plural n.
Nominatiu clemen-s clemen-s clement-es clement-ia
Vocatiu clemen-s clemen-s clement-es clement-ia
Acusatiu clement-em clemen-s clement-es clement-ia
Genitiu clement-is clement-is clement-ium clement-ium
Datiu clement-i clement-i clement-ibus clement-ibus
Ablatiu clement-i clement-i clement-ibus clement-ibus

Finalment, un grup reduït d'adjectius presenta una forma diferent per cadascun dels tres gèneres en el nominatiu i vocatiu singulars. Aquests adjectius s'enuncien amb les tres formes: acer, acris, acre ("agre").

Declinació dacris ("agre")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
Nominatiu acer acr-is acr-e acr-es acr-es acr-ia
Vocatiu acer acr-is acr-e acr-es acr-es acr-ia
Acusatiu acr-em acr-em acr-e acr-es acr-es acr-ia
Genitiu acr-is acr-is acr-is acr-ium acr-ium acr-ium
Datiu acr-i acr-i acr-i acr-ibus acr-ibus acr-ibus
Ablatiu acr-i acr-i acr-i acr-ibus acr-ibus acr-ibus

Quarta declinació[modifica | modifica el codi]

Ciceró ataca Catilina al Senat (senatus).
Fresc de Cesare Maccari.
Declinació de senatus ("senat")
Singular Plural
Nominatiu senat-us senat-us
Vocatiu senat-us senat-us
Acusatiu senat-um senat-us
Genitiu senat-us senat-uum
Datiu senat-ui senat-ibus
Ablatiu senat-u senat-ibus
Declinació de cornu ("banya")
Singular Plural
Nominatiu corn-u corn-ua
Vocatiu corn-u corn-ua
Acusatiu corn-u corn-ua
Genitiu corn-us corn-uum
Datiu corn-ui corn-ibus
Ablatiu corn-u corn-ibus

Els mots que es regeixen per la quarta declinació tenen el tema en -u.[33] A diferència d'altres declinacions, la quarta declinació només pot contenir substantius. Els mots masculins i femenins formen el nominatiu singular afegint la desinència -s, mentre que els neutres el formen sense afegir cap morfema (desinència Ø).

Encara que pugui semblar que la terminació -ibus del datiu i l'ablatiu plurals sigui idèntica a la que es dóna en la tercera declinació, en realitat aquesta deriva d'una forma primitiva -ubus. En els casos en què hi podria haver confusió amb un mot de la tercera declinació (artus, "membre", de la quarta declinació, i ars, "art", de la tercera, per exemple), el substantiu de la quarta declinació conserva la desinència primitiva. Així doncs, seguint l'exemple ja citat, el datiu i ablatiu plurals d'artus, artus serien artubus, i no pas artibus*.[5]

Cal destacar el substantiu domus, domus ("casa"), que ha heretat una declinació complexa de l'antic protoindoeuropeu. Es tracta d'un nom de la quarta declinació que declina alguns casos seguint la segona declinació:

  • Datiu i ablatiu singulars: domo
  • Locatiu: domi
  • Acusatiu plural: domos
  • Genitiu plural: domorum

Cinquena declinació[modifica | modifica el codi]

Els rellotges de sol serveixen per a comptar les hores del dia (dies).
Catedral de Santa Maria de Cracòvia.
Declinació de spes ("esperança")
Singular Plural
Nominatiu sp-es sp-es
Vocatiu sp-es sp-es
Acusatiu sp-em sp-es
Genitiu sp-ei sp-erum
Datiu sp-ei sp-ebus
Ablatiu sp-e sp-ebus
Declinació de dies ("dia")
Singular Plural
Nominatiu di-es di-es
Vocatiu di-es di-es
Acusatiu di-em di-es
Genitiu di-ei di-erum
Datiu di-ei di-ebus
Ablatiu di-e di-ebus

Els mots que es regeixen per la cinquena declinació tenen el tema en -e.[34] Tots els mots de la cinquena declinació són substantius de gènere femení, excepte dies, diei ("dia"), que en singular pot tenir qualsevol dels dos gèneres. Les paraules de la cinquena declinació formen el singular afegint la desinència -s. Només hi ha dues paraules que tinguin la declinació completa amb tots els casos, dies, diei i res, rei ("cosa").[5][35]

Com que la paraula res té un significat molt vague i imprecís (comparable al del seu homòleg en el català actual, "cosa"), se la pot combinar amb adjectius per donar-li un significat més concret. Així doncs, res gestae significa "gestes", i res familiaris (literalment, "cosa familiar") vol dir "patrimoni".[5] Finalment, cal destacar la paraula res publica, que literalment significa "la cosa pública" i que en català modern ha donat la paraula "república". Tot i que en llatí es podia escriure com una única paraula (respublica), a l'hora de declinar-la, el substantiu i l'adjectiu es flexionaven per separat:[36]

  • Nominatiu singular: respublica
  • Acusatiu singular: rempublicam
  • Genitiu singular: reipublicae
  • etc.

