Desamortitzacions espanyoles

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El sepulcre d'Ermengol X (1274 - 1314), comte d'Urgell i vescomte d'Àger, fou venut arran de la desamortització espanyola i es troba actualment al museu The Cloisters, Nova York

La desamortització va ser un llarg procés històric-econòmic iniciat a Espanya a finals del segle XVIII per Manuel Godoy (1798) i tancat ja molt entrat el segle XX (16 de desembre de 1924),[1] i va consistir a posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades "mans mortes" que no les conreaven, gairebé sempre l'Església Catòlica o els ordes religiosos, que els havien acumulats com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d'augmentar la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l'erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els que es pretenien amortitzar els títols de deute públic. La desamortització es va convertir en la principal arma política amb què els liberals van modificar el règim de propietat de l'Antic Règim, per implantar el nou Estat burgès durant la primera meitat del segle XIX.


Carles III, Carles IV[modifica | modifica el codi]

Va ser realitzada en els regnats de Carles III i Carles IV entre 1766 i 1808. Inclou la desamortització realitzada per Godoy i el ministre Miquel Gaietà Soler i Rabassa entre 1800 i 1808.

Es va iniciar el 1798 quan Carles IV va obtenir permís de la Santa Seu per a expropiar els béns dels jesuïtes i d'obres pies que en conjunt eren una sisena part dels béns eclesiàstics. En ella es van desamortitzar béns de la Companyia de Jesús, d'hospitals, hospicis, Cases de Misericòrdia i de Col·legis Majors universitaris, i incloïa també béns no explotats de particulars.

Josep I[modifica | modifica el codi]

Josep I va realitzar també una petita desamortització que no va implicar la supressió de la propietat, sinó la confiscació de les seves rendes per a l'avituallament i despeses de guerra de les tropes franceses, de manera que es van tornar el 1814.

Trienni liberal[modifica | modifica el codi]

Durant el Trienni liberal (1820-1823) es van dur a terme altres desamortitzacions tan poc ambicioses com aquesta i igualment desfetes després de la seva caiguda.

Mendizábal[modifica | modifica el codi]

La desamorització de Mendizábal, promoguda pel president del Consell de Ministres Juan Álvarez Mendizábal el 1836, va tenir unes conseqüències molt importants per a la història social de l'estat Espanyol, perquè els seus resultats (ja no gestionats per Mendizábal, que va cessar com a ministre al maig de 1836, sinó pels seus successors) van ser relativament pobres.

La divisió dels lots es va encomanar a comissions municipals que es van aprofitar del seu poder per fer manipulacions i configurar grans lots inassequibles als petits propietaris, però sufragables en canvi per les oligarquies molt adinerades, que podien comprar tant grans lots com petits. Els llauradors no van poder entrar en les licitacions i les terres van ser comprades per nobles i burgesos adinerats, de manera que no va poder crear-se una veritable burgesia o classe mitjana a Espanya que tragués el país del seu marasme.

Els terrenys desamortitzats pel govern van ser únicament eclesiàstics, principalment aquells que havien caigut en desús. A pesar que van expropiar gran part de les propietats de l'Església, aquesta no va rebre cap compensació a canvi. Per això l'Església va prendre la decisió d'excomunicar tant als expropiadors com als compradors de les terres, el que va fer que molts no es decidissin a comprar directament les terres i ho van fer a través d'intermediaris o testaferros.

Espartero[modifica | modifica el codi]

El 2 de setembre de 1841 el regent de nou nomenat, el progressista Baldomero Espartero, va imposar la desamortització de béns del clericat secular excepte uns quants. Aquesta llei durarà escassament tres anys i en enfonsar-se el partit progressista la llei va ser derogada.

En 1845, durant la Dècada Moderada, el Govern intenta restablir les relacions amb l'Església, el que duu a la signatura del Concordat de 1851.

Madoz[modifica | modifica el codi]

Durant el segon govern del progressista Baldomero Espartero, el seu ministre d'Hisenda, Pascual Madoz, realitza una nova desamortització (1855) que va ser executada amb major control que la de Mendizábal. L'1 de maig de 1855 es publicava a la Gaceta de Madrid, i el 31 la Instrucció per realitzar-la.

Es declaraven en venda totes les propietats de l'Estat, del clergat, dels Ordes militars (Sant Jaume, Alcántara, Calatrava, Montesa i Sant Joan de Jerusalem), cofradies, obres pies, santuaris, de l'ex infant Don Carles, de propis i comuns dels pobles, de la beneficència i de la instrucció pública, amb algunes excepcions. Igualment es permetia la desamortització dels censos pertanyents a les mateixes organitzacions. Va ser la que va produir un major volum de vendes i va tenir una importància superior a totes les anteriors, no obstant això els historiadors s'han ocupat tradicionalment molt més de la de Mendizábal.

