Denominacions de la llengua catalana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Les primeres denominacions, o glotònims, de la llengua catalana es formaren en una relació dialèctica amb el llatí, amb el qual el català convivia com un registre seu. Així, els primers noms ja expressaren la relació entre les dues llengües (Concili de Tours, 813). La dignificació del català amb l'accés a l'escriptura i a la literatura al segle XIII es féu palesa en uns nous noms que el relacionaren amb Roma (llengua romana, romanç, nostre llatí), mentre els llatinistes l'anomenaven vulgar i el poble, pla ('entenedor').

L'expansió de la llengua fora de Catalunya afavorí l'aplicació a l'idioma del gentilici que n'indicava l'origen: catalanesc, català, llengua catalana. Amb aquesta expansió la monarquia s'associà amb el català i neutralitzà la divisió política del seu territori, com expressà Ramon Muntaner. La primera constància documental d'aplicació del gentilici català com a nom de la llengua es troba a les Regles de trobar (ca. 1290), escrites en occità a Sicília pel català Jofre de Foixà: «si tu trobes en cantar proençals alcun mot que.i sia francés o catalanesch...».

A la fi de l'edat mitjana, l'humanisme rehabilità el llatí com a llengua universal i això féu que el català rebés unes noves denominacions que en remarcaven el caràcter local (llengua materna, mallorquí, valencià) (s. XV). Aquestes denominacions particularistes trobaren suport en la divisió del territori en regnes a part; Regne de Mallorca, Regne de València, en el darrer cas fonamentat pel predomini d'aquest regne dins la Corona d'Aragó, i el seu enfrontament amb la Generalitat de Catalunya en la guerra civil contra Joan II.

Com a conseqüència de la pèrdua de la dinastia pròpia i exclusiva de la Corona d'Aragó, el Casal de Barcelona, per la Trastàmara al Compromís de Casp (s.XV), i com a resultat després del canvi de la Casa de Trastamara per la d'Àustria (s. XVI), amb el qual la dinastia deixà de ser exclusiva, l'abast del significat del nom de català es reduí i tornà a tenir el seu valor primitiu de 'propi de Catalunya', al mateix nivell, doncs, que les altres denominacions regionals de valencià i mallorquí. Aleshores la confusió sobre l'origen de l'idioma es reflectí en l'aparició del nom de llemosí.

Amb la Renaixença catalana (s. XIX) començà la recuperació del nom de català, com a única denominació històrica unitària, no genèrica i usada a tots els territoris als segles XIV i XV. Abans d'aquesta recuperació, però, es crearen algunes denominacions mixtes, mai populars, de les aplicades sobretot a Catalunya i al País Valencià, com "llemosi-català", que tenien el precedent de l'expressió "català i valencià" (Pere Miquel Carbonell, darreria del s. XV). I per no renunciar als noms particularistes, aquests s'arribaren a combinar formant un acròstic com bacavès (Nicolau Primitiu), sense gens de difusió.

Al segle XX, després de les dues dictadures que perseguiren el català (les de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco), els contraris a la normalització lingüística volgueren sabotejar-la al País Valencià creant un conflicte onomàstic, cosa que també intentaren a les Illes Balears, sense tantes conseqüències. Al País Valencià, amb la pressió de la violència (un assassinat, agressions, bombes, amenaces, sabotatge d'actes, campanyes de premsa...), s'aconseguí incorporar només la denominació valencià a l'estatut d'autonomia.

Les conseqüències negatives del conflicte onomàstic per a la normalització lingüística es volgueren resoldre a la darreria del s. XX amb una nova denominació mixta: català-valencià. Davant la persistència del conflicte, les universitats del País Valencià, de Catalunya i de les Balears, així com tota la comunitat científica internacional, han defensat el nom acadèmic de llengua catalana al costat del sinònim estatutari de valencià, amb l'aval de diverses sentències judicials.