Altres paraules[modifica | modifica el codi]

Demostratius[modifica | modifica el codi]

Com en les altres llengües, en llatí els demostratius serveixen per indicar la distància temporal o espacial entre l'orador i quelcom. També com en altres llengües romàniques, en llatí els demostratius poden tenir una funció de subjecte (referint-se a un substantiu que ja ha estat mencionat abans o que és conegut per tots els interlocutors) o de complement adjectival.

Hi ha tres demostratius, que es declinen de la següent manera:[37]

Hic, haec, hoc ("aquest", "aquesta")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
Nominatiu hic haec hoc hi hae haec
Acusatiu hunc hanc hoc hos has haec
Genitiu huius huius huius horum harum horum
Datiu huic huic huic his his his
Ablatiu hoc hac hoc his his his
Iste, ista, istud ("aqueix", "aqueixa")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
Nominatiu iste ista istud isti istae ista
Acusatiu istum istam istud istos istas ista
Genitiu istius istius istius istorum istarum istorum
Datiu isti isti isti istis istis istis
Ablatiu isto ista isto istis istis istis
Ille, illa, illud ("aquell", "aquella")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
Nominatiu ille illa illud illi illae illa
Acusatiu illum illam illud illos illas illa
Genitiu illius illius illius illorum illarum illorum
Datiu illi illi illi illis illis illis
Ablatiu illo illa illo illis illis illis

En la forma femenina, els demostratius es basen en un tema en -a, mentre que en masculí i neutre es basen en un tema en -o. Les excepcions són les terminacions del genitiu i datiu singular, que són -ius i -i, respectivament, pels tres gèneres.

Les formes hic, haec i hoc s'escrivien originalment com a hi, hae, ho, però durant l'evolució de la llengua se'ls afegí la desinència -ce. En llatí clàssic, aquesta desinència perdé la -e i només es conserva en les formes monosil·làbiques. La -m de l'acusatiu es transforma en -n davant d'aquesta desinència.

Com en català, l'ús del demostratiu pot tenir un valor despectiu: Cum esset iste Agrigenti [...] ("Estant aquest [Verres] a Agrigent [...]").[5] Un ús addicional del demostratiu en llatí és per donar èmfasi.

Graus de l'adjectiu[modifica | modifica el codi]

Els adjectius poden tenir tres tipus de graus. El grau més habitual és el grau positiu, en què l'adjectiu simplement denota una qualitat del substantiu:

"El Sol és brillant", Sol luculentus est

En canvi, quan es vol comparar la intensitat d'aquesta qualitat en comparació amb una altra, s'utilitza el grau comparatiu. El comparatiu pot ser de superioritat, d'igualtat o d'inferioritat:

"El Sol és més brillant que la Lluna", Sol magis luculentus est quam Luna
"Les estrelles són tan brillants com la Lluna", Stellae tam luculentae sunt quam Luna
"La Lluna és menys brillant que el Sol", Luna minus luculenta est quam Sol

En llatí, el comparatiu de superioritat també es pot formar afegint unes terminacions especials a l'arrel de l'adjectiu: -ior pel masculí i el femení, -ius pel neutre. Aquestes terminacions es declinen com els adjectius de tema en consonant.

Solis luculentior est quam Luna
Singular
M./F. Neutre
Nominatiu luculent-ior luculent-ius
Vocatiu luculent-ior luculent-ius
Acusatiu luculent-ior-em luculent-ius
Genitiu luculent-ior-is luculent-ior-is
Datiu luculent-ior-i luculent-ior-i
Ablatiu luculent-ior-e luculent-ior-e
Plural
M./F. Neutre
Nominatiu luculent-ior-es luculent-ior-a
Vocatiu luculent-ior-es luculent-ior-a
Acusatiu luculent-ior-es luculent-ior-a
Genitiu luculent-ior-um luculent-ior-um
Datiu luculent-ior-ibus luculent-ior-ibus
Ablatiu luculent-ior-ibus luculent-ior-ibus

El grau superlatiu va més enllà. Indica que la qualitat del substantiu és superior no només a la d'un altre substantiu, sinó de tots els altres. També pot denotar que la qualitat del substantiu és màxima.

