Demetri de Tessalònica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Demetri».
sant Demetri de Tessalònica

Mosaic de Sant Demetri, s. XII (Kíev, Monestir de S. Miquel de les Cúpules Daurades)
màrtir; Megalomàrtir, "Portador de mirra"
Nom secular Δημήτριος της Θεσσαλονίκης (Demétrios tes Thessaloníkes)
Naixement ca. 270
Tessalònica (Grècia)
Defunció ca. 306
Tessalònica
Enterrament Església de Sant Demetri (Tessalònica)
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, esglésies ortodoxes orientals, Església Ortodoxa Russa, esglésies luteranes, Església Anglicana
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Tessalònica
Festivitat 9 d'abril (catòlics); 26 d'octubre (ortodoxos, calendari gregorià), 8 de novembre (calendari julià, ortodoxos, coptes, serbis)
Fets destacables Historicitat discutida; probablement no existí
Iconografia Amb armadura i llança, muntant un cavall roig (mai blanc); de vegades, amb barba; amb un gladiador als peus; amb la Torre Blanca de Tessalònica al darrere
Patronatge Tessalònica; copatró dels cavallers croats; dinastia russa de Rurik

Demetri de Tessalònica (Tessalònica, Grècia, ca. 270 - 306), en grec Δημήτριος της Θεσσαλονίκης, fou un diaca romà, màrtir durant les persecucions als cristians. És venerat com a sant a tota la cristiandat. Una llegenda el convertí en soldat i esdevengué un dels sants més populars de l'Església ortodoxa. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Llegenda[modifica | modifica el codi]

Els orígens del culte són obscurs i els testimonis més antics de la seva existència són tardans, la qual cosa ha fet dubtar que hagi existir realment: encara que hi hagi icones i pintures anteriors, el primer relat escrit de la seva vida és del segle IX.

Segons la tradició, Demetri era un diaca, de família senatorial, que, durant les persecucions de Dioclecià o Galeri fou mort a cop de llança cap al 306.

Una tradició posterior diu que era militar, fins i tot procònsol, i que fou mort en haver-se convertit al cristianisme. Sovint es representa amb un gladiador als peus, Lieu; aquest era responsable de la persecució i mort de molts cristians i Demetri el derrotà: de fet, mitjançant les seves pregàries, va fer que el seu deixeble Nèstor derrotés el gladiador.

Veneració[modifica | modifica el codi]

El culte comença, sembla, cap a mitjan segle V. Es pensa que va arribar des de Sírmium, quan Tessalònica va prendre el relleu com a principal base militar de la regió, cap al 441. Possiblement llavors es funda la basílica dedicada al sant. L'atribució a la defensa del sant de les victòries en els atacs i setges de la ciutat per part de pobles eslaus va fer que la seva veneració cresqués i que prengués la considerció de sant militar, que desembocà en l'elaboració d'una nova llegenda hagiogràfica que el feia soldat. Aquesta llegenda va fer que els soldats de les Croades el prenguessin, amb Sant Jordi, com a protector.

Les seves relíquies es conserven a la basílica de Sant Demetri de Tessalònica, ciutat de la qual és patró. Sembla, però, que les relíquies no "aparegueren" fins al segle VII, i que mentrestant, la basílica tenia un cenotafi buit, el ciborium. Quan es trobaren unes relíquies a la ciutat, el bisbe Joan de Tessalònica no volgué proclamar-ne públicament l'autenticitat.

La tradició diu que demostraren ésser veritables relíquies quan traspuaren mirra líquida, de forta olor. Des de llavors, el sant fou conegut com a Myrovlētēs(Μυροβλήτης, "que mana mirra"). Aquest líquid ha continuat traspuant contínuament, i és recollida constantment.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Demetri de Tessalònica Modifica l'enllaç a Wikidata
  • James C. Skedros, Saint Demetrios of Thessaloniki: Civic Patron and Divine Protector 4th-7th Centuries CE, Trinity Press International, 1999. in JSTOR
  • David Woods, Thessalonica's Patron: Saint Demetrius or Emeterius?, Harvard Theological Review, luglio 2000, «Enllaç».
  • James C. Skedros, Reponse to David Woods, Harvard Theological Review, luglio 2000, in JSTOR