Dinastia wattàssida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La dinastia wattàssida en el moment de màxima expansió

La dinastia wattàssida (Banu Wattas) fou una dinastia musulmana d'origen berber zeneta que governà al Marroc entre 1472 i 1550.

Història[modifica | modifica el codi]

Establerts al Zab i els altiplans del Magrib central, van abandonar aquestes regions al segle XI per anar al Maghrib al-Aksa i van acabar per establir-se al Rif. El 1293 el sei xeic Umar ibn Yahya ibn al-Wazir es va revoltar contra el marínida Abu-Yaqub Yússuf an-Nàssir ibn Yaqub i es va apoderar de la fortalesa de Tazuta; però després els wattàssides van ocupar diversos càrrecs pels sultans benimerins, dins el maghzin o govern. A la mort d'Abu-Inan Faris al-Mutawàkkil ibn Alí el 1358 van començar a exercir el poder efectiu. A l'assassinat del sultà Abu-Saïd Uthman ibn Àhmad (1420) el wattàssida Abu Zakariya Yahya que era caid de Salé va posar al tron al fill del difunt Abu-Muhàmmad Abd-al-Haqq ibn Uthman, encara un nen, i va governar el país amb el títol de wazir (visir). Abu Zakariya Yahya va fer front a una anarquia que havia avançat per tot el Marroc: els marabuts cridaven a la guerra santa contra els portuguesos que havien ocupat posicions a les costes marroquines (Ceuta des de 1415). Fins i tot el sultà hàfsida de Tunísia va fer una incursió a Fes. El jove sultà Abu-Muhàmmad Abd-al-Haqq va aconseguir rebutjar als portuguesos a Tanger el 1437; els lusitans van haver de deixar al infant Ferran com ostatge contra la devolució de Ceuta que finalment mai es va produir i l'infant va morir el 1443 en captivitat. Abu Zakariya Yahya va morir assassinat el 1448 per àrabs la revolta dels quals estava reprimint; li va succeir com a visir un parent seu, Ali ibn Yusuf, que va conservar el poder efectiu, i tot i que el sultà Abu-Muhàmmad Abd-al-Haqq tenia feia anys edat per regnar es va mantenir la regència. El 1458 va morir Ali i li va succeir Yahya ibn Abi Zakariya Yahya. El sultà, cansat de la situació, el va fer assassinar al cap de poc temps (1459) junt amb tots els membres de la família (dos germans del visir van poder fugir). En aquest temps el sultà ja no dominava Fes que havia quedat en mans dels xorfa (xerifs) idríssides, un dels quals, Abu Abd Allah Muhammad al-Djuti fou proclamat sultà el 1465; Abu Abd Allah va fer presoner a Abu-Muhàmmad Abd-al-Haqq i el va executar, acabant la dinastia marínida.

El wattàssida Abu Zakariya Muhammad al-Šayh, germà de Yahya ibn Abi Zakariya Yahya, s'havia refugiar a Arzila on conservava un poder local. El 1471 la ciutat fou ocupada pels portuguesos, que després van entrar a Tànger; Muhammad va acabar signant amb ells una treva de 20 anys per marxar amb totes les seves forces contra Fes que va assetjar el 1472 i va ocupar després d'un llarg setge. El xerif idríssida Abu Abd Allah Muhammad al-Djuti va fugir a Tunis i Abu Zakariya Muhammad al-Šayh es va proclamar soldà.

Abu Zakariya Muhammad al-Šayh va regnar fins al 1502 o 1505. La seva política va estar marcada per l'enfrontament amb els portuguesos a la costa atlàntica. Van ocupar Safi, Azemmour i Mazagan, però van haver d'abandonar la fortalesa anomenada Graciosa, en una illa del Loukkos. El 26 d'abril de 1489 va signar un tractat amb Portugal a Tchemmich. Diverses parts del Marroc no reconeixien l'autoritat wattàssida: Chechaouen i Tetuan al nord formaven virtuals estats independents; al sud els emirs Hintata dominaven Marràqueix, i a Debdou s'havia format un emirat marínida. Abu Zakariya Muhammad al-Šayh era en realitat poca cosa més que sobirà de Fes i el seu entorn.

