Diplomàcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Les Nacions Unides, amb seu a Nova York, és l'organització diplomàtica internacional més gran.

La diplomàcia és la conducta de negociacions entre les persones, els grups i els estats.

La paraula diplomàcia deriva del mot diploma que modernament significa acte jurídic. Els diplomàtics són les persones que es dediquen professionalment a l'exercici de la diplomàcia.

Amb un ús formal es refereix a la diplomàcia internacional portada a terme per diplomàtics professionals.

Definicions[modifica | modifica el codi]

El concepte de diplomacia té diferents accepcions d'acord al grau d'inclusió d'objectius major o menor i pràctiques que a través d'ella es desenvolupen. D'aquesta manera, i d'acord amb autors referents en la matèria, podem definir-la com a:

  • "El maneig professional de les relacions entre sobirans" (Cohen)
  • "Sentit comú i comprensió aplicats a les relacions internacionals. L'aplicació de la intel·ligència i el tacte a la direcció de les relacions oficials entre Governs d'Estats independents" (Nicolson)
  • "La conducció de les relacions internacionals per negociació, més que per la força, la propaganda, o el recurs del dret, i per altres mitjans pacífics - com recollir informació o generar bona voluntat- que són directes o indirectament dissenyats per promoure la negociació. Una activitat essencialment política i una institució del sistema internacional" (Berridge)
  • "El conjunt de regles i mètodes que permeten a un Estat instrumentar les seves relacions amb altres subjectes del dret internacional amb el doble objecte de promoure la pau i conrear una mentalitat universal fomentant la cooperació amb els esmentats subjectes en els camps més diversos" (Cantilo)

La pràctica diplomàtica es remunta fins i tot la Grècia clàssica, donant-se la seva evolució gradualment d'acord al proporcional increment de les relacions internacionals, procés que s'intensifica en els nostres dies. La importància de la pràctica diplomàtica rau en la versatilitat de les funcions exercides per la figura dels ambaixadors residents, les funcions dels quals giren entorn de la generació d'informació fidedigna, la minimització de les friccions potencials i el foment de les relacions amistoses entre els Estats sobirans.

Podem distingir, a fins pràctics, la pràctica diplomàtica contemporània en quatre formes: la diplomàcia bilateral, la diplomàcia ad hoc, la diplomàcia directa i aquella anomenada multilateral.

Etimologia i evolució històrica del terme diplomàcia[modifica | modifica el codi]

La paraula diplomàcia prové del francès diplomatie i de l'anglès 'diplomatics', que al seu torn deriven del llatí diploma i aquest del grec διπλομα (diploma). El terme διπλομα es compon del vocable δίπλο (diplo), que significa doblegat en dos, i del sufix μα (ma), que fa referència a un objete.[1]

Un diploma era un document oficial, "una carta de recomanació o que n'atorgava una llicència o privilegi",[2] remesa per l'autoritat suprema d'una entitat política sobirana a les autoritats d'una altra, per informar-los que el posseïdor exercia funcions de representació oficial i per sol·licitar-los certs privilegis per al funcionari en la jurisdicció del destinatari. L'esmentat document es caracteritzava per estar doblegat,[3] i de vegades cosit,[4] a raó de què el contingut era una comunicació privada entre el remitent i el destinatari. El document es lliurava doblegat, i contenia una recomanació oficial -amb certs poders- per a aquells funcionaris que es dirigien a un altre país o província de un Imperi. El portador del 'plec' o diploma era 'ipso facto' ' un diplomàtic.[5]

En el seu procés evolutiu, en passar pel llatí, la paraula diploma va anar adquirint diferents significats, entre els quals es poden destacar, "carta doblegada en dues parts", "document emès per un magistrat, assegurant al posseïdor algun favor o privilegi", i "carta de recomanació emesa per l'Estat, atorgada a persones que viatjaven a les províncies".[6]

Segles més tard, en el seu trànsit pel francès i l'anglès, el terme diplomàcia va ampliar el seu abast a altres activitats que guardaven relació amb el maneig de documents oficials entre sobirans. A França, la diplomatie feia referència "a tots els documents solemnes emesos per les cancelleries, especialment aquells que contenien acords entre soberans". El terme anglès diplomatics es va utilitzar específicament pel que fa a la ciència de l'autenticació de documents antics i a la conservació d'arxius: "l'ofici de tractar amb arxius i diplomes" va ser conegut entre els governs europeus com a res diplomatica o assumptes diplomàtics, un element que segons Harold Nicolson, "és encara vital per al funcionament de qualsevol Servei Exterior eficient".[7]