Leo fortissimus est, "El lleó és fortíssim" (superlatiu absolut)
Leo fortissimus inter omnium animalium est, "El lleó és el més fort de tots els animals" (superlatiu relatiu)

El superlatiu llatí es forma afegint la terminació -issimus, -issima, -issimum a l'arrel de l'adjectiu. Aquesta desinència es declina com un adjectiu de tema en vocal.[38] Una excepció són els adjectius acabats en -er, que utilitzen les desinències -errimus, -errima, -errimum (un vestigi d'això en el català és el superlatiu "paupèrrim"). Una segona excepció són alguns adjectius acabats en -ilis, que fan el superlatiu en -illimus, -illima, -illimus.

Numerals[modifica | modifica el codi]

Cardinals[modifica | modifica el codi]

L'any 1503 en xifres romanes. Llinda de la capella de Sant Cristòfol (Barcelona).

Els nombres cardinals són els que es fan servir per descriure quantitats exactes: un, seixanta, vuitanta-tres, etc. Es poden fer servir com a pronoms o com a adjectius determinants. En llatí, la immensa majoria de nombres són invariables, i els únics que es declinen són l'u, el dos, el tres, les centenes i els milers. Per la seva pròpia naturalesa,[39] els numerals no es declinen per nombre, sinó únicament per gènere i cas.

Unus es declina igual que els adjectius en vocal, excepte en el genitiu i el datiu, on pren les terminacions de la declinació pronominal. Duo té una flexió híbrida dels temes en -a, en -o i en consonant.[40] Finalment, tres es declina igual que els adjectius en -i de la tercera declinació.

Unus, I ("U", "1")
M. F. Neutre
Nominatiu un-us un-a un-um
Acusatiu un-um un-am un-um
Genitiu un-ius un-ius un-ius
Datiu un-i un-i un-i
Ablatiu un-o un-a un-o
Duo, II ("Dos", "2")
M. F. Neutre
Nominatiu du-o du-ae du-o
Acusatiu du-os du-as du-o
Genitiu du-orum du-arum du-orum
Datiu du-obus du-abus du-obus
Ablatiu du-obus du-abus du-obus
Tres, III ("Tres", "3")
M./F. Neutre
Nominatiu tr-es tr-ia
Acusatiu tr-es tr-ia
Genitiu tr-ium tr-ium
Datiu tr-ibus tr-ibus
Ablatiu tr-ibus tr-ibus

D'altra banda, el número cent (100) és indeclinable, però els seus compostos (dos-cents, sis-cents, mil nou-cents, etc.) es declinen igual que els adjectius en -us, -a, -um. Finalment, el número mil (1.000) té dues formes: mille, que és invariable; i millia, que es declina com els noms neutres de la tercera declinació.

Ducentum, CC ("Dos-cents", "200")
M. F. Neutre
Nominatiu ducent-i ducent-ae ducent-a
Acusatiu ducent-os ducent-as ducent-a
Genitiu ducent-orum ducent-arum ducent-orum
Datiu ducent-is ducent-is ducent-is
Ablatiu ducent-is ducent-is ducent-is
Milia, M ("Mil", "1.000")
Plural
Nominatiu mil-ia
Acusatiu mil-ia
Genitiu mil-ium
Datiu mil-ibus
Ablatiu mil-ibus

Ordinals[modifica | modifica el codi]

Els nombres ordinals indiquen la posició que ocupa el mot modificat dins d'una sèrie; per exemple, el vuitè emperador és el que ve després del setè, però abans del novè. La seva flexió en llatí és molt senzilla: es declinen igual que els adjectius en -us, -a, -um.[41][42]

Octavus ("Vuitè")
M. F. Neutre
Nominatiu octav -us octav -a octav -um
Acusatiu octav -um octav -am octav -um
Genitiu octav -orum octav -arum octav -orum
Datiu octav -is octav -is octav -is
Ablatiu octav -is octav -is octav -is
Quartus decimus ("Catorzè")
M. F. Neutre
Nominatiu quart -us decim -us quart -a decim -a quart -um decim -um
Acusatiu quart -um decim -um quart -am decim -am quart -um decim -um
Genitiu quart -orum decim -orum quart -arum decim -arum quart -orum decim -orum
Datiu quart -is decim -is quart -is decim -is quart -is decim -is
Ablatiu quart -is decim -is quart -is decim -is quart -is decim -is

