Die tote Stadt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La ciutat morta
La ciutat de Bruges és la ciutat morta, escenari de l'acció de l'òpera
La ciutat de Bruges és la ciutat morta, escenari de l'acció de l'òpera
Títol original: Die tote Stadt
Llengua original: alemany
Música: Erich Wolfgang Korngold
Llibret: Erich Wolfgang Korngold i Paul Schott
Font literària: la novel·la curta Bruges-la-Morte, de Georges Rodenbach
Actes: 3
Estrena: 4 de desembre de 1920
Teatre: simultàniament a l'Stadttheater d'Hamburg i a l'Stadttheater de Colònia
Estrena al Liceu: 12 d'abril de 2006 (estrena a Espanya)
Personatges:

Die tote Stadt (La ciutat morta) és una òpera en tres actes d'Erich Wolfgang Korngold sobre llibret alemany del mateix compositor i Paul Schott (pseudònim de son pare, Julius Korngold), basat en la novel·la curta Bruges-la-Morte, de Georges Rodenbach.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Quan Die tote Stadt va ser estrenada el 4 de desembre de 1920, Korngold tenia només 23 anys, i ja havia estrenat dues òperes curtes en un acte: Der Ring des Polykrates i Violanta.

L'èxit d'aquestes dues primeres obres per a l'escena va ser tan gran que Die tote Stadt va ser objecte d'una feréstega discussió entre els teatres alemanys per a aconseguir-ne l'estrena.

Finalment va tenir lloc una una inusual doble estrena simultània: a l'Stadttheater d'Hamburg], amb direcció d'Egon Pollack; i a l'Stadttheater de Colònia, amb direcció d'Otto Klemperer. El tema de l'immens dolor per la pèrdua de l'estimada va connectar amb les audiències contemporànies de la dècada del 1920, que tot just acabaven de passar pel trauma de la Segona Guerra Mundial, i això va propiciar sense dubte la popularitat de l'òpera.

Die tote Stadt va ser un dels majors èxits operístics dels anys 1920. Als dos anys de la seua estrena ja havia recorregut el globus i fins i tot havia gaudit de diverses representacions al Metropolitan Opera de Nova York.

Però l'obra va ser prohibida pels nazis a causa de l'origen jueu de Korngold, i després de la Segona Guerra Mundial va caure pràcticament en l'oblit. En els darrers anys, això no obstant, ha gaudit d'una brillant recuperació en els principals teatres d'arreu del món.

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Lloc: Bruges
Temps: finals del segle XIX

Al principi del primer acte i final del tercer assistim a esdeveniments reals. El final del primer acte, el segon acte complet i el principi del tercer corresponen al somni al·lucinat de Paul.

Acte 1[modifica | modifica el codi]

Paul, un home jove de classe mitjana la muller del qual, Marie, ha mort fa poc de temps, no pot fer-se a la idea d'aquesta pèrdua. Ha fet un "Temple dels records" en honor de la morta, que inclou retrats, fotografies i un floc dels seus cabells. Quan el seu amic Frank ve a visitar-lo, la criada Brigitta li mostra els records i lloa l'actitud del seu amo. De sobte arriba Paul molt excitat, insistint que Marie és encara viva. Li conta a Frank que ha trobat una dona als carrers de Bruges que s'assembla prodigiosament a Marie (de fet, Paul creu que és ella), i l'ha invititada a sa casa.

Poc després arriba Marietta a la cita, una jove i bella ballarina de pas per la ciutat amb una companyia d'òpera. Parlen, tot i que ella s'estranya del sorprenent capteniment de Paul. Marietta canta una trista cançó: Glück, das mir verlieb, «una cançó d'amor vertader que ha d'acabar». Ella, en la seua frivolitat cantant i balla quan sent passar els seus companys de troupe sota la finestra. Finalment, davant la impassibilitat de Paul que es mostra paralitzat per la visió de Marietta, aquesta es confessa avorrida i se'n va. Paul, al seu torn, cau en un estat d'extrema ansietat.

Confòs entre la seua lleialtat a Marie i l'atracció que sent per Marietta cau rendit en una butaca i comença a al·lucinar. Veu el fantasma de Marie que li demana insistent que mai no l'oblide, però finalment la visió de Marie es transforma en Marietta, invitant-lo a reprendre una nova vida.

Acte 2[modifica | modifica el codi]

Als carrers de Bruges, Paul passeja per davant de la casa de Marietta, desitjant tornar-la a veure. Creu albirar la seua criada Brigitta, ara convertida en beguina; després es troba amb el seu amic Frank, qui es vanta d'haver seduït Marietta.