Cap a finals del segle XVIII, van començar a utilitzar-se els vocables diplomatie, a França, i diplomacy,[8] diplomat i diplomatist, al Regne Unit, amb referència al "maneig de les relacions i negociacions entre nacions a través d'oficials del govern".[9] Des de llavors, en paraules d'alguns autors, un diplomàtic és "una persona autoritzada a negociar en nom d'un Estat".[1]

Origen de la diplomàcia moderna[modifica | modifica el codi]

Matrícula de cotxe oficial del cos diplomàtic espanyol

En la forma actual la diplomàcia només existeix des del Renaixement, ja que segles abans els emissaris que enviaven els diferents estats eren només missatgers sense paper de negociador.

A partir de l'edat moderna amb la teorització del dret dels estats (ius gentium) la diplomàcia es presenta com una alternativa a la guerra.

Un destacat diplomàtic va ésser el cardenal Richelieu (1586-1642), primer ministre del rei Lluís XIII de França. Va ser ell qui va crear la noció de la raó d'estat que privilegia la seguretat de l'estat i del territori per sobre d'altres prioritats.

Tipologia de les missions diplomàtiques[modifica | modifica el codi]

Fins a la Primera Guerra Mundial va perviure la diplomàcia secreta, en la qual es considerava normal i desitjable que els compromisos, acords i pactes entre Estats no fossin coneguts ni pels altres Estats ni per l'opinió pública interna. Avui dia està prohibida i es practica la Diplomàcia Oberta.

Hi ha dos principals tipus de diplomàcia: la diplomàcia bilateral entre dos estats i la diplomàcia multilateral que implica molts estats (diplomàcia internacional) o uns quants estats (diplomàcia regional).

Diplomàcia secreta[modifica | modifica el codi]

La diplomàcia secreta és una forma de diplomàcia, que va perviure pràcticament fins a la Primera Guerra Mundial, en la qual es considerava normal i desitjable que els compromisos, acords i pactes entre estats sobirans no fossin coneguts ni pels altres estats ni per l'opinió pública interna. El president dels Estats Units d'Amèrica Woodrow Wilson va tenir un paper destacat i molt actiu en la prohibició de la diplomàcia secreta.

A la diplomàcia secreta s'oposa l'anomenada diplomàcia oberta, comunament practicada avui, en la qual la norma és la publicitat dels tractats internacionals, sense perjudici, naturalment, de la reserva que, en general, ha de protegir la seva elaboració i negociació.

Diplomàcia Bilateral[modifica | modifica el codi]

Davant d'Estats[modifica | modifica el codi]

Eisemberg defineix les missions diplomàtiques permanents com el conjunt de la representació de l'Estat acreditant en l'Estat receptor. La missió permanent és un òrgan en el qual es diposita potencialment tota la representació de l'Estat acreditant, comprenent totes les funcions, activitats i poders, per temps il·limitat.

Aquest "conjunt de representació" s'integra amb elements materials (locals, arxius, documents, vehicles, diversos béns) i amb un grup de persones (els membres de la missió); així com, per l'estatut jurídic especial que els regula, que estableix els drets i les obligacions de la missió i dels seus membres, regulant a més la relació amb l'Estat acreditante i el receptor.

Les funcions de les missions diplomàtiques permanents davant dels Estats s'enuncien (no taxativament) a l'article 3 de la Convenció de Viena de 1961 i són: la representació de l'Estat acreditant, la protecció dels interessos d'Estat acreditant i de seus nacionals, la negociació, l'observació per tots els mitjans lícits de les condicions i esdeveniments de l'Estat receptor per a després informar d'ella al seu Estat i el foment i desenvolupament de les relacions amistoses, diplomàtiques, econòmiques, culturals i científiques, etc.

Davant d'Organitzacions Internacionals[modifica | modifica el codi]

El Consell de seguretat de les Nacions Unides és un alt lloc de la diplomàcia internacional

Doctrinalment es defineix a les missions permanents davant de les Organitzacions Internacionals com l'òrgan encarregat de la representació i de la conducció de l'activitat diplomàtica entre un Estat membre de l'organització, davant d'ella i en relació amb els altres Estats membres. La missió permanent d'observació pot definir-se de la mateixa manera, encara que les seves comeses són més limitades, quan l'acredita un Estat no membre de l'organització.

