Dinastia Han

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
漢朝
Dinastia Han

Imperi

始皇帝 (篆文).svg
206 aC – 220 BanderadeCaoWei.png
Estendard de Shu Han.png
Estendard de Wu Oriental.png
Ubicació de Han
Capital Chang'an
(206 aC – 9, 190–195)

Luoyang
(25–190, 196)

Xuchang
(196–220)
Idioma oficial Xinès
Religió Taoisme, Confucianisme, religió folklòrica xinesa
Forma de govern Monarquia
Emperador
 • 202–195 aC Emperador Gaozu de Han
 • Caiguda de la dinastia Qin i guerra civil any 206 aC
 • Batalla de Gaixian; comença el govern Han sobre la Xina any 202 aC
 • Interrupció del govern Han anys 9–23
 • Abdicació a favor de Cao Wei 220
Població
 • 2 est. 59,594,978 
Moneda monedes Ban liang i monedes wu zhu
Història de la Xina
Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes

907–960
Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina

Des del 1949
República de
la Xina
(Taiwan)
Des del 1945

La dinastia Han (en caràcters tradicionals: 漢朝, caràcters simplificats: 汉朝, en pinyin: Hàncháo) va regnar sobre la Xina del 202 aC al 220 dC. Fou precedida per la dinastia Qin i seguida pel període anomenat dels Tres Regnes. Va ser fundada per Liu Bang, un plebeu que es revoltà contra el darrer emperador de la dinastia Qin, i al llarg de la història va donar vint-i-vuit emperadors Han per governar la Xina. El seu domini es perllongà durant més de quatre segles, un període que és considerat una edat d'or dins la història xinesa.[1] Davant el prestigi d'aquest període, els membres del grup ètnic majoritari de la Xina es consideren a sí mateixos com la "gent de Han".[2]

El confucianisme esdevingué la filosofia oficial de l'estat i sota el seu poder s'unificaren els diversos dialectes de la llengua xinesa. Fou un període en què va prosperar l'agricultura, amb la realització de grans obres de regadiu, i el comerç. La població va créixer fins a arribar als 50 milions d'habitants i la capital, Chang'an (长安), va ser la més gran metròpoli del seu temps.

Durant la dinastia Han hi va haver grans progressos intel·lectuals, literaris, artístics i científics. Destaca el fet del perfeccionament de l'ús del paper per a l'escriptura. És l'època del famós historiador xinès Sima Qian司馬遷 (145 aC - 87? dC), que en la seva "Shiji" 史記 o "Memòries històriques" proporciona taules genealògiques, biografies i cròniques dels temps de molts sobirans llegendaris fins al temps de l'emperador Han Wudi 漢武帝(141 aC - 87 aC). És també en aquest període que Liu Bang (o Gaozu) va instaurar els exàmens imperials xinesos, proves que es varen mantenir durant 2.000 anys.

La força militar d'aquesta dinastia va aconseguir fer segura la Ruta de la Seda, i també a través d'ella entraren en contacte directe amb l'Imperi Romà. Les cròniques xineses donen testimoni que l'any 166, a Luoyang, es va rebre una ambaixada de Roma. La Xina durant aquesta dinastia va exercir la seva influència sobre el Vietnam, Àsia Central, Mongòlia i Corea. L'imperi es va expandir cap a l'oest fins a arribar a la depressió de Tarim, a l'actual regió autònoma uigur de Xinjiang. Els exèrcits xinesos també van envair i es van annexionar parts del nord del Vietnam i Corea cap a finals del segle II aC, tot i que el control per part dels Han de les regions perifèriques era generalment escàs. Per assegurar la pau amb els poders locals fora de la Xina la cort Han desenvolupà un sistema tributari mútuament beneficiós. Als estats no xinesos se'ls permetia autonomia a canvi de l'acceptació simbòlica de la dominació Han. Els llaços tributaris es van confirmar i reforçar a través d'enllaços matrimonials entre classes altes i els intercanvis periòdics de regals i béns.

Les tensions entre les diverses faccions de la potent administració, acabaren amb el col·lapse de la dinastia Han. L'emperador s'exilià a la província de Henan mentre el poder real passà a tres caps militars: Cao Cao –regió de la capital Han i al nord–, Sun Quan –regió meridional– i Liu Bei –territori de Sichuan–. Aquests territoris es constituirien com els tres regnes que governarien la Xina després del domini dels Han.

Història[modifica | modifica el codi]

El canvi dinàstic: dels Qin als Han[modifica | modifica el codi]

(Vegeu també: Disputa Chu-Han)

La primera dinastia imperial de la Xina va ser la dinastia Qin (221-206 aC), que instaurà les bases de la futura Xina. Els Qin, mitjançant la conquesta militar, havia unificat el territori després del període dels Regnes Combatents, però el seu imperi es va tornar inestable després de la mort del seu primer emperador, Qin Shi Huangdi. Sorgiren arreu del país una sèrie de revoltes que involucraren camperols, presoners, soldats i descendents dels nobles dels nomenats Regnes Combatents. Chen Sheng i Wu Guang, membres d'un grup de 900 soldats assignats a la lluita contra els xiongnu, foren els líders de la primera revolta.

