Deodat de Severac

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Deodat de Severac al voltant de 1910

Deodat de Severac (Sant Felitz de Lauragués, Llenguadoc, 20 de juliol de 1872 - Ceret, Vallespir, 24 de març de 1921) fou un compositor llenguadocià que participà molt activament a la creació musical a la Catalunya del Nord a principis del segle XX.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill del pintor Gilbert de Severac provinent d'una vella família de la noblesa occitana, Deodat s'inicià a la música amb l'organista Loís Amièlh. El 1886 entrà a l'Escola Reial Militar de Soresa (Tarn) on aprengué l'oboè, la corneta i es perfeccionà al piano.[1] Començà aleshores les seves primeres composicions per al piano: Petite étude i P'tit bateau entre d'altres. El 1890 va obtenir el seu batxillerat amb la menció "Assez bien". Al novembre es va inscriure a les Facultats de Dret i de Lletra de Tolosa per a satisfer les exigències del seu pare però en Deodat no manifestà gaire interès devers aquesta orientació. Va llogar un piano i s'interessà cada vegada més a l'univers musical en detriment dels seus estudis de dret. Per mor de la seva salut fràgil no feu el servei militar. Prosseguí els seus estudis musicals a Tolosa de Llenguadoc i després al conservatori de París (1893-96) abans d'ingressar a la Schola Cantorum (1897-1907), on fou deixeble de Blanca Selva i Henry, Vincent d'Indy, Albèric Magnard i pel que fa al piano a Isaac Albéniz.[2]

Des de 1910 residí a Ceret, on, juntament amb Manolo Hugué, fou un dels principals impulsors de l'escola de Ceret. Va ser en aquesta ciutat on emprengué la composició de l'obra Héliogabale que estrenaria de manera triumfal a l'agost a les arenes de Besiers. El 4 de gener de 1913 nasqué la seva filla Magalí i el 20 de maig es casà amb Henriette legitimant així aquest naixement. El casament va generar una ruptura amb la família de Deodat i alhora una crisi financera per al nou matrimoni. Arran de la mobilització consegüent a l'inici de la Primera Guerra Mundial, la seva salut dèbil li va permetre de ser incorporat a un servei civil que féu a Carcassona el 1915, a principis de 1916 a l'hospital temporal de l'Escola superior de Sant Ponç de Tomièiras i després a l'hospital auxiliar de Prada. Tornà amb la seva família a Ceret el 10 de gener de 1919 quan es va acabar el seu servei militar. El 1920 participà a diversos concerts a Brussel·les, Perpinyà i Carcassona abans de fer una cura a Acs a l'estiu per a recuperar-se d'una crisi d'urèmia. Deodat rebé la legió d'honor al mes de setembre després d'una petició de la vila de Ceret. A desgrat de l'atenció mèdica constant la seva salut es va degradar més encara fins que va morir d'una altra crisi d'urèmia, conseqüència d'una albuminuria crònica, a casa seva el vespre del 24 de març de 1921. Fou enterrat al seu poble de naixença al Lauragués.

L'obra de Deodat[modifica | modifica el codi]

La font vella de Ceret, vila on Déodat va compondre la majoria de les seves obres, i on va morir

La seva producció pianística és extremadament refinada i subtil. Les obres més notables són Le chant de la terre (1900), Cerdanya (1910-11), Suite de cinc fragments sobre un mateix tema musical, En vacances (1912-21); foren estrenades per Ricard Viñes i Blanca Selva.

També va escriure Minyoneta, per a violí i piano (1912), les cançons Deux mélodies sur des paroles occitanes de P. Estieu (1913), Flors d'Occitània i Deux mélodies en langue d'oc (1913). També va escriure música escènica: Le coeur du moulin (1903-08), La fille de la terre (1913), la tragèdia lírica Héliogabale 1910; estrenada a Barcelona el 1973, per a solistes, orquestra i cobla, i el ballet La fête au crépuscule (1901) i Triptique (1909).

La seva escriptura es manté en les fronteres de la tonalitat, encara que en alguns fragments hom troba un cert bitonalisme. Molt ancorat a la terra, hom troba en la seva obra nombrosos temes musicals catalans.

Referències[modifica | modifica el codi]