Les funcions de les missions davant de les Organitzacions Internacionals s'enuncien l'article 6 de la Convenció de Viena de 1975 i són: la representació de l'Estat que envia, la negociació, l'observació i informació, la protecció dels seus interessos, així com l'enllaç amb l'organització.

Diplomàcia Ad Hoc[modifica | modifica el codi]

El conjunt no és la totalitat i per això hi puguin coexistir altres missions com les especials la representativitat de les quals és atorgada per un temps i per a una comesa determinats, els que podran ser més o menys amplis, limitació que es pactarà en l'acord en el qual es disposa la seva tramesa i recepció.

L'article 1 de la Convenció de Nova York de 1969 defineix les missions especials. S'entendrà per una missió temporal, que tingui caràcter representatiu de l'Estat, enviada per un Estat davant d'un altre Estat amb el consentiment d'aquest últim, per tractar amb ell assumptes determinats o realitzar davant d'ell una comesa determinada.

Les funcions de les missions diplomàtiques especials acreditades davant d'Estats, "seran determinades pel consentiment mutu de l'Estat que envia i de l'Estat receptor". Les activitats de les missions especials es classifiquen en: funcions protocol·laries (rendir-se homenatges, participar en un canvi de govern, assistir a un casament real), funcions tècniques (coordinar activitats pesqueres, militars, comercials, etc.), funcions de naturalesa política (coordinar l'acció internacional dels Estats, firmar un tractat de pau, arreglar una aliança) i funcions tècnic-polítiques, aquelles de desenvolupament tècnic però els resultats de les quals tinguin un contingut marcat i una forta repercussió política (ej. determinació d'una frontera).

Les delegacions (missions especials en òrgans i conferències), no tenen fixat a través de cap disposició les seves funcions. S'ha de pensar llavors que les funcions de les delegacions davant d'un Congrés o Conferència estan determinades per la naturalesa d'aquests i el motiu de la convocatòria. Quan es tractar d'una Delegació en un òrgan de l'organització, les seves funcions consisteixen a participar de les deliberacions representant l'Estat que envia.

Diplomàcia Multilateral[modifica | modifica el codi]

La diplomàcia multilateral es practica des del segle XIX en el Congrés de Viena. En els darrers anys ha intervingut en la signatura de diversos tractats internacionals i en institucions com les Nacions Unides entre moltes altres.

La diplomàcia multilateral és una expressió de la Diplomàcia referida, per contraposició a la diplomàcia bilateral, a les relacions entre més de dos estats. Pot ésser de caràcter permanent o temporal; la primera és la forma d'activitat diplomàtica realitzada mitjançant les organitzacions internacionals, mentre que la segona es du a terme a través de conferències internacionals.

La figura de l'agent diplomàtic[modifica | modifica el codi]

Entenem per diplomàtic aquell agent que envia un Estat (acreditant) davant d'un altre Estat (receptor) per desenvolupar les relacions entre ambdós. Les normes de regulació de l'activitat van ser, majoritàriament, d'origen consuetudinari, cristal·litzant-se en la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques del 18 d'abril de 1961 amb 53 articles que codifiquen el dret diplomàtic relatiu a les missions diplomàtiques permanents de caràcter bilateral i a les relacions desenvolupades per aquestes. Fins aleshores, les relacions diplomàtiques bilaterals es regulaven pel costum internacional i ,de fet, els estats que no són membres de la Convenció, segueixen fent-ho.

D'acord a aquest element del dret internacional públic, les funcions són:

a) Normals

  • Protegir els interessos de l'Estat acreditant en l'Estat receptor
  • Fomentar les relacions amistoses
  • Exercir (certes) funcions consulars.

b) Excepcionals

  • Representar els interessos d'un 3r Estat en l'Estat receptor
  • Representar a un 3r Estat, el qual no tingui representació en l'Estat que el rep

Per a la consecució d'aquests objectius, els mitjans de què se serveix són:

  • Representar a l'Estat del qual és originari.
  • Negociar amb l'Estat receptor.
  • Informar al seu Estat, per tots els mitjans lícits.