Les contínues revoltes i enfrontaments provocaren la caiguda definitiva de la dinastia Qin el 206 aC, amb l'ascens al poder de Xiang Yu, un destacat comandant militar sense coneixements polítics, el qual dividí Xina en 18 estats feudals. A conseqüència d'aquesta divisió s'inicià un nou període de quatre anys de revoltes i enfrontaments,[3] i cadascun dels divuit estats prengueren posició entre el bàndol de Xiang Yu i el de Liu Bang.[4] Finalment l'any 202 aC les tropes partidàries de Liu Bang derrotaren les de Xiang Yu a la batalla de Gaixia (actualment Anhui). Com a resultat de la derrota Xiang Yu se suïcidà i Liu Bang va ser nomenat emperador (huangdi) a instàncies dels seus seguidors i fou conegut pòstumament com a emperador Gaozu (r. 202–195 BCE).[5] Chang'an va ser elegida com la nova capital de l'imperi reunificat.[6]

El domini de la dinastia Han es divideix en dos grans períodes i contempla tres etapes:

  • El període de la Dinastia Han Anterior (前漢朝, qián hàn cháo) o Dinastia Han Occidental (西漢朝, xī hàn cháo) que durà fins a l'any 9, i va tenir la seva capital a Chang'an (l'actual Xi'an, a la província de Shaanxi).[6]
  • La pujada al poder de la dinastia Xin (9–23 dC). El domini Han va ser interromput breument per l'accés al poder de Wang Mang.
  • El període de la dinastia Han Posterior (後漢朝, hòu hàn cháo) o dinastia Han Oriental (東漢朝, dōng hàn cháo), que perdurà des de l'any 25 fins al 220; la capital fou Luoyang.

S'empra la convenció de denominar aquests períodes com a occidental i oriental per tal d'evitar la confusió amb la dinastia Han del Període de les Cinc Dinasties i els Deu Regnes. La nomenclatura d'anterior i posterior és emprada en textos històrics com al Zizhi Tongjian de Sima Guang.

Dinastia Han Occidental[modifica | modifica el codi]

Dinastia Han occidental

Al començament de la dinastia Han Occidental, el nou Emperador Gaozu creà tretze prefectures o comandàncies (郡, en pinyin: jùn) sota el control central de l'emperador; entre aquestes prefectures s'incloïa la regió de la capital. Un terç eren a la part occidental de l'imperi, mentre que els dos terços orientals es van dividir en deu regnes semi-autònoms.[7] Per aplacar als seus comandants aliats més destacats en la guerra contra Chu, l'emperador Gaozu coronà alguns d'ells com reis. Però l'any 157 aC, la cort Han havia substituït ja a tots aquests reis per membres de la família reial Liu, ja que la lleialtat al tron d'aquelles famílies va ser qüestionada.[7] Després de diverses insurreccions dels reis de Han –la més important fou la revolta dels Set Estats del 154 aC–, la cort imperial promulgà una sèrie de reformes a partir del 145 aEC, que limitaven les dimensions i el poder d'aquests regnes i es dividiren en territoris més petits i refent el mapa de la seva distribució.[8] Els reis ja no podien nomenar el seu propi personal, ja que aquest privilegi va ser assumit per la cort imperial.[9] Els reis es va convertir en caps dels seus feus i es quedaven amb una part dels tributs.[9] Els regnes mai es van suprimir per complet i perduraren durant tot el domini de la dinastia Han.[10]

Un teixit narratiu de seda de Mawangdui, Changsha, a la província de Hunan. Estava sobre el taüt de la Dama Dai (morta el 168 aC), l'esposa del marquès Li Cang (利 苍) (mort el 186 aC), canceller del Regne de Changsha.[11]

Al nord de la Xina, Mao-tuen, cap dels nòmades xiongnu entre el 209 aC i el 174 aC,[12] va conquerir diverses tribus que habitaven la part oriental de l'estepa euroasiàtica. Al final del seu regnat, quan controlava Manxúria, Mongòlia i la conca del Tarim, havia sotmès més de vint estats a l'est de Samarcanda.[13][14][15] L'emperador Gaozu estava preocupat perquè un nombre abundant d'armes de ferro fabricades pels Han havien armat als xiongnu al llarg de la frontera nord, i va establir un embargament comercial contra el grup.[16] En represàlia, els xiongnu van envair el que avui és la província de Shanxi, i van derrotar les forces de Han a Baideng, l'any 200 aC.[17][18] Després de les negociacions, el 198 aC aconseguiren arribar a un acord, un heqin, que determinava la qualitat de la relació a través d'una aliança matrimonial real; a més a més, els Han es van veure obligats a enviar als xiongnu grans quantitats de mercaderia i aliments, com ara robes de seda, menjar i vi.[19][20][21]

