Diari de Barcelona
Amb més de dos-cents anys d’història (des de 1792), el Diario de Barcelona ( Escrit en castellà) fou una de les primeres capçaleres que sortiren al carrer. Canvis polítics, diferents directors, canvis de format i, fins i tot, l’aparició d’Internet. Un diari amb més de dos segles d’història.
Taula de continguts |
Origen [modifica]
El Diario de Barcelona va sortir publicat per primera vegada al segle XVIII, l’any 1792. La iniciativa fou d’un tipògraf d’ofici, napolità però domiciliat a Barcelona, Pere Pau Usson. El diari va nàixer com una gaseta més de les que sortien a les grans ciutats espanyoles, degut a l’autorització concedida a Usson pel rei Carles IV. Sotmesa a tots els controls de censura que aleshores tenia qualsevol publicació, al principi era poc més que un recull d’informacions religioses, meteorològiques, portuàries i militars, inspirat en models estrangers.
Etapes, directors i canvis de nom [modifica]
Al 1814 el diari passa a ser propietat d’Antoni Brusi i Mirabent qui, en anys posteriors a la seva mort, deixaria el diari en mans dels seus descendents. Tan forta fou la vinculació d’aquesta família, que amb el temps l’històric diari va passar a conèixer-se amb el sobrenom de Brusi. Durant el segle XIX, el diari va adoptar una ideologia monàrquica, liberal–conservadora, posició que li garantitzà una continuïtat en el temps. En trencar-se el monopoli del qual havia gaudit el diari quasi fins la mort de Ferran VII d'Espanya l’any 1833, va haver de renovar-se, també degut a la proliferació de capçaleres que van començar a aparèixer: El Correo Catalan, La Vanguardia, El Noticiero Universal o La Veu de Catalunya. Joaquim Roca i Cornet fou una de les figures imprescindibles en aquesta renovació, a la qual es sumaren les primeres crítiques musicals que Pau Piferrer va començar a incloure al diari, el qual va començar a editar també, paral•lelament al diari, fulletons i almanacs. Es convertí així en el primer diari espanyol que publicava relats i novel•les en fascicles.
Cap al 1854 el diari va defensar els valors conservadors. Un grup d’intel•lectuals es posà al front del projecte, amb Joan Mañé i Flaquer, Manuel Duran i Bas, i Josep Coll i Vehí. L’any 1865 Mañé fou nomenat director, càrrec que va ocupar fins la seva mort, al 1902. El diari, que havia estat crític amb l’etapa revolucionària des del 1868 al 1874, va ser suspès en arribar la Restauració per dues vegades, i va canviar fins i tot de nom en una d’aquestes ocasions. Com El Catalán va sortir un parell de vegades l’any 1876.
Durant la direcció de Mañé el diari es convertí en un dels més influents del moment. Va defensar l’ordre, el regionalisme i una forma més moderna d’Estat. Amb la seva mort, el diari començà també una època de declivi que va deixar enrere els seus anys brillants. A l’any 1906, una baralla interna dins la família Brusi va suposar l’oposició a arrenglerar el diari dins el moviment de la Solidaritat Catalana i el nou director, Miquel dels Sants Oliver, va marxar juntament amb Joan Maragall i altres redactors. Fins la guerra civil, el Brusi no va ser més que un diari en decadència que vivia de la glòria del seu passat esplendorós.