Pronoms personals[modifica | modifica el codi]

El nom del Tibidabo és d'origen religiós, i prové de l'expressió llatina tibi dabo ("et donaré").[43]
1a persona 2a persona Reflexiu
Singular Plural Singular Plural S./P.
Nominatiu ego nos tu vos
Vocatiu tu vos
Acusatiu me nos te vos se
Genitiu mei nostrum/nostri tui vestrum/vestri sui
Datiu mihi nobis tibi vobis sibi
Ablatiu me nobis te vobis se
  • En llatí no hi ha cap pronom personal de tercera persona, sinó que es fa servir el demostratiu anafòric is, ea, id (vegeu més avall).
  • Per la seva naturalesa, el pronom reflexiu no té ni nominatiu ni vocatiu.
  • Les formes nostrum/nostri i vostrum/vostri són l'acusatiu i el genitiu singulars dels possessius noster i vester.
  • Quan un pronom personal en ablatiu porta la preposició cum ("amb"), aquesta s'afegeix com un sufix al pronom: mecum, secum, etc. La forma repetida de l'expressió (cum mecum, cum secum) es reflecteix en algunes llengües romàniques modernes: en castellà, per exemple, conmigo i consigo deriven d'aquesta peculiaritat del llatí.[44]
  • Durant l'evolució del català a l'edat mitjana, als pronoms llatins nos i vos se'ls afegí el pronom "altres", donant com a resultat les formes modernes "nosaltres" i "vosaltres".[45]

Pronoms relatius i interrogatius-definits[modifica | modifica el codi]

Pronoms relatius[modifica | modifica el codi]

Els pronoms relatius són aquells que substitueixen un nom que ja ha estat mencionat anteriorment i introdueixen una oració subordinada relativa, complint una funció de nexe.

Qui, quae, quod ("qui", "que")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
Nominatiu qui quae quod qui quae quae
Acusatiu quem quam quod quos quas quae
Genitiu cuius cuius cuius quorum quarum quorum
Datiu cui cui cui quibus quibus quibus
Ablatiu quo qua quo quibus quibus quibus

Excepte quem i quibus (formats a partir de l'interrogatiu indefinit antic de tema en -i), els pronoms relatius es declinen com un adjectiu de tema en -o pel masculí i el neutre, i de tema en -a pel femení. El gènere neutre també presenta un reforç dental -d en el singular, i en plural substitueix la terminació típica neutra -a per -ae. També cal destacar que, com en el cas dels pronoms demostratius, el genitiu i datiu singulars dels pronoms relatius tenen la mateixa forma per tots els gèneres.

En català, la flexió llatina dels pronoms relatius s'ha simplificat molt, i actualment predomina l'ús de "que" quan no és regit per una preposició[46] i "qui" quan ho és.[47] També es fan servir l'adjectiu "el qual" i els seus derivats en gènere i nombre.

Pronoms interrogatius-indefinits[modifica | modifica el codi]

El riu Rubicó avui en dia. L'any 49 aC, Juli Cèsar el travessà amb el seu exèrcit, desafiant el Senat i iniciant la guerra civil amb Pompeu i els Optimats.

Els pronoms interrogatius substitueixen un nom o un adjectiu en una oració interrogativa. Són idèntics als pronoms indefinits, dels quals només es diferencien per l'entonació interrogativa.

Aquests pronoms es declinen exactament igual que els relatius excepte en el nominatiu singular masculí i neutre, i l'acusatiu singular neutre.

SINGULAR
Masculí Femení Neutre
Nominatiu quis/qui quae quid/quod
Acusatiu quem quam quid/quod
  • Quis i quid poden tenir un paper de pronoms, mentre que qui i quod fan d'adjectius:
Quis custodiet ipsos custodes? ("Qui guardarà els mateixos guardians?"[48]) – Qui consul venit? ("Quin cònsol vingué?")
Quid fecit ille? ("Què féu ell?") – Quod flumen Caesar traiecit? ("Quin riu travessà Cèsar?")
  • Quis té un ús molt limitat com a pronom indefinit:
Si quis ad me veniat, felix sim ("Si algú vingués a mi, seria feliç"[49])
  • En canvi, els seus compostos tenen un ús molt més estès:[49]
Aliquis (aliqui), aliqua, aliquid (aliquod) – algun, alguna, alguna cosa
Quisque, quaeque, quidque (quodque) – cadascun, cadascuna, cada cosa
Quidam, quaedam, quidam (quoddam) un cert, una certa

En aquests compostos, el pronom definit és l'única part que es declina, i la resta del compost roman invariable.