La composició de la missió diplomàtica[modifica | modifica el codi]

Estan totes compostes d'un cap de missió així com del seu personal sota la seva autoritat.

El cap de missió[modifica | modifica el codi]

La Convenció de Viena ha hagut d'establir regles que determinen la classificació dels caps de missió per tal de posar un terme als problemes de precedència entre agents diplomàtics. Els problemes de precedència són el fet que cada Estat accréditari tenint un cap de missió, el qual precedeix l'altre en el cas d'una cerimònia oficial. De manera inicial, els ambaixadors consideraven que la lloc que ocupaven en una cerimònia oficial havia de correspondre a la importància del seu sobirà, en altres paraules a la consideració que pensaven ser-li deguda. Era per resoldre aquest tipus de problema que el Congrés de 1815 es va reunit.

Però el problema de protocol ha prosseguit, és per què l'article 14 de la Convenció de Viena aborda aquesta qüestió : segons aquest article, la categoria cap de missió es divideix en tres classes:

  • Una classe correspon als ambaixadors o nunci apostòlic acreditats amb els caps d'Estat.
  • Una altra classe és la dels enviats, ministre o inter nunci, igualment acreditats amb els caps d'Estat.
  • L'última classe és la dels encarregats d'assumptes que són aquells acreditats amb el ministre d'afers exteriors.

En una mateixa classe, l'antiguitat del nomenament al país accréditari és determinant. Els Estats determinen entre ells la classe a la qual han de pertànyer els caps de missió. Els Estats acreditatius no fan cap diferència entre els caps de missió basant-se en la seva classe excepte en allò que concerneix la precedència i l'etiqueta. Aquestes qüestions de precedència considerades a l'article 14 no concerneixen més que els caps de missió. L'article 17 precisa que l'ordre de precedència del personal diplomàtic de cada missió és establert per l'Estat que acredita ell mateix i notificat al ministeri assumptes estrangers de l'Estat acreditatiu. Un cap de missió no pot prendre possessió d'un càrrec més que si té l'acord previ del govern que el rep i aquest acord es diu el consentiment. En el moment en què un cap de missió pren les seves funcions, ha de presentar les seves cartes de crèdit per les quals el seu propi Estat l'acredita en l'Estat accréditatiu. La Convenció de Viena confirma una pràctica internacional havent començat cap als anys 1920, que permetia la representació de diversos Estats per un sol cap de missió. Aquesta hipòtesi és represa als articles 5 i 6 de la Convenció de Viena que precisen que l'Estat accréditatiu ha de donar el seu acord perquè una mateixa persona sigui acreditada per diversos Estats. Adoptant aquesta fórmula, certs Estats eviten les dificultats financeres que provoca la creació de molt nombroses missions diplomàtiques tot sent representats en diferents Estats.

Le personal de la missió diplomàtica[modifica | modifica el codi]

La missió diplomàtica comprèn tot el personal necessari per omplir les funcions diplomàtiques i aquest personal es divideix en diverses categories : hi ha els agents diplomàtics acceptats per l'Estat d'acollida del qual el cap de missió després el personal administratiu i tècnic utilitzat en els serveis administratius de la missió i finalment el personal de servei utilitzat pel servei domèstic de la missió.

Els efectius sempre són fixats per un acord entre l'Estat que acredita i l'Estat accréditatiu. Segons l'article 11 de la Convenció de Viena, l'Estat accréditatiu «pot exigir que aquest efectiu sigui mantingut en els límits del que considera com raonable i normal».

Els membres de la missió diplomàtica són escollits unilateralment pel govern de tramesa que ha de notificar simplement aquesta designació al govern de l'Estat accréditatiu. L'Estat accréditatiu pot en tot moment declarar que un membre del personal diplomàtic és considerat com persona non grata i per tant demanar la seva crida en l'Estat que acredita. En general, tal pràctica és el signe d'una tensió política entre els dos Estats i allò concerneix majoritàriament els caps de missió.

Ambaixador[modifica | modifica el codi]

L'Ambaixador és el cap d'una missió diplomàtica o ambaixada. Funcionari diplomàtic de primera classe, amb Missió permanent a prop d'un altre Govern, representant de l'Estat sobirà que li envia i, a més, de la persona del seu Cap d'Estat.

