Delme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El delme, del llatí decimum (desena part), és un impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos.[1]

A l'època romana[modifica | modifica el codi]

A Roma ja existia aquest tipus d'impost quan l'Estat lliurava terrenys a plebeus i ciutadans pobres.

A l'església catòlica[modifica | modifica el codi]

Granja per a depositar el delme de l'antiga abadia de Ter Doest a Lissewege (Bèlgica)

L'església catòlica va adoptar l'organització administrativa dels romans, comprès el dret de percebre impostos. Això va contribuir al llarg de tota l'edat mitjana i sovint fins a la revolució francesa, al poder secular i la riquesa de les institucions de l'església (abadies, col·legiates, capítols etc.). Com que l'església posseïa molt de terrenys fèrtils i sovint era l'únic poder alfabet i doncs capaç d'administrar, els masovers van ser sotmesos a un gran domini espiritual i material. A l'Edat Mitjana, els jueus que vivien en zones cristianes no estaven obligats a pagar delmes.[2]

Només després del desenvolupament d'activitats econòmiques menys dependents de la terra, la industrialització i l'adveniment de la classe mitjana, a poc a poc, l'església va perdre el seu poder material. A Anglaterra això va fer-se per decret quan Enric VIII va rompre amb Roma, confiscar les possessions de les abadies, distribuir-les als seus nobles fidels i prendre el control com cap de l'església secular. A altres països va caldre revolucions, com el protestantisme al nord d'Europa o la revolució francesa. A poc a poc i malgrat molta resistència, el principi de la separació entre l'Església i l'Estat va aplicar-se tot arreu Europa.

També, dins de l'església uns moviments religiosos (dits els ordes mendicants: franciscans, els dominicans i altres) van tornar als valors de pobresa i de modèstia, abans d'enriquir-se amb altres activitats rendibles, com va ser la inquisició per als dominicans.

El delme seglar[modifica | modifica el codi]

També s'anomenava així, a Catalunya i en altres regions la desena part que pagaven alguns pagesos de remença a llurs senyors territorials.

L'impost d'església avui[modifica | modifica el codi]

Tot i perdre el dret de percebre impostos, les esglésies tanmateix no van quedar-se sense mitjans. Al Regne Unit, l'església seglar - contràriament a la clerecia regular - va mantenir les seves possessions i ha de viure de la renda d'aquestes. A França, el Brasil i als Estats Units d'Amèrica, l'estat no intervé pas i les institucions religioses viuen només de contribucions voluntàries. A l'Estat espanyol, l'estat percep un ‰ de l'IRPF que transfereix a l'organisme laic o religiós triat pel tributant. L'estat afegeix dues vegades l'import des dels mitjans generals. Itàlia coneix un sistema semblant. A Bèlgica, després de la restauració, l'estat va obligar-se a pagar el salari i l'habitatge del clergat seglar en compensació dels béns confiscats. A Alemanya, Àustria, Suïssa el tributant ha d'indicar a quina organització religiosa o laica vol pagar el Kirchensteuer (impost d'església), un percentatge de l'impost global. Als estats escandinaus existeixen diversos sistemes semblants.



  1. Diccionari de l'Enciclopèdia catalana
  2. Armengol, Montse; Forcano, Manuel. «Jueus a Catalunya» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.24. ISSN: 1695-2014.