Malgrat els tributs i una negociació entre el successor de Mao-tuen, el seu fill Lao-xang (174 aC-160 aC), i l'emperador Wen (180 aC-157 aC) per reobrir els mercats de la frontera, molts dels subordinats dels xiongnu van optar per no obeir els tractats i periòdicament assolaven territoris Han al sud de la Gran Muralla per aconseguir productes addicionals.[22][23][24] L'any 135 aC, en una reunió de la cort imperial amb l'emperador Wu (141-87 aC), el consens de la majoria dels ministres era mantenir l'acord heqin. L'emperador Wu va acceptar, tot i els continus atacs dels xiongnu.[25][26] Tot i així, en una reunió similar realitzada l'any següent (134 aC), es va convèncer a la majoria que una petita incursió sobre Mayi i amb l'assassinat del cap dels xiongnu portaria el caos al regne xiongnu i el benefici dels Han.[27][28] Quan aquest pla va fracassar (133 aC),[29] l'emperador Wu va posar en marxa una sèrie d'invasions militars massives dins del territori dels xiongnu. Les operacions militars van culminar l'any 119 aC amb la batalla de Mobei, on els comandants han Huo Qubing (mort el 117 aEC) i Wei Qing (mort el 106 aEC) van obligar a fugir als xiongnu i la seva cort es desplaçà més al nord del desert de Gobi.[30] Després del regnat de Wu, les forces han seguit prevaldran contra els xiongnu. Els xiongnu líder Huhanye Chanyu (呼韩邪) (r. 1958-1931 aC) finalment va presentar a Han com a vassall tributari en el 51 aC. El seu rival reclamant al tron, Zhizhi Chanyu (r. 1956-1936 aC), va ser assassinat per Chen Tang i Gan Yanshou (甘延寿 / 甘延寿) a la Batalla de Zhizhi, en l'actual Taraz, Kazakhstan.[31]

Durant el període taoista, Xina va ser capaç de mantenir la pau amb els xiongnu pagant tributs i portant a terme acords matrimonials de princeses xineses amb membres dels xiongnu. Durant aquest temps, l'objectiu de la dinastia era deslliurar la societat de lleis massa dures, de guerres i d'algunes condicions creades durant la dinastia Qin; també, dels atacs dels veïns nòmades. El govern va reduir la recaptació d'impostos i adoptà una actitud de servitud amb les tribus nòmades veïnes. Aquesta política de poca intervenció del govern en la vida civil va donar lloc a un període d'estabilitat, que es va denominar el regne de Wen i Jing (文景之治), anomenat així pels noms dels dos emperadors d'aquest període. Posteriorment, sota el lideratge de l'emperador Wu, en el període més pròsper de la dinastia Han (140 aEC - 87), l'imperi va recuperar un control més gran del país. En el seu punt de màxima expansió, la Xina va incorporar els actuals territoris de Qinghai, Gansu i Vietnam[32] dins dels seus límits fronterers.

L'Emperador Wu decidí que el taoisme ja no s'adaptava a les necessitats de l'imperi i va declarar oficialment la Xina com un estat confucià. No obstant això, igual que els emperadors que li van precedir, va combinar mètodes legalistes amb l'ideal confucià. L'adopció oficial del confucianisme va comportar no només un sistema de selecció per als serveis civils, sinó també el fet que els candidats a la burocràcia imperial haguessin de conèixer obligatòriament els llibres clàssics confucians, un requisit que duraria fins a l'establiment de la República Popular de la Xina el 1912. Els estudiosos confucians van obtenir un estatus prominent dins d'aquest servei civil.

A partir del 138 aC, l'emperador Wu envià Zhang Qian com a missatger cap a les regions occidentals, i en aquest procés de comunicació exterior va iniciar la via comercial coneguda com la Ruta de la Seda que anava des de Chang'an, passant per Xinjiang i l'Àsia Central fins a la costa est del Mediterrani. Continuant la tasca d'ambaixador i d'acord amb els informes de Zhang Qian, les relacions comercials entre la Xina i Àsia Central i Occidental floriren mitjançant diverses missions xineses enviades al llarg del segle I aC; també van enviar ambaixades a Pàrtia, que van ser seguides de missions recíproques pels parts, al voltant de l'any 100 aC.

Dinastia Xing[modifica | modifica el codi]

Una figura de bronze amb forma de pala de monedes emeses durant el període de regnat de Wang Mang (c. 9–23 CE)

Wang Zhengjun (71 aC-13 dC) va ser la primera emperadriu, a continuació va ser l'emperadriu vídua i, finalment, l'emperadriu vídua de la cua durant els regnats dels emperadors Yuan (entre el 49 aC i el 33 aC), Cheng (entre el 33 aC i el 7 aC), i Ai (7 aC - 1 aC), respectivament. Durant aquest temps, una successió dels seus parents homes ostentaven el títol de regents.[33] Després de la mort d'Ai, el nebot de Wang Zhengjun de Wang Mang (45-23 dC) va ser nomenat regent per l'emperador Ping (R. 1 aC - 6 dC). Quan va morir Ping l'any 6 dC, l'emperadriu vídua va nomenar Wang Mang per actuar com a emperador del nen Liu Ying (m. 25 dC). Wang va prometre renunciar al seu control a Liu Ying, un cop que la majoria d'edat.[34] Tot i aquesta promesa, i en contra de la protesta i revoltes de la noblesa, va afirmar Wang Mang que el diví mandat del cel anomenat per a la final de la dinastia Han i la començament de la seva pròpia: la dinastia Xin (9-23).[35]

Wang Mang va iniciar una sèrie d'importants reformes que finalment van fracassar. Aquestes reformes inclouen prohibir l'esclavitud, la nacionalització de la terra per distribuir en parts iguals entre les llars, i la introducció de noves monedes, un canvi que degradat el valor de la moneda.[36] Malgrat aquestes reformes van provocar una considerable oposició, el règim de Wang es va reunir la seva caiguda definitiva amb les inundacions massives de c. 3 i 11. l'acumulació gradual de sediments al riu Groc ha elevat el seu nivell d'aigua i aclaparat les obres de control d'inundacions. La divisió del riu Groc en dues noves sucursals: un buidat en el nord i l'altre al sud de la península de Shandong, encara que els enginyers han aconseguit la branca sud de la presa en 70.[37] La inundació de milers de camperols desallotjats, molts. dels quals es va unir als bandits errants i els grups rebels com les celles Roja per sobreviure.[37] Wang Mang exèrcits eren incapaços de reprimir a aquests grups rebels ampliada. Finalment, una multitud insurgents van irrompre en el Palau Weiyang i van matar Wang Mang.[38]

