Desobediència civil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mohandas Karamchand Gandhi, una figura coneguda a tot el món per advocar per la desobediència civil no-violenta

La desobediència civil és el rebuig actiu a obeir certes lleis, demandes i ordres d'un govern, o d'un poder internacional d'ocupació. És un dels principals mètodes de resistència no-violenta. En la seva forma més no-violenta (a l'Índia, coneguda com l'ahimsa o satyagraha) es podria dir que és la compassió en la forma de desacord respectuós. Una de les seves primeres implementacions massives va ser duta a terme pels egipcis contra l'ocupació britànica a la revolució del 1919.[1] La desobediència civil és una de les moltes maneres en que les persones s'han rebel·lat contra les lleis injustes. S'ha utilitzat en els moviments de resistència no-violenta, de forma molt ben documentada, pel moviment internacional de les sufragistes, a l'Índia en les campanyes (de Gandhi per la independència de l'imperi britànic), a Txecoslovàquia amb la Revolució de Vellut i a Alemanya de l'Est per expulsar a les seves dictadures comunistes,[2][3] a Sud-àfrica en la lluita contra l'apartheid, pel moviment estatunidenc de drets civils, en la Revolució Cantant, que va permetre als països bàltics independitzar-se de la Unió Soviètica, i recentment a la Revolució Taronja del 2004[4] i 2005, Revolució de les Roses, entre altres diferents moviments d'arreu del món.

En 1549, Étienne de La Boétie es qüestionava perquè els pobles obeïen les normes a Discurs de la servitud voluntària. Després de la massacre de Peterloo de 1819, el poeta Percy Shelley va escriure el poema polític de La màscara d'Anarquia, després i en aquell mateix any, i que comença amb les impactants imatges de les formes injustes de l'autoritat del seu temps, i després s'imagina com podria ser una forma radicalment nova d'acció social. És potser la primera declaració moderna del principi de protesta no-violenta.[5] Una versió va ser recollida per l'autor Henry David Thoreau en el seu assaig La desobediència civil, i més tard per Gandhi en la seva doctrina del Satyagraha.[5] La resistència passiva de Gandhi va ser influenciada i inspirada per la no-violència de Shelley en la protesta i l'acció política.[6] En particular, és sabut que Gandhi solia citar Masque of Anarchy de Shelley a un públic ampli durant la campanya per una Índia lliure.[5][7]

En l'assaig de Thoreau de 1849 La desobediència civil, originalment titulada "Resistència al govern civil", la idea motriu de l'assaig va ser el de l'autosuficiència, així un no té necessàriament que lluitar físicament contra el govern per una injustícia que aquest fa, però està obligat a no donar-li suport. Aquest assaig ha tingut una gran influència després en molts practicants de la desobediència civil. En l'assaig, Thoreau va explicar les seves raons per negar-se a pagar impostos com un acte de protesta contra l'esclavitud i contra la guerra mexicana-estatunidenca.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Desobediència civil Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Zunes, Stephen (1999). Nonviolent Social Movements: A Geographical Perspective. Blackwell Publishing. 
  2. Michael Lerner. Tikkun reader. 
  3. «Nonviolent Struggle and the Revolution in East Germany».
  4. «The Orange Revolution». Time Magazine.
  5. 5,0 5,1 5,2 http://www.morrissociety.org/JWMS/SP94.10.4.Nichols.pdf
  6. Thomas Weber, "Gandhi as Disciple and Mentor," Cambridge University Press, 2004, pp. 28-29.
  7. Thomas Weber, "Gandhi as Disciple and Mentor," Cambridge University Press, 2004, pp. 28.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]