L'ambaixador extraordinari i plenipotenciari és el cap d'una missió diplomàtica o ambaixada. El terme "extraordinari" no té un significat real. Antigament, es designava així aquells ambaixadors no residents en missions temporals per diferenciar-los dels ambaixadors normals permanents. Aquesta apel·lació va provocar discòrdies amb aquests últims per les connotacions negatives del terme, que suggerien un rang inferior, per la qual cosa es va estendre aquesta denominació a tots els ambaixadors. L'expressió "plenipotenciari" també està caient en desús, ja que significa la possessió de plens poders per exercir les funcions normals d'un ambaixador.

Cònsol[modifica | modifica el codi]

El cònsol és el representant d'un estat en una ciutat estrangera per protegir els interessos de les persones i de la nació que el designa.

L'oficina consular de rang més alt és el consolat general, ubicat normalment en una ciutat de considerable importància comercial, i a càrrec d'un cònsol general.

Segons la Convenció de Viena sobre relacions consulars de 1963, existeixen també els càrrecs de cònsol general adjunt, cònsol i cònsol honorari.

Agregat[modifica | modifica el codi]

L'agregat és un funcionari amb acreditació diplomàtica, assignat a una representació diplomàtica per un ministeri diferent al d'Afers Exteriors.

Encarregat de negocis ad interim[modifica | modifica el codi]

L'encarregat de negocis ad interim (sovint expresat amb les sigles a.i.) és el funcionari diplomàtic de major jerarquia dins d'una representació diplomàtica, encarregat interinament de reemplaçar l'ambaixador o cap de missió en la seva absència. Anteriorment es designava amb aquest títol al cap d'una missió la jerarquia del qual era inferior a la d'un ambaixador o ministre.

Normalment ocupa el càrrec interinament el funcionari diplomàtic de categoria immediatament inferior al cap de missió. El seu nom és comunicat al ministeri de relacions exteriors o, en el seu cas, a la secretaria de l'organització internacional pel cap de missió abans d'absentar-se o, en el cas és que aquest no pogués fer-ho, pel ministeri de relacions exteriors de l'estat acreditant.

L'encarregat de negocis a.i. és un verdader cap de missió, però amb caràcter interí, temporal, encara que no existeix un termini de temps màxim per a aquestes situacions que, a vegades, poden prolongar-se, tendint a confondre's la figura amb la d'un encarregat de negocis titular, de qui sempre es diferenciarà per no haver estat l'interí acreditat mitjançant cartes de gabinet.

L'encarregat de negocis a.i. es col·loca quant a precedència entre els caps de missió a continuació dels encarregats de negocis amb cartes, independentment del temps que porti exercint les seves funcions que sol comptarà per establir la precedència entre els diferents encarregats de negocis a.i.

Conseller d'Ambaixada[modifica | modifica el codi]

El Conseller d'Ambaixada és una de les categories que integren l'escalafó de la Carrera diplomàtica.

A Espanya, es tracta d'una categoria superior al Secretari d'Ambaixada de primera classe, i inferior al Ministre plenipotenciari de tercera classe.[10]

La seva indumentària està regulada legalment:[11] coll i bocamànegues amb brodat de palmes i fulls de roure en vuits, i els cantells de la casaca o torera s'acaben amb canonet i pilota.

Secretari d'Ambaixada[modifica | modifica el codi]

El secretari d'Ambaixada és un dels graus de l'escalafó de la Carrera diplomàtica.

Immunitat diplomàtica[modifica | modifica el codi]

La immunitat diplomàtica es refereix als beneficis d'immunitat o inviolabilitat que gaudeix un diplomàtic sobre la seva persona i el país on resideix i es exerceix oficialment, l'exempció d'impostos i de la jurisdicció civil i criminal respecte amb els tribunals locals.

Aquests beneficis van ser convinguts històricament en reconeixement a què el diplomàtic representa una sobirania diferent i que l'exercici legítim de les seves funcions no li serà innecessàriament impedit.

La immunitat Diplomàtica està regulada per la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques de 1961.

La Convenció de Viena sobre Relacions Consulars de 1963, regula igualment aquests drets al Cònsol i a qualsevol funcionari consular reconegut oficialment com tal.

També es refereix al dret que tenen els agents diplomàtics a no ser cridats a judici, tota vegada que cap tribunal d'algun país determinat no pot declarar-se competent per conèixer d'accions intentades en contra d'un agent diplomàtic estranger, un sobirà estranger o un Estat estranger.

