Derrota de l'Armada Invencible

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Derrota de l'Armada Invencible
Guerra angloespanyola de 1585–1604
Derrota de l'Armada Invencible oli de Philippe-Jacques de Loutherbourg (1796).
Derrota de l'Armada Invencible
oli de Philippe-Jacques de Loutherbourg (1796).
Data 8 d'agost del 1588.
Resultat Victòria de la coalició d'Anglaterra i les Províncies Unides
Derrota de l'Armada Invencible (França)
Derrota de l'Armada Invencible
Derrota de l'Armada Invencible
Coord.: 50° 10′ 0″ N, 4° 15′ 42″ O / 50.16667°N,4.26167°O / 50.16667; -4.26167
Bàndols
Anglaterra Regne d'Anglaterra
República de les set Províncies Unides Províncies Unides
Monarquia Hispànica Monarquia Hispànica
Comandants en cap
Anglaterra Charles Howard
Anglaterra Francis Drake
Monarquia Hispànica Alonso Pérez de Guzmán
Monarquia Hispànica Alexandre I de Parma
Oficials destacats
Anglaterra Walter Raleigh
Anglaterra John Hawkins
Anglaterra Martin Frobisher
Anglaterra Henry Seymour
Anglaterra William Winter
Monarquia Hispànica Juan Martínez de Recalde
Monarquia Hispànica Miguel de Oquendo
Monarquia Hispànica Diego Flores de Valdés
Forces
34 navilis[1]
163 mercants armats[2]
2.000 canons
20.000 homes
20 galions[1]
4 galeres
4 galiasses
25 urques
35 naus
10 caravel·les
11 zabres i pinasses
20 Patatxes
2.431 canons
30.000 homes
Baixes
6.000-8.000 morts en combat
400 ferits
60 vaixells perduts
15.000-20.000 morts
800 ferits
397 presoners

La Grande y Felicísima Armada denominada sarcàsticament l'Armada Invencible pels anglesos, va ser el nom que va donar Felip II de Castella a la gran flota que va armar el 1588 per la conquesta d'Anglaterra. La intenció de Felip II amb aquesta flota és envair i controlar la política exterior anglesa. Va suposar el començament de les hostilitats entre Espanya i Anglaterra que finalment va guanyar Espanya imposant el Tractat de Londres (1604), molt favorable als seus interessos. La supremacia espanyola en els mars seguiria essent indiscutible fins al 1639 amb la derrota de la Batalla de les Dunes.

El pla[modifica | modifica el codi]

Felip II de Castella, devot catòlic romà havia estat co-monarca d'Anglaterra fins a la mort de la seva esposa Maria I d'Anglaterra el 1558. Felip considerava la protestant Elisabet I d'Anglaterra una heretge i reina il·legítima d'Anglaterra, donant suport a complots per enderrocar-la en favor de la seu cosina catòlica Maria I d'Escòcia, a qui María havia fet empresonar i finalment fou executada el 1587. A més, Elisabet, que va intentar fer avançar la causa del protestantisme, va donar suport de la revolta neerlandesa contra Espanya.

En represàlia, Felip va planejar una expedició per envair i conquerir Anglaterra, que abandonaria el suport a les Províncies Unides, que no formaven part dels Països Baixos espanyols, i tallant els atacs anglesos[3] en contra de les possessions espanyoles al Nou Món i en contra de les flotes de tresor de l'Atlàntic. El rei va ser recolzat pel papa Sixt V, que va tractar la invasió com una croada, amb la promesa d'una subvenció quan l'Armada desembarqués.

La idea era travessar el Canal de la Mànega per recollir un exèrcit espanyol de 30.000 homes dirigit per Alexandre I de Parma que travessarien el canal en barcasses protegits per la flota d'Álvaro de Bazán per desembarcar a la costa del comtat de Kent.

Els preparatius[modifica | modifica el codi]

Lisboa a finals del segle XVII.

