Dinastia almohade
| ||||
|
| ||||
| ||||
 Extensió de la dinastia almohade vers el 1200. | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Marraqueix Sevilla | |||
| Idioma oficial | Àrab | |||
| Altres idiomes | Berber, Mossàrab, Hebreu | |||
| Religió | Islam sunita | |||
| Moneda | Dinar | |||
| Període històric | ||||
| Establiment | 1121 | |||
| Dissolució | 1269 | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | Califat | |||
| Califa | ||||
| • 1120-1129: | Ibn Tumart | |||
| • 1266-1268: | Abū l-ʿAlāʾ Abū-Dabbūs | |||
Els almohades (1121-1269) (de l'àrab الموحدون al-muwaḥḥidūn, i.e. "els monoteistes" o "els unitaristes") eren un poble del nord d'Àfrica que el 1147 va ocupar i dominar bona part d'al-Àndalus. Foren un moviment religiós amb un fort influx amazic que va inspirar diversos estats a l'extrem occidental del món islàmic al segle XII. Conqueriren tot el nord d'Àfrica, fins a Egipte, i l'Àl-Andalus (1145-1146). Cal entendre per dinastia almohade la dels imams o califes que van dirigir el moviment (emparentats després del segon originant la dinastia mumínida) quan el moviment religiós esdevé també polític, mentre que les dinasties que van sortir a la seva ombra o del seu desmembrament, tot i quan van defensar la línia religiosa, són conegudes pels noms propis de cadascuna.
Probablement, el cabdill (i califa) més famós dels almohades siga Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur (1184-1199). Al-Mansur es va guanyar aquest apel·latiu per la batalla d'Alarcos contra Alfons VIII de Castella, el 1195. El seu successor, però, Muhàmmad an-Nàssir (1199-1214), també es va fer famós per la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, el 1212.
Els orígens
La dinastia s'origina amb Ibn Tumart, membre dels masmuda, una tribu berber de la serralada de l'Atles. Ibn Tumart era fill d'un lamparer en una mesquita, era petit i deforme i vivia com un devot captaire, i ja era conegut de ben jove per la seva pietat. De joves va fer el hajj a la Meca, d'on va ser expulsat per criticar la laxitud dels altres, i des d'allà va arribar a Bagdad, on va assistir a l'escola del teòleg ortodox Abu-l-Hàssan al-Aixarí. Va combinar els ensenyaments del seu mestre amb parts de les doctrines d'altres mestres i la mística d'Al-Ghazalí. El seu principi fonamental fou un estricte unitarisme que negava l'existència independent dels atributs de Déu, per ser incompatible amb la seva unitat, i per tant amb una idea politeista. Ibn Tumart, de fet, va representar una rebel·lió contra el que ell percebia com antropomorfisme en l'ortodòxia musulmana.
Inicis del poder almohade
Després del seu retorn al Magrib als de vint-i-vuit anys, Ibn Tumart començar la predicació i l'agitació, encapçalant atacs a botigues de vi i altres manifestacions de laxitud. Es va arribar fins i tot a assaltar a la germana d'Alí ibn Yússuf, l'emir almoràvit als carrers de Fes, perquè anava sense vel com les dones berbers. Ali el va permetre escapar sense càstig.
Ibn Tumart, que ja havia estat expulsat d'altres ciutats, va refugiar-se entre els seus, la Masmuda, a l'Atles. Abd al-Mumin ibn Ali, un altre berber d'Algèria que va esdevenir guerrer i estadista de primer ordre fou el lloctinent d'Ibn Tumart, que va morir el 1128 al ribat que havia fundat a Tin Mal després de patir una severa derrota a mans dels almoràvits.
Dinastia Mumínida
Abd al-Mumin va mantenir en secret la seva mort durant dos anys, fins que va tenir prou influència. Entre el 1130 i la seva mort el 1163 va eliminar als almoràvits i va estendre el seu poder sobre tot el nord d'Àfrica fins a Egipte, convertint-se en emir de Marràqueix el 1149; el 1152 foren ocupades Alger, Bugia, la Kala dels Banu Hammad i Constantina; el 1159 Tunis, Mahdia, Sfax i Trípoli de Líbia (aquestes tres últimes arrabassades als normands).Al-Àndalus va seguir el destí de l'Àfrica: el 1146 ja Xeres i Cadis van reconèixer al sobirà almohade i el 1147 es va ocupar Sevilla; una delegació d'emirs andalusins va anar a Sale per reconèixer el poder almohade el 1150; el 1170 els almohades transferit el seu capital a Isbiliya fundant la gran mesquita la torre dels quals, la Giralda, es va erigir el 1184 per magnificar la marca de Yaqub al-Mansur; el 1172 van dominar l'Àndalus oriental i després València, Jaén i Múrcia.