Li va succeir el seu fill Abu Abdallah Muhammad ibn Muhammad anomenat al-Burtukali (el Portuguès) perquè havia estat portat a Portugal el 1471 després de la conquesta d'Arzila. Va intentar seguir la política del pare en contra dels cristians i especialment els portuguesos però mentre apareixia al sud un nou poder, els xorfa sadites; Abu Abdallah Muhammad va cridar a la seva cort a dos dels fills del xerif Muhammad Abu Abd Allah al-Kaim (Àhmad al-Araj i Mahàmmad al-Mahdí) però cridats aviat pel seu pare van retornar i van combatre contra el sultà i el 1523 s'havien apoderat del sud del Marroc incloent Marràqueix, formant de facto un estat rival de Fes.

Abu Abdallah Muhammad al-Bortukali va morir el maig de 1526 i li va succeir el seu germà Ali Abu Hassun però el setembre del mateix any fou enderrocat pel seu nebot Abul Abbas Ahmad (1526-1550) que va reorientar la política de la dinastia. Ja no va combatre als portuguesos sinó als xerifs sadites de Marràqueix. El 1545 el sultà wattàssida fou fet presoner prop de l'uadi de Derna pel sadita Mahàmmad (I) aix-Xaykh al-Mahdí, al que va haver de cedir Meknès (que de fet no dominava) i el Gharb, a canvi del seu alliberament (1547). Mentre el seu fill Muhammad al-Kasri va exercir el govern i va lluitar contra els sadites que van ocupar diverses ciutats de la costa atlàntica. Finalment Ahmad fou alliberat (1547). Mahummad va ocupar Meknès (1548), possessió dels marínides. i tot seguit Mahammad va assetjar Fes (1548) i després de mesos de lluita la va ocupar (31 de gener de 1549) posant de fet final a la dinastia wattàsida.

Abul Abbas Ahmad va ser fet presoner per segona vegada, i enviat a Marràqueix on fou executat el 1551 junt amb el seu fill Muhammad al-Kasri (igualment fet presoner el 1549). Restava com a pretendent al tron Ali Abu Hassun que s'havia retirat a la costa nord a Vélez de la Gomera, sota protecció espanyola i va anar a veure a Carles V, al que va demanar ajut; també va demanar suport als portuguesos i després va anar a Alger per aconseguir suport del paixà turc; amb aquests ajuts va poder recuperar Fes el 9 de gener de 1554; però en una sortida per combatre a les forces sadites el setembre del mateix anys, va resultar mort (21 de setembre de 1454) a un combat a Mosellana. Els seus fills van haver d'emigrar del Marroc i es van refugiar a Espanya; un d'ells, al-Nasir, va poder retornar i aixecar una partida al Marroc però sense resultat concret; altres prínceps van restar a Espanya on fins i tot algunes es van convertir al cristianisme.

Fou la darrera dinastia berber del Marroc.

Membres de la dinastia[modifica | modifica el codi]

Visirs[modifica | modifica el codi]

  • 1420-1448 : Abu Zakariya Yahya
  • 1448-1458 : Ali ibn Yusuf
  • 1458-1459 : Yahya ibn Abi Zakariya Yahya
sulta marínida
  • Abu-Muhàmmad Abd-al-Haqq 1459-1465
Xerif idríssida
  • Abu Abd Allah Muhammad al-Djuti 1465-1472

sultans[modifica | modifica el codi]

Domini Sadita de Mahàmmad (I) aix-Xaykh (1549-1554)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • A. Cour, La dynastie marocaine des Beni Ouattas
  • Les sources inédites de l'histoire du Maroc, publiées par Pierre de Cenival. Première série. Dynastie Sa'dienne. Archives et bibliothèques de Portugal. T. I : Juillet 1486-avril 1516. Paris, Geuth-ner, 1934, a persee.fr