Gengshi emperador de Han (r. 1923-1925 dC), un descendent de l'emperador Jing (r. 157-141 aC), va tractar de restaurar la dinastia Han i ocupats Chang'an com la seva capital. No obstant això, es va sentir aclaparat per la "Xarxa de celles" rebels que van deposar, assassinat, i el va reemplaçar amb el titella monarca Penzias Liu.[39] Emperador Gengshi el germà de Liu Xiu, conegut pòstumament com a Emperador Guangwu (r. 1925-1957 dC), Després de distingir-se en la batalla de Kunyang a 23 CE, es va instar a tenir èxit Gengshi com emperador.[40] En virtut de l'article Guangwu és l'Imperi Han va ser restaurat. Guangwu Luoyang va fer la seva capital a 25 CE, 27 CE i pels seus oficials i Deng Yu Yi Feng havia obligat a la Xarxa al lliurament de les celles i executat per traïció dels seus dirigents.[41] Des del 26 fins al 36, l'emperador Guangwu va haver de lliurar una guerra contra altres cabdills regionals que s'exigeix el títol d'emperador;. quan aquests senyors de la guerra van ser derrotats, Xina reunificada sota la dinastia Han.[42]

El període de la fundació de la dinastia Han i el regnat de Wang Mang es coneix com la dinastia Han de l'Oest, Han Occidental (xinès simplificat: 西汉, xinès tradicional: 西汉, pinyin: Xi Han) o Antiga Dinastia Han (xinès simplificat: 汉 前, xinès tradicional:前 汉, pinyin: Qiánhàn) (202 aC - 9 CE). Durant aquest període, el capital estava a Chang'an (actual Xi'an). Des del regnat de Guangwu la capital es va traslladar cap a l'est a Luoyang. L'època del seu regnat fins a la caiguda de Han és conegut com la dinastia Han de l'Est (xinès simplificat: 东汉, xinès tradicional: 东汉, pinyin: Dong Han) o la tarda la dinastia Han (xinès simplificat: 汉 后, xinès tradicional: 汉 后, pinyin : Han Hou) (25-220 dC).[43]

Dinastia Han Oriental[modifica | modifica el codi]

Després de dos-cents anys, la dinastia Han es va veure interrompuda durant un breu període que va durar de l'any 9 al 24. La situació econòmica es va anar deteriorant en els darrers anys i Wang Mang, un membre de les famílies terratinents que havien adquirit un gran poder durant el govern Han, va prendre el poder i va fundar la dinastia Xin, que només va durar uns pocs anys fins que es va restablir de nou la dinastia Han.

Un parent distant de la reialesa Liu, Liu Xiu, va liderar la revolta contra Wang Mang amb el suport dels mercaders i els terratinents. Va aconseguir així restablir la dinastia Han amb la capital a Luoyang, que governaria durant uns altres dos-cents anys, i es va convertir en l'emperador Guangwu.

En el 105, ja en el que s'anomena la dinastia Han Oriental, un oficial anomenat Cai Lun, va inventar la tècnica per fer paper de gran qualitat. La invenció del paper és considerada una revolució en la comunicació i l'aprenentatge, reduint de forma dràstica el cost de l'educació.

Aquest va ser un dels períodes més pròspers de la dinastia Han, almenys durant el regnat dels primers tres emperadors, durant el qual no hi va haver revoltes importants dins de la Xina ni incursions i batalles amb els xiongnu. El comerç va florir i la Ruta de la Seda es va convertir en una de les vies més importants per al comerç exterior.

Però l'acumulació de poder per part dels terratinents i la pressió cada vegada més gran sobre els camperols va començar a generar noves revoltes, accentuant la crisi agrària. Les desastroses inundacions del riu Groc al voltant de la dècada del 170 no va fer més que empitjorar aquesta situació. La pèrdua de les collites va crear períodes de fam que van alimentar les revoltes. La més important de totes aquestes revoltes va ser la dels turbants grocs a les planes del nord de la Xina, la principal zona agrària del país. Aquesta revolta va ser liderada per Zhang Jiao i els seus dos germans, que defensaven les doctrines taoistes d'igualtat de drets i igualtat en la distribució de terres, presents també a la secta dels Taiping. Tot i la mort dels tres germans, les revoltes continuaren. El poder dels emperadors es va fer cada vegada menys influent en favor dels estaments militars, que són els que governaven de facto al país. L'últim emperador Han, Xian Di, va ser un emperador titella col·locat al poder per un comandant de l'exèrcit, va regnar fins al 220 encara que sense exercir cap control real. D'aquesta manera va concloure el període Han i la Xina va deixar d'estar unificada en un sol estat durant gairebé quatre-cents anys, fins que va ser reunificada de nou per la dinastia Sui.

