Dingo

De Viquipèdia

Dingo
Un dingo
Estat de conservació
Vulnerable (IUCN) [1]
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Canidae Gènere: Canis Espècie: C. lupus Subespècie: C. l. dingo
Nom trinomial
Canis lupus dingo Meyer, 1793

El dingo (Canis lupus dingo o Canis familiaris dingo), subespècie del llop, és un tipus de cànid australià, descendent probablement del llop del sud-est asiàtic (Canis lupus pallipes)^[2]. Normalment se'l considera un gos salvatge australià, però, ni està restrigit a Austràlia, ni s'hi va originar. Els dingos contemporanis es troben per tot el sud-est asiàtic, principalment en petits reductes de selva, i també a Austràlia, sobretot al nord. Tenen trets en comú tant amb els llops com amb els gossos modern, i es consideren descendents amb més o menys canvis d'un ancestre dels gossos moderns. El nom "dingo" prové de la llengua Eora dels aborígens australians, que eren els habitants originals de l'àrea de Sydney. El gos cantant de Nova Guinea està classificat també com a Canis lupus dingo.

Els primers cranis de dingo van ser trobats a Vietnam i tenen aproximadament 5.500 anys d'antiguitat. Restes de dingos d'entre 5.000 i 2.500 anys d'antiguitat van ser trobats en altres parts del sud-est asiàtic i les troballes més recents de dingos a Austràlia daten de 3.500 anys enrere.

L'origen precís del dingo és desconegut, però es troba clarament relacionat amb els llops del sud-oest asiàtic i probablement hagin començat a aparèixer per aquesta àrea al mateix temps que els humans començaven a desenvolupar l'agricultura. Algunes teories recents suggereixen que els gossos actuals són una barreja de moltes diferents domesticacions de llops en diferents moments i en diferents àrees^{[cal citació]}: el dingo modern sembla ser un parent proper d'una de les primeres races de gossos domesticats. És probable que alguns ossos de gos de 14.000 anys d'antiguitat trobats a Israel i ossos de 9.000 anys d'antiguitat a Amèrica siguin evidència de la relació propera que es va desenvolupar entre llops i persones ja que en avançar l'home cap a l'est els gossos es desplaçaven amb ells.^{[cal citació]}

Sendes investigacions^{[cal citació]} donen com a cert que el dingo sigui l'únic animal que ha passat per un període de domesticació en l'antiguitat i ha tornat al seu estat salvatge, el que ho fa una raresa vivent en termes de la relació de les espècies amb l'home. Es creu que els aborígens australians van ser els responsables de la primera domesticació del dingo com animal de companyia i guàrdia. Avui, més com curiositat que com utilitat, se sol domesticar a certes criatures de dingos; no obstant això és un animal inquiet quan està en zel o davant presència de gossos o altres espècies canines. L'encreuament amb gossos domèstics aquesta posant en perill la puresa genètica del dingo.

Amb entre 10 i 24 kg de pes, els dingos són més petits que la majoria dels llops de l'hemisferi nord i posseïxen cossos atlètics. Tenen una altura d'entre 44 i 63 cm en els muscles i una longitud d'entre 86 i 122 cm de cap a cua. El seu color és normalment gingebre; alguns tenen un to vermellós, uns altres un groc sorra, i tenen la part inferior més clara. La majoria dels dingos tenen marques blanques sobre el pit, potes i la punta de la cua; alguns tenen també el musell fosc.

A diferència del gos domèstic no borden, tenen una sola ventrada a l'any i la femella no és receptiva fins que ha criat els seus cadells i es valen per si mateixos. Tenen un temperament més independent que el dels gossos i el seu crani és distintiu amb un musell més estret i majors ullals canins.Són lleials ràpids i intel·ligents. Actualment segueix una discussió entre científics pel tema si el dingo ha de ser considerat com una espècie introduïda o com una espècie autòctona d'Austràlia^{[cal citació]}. Es considera introduïda ja que l'humà el va portar al continent australià i provocà la desaparició del dimoni de Tasmània d'Austràlia i l'aïllà a la illa de Tasmània (on el dingo no habita), però es pot considerar autòctona pels milers d'anys que ha viscut a Austràlia i la seva adaptació "harmoniosa" amb l'ecologia d'Austràlia.

[edita] Referències