Der Barbier von Bagdad

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El barber de Bagdad
Un carrer de Bagdad

Un carrer de Bagdad
Títol original: Der Barbier von Bagdad
Llengua original: Alemany
Gènere: singspiel
Música: Peter Cornelius
Llibret: Peter Cornelius
Font literària: Relats de Les mil i una nits
Actes: dos
Època de composició: anys 1850-58
Estrena: 15 de desembre de 1858
Teatre: Teatre Imperial de Weimar
Estrena a Catalunya: 6 de juny de 1947, Teatre Tívoli (Barcelona) (estrena a Espanya)
Personatges:
  • el califa (baríton)
  • Baba Mustapha, un cadi (tenor)
  • Margiana, la seva filla (soprano)
  • Bostana, una parenta del cadi (mezzosoprano)
  • Nureddin (tenor)
  • Abul Hassan Ali Ebn Bekar, barber (baríton)
  • tres muetzí (baríton, 2 tenors)
  • un esclau (tenor)
  • quatre homes armats (2 t, 2 b,)
  • servents de Nureddin, amics del cadi, poble de Bagdad, ploraneres, seguit del califa (cor)

Der Barbier von Bagdad és una òpera de Peter Cornelius en dos actes, que fou estrenada en el Teatre Imperial de Weimar el 15 de desembre de 1858, sota la direcció de Franz Liszt i que aquell dia no fou gaire apreciada pel públic.

Lloc i època[modifica | modifica el codi]

  • Bagdad, època indeterminada.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Nureddin està enamorat de Margiana, la filla del cadi. Sense esperança de convertir-la en la seva esposa, deixa traslluir al seu pas, llur malaltia d'amor. Però quan Bostana, l'amiga de Margiana, li comunica que la venerada Margiana l'espera per a una cita a la crida del muetzí, mentre el pare romàs en la mesquita per a orar, el moribund es converteix en un home jove feliç de viure. Per aparèixer davant la seva estimada tan guapo com només una volta fos possible, es posa en les mans del millor barber del barri, Abul Hassan.

Aquest, que parla més que treballa, començà un dramàtic treball d'embelliment i sondeja en Nureddin vers el seu amor. Quan el barber intenta inclús ficar-se com acompanyant, Nureddin es veu obligat a tramar un ardit per a lliurar-se d'ell: diagnostica al barber una greu malaltia i li ordena guardar repòs en el llit.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Margiana i Bostana esperen en Nureddin amb alegre expectació. Mentrestant, el ric Selim de Damasc, el nuvi designat per el pare, ha fet enviar a Margiana una arca amb tresors com a regal de noces.

Quan el cadi acaba d'abandonar la casa de l'oració, apareixen Nureddin. Encara que, el barber l'ha seguit ha amagatotis i munta guàrdia davant de la casa. El cadi, inesperadament, retorna i castiga un dels esclaus per haver trencat una gerra. Nureddin s'amaga ràpidament dintre l'arca.

El barber suposa que el seu protegit està en perill i entra en la casa per la força. Així s'assabenta d'on resta Nureddin en l'arca i acusa al cadi d'assassinat. El califa acudeix a acabar la disputa.

Fa obrir l'arca i dicta la seva sentència; ja que, segons el cadi, l'arca i el seu contingut formen part de tresor de la seva filla, ella se'l pot quedar. Tots els presents són convidats a la boda. El califa pren al seu servei el fidel barber.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Malgrat que el lloc de l'acció sigui Bagdad, la música de Cornelius no és exòtica en el sentit de l'opereta alemanya des de --Mozart fins Lortzing--. Cornelius també es va servir d'un altre gènere operístic; en aquesta obra no hi ha diàlegs parlats. L'espectador es queda amb la impressió que Cornelius pretenia, amb El barber de Bagdad, implantar en sol alemany l'ideal d'òpera d'Hector Berlioz. Les obres de Berlioz foren representades amb freqüència, per iniciativa de Liszt i sota la seva direcció, a Weimar durant la dècada de 1850.

El colorit oriental no hi manca per complet en l'obra. En la introducció orquestral del segon acte, Cornelius descriu musicalment l'atmosfera del migdia de Bagdad. El llibret conté encara més tintes exòtiques (Cornelius fou un destacat literat i lingüista) amb noms àrabs i turcs que sonen jocosos i amb una mena de parlar calculadament exaltat.

Els entrebancs[modifica | modifica el codi]

Franz Liszt no estava entusiasmat amb la idea --el còmic no tingué a penes importància en la seva obra-- que, d'altra banda, era un home graciós de molt món. Malgrat d'això, apadrinà la presentació de l'obra davant el públic. Cornelius, desconeixent que es tractava d'una disputa d'intrigues contra Liszt per part del director artístic del Teatre Imperial, Franz von Dingelstedt, atribuí el fracàs capital de la seva obra a la manca de qualitat.

Diverses adaptacions i noves instrumentacions de l'òpera no pogueren tampoc ajudar a aconseguir l'anhelat èxit, perquè el problema no estava en el pla musical o en el llibret, sinó que es basaven molt més en l'aversió que sentien els receptors vers la Neudeutsche Schule (Nova Escola Alemanya). Fins que Hermann Levi, en ocasió de la representació del 15 d'octubre de 1885 a Munic, no tornà sobre la versió original, l'obra no assolí l'acceptació del públic.

La recepció de la versió original del 10 de juny de 1904 a Weimar fou així mateix molt ben acollida. Des de mitjans del segle XX l'obra forma part del repertori de petits teatres.

Referències[modifica | modifica el codi]