A la mort d'Enric I de Portugal el 1580 comença la segona crisi de successió, que es resol amb la pujada al tron portuguès de Felip II d'Espanya. Lisboa, protegida de forma natural per l'estret accés de la boca del Tajo i capaç de rebre els majors vaixells, es va convertir molt aviat en centre estratègic per a les operacions navals de la monarquia. De Lisboa va partir l'expedició naval que, sota el comandament d'Álvaro de Bazán, va conquerir les Açores, on va derrotar a la flota d'Antoni I de Portugal, pretendent a la corona portuguesa, formada sobretot per vaixells francesos.

El nucli de la flota de guerra espanyola va estar format pels onze galions portuguesos amb armament pesat presos després de l'annexió, doncs Castella no tenia encara vaixells de guerra de tant tonatge. Els mateixos galions portuguesos que van mostrar que les Espanyes eren una potència naval atlàntica en alça[4] serien poc després el nucli de l'Armada Invencible.

El mes de gener Álvaro de Bazán va dividir la flota en set esquadres:[1]

  • Portugal, amb el São Martinho com a primer navili d'Esquadra al comandament de Alonso Pérez de Guzmán i el São João com a segon navili d'esquadra.
  • Andalusia, Amb el San Cristóbal com a primer navili d'Esquadra al comandament de Diego Flores de Valdés i el San Juan Bautista com a segon navili d'esquadra.
  • Biscaia, amb el Santa Ana com a navili insígnia de l'Esquadra, al comandament de Juan Martínez de Recalde i el Gran Grin com a segon navili d'Esquadra.
  • Guipúscoa, al comandament de Miguel de Oquendo
  • Llevant
  • Galiasses i transports: Antonio Hurtado de Mendoza comandava 23 zabres i pataches. Hug de Moncada, al front de 4 galeres de Nàpols i Diego Medrano, amb 4 galeres de Portugal

El comandament de Medina-Sidonia[modifica | modifica el codi]

El 19 de febrer de 1588, Alonso Pérez de Guzmán, VIIè duc de Medina-Sidonia, rep l'anunci de la mort d'Álvaro de Bazán, arquitecte de la Grande y Felicíssima Armada, i l'ordre de partir a Lisboa al comandament de l'empresa, per raons més polítiques que militars. Les seves preocupacions en relació amb la pressa que exigia el rei i el mal estat de l'armada, dissenyada precipitadament, mal proveïda, i sense el personal necessari ni adient. Una armada que ell havia de disposar en un espai de temps massa curt i només disposava de 9.000 homes.


La flota espanyola
Almirall Alonso Pérez de Guzmán

Esquadra portuguesa

  • São Martinho - 48 canons.
  • São João - 50 canons.
  • São Marcos - 33 canons.
  • São Filipe - 40 canons.
  • São Luís - 38 canons.
  • São Mateus - 34 canons.
  • Santiago - 24 canons.
  • San Francesco - 52 canons.
  • São Cristóvão - 20 canons.
  • São Bernardo - 21 canons.
  • Augusta - 13 canons.
  • Júlia - 14 canons.

Esquadra andalusa

  • San Cristóbal - 36 canons.
  • San Juan Bautista - 24 canons.
  • San Pedro - 24 canons.
  • San Juan - 24 canons.
  • Santiago el Mayor -24 canons.
  • San Felipe i Santiago - 24 canons.
  • La Asunción - 24 canons.
  • Nuestra Señora del Barrio - 24 canons.
  • San Linda i Celedon - 24 canons.
  • Santa Ana - 24 canons.
  • Nuestra Señora de Begoña - 24 canons.
  • La Trinidad Bogitar - 24 canons.
  • Santa Catalina - 24 canons.
  • San Juan Bautista - 24 canons.
  • Nuestra Señora del Rosario - 24 canons.
  • San Antonio de Padua - 12 canons.

Esquadra de Biscaia

  • Santa Ana - 30 canons.
  • El Gran Grin - 28 canons.
  • Santiago - 25 canons.
  • La Concepción de Zubelzu - 16 canons.
  • La Concepción de Juan del Cano - 18 canons.
  • La Magdalena - 18 canons.
  • San Juan - 21 canons.
  • La María Juan - 24 canons.
  • La Manuela - 12 canons.
  • Santa María de Montemayor - 18 canons.
  • María de Aguirre - 6 canons.
  • Isabela - 10 canons.
  • Patache de Miguel de Suso - 6 canons.
  • San Esteban - 6 canons.