Durant la Guerra Civil Espanyola, el Diario de Barcelona va deixar de publicar-se i fou transformat en òrgan del partit Estat Català. Poc després va passar a convertir-se en un diariet autogestionat. Fou l’octubre de 1937 quan va haver de plegar i no va ser fins tres anys més tard que Miquel Mateu i Pla, primer alcalde franquista de Barcelona i principal accionista del diari, el tornà a treure. El diari, va oblidar l’etapa decadent anterior i va tornar a revifar durant el franquisme, degut a la seva fidelitat a la causa monàrquica, el seu barcelonisme i el seu tarannà pro-aliat durant la Segona Guerra Mundial. A més, al 1950 la crisi del paper desapareix lentament i el diari torna a recuperar el seu volum inicial. A partir de llavors, començà a incorporar articles d’opinió i cròniques de Barcelona. A més, va incloure notes gràfiques d’actualitat. Durant els primers anys de la dècada dels 70, el diari va inclinar-se cap a l’esquerra i cap al desembre de 1977 els interessos de la propietat van xocar amb una redacció massa progressista. Per primera vegada es va produir una marxa col•lectiva de la major part dels treballadors. A l’octubre de 1980 el diari va deixar de publicar-se temporalment, però fou rescatat al 1982 per part d’uns antics empleats que l’editaren de manera autogestionada. No obstant això, el resultat fou un fracàs i el Diario de Barcelona va desaparèixer al 1984, essent adquirit per l’Ajuntament de Barcelona i cedit al Grupo Zeta. Sota aquesta nova editorial, va reaparèixer completament renovat i escrit íntegrament en català sota la denominació de Diari de Barcelona. Les baixes tirades van produir diferents crisis i el diari va renunciar al seu històric nom un any després del segon centenari. Tampoc amb el nou nom, Nou diari, les coses van millorar i el 28 de gener de 1994 sortí per darrera vegada al carrer. A partir de llavors, l’Ajuntament de Barcelona, que sempre va posseir una petita participació, va comprar la capçalera i va passar a publicar-se exclusivament com a diari online, centrat exclusivament en oferir diàriament continguts només de la ciutat de Barcelona. Des del juliol de 2009, aquesta web va quedar sota el control de Barcelona Televisió (BTV) i el diari va desaparèixer totalment.
Aspectes tècnics [modifica]
Pel que fa a aspectes més tècnics, el diari ha passat per diverses modificacions al llarg dels més de dos-cents anys d'existència. Va començar publicant en castellà i sent, únicament, un diari a quatre pàgines, amb un format d'octau. Més endavant, passa a format foli per tornar, al 1814, altre vegada al format octau. Al 1920 comença a publicar il·lustracions i torna al format foli, que seguirà mantenint fins l'any 1965, que passarà a ser gran foli.
Així, durant la dècada dels anys vint el diari duplica el seu nombre de pàgines i incorpora una gran imatge en la portada, acompanyada d'un peu de foto explicatiu. Incorpora la publicitat comercial i cartells d'espectacles. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, i a partir d'una reial ordre, el diari deixa de publicar-se els dilluns i només un pocs periòdics ho poden fer. A finals del 35 va tornar a adoptar un nou format, que mantindria quasi intacte fins el 1960. Del 1940 al 1975 inclou a la portada gravats al buit, i al 1977 s’imprimia amb la tècnica de l’offset. El color es va incorporar com a novetat al diari l’any 1987.
Pel que fa a les edicions diàries, va començar publicant-se només de matí (1972), per passar a publicar-se al matí i a la tarda (1895-1908), seguint amb edicions de matí, migdia i nit (1909), tornant al matí i a la tarda (1919), i acabant essent de matí altre vegada (1920). Tots aquests canvis també es veuen en la paginació del diari, que va passar de 8-12 a una columna l’any 1810, a les 36-48 a quatre columnes l’any 1994.
