Dionísia, Dativa, Emilià i companys màrtirs d'Àfrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sants Dionísia, Dativa, Leòncia, Terci, Emilià, Bonifaci, Majoric i Servus

Santa Dionísia encoratjant el seu fill Majoric, per Jacques Callot, ca. 1630
màrtirs
Nom secular Dionisia, Dativa, Leontia, Tertius, Aemilianus, Bonifatius, Maioricus, Servus
Naixement Segona meitat del segle IV
Diversos llocs d'Àfrica, actual Tunísia
Defunció ca. 480
Àfrica, actual Tunísia
Enterrament Emilià, a Nàpols
Commemoració en Esglésies catòlica i ortodoxa, anglicanisme
Canonització Antiga
Festivitat 6 de desembre
Iconografia Amb palma de martiri

Dionísia, Dativa, Leòncia, Terci, Emilià, Bonifaci, Majoric i Servus (Nord d'Àfrica, morts entre 477-484) foren cristians martiritzats durant les persecucions del rei vàndal Huneric al nord de l'Àfrica. Són venerats com a sants per diverses confessions cristianes.

Vida[modifica | modifica el codi]

El bisbe Víctor de Vita, que escrigué al final del segle V sobre la recent persecució dels vàndals, explica la història dels màrtirs. El rei Huneric, arrià, va començar una persecució contra els cristians ortodoxos al nord d'Àfrica (les actuals Algèria i Tunísia), als que feia matar si no renunciaven a la fe catòlica. Especialment, eren investigades les dones patrícies i nobles, que eren castigades en públic (fuetejades i desagnades fins a morir) com a exemple. Entre elles, fou detinguda Dionísia de Vita, que malgrat la tortura no volgué abjurar i animà els seus companys de martiri a continuar en la fe: el seu fill, el petit Majoric, a qui, ja mort, ella mateixa sebollí; la seva germana Dativa i Leòncia, filla de Germà, bisbe de Perada o Paradana. A més, foren martiritzats el metge Emili o Emilià, cunyat de Dativa, Terci, religiós de la Biacena, i Bonifaci, probablement el bisbe de Siciliba, a qui se li arrencaren les vísceres.

Altres màrtirs de la regió i de la mateixa època són commemorats amb ells. Així, Servus de Tuburbium Maior i Victòria de Culsitanum, també morts amb martiris diversos.

Veneració[modifica | modifica el codi]

El culte és esmentat a martirologis antics com els d'Adó, Flor i Usuard. El Martirologi romà els assigna la festivitat el 6 de desembre, separant-ne Servus, celebrat el dia 7 de desembre, i Victòria, que no és recollida en aquest santoral.

Emilià el Metge[modifica | modifica el codi]

Emilià va tenir un culte particular en l'Edat mitjana, especialment a Nàpols, on foren portades algunes relíquies. A la fi del segle XV, la corporació de farmacèutics el triaren com a patró amb Sant Pelegrí, i li erigiren una capella. En alguns santorals, aquest Emilià figura com a natural i actiu a Mèsia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Dictionary of Greek and Roman biography and mythology, (William Smith, 1849)
  • Dictionary of Greek and Roman Geography (William Smith, 1854)