Esquadra de Guipúscoa[5]

Dirigida per Miguel de Oquendo, que constaba de 12 naus

Esquadra de Llevant

Dirigida per Martín de Bertendona, estaba composta per 10 naos procedents d'Italia, Venècia i Ragusa

Esquadra del Mediterrani

Comandada per Juan López de Medina, la componien 23 urques i naos

Galeres i transports

Antonio Hurtado de Mendoza comandava 23 zabres i pataches. Hug de Moncada,[6] al front de 4 galeres de Nàpols; Diego Medrano, amb 4 galeres de Portugal


« V.M. em va manar vingués a Lisboa a aparellar aquesta armada i portar-la al meu càrrec. I en acceptar la jornada vaig proposar a V.M. moltes causes pròpies del seu servei, per do no convenia el que jo la fes, no per refusar el treball, feina, si no per veure que se n'anava a l'empresa d'un regne tan gran i tan ajudat dels veïns i que per a això era menester molta més força de la qual V.M. tenia junta a Lisboa. I així vaig refusar aquest servei per aquesta causa. I per entendre que es facilitava més a V.M. el negoci del que alguns entenien, que només miressin al seu real servei, sense més finalitats »
— Alonso Pérez de Guzmán

.

« ...tot i que hagin escrit a V.M. d'aquí, que aquesta armada estava tant a punt i en ordre que podria partir dins de pocs dies, després que jo he arribat l'he trobat tan diferent d'això, que fos impossible poder fer-se, doncs tot el que jo he fet després que vaig arribar i el que es va fent és tan necessari, que si no es fes dins del port, posaria l'armada a molt risc, perquè tota l'artilleria s'ha canviat, per ser imposible poder servir-se d'ella de la manera que estava posada, i moltes altres coses d'aquesta qualitat que han estat necessàries de canviar »
— Alonso Pérez de Guzmán, 26 de març de 1588[7][8]

Entre el 28 i el 30 de maig[9] de 1588 sortia de Lisboa la flota, composta per uns 130 vaixells, 8.000 mariners i 18.000 soldats, amb portava 1.500 canons de bronze i 1.000 canons de ferro, trigant dos dies per sortir del port. Contenia 28 naus de guerra: 20 galions, 4 galeres i 4 galeres. La resta dels vaixells pesants consistia principalment de carraques armades i transports, i hi havia 34 vaixells lleugers.

Camí cap a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Entre el 22 i el 28 de juliol les galernes davant La Corunya van dispersar 40 vaixells de la flota, empenyent a alguns vaixells fins al sud-est d'Anglaterra i a altres cap al golf de Biscaia. La flota va estar la resta del mes reunint-se, mentre Alonso Pérez de Guzmán va tornar a aconsellar una vegada més a Felip II de Castella que desistís de l'empresa o que el rellevés del comandament. Entretant, els anglesos van enviar una flota de guerra destinada a enfrontar-se a la Gran Armada mentre aquesta es trobava amarrada en La Corunya, però les condicions meteorològiques eren tan dolentes que els anglesos ni tan sols no van aconseguir arribar a la península i van haver de tornar als seus ports.

La flota espanyola fou albirada pel vaixell anglès Golden Hind comandat per Thomas Fleming, qui va tenir temps de donar la veu d'alarma mentre la Grande encara es recomponia. Quan l'armada assolia l'altura de Fowey, els fars costaners anglesos ja anunciaven la seva presència. La flota anglesa fondejada a Plymouth no tenia possibilitats de salpar, ja que ni el temps ni la mar no li ho permetien en aquell moment. Amb la brisa en contra i la pujada de la marea, la flota anglesa es trobava atrapada al port. A més en aquells mateixos instants l'Armada Invencible navegava vent a favor, a sobrevent. De l'avís de Fleming a Drake sobre l'arribada espanyola, neix un mite sobre el comentari de Drake quan, jugant a les bitlles a Plymouth li va arribar la notícia de l'albirament de l'estol.

