Definició de planeta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Neptú i la seva lluna Tritó, foto presa pel Voyager 2.

La definició de planeta ha estat carregada d'ambigüitat des de l'antiguitat. En el món clàssic es parlava de "planetes" que significa "estels errants". Al llarg del temps la paraula planeta ha significat coses diferents, sovint de forma simultània. A través dels mil·lennis l'ús del terme no va ser mai estricte i el seu significat va ser deformat per incloure o excloure una gran varietat d'objectes diferents, des del Sol a la Lluna a satèl·lits i asteroides. A mesura que el coneixement de l'univers augmentà, la paraula "planeta" va créixer i va canviar amb ell, descartant els vells significats i adoptant-ne de nous, però sense arribar mai a una simple i concreta definició.

Cap al final del segle XIX la paraula "planeta" tenia, sense haver estat definida, un lloc còmode com a paraula de treball. Només s'aplicava a objectes del Sistema Solar; un nombre suficient petit perquè qualsevol diferència pogués ser tractada amb una base individual. Tanmateix després de 1992, els astrònoms van començar a descobrir molts objectes addicionals fora de l'òrbita de Neptú,i centenars d'objectes extrasolars (orbitant altres estels). Aquests descobriments no només van incrementar el nombre de planetes en potència, sinó que també augmentaren la seva varietat i peculiaritat. Alguns eren prou grossos per a ser estels, mentre altres eren més petits que la lluna de la terra. Aquests descobriments posaren a prova les nocions del què podia ser un planeta.

La qüestió d'una definició clara de "planeta" va ser necessària l'any 2005 quan es va descobrir l'objecte transneptunià Eris (planeta nan),un cos més gran que el que aleshores es considerava el planeta més petit (Plutó). En la resposta de l'any 2006 la Unió Astronòmica Internacional (IAU), reconeguda per resoldre temes de nomenclatura, va emetre la seva decisió. La definició proposada s'aplica només al sistema solar nostre, i estableix que un planeta és un cos que té una òrbita lligada al sol, és prou gran perquè la seva pròpia gravetat el faci voltar, i té els seus voltants nets d'objectes petits. Sota aquesta nova definició Plutó i altres objectes més enllà de Neptú no es poden qualificar de planetes. La decisió de la IAU no ha resolt totes les controvèrsies, i mentre molts científics l'han acceptada, part de la comunitat científica s'hi oposa.

Història[modifica | modifica el codi]

Planetes a l'antigor[modifica | modifica el codi]

El filòsof Plató

Mentre el coneixement dels planetes precedeix la història i és comú de moltes civilitzacions, la paraula "planeta" data de l'antiga Grècia. Els grecs creien que la terra estava estacionària en el centre de l'univers, d'acord amb el model geocèntric, i que els objectes del cel i el cel mateix, voltaven la terra. Varen fer servir pels planetes el terme asteres planetai, "estrelles errants"[1][2] Per descriure aquests aquest objectes que semblaven estels però que es movien en el decurs de l'any en contrast amb els asteres aplanis, les "estrelles fixes", les quals estaven immòbils relativament unes respecte a les altres. Els cinc cosos anomenats "planetes" que eren coneguts pels grecs són els qye són visibles a ull nu: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter, i Saturn.

La cosmologia grecoromana normalment afegia el sol i la lluna als planetes, que sumaven aleshores 7 (com passa en l'Astrologia).Però hi havia una certa ambigüitat en això: Plató en el diàleg Timeu menciona "el sol i la lluna i cinc altres estels que són anomenats planetes"[3] Aristòtil, el seu deixeble, fa una distinció similar en la seva obra "sobre el cel" .[4] En l'Almagest escrit al segle II,Ptolomeu es refereix al "Sol, la lluna i els cinc planetes."[5]

Els planetes a l'Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

John Gower

En temps medievals i en el Renaixement s'acceptava en general la idea dels set planetes. La introducció a l'astronomia escrita en època medieval per Sacrobosco anomenada De sphaera mundi, inclou el Sol i la Lluna entre els planetes[6] Mentre les instruccions de les taules d'Alfons X el Savi mostren com "trobar mitjançant les taules els moviments del, sol, la lluna i la resta de planetes"[7] En la seva Confessio Amantis, el poeta del segle XIV John Gower, indica que el Sol i la Lluna són planetes.[8] Fins i tot Copèrnic, que rebutjava el model geocèntric, era ambivalent respecte si el Sol i la Lluna eren planetes en el seu De Revolutionibus, Copèrnic clarament separava "el sol, la lluna, planetes i estrelles";[9] però en la dedicatòria al papa Pau III, Copèrnic escriu: "el moviment del sòl i la lluna... i dels altres cinc planetes."[10]

Terra[modifica | modifica el codi]

Copèrnic

Un cop acceptat el model heliocèntric de Copèrnic la Terra va entrar dins del terme de planeta i el Sol i la Lluna en van sortir.

Galileu indirectament es va referir a la Terra com un planeta en el Diàleg Sobre les Dues Concepcions del Món.[11]

Planetes moderns[modifica | modifica el codi]

William Herschel, descobridor d'Urà

Urà va ser descobert per l'astrònom W.Herschell l'any 1781, pensant primer que es tractava d'un cometa, ja que era el primer planeta que es descobria en la història de la humanitat (a part dels 5 planetes clàssics) i a Herschell no se li podia ocórrer trobar un nou planeta..[12] Va ser el seu company astrònom Nevil Maskelyne, qui li va dir que l'objecte descobert seguia una òrbita al voltant del Sol, no tenia cua ("coma") i per això no podia ser un cometa.[13] Aquest objecte va ser reconegut com el seté planeta Urà (el pare de Saturn).

