Dinastia sadita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Conquestes de la dinastia sadita

Sadita fou el nom donat als membres de la dinastia xerifiana que regnaren al Marroc del 1542 al 1660.

Antecedentes[modifica | modifica el codi]

Els chorfa (els descendents de Fàtima filla del Profeta) havien emigrat d'Aràbia al Marroc al segle XIV i s'havien instal·lat a una vall a l'Oued Dar'a (i una branca a Tafilalt, anomenats chorfa hasànides o alides) i no van tardar a adquirir una gran reputació religiosa entre les tribus del sud del país. Al segle XV es van sentir obligats a protegir a les poblacions del sud contra els atacs portuguesos de Santa Cruz. Al segle XVI es beneficiaven del prestigi que el renaixement islàmic del país produïa entre el poble per les personalitats religioses. El 1509 o 1511 el xerif de Tagmaddart, Muhammad Abu Abd Allah al-Kaim, va rebre la petició de posar-se al front dels musulmans contra el cristians i va acceptar; secundat pels marabuts va iniciar la lluita (gihad) contra els portuguesos. La guerra va assegurar als seus fills Ahmad al-Araj (1517-1544, +1557) i Muhammad I al-Mahdi (Muhammad al-Shaykh o Mohammed ash-Sheikh 1544-1557) la possessió del sud del Marroc fins al Umm Rabi. Va esclatar un conflicte entre els dos germans i la intervenció del sultà en la querella no va fer sinó accelerar la fi al seu govern. Muhammad I al-Mahdi va entrar a Fes (1544 o 1550) i un intent de restauració marínida el 1554 amb el suport dels otomans d'Alger va fracassar i va consolidar la dinastia

La dinastia[modifica | modifica el codi]

Fundada pel xeic Muhammad I al-Mahdi, que amb la presa l'any 1523 del sud marroquí als wattàssides i l'ocupació definitiva de Fes el 1544, inicià la supremacia àrab enfront dels anteriors governs d'origen berber. S'alià amb la corona de Castella per a fer front a l'expansió otomana des d'Algèria. Al-Mahdī fou assassinat per emissaris de Solimà el Magnífic l'any 1557, fet que va provocar lluites dinàstiques entre el mawlāy Abu Abd Allah Muhammad II al Maslukh i el seu oncle Abd al-Malik fins a la intervenció portuguesa i posterior batalla d'Alcazarquivir del 1578, on moriren el mawlāy Muhammad i Sebastià de Portugal, sent proclamat soldà el fill d'Abd al-Malik, Ahmad al-Mansur.

Amb Ahmad al-Mansur arriba el moment més esplendorós de la dinastia amb les conquestes de Tombouctou i Gao l'any 1591, amb l'obertura del comerç transsaharià d'or i d'esclaus, fonamentalment, i l'inici del comerç amb la Gran Bretanya. Les riqueses del Sudan occidental van permetre l'establiment d'una cort fastuosa copiada de l'otomana i la construcció de notables monuments a la capital Marraqueix. D'aquesta època data l'organització del makhzan (pronunciat makhzen). El principal suport d'al-Mansur foren les tribus del sud però també les de la regió de Tlemcen i Oudja expulsats cap al Marroc per la conquesta otomana d'Algèria; aquestes tribus foren coneguts com els shraga (orientals). Al-Mansur va organitzar un exèrcit de renegats, moriscs andalusins, i negres, instruïts per desertors turcs. L'exèrcit garantia el manteniment de l'orde i la percepció de l'import i constituïa el braç executiu del makhzan i així tendien a assimilar-se el govern i el makhzan. Això va funcionar amb un poder fort però amb governs dèbils no va funcionar.

Final[modifica | modifica el codi]

Amb la mort d'al Mansur el 1603 van començar les lluites entre els seus fills per la successió. Zaydan ibn Ahmad es va imposar a Marraqueix però un germà es va mantenir a Fes. Els andalusins de Rabat i de Salé es van dedicar a la corsa i van formar una república pirata. Els espanyols van ocupar Larraix. Els marabuts es van oposar ara als sadites i un d'ells, Sidi Ali ibn Muhammad va governar el Sus; el chorfa hasanides es van fer amb el poder a Tafilalt; el marabut del Gharb, Sidi Muhammad al-Ayyashi, cap dels "Voluntaris de la Fe", governava la regió; al centre del país la zawiya de Dila agafava poder sota Abu Abd Allah Muhammad al-Hadjdj, que va acabar derrotant a sadites i al-Ayyashi i es va apoderar de Fes i de Salé obtenint el suport de britànics i holandesos, però no va poder eliminar als seus adversaris i els sadites es mantenien a Marraqueix (governant només la ciutat i els suburbis).

La branca sadita de Marraqueix va tenir en Zaydan ibn Ahmad al únic sobirà destacat; el seu fill, depravat i cruel, que el va succeir el 1627, fou assassinat el maig de 1631. Els assassins van posar al tron al seu germà al-Walid ibn Zaydan al que igualment van matar el 1636, posant llavors al tron a un tercer germà, Muhammed al-Shaykh al-Saghir (al-Asghar) que sense cap poder va restar al tron fins 1655. A la seva mort el seu fill Ahmad al-Abbas (1655–1659) va quedar sota tutela del xeic de la tribu àrab dels Shabbana o Shabbanat que el 1659/1660 el va assassinar i va portar al poder al seu fill i caid local Abd al-Karim ibn Abu Bakr conegut per Karrum al-Hadjdji que va tenir un govern encertat. A la seva mort el va succeir el seu fill Abu Bakr ibn Abd al-Karim (1668) que al cap de dos mesos fou enderrocat pel antic xerif de Tafilalt i ara sultà alauita de Fes Mulay al-Rashid (1666-1672)

Genealogia dels sultans[modifica | modifica el codi]

Branca dels sadites de Fes[modifica | modifica el codi]

Branca dels sadites de Marràqueix[modifica | modifica el codi]