Format [modifica]
- 1965-1977: 420 x 275 mm
- 1977-1984: 285 x 255 mm
- 1987-1991: 430 x 310 mm
- 1991-1992: 420 x 290 m
Números [modifica]
- Primer número: 1 d’octubre de 1792
- Primer número en català: 14 de març de 1987 (del 22 de juliol de 1936 al 22 de juliol de 1937 s’imprimirà també íntegrament en català sota el nom de Diari de Barcelona, però amb el subtítol de Portaveu d’Estat Català )
Subtítols [modifica]
- “De avisos y noticias” (1-8-1837)
- “Portantveu d’Estat Català” (1936)
- “De avisos y noticias” (1937)
- “Decano de la prensa continental. Fundado en 1972” (1978)
- cap (1984)
- “Edició Barcelona”, com a Nou Diari (1993-1994)
Directors [modifica]
- Pere Pau Usson (1792-1810)
- Manuel A. Igual (1810-1814)
- Antoni Brusi Mirabent (1814-1821)
- Antoni Brusi Ferrer (1838-1865)
- Joan mañé i Flaquer (1865-1901)
- Teodor Baró (1901-1905)
- Miquel dels Sants Oliver (1905-1906)
- Teodor Baró (1906-1912)
- Lluís Soler Casajoana (1912-1917)
- Arcadi d’Arquer (1917-1922)
- Joan Burgada Julià (1922-1936)
- J. Josa (1936)
- Marcel.lí Perelló (1936-1937)
- Joan Burgada Julià (1940-1946)
- Enrique del Castillo (1946-1969)
- José Tarín Iglesias (1969-1973)
- Manuel Marín Ferrand (1973-1974)
- Josep Pernau (1975-1977)
- Tristán la Rosa (1977)
- Antoni Alemany (1977-1979)
- Juan Segura Palomares (1980)
- Juan Manuel Blanco (1980-1981)
- Lluís Llobet (1981-1983)
- Santiago Vilanova (1983-1984)
- Josep Pernau (1987)
- Enric Sopena (1988-1989)
- Jaume Boix Angelats (1989-1990)
- Carles Revés (1990-1993)
- Pasqual Llongueras (1993)
Redactors i col·laboradors [modifica]
- 1792-1859: Joaquim Roca i Conet, Joan Cortada, Pau Piferrer, Antoni de Bofarull, Víctor Balaguuer, Damàs Calvet, Gaietà Vidal i Valenciano, Josep Coll i Vehí, Antoni Rubió, Josep Sol i Padrís
- 1860-1899: Betomeu Amengual, Azorín, Bonaventura Bassegoda, Manuel Duran i Bas, Nil Fabra, Carme Karr, Artur Masriera, Francesc Carreras Candi
- 1900-1936: José Luís Pascual de Zulueta, Remigio Adán, Lluís Bonet, Josep Brangolí Soler (fotògraf
- 1940-1977: Francesc Curet i Payrot, (crític teatral), Josep Bru Jardí, Alberto del Castillo, Sempronio, Josep Maria Cadena, Josep Faulí, Fernando Gudel, Joaquim Brangulí (fotògraf), Cesc (dibuixant), Antonio Franco, Margarita Rivière, Xavier Vidal Folch, Salvador Alsius...
- 1978-1993: Alfons Ribera, Jaume Reixach, Josep M. Huertas, Quim Regàs, Arcadi Espada, Jaume Fabre, Joan Barril, Ernest Udina, Enric Bañeres, Calres Estevan, Patrícia Gabancho, Búria Pompeia (dibuixant)...
Tendència [modifica]
- Conservadora (1792-1973)
- Progressista (1975-1994)
Bibliografia [modifica]
|
|
Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article. Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets. |
- FIGUERES, JM: Diari de Barcelona(1972-1992, Dos segles de premsa, Barcelona: Rafael Dalmau.
- HUERTAS, JM [et al.]: 200 anys de premsa diària a Catalunya, 1792-1992. Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya, 1995.
- MOLIST POL, E: El "Diario de Barcelona" 1792-1963 : su historia, sus hombres y su proyeción pública, Madrid: Editora Nacional, 1964
- SAURA, V; CLARÓS, JC; VILÀ, X: La crisi d’identitat del Brusi, Col•legi de Periodistes de Catalunya: 1993
- El Brusi, una perspectiva de dos segles, dins de la revista Annals del Periodisme Català, Col•legi de Periodistes de Catalunya, juliol-desembre 1992
Enllaços externs [modifica]
- http://periodicosregalo.blogspot.com/2010/05/diario-de-barcelona-217-anos-de.html
- http://www-cpsv.upc.es/ace/Articles-n1/2-Mangiagalli-ART2.pdf
- http://diaridebarcelona.blogspot.com
|
||||||||