« Tenim temps d'acabar la partida. Després vencerem els espanyols »
— Francis Drake

Alonso de Leyva, que formava part de l'esquadra de Llevant,[10] va suggerir al comandant de la flota atacar els anglesos mentre es trobaven impossibilitats al port, però Medina-Sidonia, portat per l'obediència cega al seu rei, tenia unes directrius inamovibles a seguir: reunir-se tant sí com no amb les tropes que esperaven a Flandes i llançar-se sobre Anglaterra quan els fos possible.

L'estol anglès i de les Províncies Unides[modifica | modifica el codi]

La flota anglesa es va preparar a Plymouth malgrat els mals subministrat, en espera de notícies dels moviments espanyols. La flota consistia en els 34 vaixells de la flota reial, dels quals 24 eren de 200 a 400 tones, i 163 d'altres vaixells, dels quals 30 van ser de 200 a 400 tones portant fins a 42 canons cadascuna; 12 d'aquests corsaris eren propietat de Lord Charles Howard d'Effingham, Sir John Hawkins i Sir Francis Drake.[1] La flota espanyola superava l'anglesa en nombres absoluts amb més vaixells i armament, estimant-se en un 50% superior la seva potència de foc.[5]

Primers encontres[modifica | modifica el codi]

El 31 de juliol, la flota anglesa ancorada a Plymouth, de 55 vaixells al comandament de Charles Howard i Francis Drake començà a atacar tímidament als espanyols i al marge de les primeres preses de contacte i estimació del poder adversari, es realitzaren per part anglesa els primers atacs amb tímids canoneigs a llarga distància a Eddystone i l'illa de Portland. Els galions anglesos van emprar una maniobra que va permetre la major concentració de foc continu, utilitzant una línia amb el vaixell insígnia de líder i el vice-insígnia al final, encarant la part posterior de la formació de mitja lluna espanyola, per després travessar el centre amb cada vaixell disparant ràfegues al passar a través de la línia de l'Armada, primer a l'avantguarda espanyola, i després a la rereguarda, cada vaixell, successivament. Una vegada que l'últim vaixell havia disparat, cada vaixell girava, i en ziga-zaga cap enrere, repetia el procés amb el vice-insígnia ara líder, i vaixell insígnia de la línia final per davant.[11]

En un d'aquests xocs ocorregueren dos accidents importants pel botí aconseguit pels anglesos: El galió Nuestra Señora del Rosario, navili insígnia de Pedro Valdés[12] en una maniobra d'abordatge sobre un navili anglès, xocà amb un el Santa Catalina,[13] quedant inutilitzat el seu pal i queda a la mercè dels anglesos junt amb la seva tripulació, i al San Salvador li explotà la santabárbara i el pànic i desconcert del personal a bord feren que aquest es lliures.

El Canal[modifica | modifica el codi]

La flota espanyola es va arrecerar a les aigües de l'Illa de Wight per esperar les notícies d'Alexandre I de Parma. En un atac a gran escala, la flota anglesa es van dividir en quatre grups atacant des del sud. En el moment crític Alonso Pérez de Guzmán va enviar reforços al sud i va ordenar sortir de nou a mar obert per evitar els bancs de sorra. No hi havia ports segurs a prop i es va veure obligat a dirigir-se a Calais.