El final de la dinastia[modifica | modifica el codi]

El final de la dinastia compren els anys 184 (o 189 segons algunes fonts) al 220, aproximadament el regnat de l'últim emperador de la dinastia, Liu Xie. Les prohibicions partisans van ser derogades durant la Rebel·lió dels Turbants Grocs i la revolta de les Cinc Picades d'Arròs el 184, en gran part pel fet que el tribunal no va voler seguir alienant a una part important de la classe alta burgesia que d'una altra manera podria unir-se a la revolta.[44] Els seguidors de les sectes dels Turbants Grocs i de les Cinc Picades d'Arròs pertanyien a dues diferents societats jeràrquiques taoistes-religioses encapçalades pels curanderos Zhang Jiao (mort el 184) i Zhang Lu (mort el 216), respectivament. revolta de Zhang Lu, en l'actual nord de Sichuan i el sud de Shaanxi, no va ser sufocat fins al 215.[45] revolta massiva Zhang Jiao és a través de vuit províncies va ser aniquilat per les forces Han ací a un any, però les dècades següents van veure molt més petites revoltes recurrents.[46] Malgrat que els Turbants Grocs van ser derrotats, molts generals nomenats durant la crisi mai es va separar de les seves forces adjuntes de milícia i utilitzaren aquestes tropes per a acumular poder fora de l'autoritat imperial que estava col·lapsada.[47]

esperits animal guardià de dia i de nit, vestits de robes xineses, pintures de la dinastia Han del recobriment ceràmic, Michael Loewe escriu que l'híbrid d'home i bèstia en les creences religioses i l'art anterior a la dinastia Han i va seguir sent popular durant la primera meitat de Han de l'Oest i la dinastia Han de l'Est.[48]

El General en Cap He Jin (mort el 189), mig germà de l'Emperadriu He (morta el 189), traçà un pla amb Yuan Shao (mort el 202) per enderrocar els eunucs per tenir diversos generals de març als afores de la capital. Allà, en una petició per escrit a l'emperadriu, van exigir l'execució dels eunucs.[49] Després d'un període de dubte, l'emperadriu li va consentir. Quan els eunucs descobriren això, tanmateix, el seu germà He Miao (何 苗) va revocar l'ordre.[50] Els eunucs assassinaren He Jin el 22 de setembre del 189. Yuan Shao llavors assetjà el nord del Palau de Luoyang mentre que el seu germà Yuan Shu (mort el 199) assetjava el Palau del Sud. El 25 de setembre ambdós palaus van ser ocupats i aproximadament 2.000 eunucs van ser assassinats.[51] Zhang Rang havia fugit anteriorment amb l'emperador Shao (puja al poder el 189) i el seu germà Liu Xie, el futur emperador Xian de Han (regnat 189-220). Mentre eren perseguits pels germans Yuan, Zhang es va suïcidar llançant-se al riu Groc.[52]

El General Dong Zhuo (mort el 192) es trobà amb el jove emperador i el seu germà vagant pel camp i els va acompanyar amb seguretat cap a la capital, on va ser nomenat Ministre d'Obres Públiques, prenent el control de Luoyang i obligant a fugir a Yuan Shao.[53] Després que Dong Zhuo degradà a l'emperador Shao per promoure al seu germà Liu Xie com l'emperador Xian, Yuan Shao va liderar una coalició d'antics oficials contra Dong. Dong va ordenar llavors que es cremés Luoyang i que la població i la cort es reassentés a Chang'an el maig del 191. Dong Zhuo més tard enverinà l'emperador Shao.[54]

Dong va ser assassinat pel seu fill adoptiu Lü Bu (mort el 198) en un complot tramat per Wang Yun (mort el 192).[55] L'emperador Xian va fugir de Chang'an el 195 a les ruïnes de Luoyang. Xian va ser persuadit per Cao Cao (155-220), llavors governador de la província de Yan moderna occidental i oriental de Shandong, Henan, de traslladar la capital a Xuchang en el 196.[54]

Yuan Shao va desafiar a Cao Cao pel control sobre l'emperador. El poder de Yuan va ser disminuït considerablement després que Cao el va derrotar a la Batalla de Guandu el 200. Després de la mort de Yuan, Cao va matar al fill de Yuan Shao, Yuan Tan (173-205), que havia s'havia enfrontat amb els seus germans per l'herència familiar.[56] Els seus germans Yuan Shang i Yuan Xi van ser morts el 207 per Gongsun Kang (mort el 221), que va enviar els seus caps a Cao Cao.[56]

Després de la derrota de Cao a la batalla naval dels penya-segats rojos el 208, la Xina va restar dividida en tres esferes d'influència, amb Cao Cao, que dominava el nord, Sun Quan (182-252) que dominava el sud, i Liu Bei (161-223) que dominaba l'oest.[57] Cao Cao va morir el març del 220. Al desembre del seu fill Cao Pi (187-226) féu abdicar a l'emperador Xian a favor seu i va estar conegut pòstumament com l'Emperador Wen de Wei. Això va posar fi a la dinastia Han, i va iniciar una època de conflicte entre els tres estats: Wei, Wu, i Shu,[58] i l'inici del període conegut com els Tres Regnes.