La seva importància resideix en la seva durada, el gran volum de béns mobilitzats i les grans repercussions que va tenir en la societat espanyola. Després d'haver estat motiu d'enfrontament entre conservadors i liberals, tots els partits polítics reconeixeran la necessitat d'acabar amb les mans mortes per a arribar a un major desenvolupament econòmic del país. Es va suspendre l'aplicació de la llei el 14 d'octubre de 1856, reprenent-se de nou dos anys després, el 2 d'octubre de 1858, sent president del Consell de Ministres O'Donnell, no cessant les vendes fins a fi de segle i continuant tot i els diferents canvis de govern.

El 1867 s'havien venut en total 198.523 finques rústiques i 27.442 urbanes. L'estat va ingressar 7.856.000.000 reals entre 1855 i 1895, gairebé el doble de l'obtingut amb la desamortització de Mendizábal. Aquests diners es va dedicar fonamentalment a cobrir el dèficit del pressupost de l'Estat, amortització de Deute públic i obres públiques, reservant-se 30 milions de reals anuals per a la reedificació i reparació de les esglésies de l'estat.

Tradicionalment a aquest període se l'ha anomenat desamortització civil, nom inexacte, doncs si bé és cert que es van subhastar gran nombre de finques que havien estat propietat comunal dels pobles, la qual cosa constituïa una novetat, també es van vendre molts béns fins llavors pertanyents a l'església, sobretot les que estaven en possessió del clergat secular. En conjunt, es calcula que de tot el desamortitzat, el 30% pertanyia a l'església, el 20% a beneficència i un 50% a les propietats municipals, fonamentalment dels pobles.

L'Estatut Municipal de José Calvo Sotelo de 1924 va derogar definitivament les lleis sobre desamortització dels béns dels pobles i amb això la desamortització de Madoz.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Socials[modifica | modifica el codi]

Generalitzant hi havia una zona sud de l'estat amb predomini del latifundi i una franja nord on existia una majoria d'explotacions rurals mitjanes i petites, podríem concloure d'acord amb els treballs de Richard Herr que el resultat de la desamortització serà concentrar la propietat a cada regió en proporció al grau existent prèviament, per tant no es va produir un canvi radical en l'estructura de la propietat.

Les parcel·les petites que es van subhastar van ser comprades pels habitants de localitats pròximes, mentre que les de major grandària, les van adquirir persones més riques que vivien generalment en ciutats a major distància de la propietat.

A la zona meridional de predomini latifundista, no existien petits agricultors que tinguessin recursos econòmics suficients per a licitar en les subhastes de grans propietats, amb la qual cosa es va reforçar el latifundisme.

Altra qüestió diferent és la privatització dels béns comunals que pertanyien als municipis. Molts camperols es van veure afectats al veure's privats d'uns recursos que contribuïen a la seva subsistència (llenya, pastures etc.), per la qual cosa es va accentuar la tendència emigratòria de la població rural que es dirigeix a zones industrialitzades de l'estat o a Amèrica. Aquest fenomen migratori arriba a nivells molt alts a la fi del segle XIX i principis del XX.

Econòmiques[modifica | modifica el codi]

  • Sanejament de la Hisenda Pública que va ingressar més de 14.000 milions de reals procedents de les subhastes.
  • Es va produir un augment de la superfície conreada i de la productivitat agrícola, així mateix es van millorar i van especialitzar els cultius gràcies a noves inversions dels propietaris. A Andalusia, per exemple, es va estendre considerablement l'olivar i la vinya, amb un efecte directe en l'augment de la desforestació.

Culturals[modifica | modifica el codi]

Molts quadres i llibres de monestirs van ser venuts a preus baixos i van acabar en altres països, encara que gran part dels llibres van anar a engrossir els fons de les biblioteques públiques o universitats.

Van quedar abandonats nombrosos edificis d'interès artístic (esglésies, monestirs) amb la subseqüent ruïna dels mateixos, però altres en canvi es van transformar en edificis públics i van ser conservats per a museus o altres institucions.

Polítiques i ideològiques[modifica | modifica el codi]

Un dels objectius de la desamortització va ser permetre la consolidació del règim liberal i que tots aquells que compressin terres formessin una nova classe de petits i mitjans propietaris addictes al règim. No obstant això no es va aconseguir aquest objectiu, a l'adquirir la major part de les terres desamortitzades, particularment al sud d'Espanya, els grans propietaris.

Altres[modifica | modifica el codi]

La desamortització dels convents va contribuir a la modernització de les ciutats. Es va passar de la ciutat conventual, amb grans edificis religiosos, a la ciutat burgesa, amb construccions de més altura, eixamples i nous espais públics gràcies als enderrocaments. Els antics edificis religiosos van passar a tenir altres usos, molts es van transformar en edificis públics (museus, casernes, hospitals), uns altres van ser demolits per a l'obertura de nous carrers o l'eixamplament dels existents, alguns es van convertir en temples parroquials o es van subhastar i van passar a mans privades.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Germán Rueda Hernánz. Arco Libros. La desamortización en España: un balance, 1766-1924, 1997. ISBN 9788476352700. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]