L'estol anglès i de les Províncies Unides
Almirall Sir John Hawkins
Vicealmirall Sir Francis Drake
  • Ark Royal - (Almirall Charles Howard).
  • Elizabeth Bonaventure - (George Clifford).
  • Rainbow - (Lord Henry Seymour).
  • Golden Lion - (Lord Thomas Howard).
  • White Bear - (Alexander Gibson).
  • Vanguard - (William Winter).
  • Revenge - (Sir Francis Drake).
  • Elizabeth - (Robert Southwell).
  • Victory - (Almirall Sir John Hawkins).
  • Antelope - (Henry Palmer).
  • Triumph - (Martin Frobisher).
  • Dreadnought - (George Beeston).
  • Mary Rose - (Edward Fenton).
  • Nonpareil - (Thomas Fenner).
  • Hope - (Robert Crosse).
  • Galley Bonavolia.
  • Swiftsure - (Edward Fenner).
  • Swallow - (Richard Hawkins).
  • Larke - (Arthur Chichester).
  • Foresight - (Christopher Baker).
  • Aid - (William Fenner).
  • Bull - (Jeremy Turner).
  • Tiger - (John Bostocke).
  • Tramuntana - (Luke Ward).
  • Scout - (Henry Ashley).
  • Aplatis - (Gregory Riggs).
  • Charles - (John Roberts).
  • Merlin - (Walter Gower).
  • Spy (bot) - (Ambrose Ward).
  • Sun (bot) - (Richard Buckley).
  • Cygnet - (John Sheriff).
  • Brigandine - (Thomas Scott).
  • George - (Richard Hodges).
  • 34 de mercants.
  • 33 barcasses.
  • 23 vaixells de cabotatge.
  • 30 navilis de les Províncies Unides en el bloqueig de la costa flamenca.
  • 8 brulots cremats la nit del 7 al 8 d'agost: Bark Talbot, Hope, Thomas, Bark Bond, Bear Yonge, Elizabeth, Pastís, Cure's Ship.

La flota va arribar a Calais el 26 de juliol[14] en formació defensiva de mitja lluna sense saber la disposició de l'exèrcit de Parma, que s'havia reduït a 16.000 homes i esperava la flota de barcasses enviades des dels ports de la costa flamenca, li caldrien almenys sis dies per embarcar mentre Medina Sidonia esperava fondejat. Dunkerque va ser bloquejat per una flota holandesa de trenta vaixells petits al comandament de l'almirall Justin de Nassau. Parma volia que l'Armada enviés els seus pataixos per espantar els neerlandesos, però no podia fer-ho perquè por de necessitar-los per a la seva pròpia protecció.

Sense ports d'aigües profundes on la flota pogués arrecerar-se, els espanyols es van veure vulnerables de nit. La mitjanit del 28 de juliol, els anglesos van calar a vuit brulot plens de brea, sofre, pólvora i quitrà, enviant-los a favor del vent contra els vaixells ancorats a prop de l'Armada. Els espanyols temien que aquests brulots fossin hellburners plens de dinamita,[15] que havien estat usats al Setge d'Anvers. Dos d'ells van ser interceptats i remolcats, però la resta es va llançar sobre la flota. El vaixell insígnia de Medina Sidonia i els principals vaixells de guerra van mantenir les seves posicions, però la resta de la flota va tallar els cables de les àncores i dispersar-se en confusió. Cap vaixell espanyol no es va cremar, però la formació es va trencar, i la flota es trobava ara massa a sotavent de Calais, al sud-oest.[11]

La batalla de Gravelines[modifica | modifica el codi]

La batalla entre l'Armada espanyola i la flota anglesa.

El 2 d'agost de 1588, a l'altura de Gravelines, la Gran Armada va tenir seu primera i única escaramussa important contra una flota anglesa manada per sir Francis Drake, a qui Charles Howard va cedir el comandament per la seva experiència. Els anglesos, que havien d'acostar-se a cent metres dels espanyols per penetrar el casc van bolcar tota la seva fúria artillera fins a esgotar la munició sobre els espanyols gràcies al fet que els seus canons disposaven de rodes que permetien una ràpida recàrrega i els mariners havien estat entrenats, mentre que els espanyols no van esgotar la munició.

Cinc vaixells espanyols es van perdre. La galiassa San Lorenzo va encallar a Calais i va ser presa per Howard després dels combats. Els galions de São Mateus i São Filipe es van allunyar en condicions d'enfonsament, encallant a l'illa de Walcheren l'endemà i sent presos pels holandesos. Una carraca va encallar prop de Blankenberge, i molts altres vaixells espanyols van patir greus danys, especialment els galions atlàntics espanyols i portuguesos que van haver de suportar durant les primeres hores de la batalla el pes de la lluita en accions individuals desesperades contra els grups de vaixells anglesos.[1]

El retorn[modifica | modifica el codi]

Mapa contemporani de la ruta seguida pels navilis de l'"Armada Invencible".