Noms històrics de la llengua a Catalunya


Noms històrics de la llengua al País Valencià


Noms històrics de la llengua a Mallorca


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Antoni I. Alomar, «La llengua catalana com a patrimoni de les Balears des del punt de vista del passat», dins Societat Arqueològica Lul·liana, Actes del IV Congrés El nostre patrimoni cultural: El català, patrimoni de Mallorca, Palma, 1997, pàgs. 17-56.
  • Josep Amengual i Batle, "La llengua del poble dins els sínodes mallorquins", Randa 6.
  • Germà Colón i Domènech, La llengua catalana en els seus textos I, Curial Ed., Barcelona, 1978. p. 39-59, 60-71. ISBN 84-7256-158-5.
  • Germà Colón i Domènech, El español y el catalán, juntos y en contraste, Editorial Ariel, Barcelona, 1989, p. 19-32. ISBN 84-344-8208-8.
  • Germà Colón i Domènech, Estudis de filologia catalana i romànica, Institut Interuniversiari de Filologia Valenciana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1997, p. 185-194. ISBN 84-7826-833-2.
  • Germà Colón i Domènech, De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament a les lletres catalanes, Fundació Germà Colón, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003, p. 229-242. ISBN 84-8415-541-2.
  • Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Universitat de València, València, 1980. ISBN 8437001625
  • Antoni Ferrando i Miquel Nicolás, Panorama d'història de la llengua, Tàndem Edicions, València, 1993. ISBN 84-8131-038-7.
  • Antoni Ferrando i Miquel Nicolás, Història de la llengua catalana, Universitat Oberta,Ed. Pòrtic, Barcelona, 2005, p. 105-107, 165-169, 251.254. ISBN 84-9788-149-4.
  • Rosalia Guilleumas, La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch, Ed. Barcino, Barcelona, 1957. ISBN 84-7226-475-0.
  • Antoni Mas i Forners, «De nationes seu linguae a cuius regio eius lingua. Les demominacions gentilícies de la llengua a Mallorca durant l'edat mitjana», Homenatge a Guillem Rosselló Bordoy, Volum II, Palma, 2002. p. 585-606. ISBN 84-95871-14-9.
  • Josep Massot i Muntaner, «La consciència lingüística als segles XV-XVIII», Lluc, desembre de 1969, pàgs. 6-8; recollit dins Els mallorquins i la llengua autòctona, Curial, Barcelona, 11972, pàgs. 13-25.
  • Josep Massot i Muntaner, "Antoni M. Alcover i la llengua catalana", II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985, p. 118-127.
  • Manuel Sanchis Guarner, "La llengua dels valencians", Ed. Tres i Quatre, València, 1972. p. 2144.
  • Pere Oliver i Domenge, La catalanitat de les Mallorques. Conferència llegida en la vetlla del 23 de març de 1916, en el Casal Catalanista de Sants «Els Segadors», Esquerra Republicana de Catalunya – Illes Balears i Pitiüses, Mallorca, 1993.
  • Antonio Planas Rosselló, El proceso penal en el Reino de Mallorca, Miquel Font Ed., Palma, 1998. ISBN 84-7967-067-3.
  • August Rafanell (ed.), Un nom per a la llengua. El concepte de llemosí en la història del català, Vic/Girona, EUMO Editorial/Universitat de Girona, 1991. ISBN 84-7602-804-0.
  • August Rafanell Vall-llosera, El llemosinisme. Un estudi de les idees sobre la variació lingüística en la història de la llengua catalana, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Tesi Doctoral (microfitxa), Bellaterra: UAB, 1991.
  • Mila Segarra, "Llengua i escriptura en la societat catalana medieval" dins Història de la cultura catalana I, Ed. 62, Barcelona, 1999, p.125-150. ISBN 84-297-4544-0.
  • Sobre la llengua els valencians. informes i documents, Universitat de Valencia, València, 1998.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]