Dicinodont

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Dicinodonts
GuadalupiàTriàsic superior (noves troballes del Cretaci)
Un listrosaure
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Synapsida
Ordre: Therapsida
Subordre: Anomodontia
Infraordre: Dicynodontia
Owen, 1859
Clades i gèneres

vegeu la secció «Taxonomia»

Els dicinodonts (Dicynodontia) són un tàxon de teràpsids o «rèptils mamiferoides». Els dicinodonts eren des d'animals petits a grans hervívors amb dos ullals, fet del qual prové el seu nom, que significa «gos de dues dents». També van ésser el segon grup més reeixit i divers dels teràpsids, amb més de 70 gèneres coneguts, després dels mamífers.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El crani dels dicinodonts era altament especialitzat, lleuger però fort, amb l'obertura temporal força eixamplada, per donar lloc als potents músculs de la mandíbula.

El front i la mandíbula inferior eren normalment estrets i excepte als més primitius, no hi havia dents. En comptes de dents, la punta de la boca era equipada amb un bec molt esmolat, com a les tortugues i els ceratòpsids. El menjar era processat mitjançant la retracció de la mandibula inferior quan la boca era tancada, produint un efecte tisores (Crompton and Hotton 1967), el qual hauria permès als dicinodonts tallar el material vegetal més dur.

Molts gèneres també tenien un parell d'ullals, el que podria ser un exemple de dimorfisme sexual (Colbert 1969 p.137)

El cos era curt, fort i amb forma de barril, amb forts membres. A molts gèneres (com el Dinodontosaurus) ,les potes del darrere eren erectes, però les del darrere es doblegaven als colzes. La cua era curta.

Història evolutiva[modifica | modifica el codi]

Els dicinodonts aparegueren durant el Permià mitjà i van conèixer una ràpdia radiació evolutiva, esdevenint els vertebrats terrestres més exitosos i abundosos al Permià superior. Durant aquell temps incloïen una gran varietat d'ecotips, incolent-hi els hervívors grans, mitjans i petits amb potes curtes.

Només dues famílies van sobreviure a l'extinció del permià-triàssic, un dels quals, els Lystrosauridae, foren els hervívors més comuns i extesos durant l'Induà (Triàsic inferior). Aquells animals mitjans van evolucionar i foren remplaçats pels Kannemeyeridae, grassonets i de la mida d'un porc, els quals també serien els hervíbors més abundosos i extesos des de l'Olenekià fins al Ladinià. Al Carnià van ésser suplantats pels cinodonts Traversodontidae i pels rhynchosauria. Durant el Norià, quan, -potser per l'aridesa que incrementava any rere any- van declinar dràsticament, i el paper de grans hervívors va ésser ocupat pels dinosaures sauropodomorfs.

Amb el declivi i l'extinció dels Kannemeyèrids, no hi hagué més grans sinàpsids hervívors fins al Paleocè.

Fins ara se solia pensar que els dicinodonts s'extingiren completament abans de la fi del Triàsic, tot i que, recentment, han aparegut evidències que els dicinodonts haurien sobreviscut fins al Cretaci al sud de Gondwana, ara Queensland(Thulborn and Turnmer, 2003). Si això fos cert, sería un sorprenent cas de Tàxon Llàtzer.

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Kingoria, un petit dicinodont del Permià superior d'Àfrica

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Carroll, R. L. (1988), Vertebrate Paleontology and Evolution, WH Freeman & Co.
  • Colbert, E. H., (1969), Evolution of the Vertebrates, John Wiley & Sons Inc (2nd ed.)
  • Cox, B., Savage, R.J.G., Gardiner, B., Harrison, C. and Palmer, D. (1988) The Marshall illustrated encyclopedia of dinosaurs & prehistoric animals, 2a edició, Marshall Publishing
  • Crompton, A. W, and Hotton, N. 1967. «Functional morphology of the masticatory apparatus of two dicynodonts (Reptilia, Therapsida)». Postilla, 109:1–51.
  • King, Gillian M., «Anomodontia» Part 17 C, Encyclopedia of Paleoherpetology, Gutsav Fischer Verlag, Stuttgart i Nova York, 1988
  • -- --, 1990, the Dicynodonts: A Study in Palaeobiology, Chapman and Hall, Londres i Nova York
  • Thulborn, Tony and Turner, Susan, 2003, «The last dicynodont: an Australian Cretaceous relict» Proceedings: Biological Sciences, 1518 (270), maig de 2003; pàg. 985 - 993

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dicinodont Modifica l'enllaç a Wikidata