Apareix la troupe de Marietta, formada per cantants i ballarins, que es posen a entonar cançons melancòliques amb un deix sempre burlesc. Un dels membres de la troupe, Fritz, vestit de Pierrot, canta la deliciosa balada "Mein sehnen, mein wähnen".

Marietta proposa representar la seua escena de Robert le diable de Meyerbeer. Té lloc una escena en què es representa el tercer acte d'aquesta òpera, amb la ressurecció d'Hélène. Paul que contempla l'escena amagat, no pot suportar la irritació i apareix ordenant aturar la sàtira, recriminant Marietta la seua frivolitat.

Paul confessa a Marietta que només l'ha estimada perquè és la imatge idèntica de la seua morta:

« Calla i escolta això que et deixarà destrossada! Sàpigues quin és el meu terrible secret! En tu he besat una morta. He acaronat en els teus cabells els d'una altra... En la teua veu sentia només la seua. Notava, en abraçar-te a tu, la seua pell i prou, la seua calor, el seu perfum, només l'estime a ella... En tu només he estimat la meua morta! »
— Paul, Die tote Stadt, Acte 2, escena 4

Ella, el sedueix, i l'arrossega a casa, amb el convenciment que només una nit d'amor en casa de la morta pot salvar Paul de la seua obsessió.

La soprano morava Maria Jeritza tant pel seu físic com per la seua capacitat vocal va ser una de les més aclamades Marie/Marietta. Va defensar aquest paper tant a l'estrena de Die tote Stadt a la Staatsoper de Viena (1921) com a l'estrena al Metropolitan Opera House de Nova York el mateix any, el que suposà el seu debut en aquest important teatre.

Acte 3[modifica | modifica el codi]

La visió de Paul continua. A sa casa es baralla amb Marietta, aquesta es vanta davant del retrat de Marie de la nit d'amor que ha passat amb Paul. El pas d'una processó de Setmana Santa sota les finestres de la casa angoixa a Paul. Ella es mostra fatigada amb la contínua obsessió de Paul per la seua morta, i el provoca dansant sensualment amb el floc de cabells de Marie a la mà. Encolerizat, Paul li agafa el floc de cabells i l'estrangula. Subjectant el cos de Marietta crida: «Ara ella és exactament igual que Marie».

Paul es desperta del seu somni. S'adona, confús, que el cos de Marietta no hi és enlloc. Sense que haja tingut temps de posat els seus pensaments en ordre la criada anuncia que Marietta ha vingut a recollir el paraigua, que s'havia deixat feia una estona. Amb el xoc del traumàtic somni encara a la ment, Paul decideix finalment abandonar Bruges, deixar la seua morta descansant en pau, i continuar la seua vida. En un corprenedor final, amb el seu amic Frank al seu costat, jura recomençar la seua vida en un altre lloc, mentre s'acomiada de sa casa i del seu Temple dels records.

Advertiment: La informació detallada sobre l'argument acaba aquí. Més informació.


Música[modifica | modifica el codi]

La partitura de Korngold mostra la influència tant de Richard Strauss com de Giacomo Puccini pel que fa a la voluptuosa i detallada orquestració i al lirisme vocal, respectivament.[1] Empra una gran orquestra, a la manera de Strauss, però omple Die tote Stadt amb abundància de belles i memorables melodies à la Puccini.

Els dos fragments més famosos de l'òpera són Glück das mir verblieb o Cançó de Marietta (en l'òpera un duet per a tenor i soprano però que en concert es presenta habitualment com a una ària per a soprano) i l'encisadora ària per a baríton, Mein sehnen, mein wähnen.

En conjunt, la música mostra una intensitat consistent, certament al nivell de les millors i més representades òperes de Strauss.

Les parts dels dos personatges principals, Paul i Marie/Marietta són d'una extrema dificultat vocal. El tenor ha de romandre sobre l'escenari pràcticament al llarg de tota l'òpera — unes dues hores — i cantar constantment enfrontant-se a una orquestra gegantina. Però a diferència de les parts de tenor de Wagner, que requereixen gran resistència però no d'ostentacions vocals extremes, el paper de Paul a Die Tote Stadt voreja constantment el límit superior de la seua tessitura, amb abundants si bemolls i la naturals, fent d'aquest paper un repte al qual pocs tenors poden enfrontar-se.

L'alta tessitura de la part de Marietta és equiparable al paper de l'Emperadriu a La dona sense ombra de Strauss.

Enregistraments selectes[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Die tote Stadt

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Christopher Palmer, Grove online

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Christopher Palmer: "Erich Wolfgang Korngold", Die tote Stadt, Grove Music Online ed. L. Macy (Opera) (Data d'accés: 4 de maig de 2007), (accés per subscripció)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]