Govern[modifica | modifica el codi]

El Govern central[modifica | modifica el codi]

Un model de ceràmica d'un palau d'una tomba Han de la dinastia, l'entrada als palaus de l'emperador eren vigilats estrictament pel ministre de la Guàrdia, si es va trobar que un plebeu, funcionari o noble va entrar sense permís explícit a través d'un sistema de recompte, l'intrús va ser objecte d'execució.[59]

En el govern Han, l'emperador era el jutge suprem i legislador, el comandant en cap de les forces armades i la designació exclusiva dels candidats oficials designats per als llocs superiors a les administracions central i local, entre els que guanyaven un salari de 600 donen-rank o superior.[60] En teoria, no hi havia límits al seu poder. No obstant això, els òrgans de l'Estat amb interessos en competència i les institucions com ara la conferència de la cort (Tingyi 廷议)-on els ministres van ser convocats per arribar a un consens majoritari sobre un tema-pressionar a l'emperador per acceptar el consell dels seus ministres en les decisions polítiques.[61] Si l'emperador va rebutjar una decisió de la conferència judicial, corria el risc d'alienar els seus ministres d'alt. No obstant això, els emperadors vegades va rebutjar l'opinió de la majoria va arribar a les conferències de la cort.[62]

Sota l'emperador van ser membres del seu gabinet conegut com Tres Excel·lències. Aquests van ser el Canceller i Ministre de les masses, Conseller Imperial / lència d'Obres Públiques, i el Gran Comandant / Gran Mariscal.[63]

El canceller, el títol va ser canviat el ministre sobre les masses en 8 aC, va ser el principal responsable de l'elaboració del pressupost del govern. altres funcions del rector inclou gestió dels registres provincials de la terra i la població, el conferències tribunal, en qualitat de jutge en els judicis i recomanar candidats per a alts càrrecs. Podia nomenar els funcionaris per sota del salari de rang de 600-shi.[64]

El deure principal conseller imperial era portar a terme els procediments disciplinaris dels funcionaris. Compartir funcions similars amb el Canceller, com ara la recepció dels informes anuals de la província. No obstant això, quan el seu títol va ser canviat a l'Excel·lència de les obres en 8 aC, es va convertir en cap del seu deure de supervisió de projectes d'obres públiques.[65]

Una escena de parangons històrics de la pietat filial conversant amb els altres, obres d'art xinès pintat en un quadre de vímet lacat, excavat en una tomba d'Han de l'Est, del que els xinesos Comandància Lelangue en l'actual Corea del Nord.

El Comandant Grand, el títol va ser canviat a Gran Mariscal en 119 aC abans de tornar a Gran Comandant en 51 CE, era el comandant irregular publicat dels militars i després regent durant Han de l'Oest. A l'est de Han va ser principalment un funcionari civil que comparteix moltes de les competències de censura igual que els altres dos excel·lències.[66]

Qualificada per sota de l'Excel·lències Tres van ser els ministres de nou, que cada una a càrrec d'un ministeri especialitzat. El ministre de cerimònies va ser el principal funcionari a càrrec dels ritus religiosos, els ritus, oracions i el manteniment dels temples ancestrals i els altars.[67] El ministre de la casa estava a càrrec de la seguretat de l'emperador al palau, els parcs externs imperial i on l'emperador va fer una excursió pel carro.[68] El ministre de la Guàrdia va ser el responsable d'assegurar i patrullant les muralles, torres i portes dels palaus imperials.[69] El cotxer ministre va ser responsable del manteniment dels estables imperials, cavalls, carruatges i cotxeres per a l'emperador i el seu seguici palau, així com el subministrament dels cavalls per les forces armades.[70] El ministre de Justícia va ser el principal funcionari a càrrec de mantenir, administrar i interpretar la llei.[71] L'Herald ministre va ser el principal funcionari a càrrec de la recepció de convidats d'honor a la cort imperial, com els nobles i ambaixadors estrangers.[72] El ministre de l'Clan Imperial supervisar les interaccions de la cort imperial amb la noblesa de l'imperi i va estendre família imperial, com la concessió de feus i títols.[73] El ministre d'Hisenda era el tresorer de la burocràcia oficial i de les forces armades que maneja els ingressos fiscals i les normes establertes per a les unitats de mesura.[74] El cambrer serveix ministre de l'emperador exclusivament, proporcionant ell amb espectacles i diversions, aliments i roba adequats, la medicina i la cura físic, els objectes de valor i equips.[75]

El govern local[modifica | modifica el codi]

Un gos de ceràmica trobada en una tomba Han, que portava un collaret de gos decoratius, el que indica la seva domesticació com a mascotes,[76] mentre que se sap de fonts escrites que els parcs imperials de l'emperador havia casetes per a gossos de caça.[77]

En ordre decreixent de grandària, l'Imperi Han, amb exclusió dels regnes i marquessates, va ser dividit en unitats polítiques de les províncies (zhou), comandes (juny), i els comtats (xian).[78] Un comtat es va dividir en diversos districtes, aquesta última compost per un grup de llogarets, cadascun amb un centenar de famílies.[79][80]

Els caps de les províncies, el nom oficial es va canviar d'inspector al governador i viceversa diverses vegades durant Han, van ser els responsables de la inspecció de diverses encomana nivell i nivell de les administracions regne.[81] Sobre la base dels seus informes, els funcionaris en aquestes les administracions locals es promouria, degradats, acomiadats o processats per la cort imperial.[82]

Un governador pot prendre diverses accions sense el permís de la cort imperial. L'inspector de menor rang tenien poders executiu només en temps de crisi, com l'augment de les milícies a través de les comandes sota la seva jurisdicció per reprimir una revolta.[78]