Altres pronoms[modifica | modifica el codi]

Demostratius anafòrics[modifica | modifica el codi]

Els demostratius que fan referència a un substantiu que ha estat mencionat abans sense establir cap tipus de relació sintàctica són els denominats demostratius anafòrics. En català, aquesta idea s'expressa amb els demostratius "aquest", "aquesta", com per exemple en la frase "El gat enxampà la rata quan aquesta estava distreta". En aquest cas, "aquesta" substitueix "rata".

A part de la seva funció anafòrica principal, i com ja s'ha dit més amunt, en determinades circumstàncies aquests demostratius poden tenir la funció de pronoms personals de tercera persona. En el genitiu, pren la funció d'adjectiu possessiu.

Is, ea, id ("aquest", "aqueix", "aquell")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
Nominatiu is ea id ei/ii/i eae ea
Acusatiu eum eam id eos eas ea
Genitiu eius eius eius eorum earum eorum
Datiu ei ei ei eis/iis/is eis/iis/is eis/iis/is
Ablatiu eo ea eo eis/iis/is eis/iis/is eis/iis/is

Demostratius emfàtics[modifica | modifica el codi]

Els demostratius emfàtics són un tipus de demostratius anafòrics que, com ho indica el seu nom, donen més èmfasi a l'expressió. La primera forma de demostratius emfàtics es formen afegint la partícula -dem al demostratiu anafòric, donant com a resultat idem, eadem, idem. La forma "ídem" s'ha conservat en català amb el significat de "la mateixa cosa".[50]

Postero die castra ex loco movent; idem facit Caesar ("El dia següent, aixequen el campament; el mateix fa Cèsar"[51])

La part del demostratiu es declina igual que l'anafòric, mentre que la partícula -dem roman invariable. Es produeixen alguns canvis fonètics:

  • is + dem = idem. La consonant sibilant cau davant la dental.
  • id + dem = idem. Les dues dentals s'assimilen.
  • eum + dem = eundem. La m es converteix en n en contacte amb la dental.
Idem, eadem, idem ("el mateix", "la mateixa", "la mateixa cosa")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
Nominatiu idem eadem idem eidem/iidem/idem eaedem eadem
Acusatiu eundem eandem idem eosdem easdem eadem
Genitiu eiusdem eiusdem eiusdem eorundem earundem eorudem
Datiu eidem eidem eidem eisdem/iisdem/isdem eisdem/iisdem/isdem eisdem/iisdem/isdem
Ablatiu eodem eadem eodem eisdem/iisdem/isdem eisdem/iisdem/isdem eisdem/iisdem/isdem

Un altre demostratiu emfàtic llatí és ipse, ipsa, ipsum, que té un significat lleugerament diferent, ja que expressa identitat personal.

Ipse in Italiam magnis itineribus contendit ("Ell mateix es dirigí a marxes forçades cap a Itàlia"[5])
Ipse, ipsa, ipsum ("ell mateix", "ella mateixa", "allò mateix")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
Nominatiu ipse ipsa ipsum ipsi ipsae ipsa
Acusatiu ipsum ipsam ipsum ipsos ipsas ipsa
Genitiu ipsius ipsius ipsius ipsorum ipsarum ipsorum
Datiu ipsi ipsi ipsi ipsis ipsis ipsis
Ablatiu ipso ipsa ipso ipsis ipsis ipsis

Casos especials[modifica | modifica el codi]

Irregularitats de nombre[modifica | modifica el codi]

Cuperem cum uertere ab imo structa meis manibus periurae moenia Troiae. "Jo que mentrestant hauria volgut destruir de soca-rel, tot i que fossin obra de les meves mans, les muralles de la perjura Troia!". Neptú s'adreça a Venus al Llibre V de l'Eneida. A la imatge, una part de les llegendàries muralles de Troia (moenia Troiae).

