Dinu Lipatti

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaDinu Lipatti

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 març 1917 Modifica el valor a Wikidata
Bucarest (Regne de Romania) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 desembre 1950 Modifica el valor a Wikidata (33 anys)
Ginebra (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Limfoma de Hodgkin Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaCemetery of Chêne-Bourg (en) Tradueix, M-42 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióÉcole Normale de Musique de Paris
Liceu Gheorghe Lazăr Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópianista, compositor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsNadia Boulanger, Paul Dukas i Alfred Cortot Modifica el valor a Wikidata
AlumnesMarius Constant i Robert Weisz Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficEMI Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: dff7bf31-661a-4c7e-962b-4b75eea6fdeb Lieder.net: 4866 Discogs: 842108 IMSLP: Category:Lipatti,_Dinu Allmusic: mn0000178787 Find a Grave: 7745681 Modifica el valor a Wikidata

Dinu Lipatti (19 de març de 1917 - 2 de desembre de 1950) va ser un pianista i compositor romanès la carrera del qual es tallà tràgicament amb la seva prematura mort a causa de la malaltia de Hodgkin, a l'edat de 33 anys. Malgrat la curta carrera i una quantitat d'enregistraments relativament petita, Lipatti és considerat com un dels millors pianistes del segle xx.

Biografia[modifica]

Lipatti va néixer el 19 de març de 1917 a Bucarest (Romania) en el si d'una família musical: el seu pare era violinista, la seva mare pianista, i el seu padrí era el violinista i el compositor George Enescu. Va estudiar a l'Institut Gheorghe Lazr i al Conservatori de Bucarest quan el dirigia Mihail Jora.[1]

El 1934 va quedar en segon lloc en el Concurs Internacional de Piano de Viena, que presidia el famós pianista Alfred Cortot, que creia que era ell qui havia d'haver guanyat, i va dimitir com a membre del jurat en senyal de protesta. Lipatti després va estudiar a París amb Cortot, Nadia Boulanger –amb qui va enregistrar el Valsos, Op. 39 de Johannes Brahms–, Paul Dukas i Charles Münch.

La carrera de Lipatti va quedar interrompuda per la Segona Guerra Mundial. Encara que continuà donant concerts per tota Europa, incloent-hi territoris ocupats pels nazis, finalment el 1943 va fugir de Romania i marxà amb la seva dona Madeleine, una notable professora de piano, a Ginebra (Suïssa), on entrà de professor de piano al conservatori, i on entre els seus alumnes tingué l'italo-suís Orazio Frugoni. Els primers símptomes de la seva malaltia van començar a aparèixer i va limitar el seu nombre de concerts.

Lipatti donà el seu darrer recital, que va ser enregistrat, el 16 de setembre de 1950, a Besançon (França). Malgrat la severa malaltia, l'enregistrament és una de les grans joies de la música, amb la Partita núm. 1 de Bach, la Sonata en la menor de Mozart, Impromptus de Schubert, tretze Valsos de Chopin, i la transcripció de Myra Hess del coral Jesu meine Freude de Bach. Moria uns 3 mesos més tard, el 2 de desembre de 1950, a Ginebra (Suïssa). Lipatti està enterrat al cementiri de Chêne-Bourg, al costat de la seva dona.

Repertori[modifica]

Lipatti destaca especialment per les seves interpretacions de Chopin, Mozart i Bach, però també va enregistrar Ravel (Alborada del Gracioso), Liszt, Enescu, i els concerts per a piano de Schumann i Grieg. El seu enregistrament dels Valsos de Chopin són un referent mundial i han estat molt de temps un dels favorits de molts amants de la música clàssica.

Lipatti també va ser compositor, i va escriure en un estil neoclàssic, amb influències franceses i romaneses. El 1997 va ser nomenat pòstumament membre de l'Acadèmia Romanesa.

Enregistraments destacats[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinu Lipatti

Referències[modifica]

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 646. (ISBN 84-7291-255-8)