L'encàrrec consistia en un grup de comtats, i va ser dirigida per un administrador.[78] Va ser el màxim líder civil i militar de la comanda i la defensa manejats, els plets, les instruccions de temporada als agricultors i les recomanacions dels candidats a càrrecs enviat anualment a la capital en un sistema de quotes establerta en primer lloc per l'emperador Wu.[83][84] El cap d'un comtat grans de prop de 10.000 llars es deia Prefecte, mentre que els caps dels petits comptats van ser anomenats caps, i tots dos poden ser esmentats com magistrats.[85][86] Un jutge manté la llei i l'ordre en el seu comtat, registrada a la població en matèria de fiscalitat, va mobilitzar als comuners dels drets de corvée anual, les escoles reparades i supervisat les obres públiques.[87]

Els emperadors[modifica | modifica el codi]

Emperadors de la dinastia Han-Occidental[modifica | modifica el codi]

  1. Gaozu (Liu Bang) (202 aC - 195 aC)
  2. Huidi (Liu Ying) (195 aC/ 188 aC)
  3. Lu Zhi (188 aC - 180 aC), emperadriu
  4. Wendi (Liu Heng) (180 aC - 157)
  5. Jingdi (Liu Qi) (157 aC - 141)
  6. Wudi (Liu Che) (141 aC - 87)
  7. Zhaodi (Liu Fuling) (87 aC - 74)
  8. Xuandi (Liu Xun) (74 aC - 49)
  9. Yuandi (Liu Shi) (49 aC - 33)
  10. Chengdi (Liu Ao) (33 aC - 7)
  11. Aidi (Liu Xin) (7 aC - 1)
  12. Pingdi (Liu Kan) (1 aC - 9)
La dinastia Han en la història

Emperadors de la dinastia Xin[modifica | modifica el codi]

  1. Wang Mang (9-23)
  2. Genshi (Liu Xuan) (Usurpador) (23-25)

Emperadors de la dinastia Han-Oriental[modifica | modifica el codi]