Algunes paraules només es declinen en singular:

  • materials com ara aurum ("or") o aes ("coure")
  • noms abstractes com ara celeritas ("velocitat"[52]) o scientia ("coneixement")
  • noms propis com ara Iulius ("Juli") o Clara

En canvi, d'altres paraules només es declinen en plural:

  • molts festivals, com ara Saturnalia
  • paraules com ara castra ("campaments") o moenia ("muralles")
  • alguns topònims com ara Thēbae ("Tebes")

Substantius no declinables[modifica | modifica el codi]

Hi ha substantius neutres indeclinables que només existeixen en el nominatiu i acusatiu singular. En total, hi ha sis substantius d'aquest tipus:

  • fas: fat, llei divina
  • instar: semblança
  • mane: matí
  • nefas: pecat, abominació
  • nihil / nil: res, cap
  • secus: sexe, coit

Canvi de gènere[modifica | modifica el codi]

Els Banys Romans de Bath (Anglaterra) són un exemple molt ben conservat de termes romanes.

Hi ha substantius que poden variar de gènere. Alguns noms de la segona declinació existeixen en neutre i en masculí, però conserven el mateix significat. D'altra banda, alguns noms tenen un gènere en singular i un gènere diferent en plural.

Singular Plural
balneum n. "bany" balneae f. o balnea n. "termes"
epulum n. "festí", "banquet" epulae f. "festins", "banquets"
frenum n. "brida", "fre" freni m. "brides", "frens"
iocus m. "broma", "acudit" ioca n. o ioci m. "bromes", "acudits"
locus m. "indret", "lloc" loca n. "indrets", "llocs"; loci, "regió"
rastrum n. "aixada", "rascle" rastri m. "aixades", "rascles"

Canvi de significat[modifica | modifica el codi]

Alguns substantius tenen un significat diferent en singular i en plural.

Singular Plural
aedes, –is f. edifici, temple aedes, –ium habitacions, casa
auxilium, –i n. ajuda, ajut auxilia, –orum tropes auxiliars
carcer, –eris m. pressió, cel·la carceres, –um lloc de sortida d'una cursa de carros
castrum, –i n. fort, castell, fortalesa castra, –orum camp militar, campament
copia, –ae f. riquesa copiae, –arum tropes
finis, –is m. final, límit fines, –ium territori
fortuna, –ae f. sort, fortuna fortunae –arum riqueses
gratia, –ae f. encant, favor gratiae, –arum agraïments
impedimentum, –i m. impediment, obstacle impedimenta, –orum equipatge
littera, –ae f. lletra litterae, –arum epístola, erudició, literatura
mos, moris m. costum, inclinació mores, –um m. (fig) morals, caràcter
opera, –ae f. treball operae, –arum treballadors
opis f. gen. de ops força opes, –ium recursos, riqueses
pars, partis f. part, peça partes, –ium càrrec, funció
sal, salis m. sal, aigua de mar sales, –um (fig) enginy, intel·ligència

Llegat[modifica | modifica el codi]

El sistema de casos llatí s'ha perdut en gran part a la majoria de llengües que en descendeixen. Tanmateix, aquest sistema influí en el desenvolupament de les llengües romàniques, com per exemple en la formació dels plurals: mentre que a les llengües romàniques orientals, com l'italià, els plurals deriven del nominatiu de la primera i la segona declinacions (plural en -i o -e), en català i altres llengües romàniques occidentals els plurals deriven de l'acusatiu (plural en -s). Hi ha altres exemples rellevants de la influència dels casos llatins en les llengües filles.

A la majoria de llengües romàniques hi queden pocs vestigis del sistema de casos. El més destacat és la declinació dels pronoms personals segons la funció gramatical que compleixen (subjecte, complement directe, complement del nom o complement indirecte). Per exemple, els pronoms personals es "declinen" de la següent manera en català:[53]

"Declinació" dels pronoms personals en català
Funció/Pronom Jo Tu Ell/Ella Nosaltres Vosaltres Ells/Elles
Subjecte Jo Tu Ell/Ella Nosaltres Vosaltres Ells/Elles
Complement directe Em/me Et/te El/lo/la/la Ens/nos Us/vos Els/los/les/les
Complement del nom Meu/mon/meva/ma Teu/ton/teva/ta Seu/son/seva/sa Nostre/nostra Vostre/Vostra Seu/seva/llur
Complement indirecte Mi Tu Ell/ella Nosaltres Vosaltres Ells/elles

El romanès és una de les llengües romàniques més properes al llatí. Per exemple, conserva el gènere neutre llatí, però funciona d'una manera bastant diferent a l'original. De fet, els mots neutres no tenen una flexió pròpia, sinó que simplement funcionen com a mots masculins en singular i com a mots femenins en plural. Aquesta característica fins i tot ha portat alguns estudiosos a afirmar que potser el neutre romanès és el resultat del contacte amb llengües eslaves geogràficament properes, i no pas una continuació del neutre llatí.[54] També ha sobreviscut el sistema de casos, tot i que s'han reduït i el romanès només presenta un cas nominatiu-acusatiu, un cas genitiu-datiu, i un cas vocatiu. S'observa una certa tendència a la desaparició del vocatiu, car cada vegada se substitueix més pel nominatiu.