El dia següent a la batalla, el vent va canviar, permetent Alonso Pérez de Guzmán moure la seva flota cap al nord, lluny de la costa francesa però sense poder recalar igualment als ports flamencs. Malgrat estar sense munició, els anglesos van perseguir als espanyols per impedir la reunió amb Alexandre I de Parma.

El 12 d'agost Howard va ordenar aturar la persecució a l'açada del fiord de Forth a Escòcia, quan els espanyols ja patien de set i esgotament, i l'única opció que quedava a Medina Sidonia per traçar un curs de retorn a Espanya era voltant les illes pel nord i l'oest, un camí molt perillós en el que es van succeir els enfonsaments a les abruptes i tempestuoses costes britàniques del Mar del Nord i el Mar d'Irlanda, causant prop de 10.000 baixes a causa del ferotge temporal que els va sorprendre vorejant les costes angleses, tot i que uns 9.000 mariners anglesos van ser víctimes de sengles epidèmies de tifus i disenteria que van esclatar a bord dels vaixells anglesos immediatament després de l'enfrontament amb la flota espanyola.

El 18 d'agost la reina Elisabet I d'Anglaterra va anar a Tilbury per encoratjar a les seves forces.

« He vingut entre vosaltres en aquest moment, com veieu, no per gaudir i entretenir-se, sinó resolta, en el mig i la calor de la batalla, per viure i morir entre vosaltres, per establir al meu Déu, i per al meu regne, i la meva gent, el meu honor i la meva sang, fins i tot en la pols. Sé que tinc el cos d'una dona feble i fràgil, però tinc el cor i l'estómac d'un rei, i d'un rei d'Anglaterra també, i crec que cal menysprear Parma o Espanya, o qualsevol altre príncep d'Europa, que s'atreveixi a envair les fronteres del meu regne. »
Elisabet I d'Anglaterra, Tilbury, 18 d'agost de 1588[16]

El pla espanyol per unir-se amb l'exèrcit de Parma havia estat derrotat, però la presència de l'Armada en aigües del nord seguia plantejant una gran amenaça per Anglaterra.

« Duc, jo vaig enviar les meves naus a lluitar contra els homes, no contra els elements: que s'acompleixi la voluntat de Déu »
Felip II[17]

Els vaixells anglesos es van mostrar més àgils i maniobrables que els espanyols,[6] evitant en tot moment els abordatges en els que els galions espanyols eren millors i ningú no es va atrevir a desafiar-los a curta distància. L'artilleria anglesa, tot i l'escàs percentatge d'encert de la primitiva artilleria de l'època es va mostrar superior a l'espanyola[18]

Panorama[modifica | modifica el codi]

Senyeres-Invencible-Plymouth
L'"Invencible" navegant enfront de Cornwall. Hi ha almenys dues senyeres catalanes hissades en dos vaixells de l'Armada, una d'elles al centre del quadre.[19] (No s'han confondre amb la d'Elisabet I observant des de terra)

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Mapa de la ruta seguida pels navilis de l'"Armada Invencible".

L'armada espanyola, tot i que no tenia la intenció de buscar la batalla, estava disposada a fer-ho d'una manera tradicional, disparant un cop, acostar-se i abordar.[11] L'anglesa va emprar les tàctiques que caracteritzarien la guerra naval en els segles següents: l'ús continu i ben ordenat de descàrregues massives d'artilleria pesada, combinada amb la velocitat i maniobrabilitat. Aquestes tàctiques marquen clarament la transició de la nau com a plataforma d'infanteria a la nau com plataforma d'armes. Aquest és el mecanisme que havia de conduir a l'eventual supremacia naval anglès, i a través del qual es va establir el control de les rutes comercials oceàniques.