  1. Guangwu (Liu Xiu) (25-57)
  2. Ming (Liu Zhuang) (57-75)
  3. Zhang (Liu Da) (75-88)
  4. Han Hedi (Liu Zhao) (88-106)
  5. Han Shangdi (Liu Long) (106-106)
  6. Han Andi (Liu Hu) (106-125)
  7. Marquès de Beixiang (Liu Yi) (125-125)
  8. Shun (Liu Bao) (125-144)
  9. Chong (Liu Bing) (144-145)
  10. Han Zhidi (Liu Zuan) (145-146)
  11. Huan (Liu Zhi) (146-168)
  12. Ling (Liu Hong) (168-189)
  13. Príncep de Hongnong (Liu Bian) (189-189)
  14. Xian (Liu Xie) (189-220), abdica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Zhou (2003), 34.
  2. Schaefer (2008), 279.
  3. Ebrey (1999), 60–61.
  4. Loewe (1986), 116–122.
  5. Davis (2001), 44–46.
  6. 6,0 6,1 Loewe (1986), 122.
  7. 7,0 7,1 Loewe (1986), 122–125.
  8. Loewe (1986), 139–144.
  9. 9,0 9,1 Bielenstein (1980), 106; Ch'ü (1972), 76.
  10. Bielenstein (1980), 105.
  11. Hansen (2000), 117–119.
  12. Els xiongnu són la denominació xinesa dels huns.
  13. Di Cosmo (2001), 175–189, 196–198
  14. Torday (1997), 80–81
  15. Yü (1986), 387–388.
  16. Torday (1997), 75–77.
  17. Torday (1997), 75 77
  18. Di Cosmo (2001), 190–192.
  19. Yü (1967), 9–10
  20. Morton i Lewis (2005), 52
  21. Di Cosmo (2001), 192–195.
  22. Yü (1986), 388–389
  23. Torday (1997), 77, 82–83
  24. Di Cosmo (2002), 195–196.
  25. Torday (1997), 83–84
  26. Yü (1986), 389–390.
  27. Yü (1986), 389–390
  28. Di Cosmo (2001), 211–214.
  29. Torday (1997), 91–92
  30. Yü (1986), 390; Di Cosmo (2001), 237–240.
  31. Loewe (1986), 196–197, 211–213; Yü (1986), 395–398.
  32. Sandler, Stanley. Ground warfare: an international encyclopedia. ABC-CLIO, 2002, p. V.1, p.898. ISBN 1576073440. 
  33. Bielenstein (1986), 225–226; Huang (1988), 46–48.
  34. Bielenstein (1986), 227–230.
  35. Hinsch (2002), 23–24; Bielenstein (1986), 230–231; Ebrey (1999), 66.
  36. Hansen (2000), 134; Bielenstein (1986), 232–234; Morton and Lewis (2005), 58; Lewis (2007), 23.
  37. 37,0 37,1 Hansen (2000), 135; de Crespigny (2007), 196; Bielenstein (1986), 241–244.
  38. de Crespigny (2007), 568; Bielenstein (1986), 248.
  39. de Crespigny (2007), 197, 560; Bielenstein (1986), 249–250.
  40. de Crespigny (2007), 558–560; Bielenstein (1986) 251–254.
  41. Bielenstein (1986), 251–254; de Crespigny (2007), 196–198, 560.
  42. de Crespigny (2007), 54–55, 269–270, 600–601; Bielenstein (1986), 254–255.
  43. Hinsch (2002), 24–25.
  44. de Crespigny (2007), 511.
  45. Ebrey (1986), 628–629.
  46. Beck (1986), 339–340.
  47. Ebrey (1999), 84.
  48. Loewe (1994), 38–52.
  49. Beck (1986), 339–344.
  50. Beck (1986), 344; Zizhi Tongjian, vol. 59.
  51. Beck (1986), 344–345; Morton and Lewis (2005), 62.
  52. Beck (1986), 345.
  53. Beck (1986), 345–346.
  54. 54,0 54,1 Beck (1986), 346–349.
  55. de Crespigny (2007), 158.
  56. 56,0 56,1 Beck (1986), 351–352; de Crespigny (2007), 36–37.
  57. Beck (1986), 352; de Crespigny (2007), 37.
  58. Beck (1986), 353–357; Hinsch (2002), 206.
  59. Ch'ü (1972), 68–69.
  60. de Crespigny (2007), 1216; Wang (1949), 141–143.
  61. Bielenstein (1980), 144; Wang (1949), 173–177.
  62. Ch'ü (1972), 70–71.
  63. de Crespigny (2007), 1221; Bielenstein (1980), 7–17.
  64. Wang (1949), 143–144, 145–146, 177; Bielenstein (1980), 7–8, 14.
  65. Wang (1949), 147–148; Bielenstein (1980), 8–9, 15–16
  66. Wang (1949), 150; Bielenstein (1980), 10–13.
  67. de Crespigny (2007), 1222; Wang (1949), 151; Bielenstein (1980), 17–23.
  68. de Crespigny (2007), 1222; Bielenstein (1980), 23–24.
  69. de Crespigny (2007), 1223; Bielenstein (1980), 31.
  70. de Crespigny (2007), 1223; Bielenstein (1980), 34–35.
  71. Bielenstein (1980), 38; Wang (1949), 154.
  72. de Crespigny (2007), 1223–1224; Bielenstein (1980), 39–40.
  73. Wang (1949), 155; Bielenstein (1980), 41.
  74. de Crespigny (2007), 1224; Bielenstein (1980), 43.
  75. de Crespigny (2007), 1224; Bielenstein (1980), 47.
  76. Wang (1982), 57, 203.
  77. Bielenstein (1980), 83.
  78. 78,0 78,1 78,2 de Crespigny (2007), 1228.
  79. Bielenstein (1980), 103.
  80. Nishijima (1986), 551–552.
  81. Bielenstein (1980), 90–92; Wang (1949), 158–160.
  82. Bielenstein (1980), 91.
  83. de Crespigny (2007), 1230–1231
  84. Bielenstein (1980), 96; Hsu (1965), 367–368.
  85. de Crespigny (2007), 1230
  86. Bielenstein (1980), 100
  87. Bielenstein (1980), 100.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Beck, Mansvelt. «The Fall of Han». A: Denis Twitchett i Michael Loewe. The Cambridge History of China: Volume I: the Ch'in and Han Empires, 221 B.C. – A.D. 220. Cambridge: Cambridge University Press, 1986, p. 317–376. ISBN 0-521-24327-0. 
  • Bielenstein, Hans. The Bureaucracy of Han Times. Cambridge: Cambridge University Press, 1980. ISBN 0-521-22510-8. 
  • Ch'ü, T'ung-tsu. Jack L. Dull. Han Dynasty China: Volume 1: Han Social Structure. Seattle, Londres: University of Washington Press, 1972. ISBN 0-295-95068-4. 
  • de Crespigny, Rafe. A Biographical Dictionary of Later Han to the Three Kingdoms (23–220 AD). Leiden: Koninklijke Brill, 2007. ISBN 90-04-15605-4. 
  • Ebrey, Patricia. The Cambridge Illustrated History of China. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-66991-X. 
  • Loewe, Michael. «The Former Han Dynasty». A: Denis Twitchett i Michael Loewe. The Cambridge History of China: Volume I: the Ch'in and Han Empires, 221 B.C. – A.D. 220. Cambridge: Cambridge University Press, 1986, p. 103–222. ISBN 0-521-24327-0. 
  • Nishijima, Sadao. «The Economic and Social History of Former Han». A: Denis Twitchett i Michael Loewe. Cambridge History of China: Volume I: the Ch'in and Han Empires, 221 B.C. – A.D. 220. Cambridge: Cambridge University Press, 1986. ISBN 0-521-24327-0. 
  • Schaefer, Richard T. Encyclopedia of Race, Ethnicity, and Society: Volume 3. Thousand Oaks: Sage Publications Inc., 2008. ISBN 1-4129-2694-7. 
  • Wang, Yu-ch'uan. «An Outline of The Central Government of The Former Han Dynasty». Harvard Journal of Asiatic Studies, 12, 1/2, Juny de 1949, pàg. 134–18.
  • Zhou, Jinghao. Remaking China's Public Philosophy for the Twenty-First Century. Westport: Greenwood Publishing Group, Inc., 2003. ISBN 0-275-97882-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia Han

Coord.: 34° 09′ 21″ N, 108° 56′ 47″ E / 34.155833333333°N,108.94638888889°E / 34.155833333333; 108.94638888889