Els prínceps almohades van tenir una més llarga i distingida carrera que els almoràvits. Els successors d'Abd al-Mumín van ser homes capaços que inicialment van dur a molts jueus i cristians a refugiar-se en els creixents estats cristians del Regne de Portugal, Castella i Aragó, però al final es van convertir en menys fanàtics que els almoràvits. El títol d'al-Mansur, el victoriós, va ser guanyat per la derrota que va infligir a Alfons VIII de Castella a la Batalla d'Alarcos el 1195. Però ja a l'Àfrica del nord començava la lluita contra els prínceps almoràvits Banu Ghaniya de Mallorca, que, mercès a la marina, es van estendre cap aquesta zona. Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211) va poder dominar als Banu Ghaniya (1205)
El declivi
Després de la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, i després de la mort d'Al-Mustanṣir Yūsuf a Marràqueix el 6 de gener de 1224, l'assemblea de cabdills almohades va proclamar califa Abū Muḥammad ʿAbd al-Wāhid, germà de Yaʿqub al-Manṣūr, però aquest nomenament no va ser acceptat a l'Àndalus perquè no podien fer front a les forces cristianes i alguns governants locals van preferir independitzar-se i sobreviure a la seva sort abans de continuar depenent d'un fals poder central que s'esvaïa sense remei. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va arribar a repudiar la doctrina almohade.
El seu imperi es va desintegrar entre els hàfsides de Tunísia (1229), els Banu Zayyān o Banu Abd al-Wad (zayyànides o abdalwadites) d'Alger (1235), els marínides del Marroc (1268) i les terceres taifes a la península, fent front als projectes expansionistes dels cristians mitjançant el vassallatge, abans de patir el desarrelament de l'expulsió, l'abandonament de les seves terres o el sotmetiment absolut. Aquestes taifes van marcar el final de la presència musulmana a la Península, només perllongada amb els mudèjars i després moriscos, persistint els trets culturals dels darrers andalusins. L'ordre polític i territorial es va establir al voltant de quatre governants: Muhammad ibn Yusuf al-Ydami Ibn Hud, de 1228 a 1238 a Múrcia; Zayyan ibn Mardanix a Onda, des de 1228, i Balansiya des de 1229 a 1238; Muhammad ibn al-Ahmar, des de 1232 a Arjona, fundador del regne nassarí de Granada i Suayb ibn Muhammad ibn Mahfuz, des de 1234 a 1262 en un emirat que s'estenia de Niebla a l'Algarve.
Califes almohades
- 1. Ibn Túmart 1120-1129
Dinastia mumínida
- 2. Abd-al-Mumin ibn Alí 1129-1163
- 3. Abu-Yaqub Yússuf 1163-1184
- 4. Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur 1184-1198
- 5. Muhàmmad an-Nàssir 1198-1211
- 6. Yússuf al-Mústansir 1211-1224
- 7. Abu-Muhàmmad Abd-al-Wàhid al-Makhlú 1224
- 8. Abu-Muhàmmad Abd-Al·lah al-Àdil 1224-1227
- 9. Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun 1227-1232
- Yahya ibn Nàssir al-Mútassim (aspirant rival d'Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun)
- 10. Abd-al-Wàhid ar-Raixid 1232-1242
- 11. Abu-l-Hàssan Alí as-Saïd 1242-1248
- 12. Abu-Hafs Úmar al-Murtada 1248-1266
- 13. Abu-Dabbús al-Wàthiq 1266-1268
Art almohade
Els almohades van fer unes construccions simples, degut la seva vida al Magrib. Alguns exemples són la Torre del Oro la Giralda (el minaret de la principal mesquita de la ciutat de Sevilla, que fou la capital Almohade),la mesquita Kutubiyya de Marràqueix i la Torre Hasan a Rabat.
Vegeu també
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia almohade |