En romanès i també en català o en asturià, per exemple, el numeral dos (2) encara conserva formes diferents pel masculí i pel femení, com en el llatí duo, duae. Cal destacar que la desaparició del sistema de casos llatí s'ha vist acompanyat per un augment significatiu de l'ús de les preposicions, que en gran mesura tenen la mateixa funció, indicant el paper sintàctic del nom que acompanyen dins d'una frase.

El sistema de casos llatí no ha tingut una influència important en les llengües no romàniques amb les quals entrà en contacte. Això és degut al fet que les llengües indoeuropees amb un sistema de casos tendeixen a ser molt conservadores en aquest respecte, i per consegüent es resisteixen molt a les modificacions per influència estrangera. En canvi, les paraules llatines manllevades per aquestes llengües sí que poden conservar vestigis del seu origen llatí. Per exemple, en anglès els termes antenna ("antena"), radius ("radi") i curriculum ("currículum") es pluralitzen com a antennae, radii i curricula, en lloc de pluralitzar-se com a mots típicament anglesos: antennas*, radiuses* i curriculums*, tot i que aquests suffixos adopten una pronunciació que no correspon a la llatina. També s'hi poden observar ambdues terminacions depenent del camp semàntic, com ara antennas i antennae, en què el sufix regular fa referència a l'antena d'un aparell (normalment en el parlar quotidià) i el manllevat del llatí fa referència a l'antena d'un animal (en el camp semàntic de la biologia, normalment en un àmbit científic).

