Democràcia Proletària

Democràcia Proletària

(it) Democrazia Proletaria
Dades
Nom curt	DP
Tipus	partit polític
Ideologia política	comunisme operaisme pacifisme
Alineació política	extrema esquerra
Història
Creació	1975
Data de dissolució o abolició	9 juny 1991
Activitat
Membres	10.310 (1988)
Governança corporativa
Seu	Roma
Secretari general	Mario Capanna (1984–1987) Giovanni Russo Spena (1987–1991)
Òrgan de premsa	Quotidiano dei lavoratori
Altres
Color
Lloc web	democraziaproletaria.it

Democràcia Proletària (DP) fou un partit polític italià d'extrema esquerra.

Història

Fou creat per a les eleccions regionals italianes de 1975 com a coalició electoral formada pel Partit d'Unitat Proletària, Avanguardia Operaia i Movimento Lavoratori per il Socialismo (MLS), a la que s'hi sumaren la Lliga Comunista Revolucionària IV Internacional, Lliga dels Comunistes i Organització Comunista Marxista-Leninista, Lotta Continua (LC) decidí donar suport al Partit Comunista Italià.

Ideològicament refusaven tant el model soviètic com el socialdemòcrata del PCI, i defensaven la cultura marxista i el medi ambient. Aplegava diversos col·lectius: trotskistes, feministes, catòlics progressistes, ecologistes i pacifistes, sindicats de base (CUB), COBAS, CGIL i FIM. Va dur a terme accions per a demanar la sortida d'Itàlia de l'OTAN, però tot i els crítiques al PCI, es posaren al costat d'aquest i criticaren a les Brigades Roges. Les seccions de Sardenya, Trentino - Tirol del Sud i Friül eren autònomes, i van fer una pacte electoral amb el MAO.

El 1976 la coalició integraria Lotta Continua i es presentà a les eleccions legislatives italianes de 1976, en las que va obtenir l',15% dels vots i sis diputats: Lucio Magri, Eliseo Milani i Luciana Castellina (PUP), Mimmo Pinto (LC) i Massimo Gorla i Silverio Corvisieri (AO). Poc després absorbí la LCR de Livio Maitan, i integrà en la direcció Franco Turigliatto, Elettra Deiana, Sergio D'Amia, Roberto Firenze i Franco Grisolia.

El 13 d'abril de 1978 es transformà en partit polític. Hi confluïren l'ala esquerrana del PUP (Vittorio Foa i Silvano Miniati, Giovanni Russo Spena i Domenico Jervolino, amb altres Federacions Unitàries l'àrea sindical d'Elio Giovannini, Antonio Lettieri i Gastone Sclavi), la majoria d'AO (Massimo Gorla, Silverio Corvisieri i Luigi Vinci) i la Lliga dels Comunistes (Romano Luperini). En fou escollit secretari general Mario Cappana, líder estudiantil del maig del 1968 italià. El 1978 un militant sicilià, Peppino Impastato, fou assassinat per la màfia.

A les eleccions legislatives italianes de 1979 esdevingué el nucli d'una llista comuna de tota la nova esquerra (excepte PUP) Nuova Sinistra Unita (NSU), amb altres ex membres de LC. Però mentre que PUP va obtenir 1,4% i 6 diputats, NSU només 0,8% i cap, cosa que va desmoralitzar la formació, malgrat que a les europees de 1979 aconseguiren escó per a Mario Cappana i bons resultats a les municipals; bona part dels dirigents sindicals membres del grup abandonaren la direcció. Cappana fou coordinador de 1982 a 1987, quan dimití i el substituí Russo Pena. El 1985 obtingué 500 regidors i consellers provincials. A les eleccions legislatives italianes de 1987 8 diputats i un senador.

Després de la Caiguda del Mur de Berlín el 1989, el sector ecologista (Arcobaleno), dirigida per Cappana, Edo Ronchi i Franco Russo va abandonar el partit i es presentà a les europees de 1989 amb un sector dels radicals organitza Verdi Arcobaleno. Després del VIII Congrés del 9 de juny de 1991 alguns es van integrar en el PDS, successor del PCI, però la majoria ingressaren a Rifondazione Comunista, on hi formaren un corrent minoritari fins que el desembre de 1996 passaren al sector majoritari del secretari Fausto Bertinotti.

Per la seva banda, un sector de l'antiga LCR hi manté un corrent propi des del 1998. Els que no segueixen el corrent de Bertinotti són molt dividits: Alternativa de la societat (Russo Pena), Projecte Comunista (Ferrando i Grisolia) i Bandera Roja (Luigi Malabarba).

D'altres, però, refusaren integrar-se en RC. El sindicalista Giampaolo Patta deixà la política activa el 1998 i finalment ingressà al Partit dels Comunistes Italians. Elio Veltri ingressà al PDS, Paolo Gentiloni i Rino Piscitelo acabaren a La Margherita.

Resultats electorals

Eleccions legislatives

Parlament italià
Any	Vots	%	Diputats	+/−	Senadors	+/−	Líder
1976	557,025 (7è)	1.5	6 / 630	–	0 / 315	–	Mario Capanna
1979	294,462 (10è)	0.8	0 / 630	6	0 / 315	–
1983	542,039 (9è)	1.5	7 / 630	7	0 / 315	–
1987	641,901 (11è)	1.7	8 / 630	1	1 / 315	1

Eleccions europees

Parlament Europeu
Any	Vots	%	Escons	+/−	Líder
1979	252,342 (10è)	0.7	1 / 81	–	Mario Capanna
1984	506,753 (8è)	1.4	1 / 81	–
1989	449,639 (10è)	1.3	1 / 81	–	Giovanni Russo Spena

Bibliografia

• Daniele Protti, Cronache di «Nuova sinistra». Dal Psiup a Democrazia Proletaria, Milano, Gammalibri, 1979.
• Vittorio Bellavite, Appunti per una prima stesura della storia del partito, in "Notiziario Dp", N. 18, 6 maggio 1988
• Luigi Vinci, La riflessione strategica in Dp: appunti per una sistemazione ed interpretazione, in "Marx centouno", maggio 1989
• Diego Giachetti, Il Quotidiano dei Lavoratori, in "il Calendario del popolo", N. 582, dicembre 1994
• Sergio Dalmasso, La nuova sinistra: esperienza di un biennio (1974-1976), in "Bandiera rossa", N. 53, giugno 1995
• Fabrizio Billi, Luigi Vinci, Giovanni Russo Spena, Emilio Molinari, Domenico Jervolino, Romano Luperini, Camminare eretti. Comunismo e democrazia proletaria, da Dp a Rifondazione Comunista, Edizioni Punto Rosso, 1996

Enllaços externs

• Cronologia de DP