Defensa siciliana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article empra la notació algebraica per descriure moviments d'escacs.
Defensa siciliana
Chess zhor 26.png
Chess zver 26.png a8 rd b8 nd c8 bd d8 qd e8 kd f8 bd g8 nd h8 rd Chess zver 26.png
a7 pd b7 pd c7 d7 pd e7 pd f7 pd g7 pd h7 pd
a6 b6 c6 d6 e6 f6 g6 h6
a5 b5 c5 pd d5 e5 f5 g5 h5
a4 b4 c4 d4 e4 pl f4 g4 h4
a3 b3 c3 d3 e3 f3 g3 h3
a2 pl b2 pl c2 pl d2 pl e2 f2 pl g2 pl h2 pl
a1 rl b1 nl c1 bl d1 ql e1 kl f1 bl g1 nl h1 rl
Chess zhor 26.png
Moviments 1.e4 c5
ECO B20-B99
Naixement Giulio Polerio, 1594
Origen del nom Sicília
Classificació Obertura semioberta
Explorador d'obertures de Chessgames.com

La defensa siciliana, o, simplement la siciliana és una obertura que resulta després de les jugades inicials 1.e4 c5. Com que les blanques obren el joc amb el peó de rei i les negres no contesten amb la mateixa jugada, es tracta d'una obertura semioberta.

La defensa siciliana (ECO B20-B99) és, potser, la que més possibilitats ofereix de guanyar contra 1.e4. Per descomptat, aquesta afirmació només té sentit entre els jugadors d'elit, però, gràcies a ells, els aficionats la consideren una gran defensa. Es tracta d'una de les defenses més estudiades, tot un «laberint» molt difícil de salvar, i molt enganyós. La defensa siciliana té moltes variants forçades que, si no es juguen amb precisió per part de qui les planteja, poden portar a la derrota.

La siciliana deu aquest nom degut al fet que al segle XVIII Jacob Henry Sarratt divulgà que l'inventor de la defensa era el sicilià Pietro Carrera. Se la va considerar una defensa menor fins que Louis-Charles Mahé de la Bourdonnais la va emprar amb èxit en el seu matx contra Alexander McDonnell el 1834. El seu impuls definitiu el va obtenir dels grans campions de la segona meitat del segle XX.

Gaudeix d'un gran prestigi entre els jugadors de qualsevol nivell a causa del seu caràcter agressiu, a la flexibilitat de les posicions que atorga i, de manera significativa, al fet d'haver estat adoptada per diversos campions mundials. Les diferents modalitats d'aquesta defensa donen origen a heterogenis plans d'atac i contraatac; la defensa té un gran nombre de variants, anomenades en funció dels jugadors més famosos que l'han popularitzat, o fins i tot, dels llocs en què per primera vegada va aparèixer alguna idea relacionada. Trobem així la Najdorf, la Scheveningen, la Sveshnikov (o Pelikan), el Drac, i la Paulsen, entre d'altres.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]