La flota espanyola prengué nota de les innovacions introduïdes pels anglesos en la batalla de Las Gravelines, unint-les amb la major experiència espanyola en la construcció de vaixells. Felip II de Castella va veure que valia la pena perseverar en la construcció de sòlids galions, molt millors a l'abordatge, tècnica que no es va posar en pràctica al Canal de la Mànega donades les elusives tàctiques angleses[18] i va manar reforçar urgentment la seva esquadra naval, encarregant dotze nous galions, i el 1591 la columna vertebral de la seva armada reconstituïda ja en disposava de dinou, d'ells tres de nous, dos capturats als anglesos, i quatre veterans supervivents de Portugal. Els nous vaixells espanyols eren més lleugers que els emprats anteriorment, i això els va proporcionar una agilitat que, unida a la millora del sistema d'escorta de les flotes de l'Índia, va permetre repel·lir la majoria dels atacs dels corsaris i pirates anglesos, holandesos i francesos. Espanya va ser capaç de transportar amb total èxit durant la dècada de 1590 tres vegades més quantitat d'or i plata d'Amèrica que durant les dècades anteriors. De fet, una flota pirata anglesa al comandament de John Hawkins, enviada per tal de capturar la flota del tresor espanyola el 1590, va ser totalment derrotada pels vaixells d'escorta.

Espanya i Anglaterra van aconseguir victòries alhora en els combats navals lliurats per ambdós regnes, tant a la mar com a terra. Amb què la guerra es va mantenir en un empat de pèrdues de recursos per als països fins al final. Mentre els anglesos saquejaven les possessions espanyoles i no van aconseguir l'objectiu de capturar una flota de l'Atlàntic, l'Armada espanyola es va preparar sense molt èxit per envair Anglaterra el 1596, va repel·lir algun atac anglès i els corsaris espanyols capturaven tones de mercaderies de vaixells anglesos.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 (anglès) Colin Martin i Geoffrey Parker, The Spanish Armada, Penguin Books, 1999, ISBN 1901341143
  2. 30 navilis de les Províncies Unides no entraren en combat
  3. (anglès) Francis Russel Hart, Almirals of the Caribbean, Hougton Mifflin Co., 1922, pp. 28–32. Descriu una gran flota corsària de 25 naus comandada per Francis Drake el 1585 que atacava les colònies espanyoles del Carib
  4. (castellà) David Goodman, El Poder Naval Espanyol. 1997. p.24
  5. 5,0 5,1 (castellà) Amarre.com, La armada invencible
  6. 6,0 6,1 Enciclopèdia.cat, Aramada invencible
  7. (castellà) Alonso Pérez de Guzmán primer informe del duque de Medina Sidonia desde Lisboa(1)
  8. (castellà) Alonso Pérez de Guzmán primer informe del duque de Medina Sidonia desde Lisboa(2)
  9. González-Arnao Conde-Luque, Mariano. Los náufragos de la Armada invencible (en castellà). Dirección de Relaciones Exteriores, Ente Público RTVE, Servicio de Publicaciones, 1988, p.9. ISBN 8450577144. 
  10. (castellà) Emilio González López, Siempre de negro: Galicia en la contrarreforma, p.117
  11. 11,0 11,1 11,2 (anglès) Military science in western Europe in the 16th century
  12. Fundación Alvar Gonzalez, Biografía de Pedro Valdés (castellà)
  13. Antonio Astorga, un manuscrito de 1588 revela datos ineditos sobre la armada invencible, Publicat a ABC el 31/10/04. Data d'accés 11/9/09(castellà)
  14. R.G. Grant, Battle. A visual journey through 5.000 years of combat Dorling Kindersley limited, Londres, 2005. ISBN 978-1-4053-1639-2 (anglès)
  15. (anglès) Garrett Mattingly, The Armada, p.141
  16. (anglès) Britannia History, Queen Elisabeth I
  17. (castellà) Cesare Cantù, Historia universal, vol. 2, p.270
  18. 18,0 18,1 (castellà) Víctor San Juan. La batalla naval de les Dunes, p.36 (2007)
  19. Aled Jones. Transactions of the Royal Historical Society: Sixth Series. Cambridge University Press, 5 maig 2005, p. 129–. ISBN 978-0-521-84995-1 [Consulta: 8 octubre 2011]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Derrota de l'Armada Invencible