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. En realitat, el llatí té set casos, però el locatiu és tan rar que a efectes pràctics es considera que en té sis.
  2. Ramat, A. G.; Ramat, P. Las lenguas indoeuropeas (en català). Cátedra, 1995, p. 313. ISBN 84-376-1348-5. 
  3. "El bon poeta té ocells grans."
  4. Benjamin Hall Kennedy. Kennedy's New Latin Primer. Tiger Xenophon, 2008. ISBN 978-1904799191. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 5,9 Carlos García Gual, José A. Monge, Mariano A. Andrés. Llatí. Barcelona: Grup Promotor Santillana, 1999. ISBN 84-7911-951-9. 
  6. Un complement de denominació és un complement indirecte que ofereix una informació accessòria o explicativa del terme al qual es refereix.
  7. Un complement predicatiu del subjecte és un substantiu o adjectiu que es refereix al subjecte, completant el significat del verb.
  8. «Entrada "vocatiu"». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 16-07-2009].
  9. «Entrada "acusatiu"». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 16-07-2009].
  10. Per una llista de les preposicions que porten acusatiu, vegeu Sebastià Giralt. «Gramàtica llatina: preposicions». Labyrinthus. [Consulta: 20-05-2009].
  11. Angelo Altieri Megale. Gramática Latina. Puebla (Mèxic): Benemérita Universidad Autónoma de Puebla, 1988. ISBN 968-863-084-5. 
  12. Dit per Circe a Odisseu a l'obra d'Ovidi Remedium amoris.
  13. Iacopo da Varazze, finals del segle XIII. De Sancto Andrea Apostolo, a l'obra Llegenda àuria.
  14. Sal·lusti. Iugurtha (en català medieval), segle I. 
  15. Adaptat de 2 Macabeus, 6:3
  16. Adaptat d'Isaïes, 49:14
  17. Bradstreet Greenough, J. & Howard, Albert A.. Allen And Greenough's Shorter Latin Grammar: For Schools And Academies (1896). Kessinger Publishing, 2008, p. 388 pàgines. ISBN 978-1436989824. 
  18. 18,0 18,1 «Sintaxis de los casos». La lengua latina. Ministeri d'Educació d'Espanya. [Consulta: 16-07-2009].
  19. Juli Cèsar. Comentarii de bello gallico. VII, 58aC-51aC [Consulta: 16 juliol 2009]. 
  20. Ciceró, Filípiques 7.15
  21. 21,0 21,1 Jahnige, J. «The Locative Case». Grammatica, Maig del 2006. [Consulta: 16-07-2009].
  22. Baerman, M.. «Syncretism» (abstracte). Language and Linguistics Compass, 1, 5, 2007, pàg. 539-551. DOI: 10.1111/j.1749-818x.2007.00024.x.
  23. John Grant. Institutes of Latin grammar. G. and W.B. Whittaker, 1823, p. 11. 
  24. Richard Prior. Latin Demystified. McGraw-Hill, 2008, p. 127. ISBN 978-0071477277. 
  25. Aquest és un nom d'origen grec, i es declina de forma irregular.
  26. Per exemple, pinus, "pi", és una paraula femenina.
  27. Agamador & Tiresias. «Ejercicios de declinaciones». Cultura Clásica, 2002. [Consulta: 20-07-2009].
  28. «La tercera declinación». Extremadura Clásica, 2006. [Consulta: 21-07-2009].
  29. Louis Ha. «Third declension nouns: frater, fratris». Universitat Xinesa de Hong Kong, 2003. [Consulta: 21-07-2009].
  30. Baldi, P.. The Foundations of Latin. Mouton de Gruyter, 2002, p. 287. ISBN 978-3110172089. 
  31. «Lesson 18: Third Declension Adjectives», 05-05-2009. [Consulta: 29-07-2009].
  32. Entrada "agra" a la versió en línia del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Consultat el 31 juliol 2009.
  33. N. S. Gill. «Latin Nouns of the Fourth Declension - Endings». About.com. [Consulta: 01-08-2009].
  34. N. S. Gill. «Latin Nouns of the Fifth Declension - Endings». About.com. [Consulta: 01-08-2009].
  35. Tanmateix, la cinquena declinació no inclou només aquestes dues paraules. També inclou altres substantius que no tenen el paradigma complet de casos; vegeu per exemple algunes paraules de la cinquena declinació.
  36. Federico Ferro Gay i Ricardo Vigueras Fernández. Curso elemental de Latín. 2a ed.. Universitat Autònoma de Ciudad Juárez, 2003, pàg. 59. ISBN 968-7845-43-0. 
  37. Chambers, P. L.. Latin alive and well: an introductory text (en anglès). University of Oklahoma Press, 2007, pàg. 315. ISBN 978-0806138169. 
  38. Gérard Jeanneau. «Chapitre 14» (en francès). Latin pour tout débutant. [Consulta: 21-09-2009].
  39. El número 1 sempre serà singular, mentre que els números més alts sempre seran plurals, per definició.
  40. També cal remarcar la terminació -o del nominatiu masculí i del nominatiu i acusatiu neutres: són l'últim vestigi en llatí del nombre dual indoeuropeu.
  41. Borrell i Vidal, E. & Miró Vinaixa, M.. Gramàtica llatina: el llatí normatiu i la seva evolució fins al català. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, 2001, pàg. 188. ISBN 9788484290209. 
  42. Aquest article tracta sobre la declinació dels mots llatins, i no sobre la seva formació. Per conèixer com es formen els ordinals llatins, vegeu per exemple: «3. Morfologia pronominal: Numerals». Universitat de Barcelona. [Consulta: 23-09-2009].
  43. Bofarull, Manuel. Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Valls: Cossetània, 2002, pàg. 174. ISBN 9788495684974 [Consulta: 7 febrer 2009]. 
  44. «conmigo». Diccionario de la lengua española. RAE. [Consulta: 27-09-2009].
  45. «nosaltres». Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. GEC. [Consulta: 27-09-2009].
  46. Entrada "que" a la versió en línia del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Consultat el 2 octubre 2009.
  47. Entrada "qui" a la versió en línia del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Consultat el 2 octubre 2009.
  48. Juvenal, Sàtires, s. I i II.
  49. 49,0 49,1 Moreland, F. L. & Fleischer, R. M.. Latin: an intensive course (en anglès). University of California Press, 1990. ISBN 0520031830. 
  50. Entrada "ídem" a la versió en línia del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Consultat el 5 octubre 2009.
  51. García Martín, J. M.. La formación de los tiempos compuestos del verbo en español medieval y clásico: aspectos fonológicos, morfológicos y sintácticos (en castellà). Universitat de València, 2001, pàg. 32. ISBN 8437052572. 
  52. El símbol utilitzat per representar la velocitat de la llum, c, és la inicial de celeritas.
  53. Cal destacar que aquesta no és una característica pròpia del català i que els pronoms personals també es flexionen en totes les altres llengües romàniques, però per raons de simplicitat en aquest article només es recull la flexió dels pronoms catalans.
  54. Marlis Hellinger & Hadumod Bussmann. Gender across languages, p. 231. ISBN 9789027218414. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]