Dida (ama)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lluís XIV i La Dama de Longuet Giraudière, Charles Beaubrun, (sobre 1640)

Una dida , ama de llet o també simplement ama, és una dona que alleta un lactant que no és el seu fill.[1]

El recórrer a una dida podia estar motivat per raons físiques -com en el cas de producció insuficient de llet, en "parts múltiples" en què una sola dona no podia satisfer els requisits de lactància-, o bé socials. La professionalització de la lactància permetia a la mare dedicar-se a altres ocupacions -en el cas, per exemple, de les elits romanes-, abreujar el període entre embarassos- ja que el sistema endocrí inhibeix normalment la concepció mentre la mare està alletant-, o simplement lliurar-se d'una tasca percebuda com socialment inadequada per a les classes superiors.

Història[modifica | modifica el codi]

L'ús de dides es remunta a la prehistòria, i va ser comú fins al segle XIX per alimentar nens quan les seves mares no podien o no desitjaven fer-ho.

En algunes societats, la tasca no estava restringida a les professionals, sinó que era part de la cura dels infants compartida entre totes les mares del grup. La professionalització de la criança, sociològicament parlant, va ser un dels mitjans que va permetre a les dones benestants alliberar-se del vincle constant a la "cura domèstica" que caracteritzava el paper femení en les societats patriarcals.

En triar, es donava prioritat a les mares a qui se'ls havien mort els fills, i en certs entorns pobres algunes mares havien arribat a renunciat als fills per assegurar-se la feina a una casa rica.[2]

Avui dia ha caigut en desús a la major part d'Occident. El desenvolupament de fórmules més completes per a la llet en pols, adaptada en molts casos al sistema digestiu del nen, ha portat a la gradual extinció de la institució de la dida als països desenvolupats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dida (ama)

Nota[modifica | modifica el codi]

  1. Antonio María González y Crespo. Guia de las madres para criar á sus hijos ó Medicina doméstica de la primera infancia ..., 1833, p. 218– [Consulta: 6 gener 2012]. 
  2. Amelia García-Valdecasas Jiménez; Rafael Beltrán Llavador. Historia, reescritura y pervivencia del romancero: estudios en memoria de Amelia García-Valdecasas. Universitat de València, 2000, p. 177–. ISBN 978-84-370-4436-1 [Consulta: 6 gener 2012].