Les irregularitats gravitatòries d'Urà van portar al descobriment de Neptú el 1846, i les presumptes irregularitats (ja que posteriorment es va descobrir que la massa de Plutó no era suficient per produir-les) de l'òrbita de Neptú van fer que es descobrís Plutó el 1930.[12] In 1989, Voyager 2 determined the irregularities to be due to an overestimation of Neptune's mass.[14]

Satèl·lits[modifica | modifica el codi]

Galileo Galilei

Quan Copèrnicu va posar la Terra entre els planetes va posar també la Lluna en òrbita al voltant de la Terra. Va ser el primer satèl·lit natural en ser descobert. Després, el 1610, Galileu va descobrir els satèl·lits de Júpiter però no va donar-los el nom de satèl·lits sinó d'estrelles..[11] També, Christiaan Huygens, descobridor el 1655,de la lluna més gran de Saturn (Tità) va fer servir moltes paraules per a descriure'l: "planeta", (planeta) "stella" (estrella) "Luna" (lluna), i el més modern de "satellite".[15]

Planetes menors[modifica | modifica el codi]

Giuseppe Piazzi, descobridor de Ceres

Quan William Herschel va descobrir Urà va validar la funció matemàtica de Bode, que genera la mida del semieix major d'una òrbita planetària. Seguint aquest principi Piazzi, el 1801, va ser el primer a descobrir un planeta menor anomenat Ceres.[16]

La paraula asteroide va ser inventada per Herschel i significa "com una estrella" el terme era necessari quan es van anar descobrint més planetes menors que aproximadament estaven a la mateixa distància del Sol i podrien ocupar la mateixa òrbita cosa que semblava impossible fins i tot per a Shakespeare ("Two stars keep not their motion in one sphere").[17]

Plutó[modifica | modifica el codi]

El 1978, es va descobrir la lluna més gran de Plutó, (Caront) cosa que va permetre determinar la massa del fins aleshores considerat un planeta. Tenia una massa molt menor a la que s'esperava, només una sisena part de la massa de la lluna de la Terra. A partir de 1992 es van trobar molts cossos de gel similars a Plutó més enllà de l'òrbita de Neptú,. era el pronosticat Cinturó de Kuiper.[18]

Com que l'òrbita de Plutó es trobava en el cinturó de Kuiper es va ja qüestionar el seu estatus de planeta i va ser reclassificat com un planeta menor (com Ceres).[19]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Definition of planet». Merriam-Webster OnLine. [Consulta: 2007-07-23].
  2. «Words For Our Modern Age: Especially words derived from Latin and Greek sources». Wordsources.info. [Consulta: 2007-07-23].
  3. «Timaeus by Plato». The Internet Classics. [Consulta: 2007-02-22].
  4. «On the Heavens by Aristotle, Translated by J. L. Stocks». University of Adelaide Library, 2004. [Consulta: 2007-02-24].
  5. R. Gatesby Taliaterro (trans.). The Almagest by Ptolemy. University of Chicago Press, 1952, p. 270. 
  6. Sacrobosco, "On the Sphere", in Edward Grant, ed. A Source Book in Medieval Science, (Cambridge: Harvard University Press, 1974), p. 450. "every planet except the sun has an epicycle."
  7. John of Saxony, "Extracts from the Alfonsine Tables and Rules for their use", in Edward Grant, ed. A Source Book in Medieval Science, (Cambridge: Harvard University Press, 1974), p. 466.
  8. P. Heather. «The Seven Planets». Folklore, 1943, pàg. 338–361.
  9. Edward Rosen (trans.). «The text of Nicholas Copernicus' De Revolutionibus (On the Revolutions), 1543 C.E.». Calendars Through the Ages. [Consulta: 2007-02-28].
  10. Nicholas Copernicus. «Dedication of the Revolutions of the Heavenly Bodies to Pope Paul III». The Harvard Classics. 1909–14. [Consulta: 2007-02-23].
  11. 11,0 11,1 «Dialogue Concerning the Two Chief World Systems». Calendars Through the Ages. [Consulta: 2008-06-14].
  12. 12,0 12,1 Croswell, Ken. Planet Quest: The Epic Discovery of Alien Solar Systems. Oxford University Press p. 48, 66 (ISBN 0-19-288083-7), 1999. 
  13. Patrick Moore. William Herschel: Astronomer and Musician of 19 New King Street, Bath. PME Erwood, 1981, p. 8. 
  14. Ken Croswell. «Hopes Fade in hunt for Planet X», 1993. [Consulta: 2007-11-04].
  15. Christiani Hugenii (Christiaan Huygens). Systema Saturnium: Sive de Causis Miradorum Saturni Phaenomenon, et comite ejus Planeta Novo. Adriaan Vlacq, 1659, p. 1–50. 
  16. Hilton, James L. «When did asteroids become minor planets?» (PDF). U.S. Naval Observatory. [Consulta: 2006-05-25].
  17. William Shakespeare. King Henry the Fourth Part One in The Globe Illustrated Shakespeare: The Complete Works Annotated. Granercy Books, 1979, p. 559. 
  18. Weissman, Paul R. «The Kuiper Belt». Annual Review of Astronomy and Astrophysics. [Consulta: 2006-10-04].
  19. Brown, Mike. «A World on the Edge». NASA Solar System Exploration. [Consulta: 2006-05-25].

Bibliografia i enllaços externs[modifica | modifica el codi]