Incident internacional[modifica | modifica el codi]

Un incident internacional és una divergència aparentment limitada entre dos o més estats sobirans que, finalment acaba desembocant en un conflicte major. Poden ésser provocats per episodis accidentals amb participació de ciutadans, funcionaris de govern, unitats armades d'un o diversos estats, i també poden nàixer d'una provocació deliberada, amb participació d'agents d'espionatge d'un estat sobirà, o terroristes, en contra d'un altre estat.

Normalment, un incident internacional acostuma a produir-se durant un temps de relativa pau en l'escenari internacional, i té, de bell antuvi, l'apariència d'un esdeveniment inesperat. Des d'una perspectiva històrica però, molts incidents internacionals són el resultat d'un conflicte latent entre estats sobirans.

Històricament, molts conflictes armats han estat provocats per incidents internacionals, sovint després d'esforços diplomàtics estèrils per a prevenir l'escalada; en aquest cas, són anomenats casus belli.

Alguns dels incidents diplomàtics:

Terminologia diplòmatica[modifica | modifica el codi]

Una missió diplomàtica és el terme col·lectiu per a un grup de diplòmatics d'un sol país. L'ambaixador està al cap d'una ambaixada. El cos diplomàtic és el conjunt de tots els diplomàtics residents en un país determinat.

  • Ambaixada o missió diplomàtica és la delegació representativa oficial i generalment permanent d'un estat en un altre, sovint a la seva capital, cosa que les distingeix dels consolats, radicats a qualsevol indret de l'estat. Amb resguard al Dret Internacional estes gossen d'estatus extraterritorial, és a dir, tot i ocupar territori nacional de l'estat amfitrió, aquestes estan deslligades de les lleis locals i en quasi totes les situacions gaudixen del dret propi del país al que representen.
  • Nunciatura és la missió diplomàtica de la Santa Seu davant dels estats amb els quals manté relacions diplomàtiques, al capdavant de les quals es troba un nunci. És l'equivalent a una ambaixada, és a dir, és una missió diplomàtica de primera classe.
El representant de la Santa Seu als països amb els quals no manté relacions diplomàtiques s'anomena delegat apostòlic.
  • Precedència és, en llenguatge diplomàtic, la preferència que es dóna als agents diplomàtics a efectes de protocol, segons el seu rang i antiguitat en el càrrec.
En la diplomàcia bilateral es determina per la classe del cap de missió, i dins d'ella per l'antiguitat en el ja que es determina sigui per la data de presentació de les seves cartes credencials, sigui per la comunicació de l'arribada al país i consegüent presentació de cartes d'estil, criteri a elegir per l'estat receptor que l'ha d'aplicar amb caràcter uniforme per a tots els estats.
En la diplomàcia multilateral la precedència s'estableix per l'ordre alfabètic dels estats, utilitzant per a això el nom del país en l'idioma utilitzat en l'organització. El mateix criteri d'ordre alfabètic s'aplica a les missions observadores, les quals es col·loquen darrere de les missions permanents.
En l'àmbit consular la precedència s'estableix per la categoria del cap d'oficina, i dins d'elles, per la data de concessió de l'exequàtur. Usualment, dins de cada categoria es dóna la preferència als caps d'oficina de carrera sobre els honoraris.
  • Distensió és un terme utilitzat en la diplomàcia. Ens indica un període de treva en un enfrontament entre estats, quan el conflicte encara no ha estat resolt.
La treva obtinguda, per tant, és de caràcter temporal. Cap dels dos estats ha arribat a un acord, ni tampoc assegura que les relacions no tornaran a empitjorar. Aquest terme va adquirir gran importància en conflictes com La Guerra Freda en les fases menys tibants.
  • Valisa diplomàtica és una tramesa que remet, generalment de manera regular, una missió diplomàtica al seu Ministeri d'Afers Exteriors (i viceversa) que conté la correspondència i els objectes d'ús oficial, i en la qual ha de constar de manera ostensible el seu caràcter de valisa diplomàtica. És inviolable: no pot ser oberta ni retinguda en cap concepte. Es troba regulada per la Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques.
  • Plenipotència és un document solemne en virtut del qual es confereix la representació d'un estat sobirà a una determinada persona per dur a terme, respecte d'un tractat internacional, determinats actes que es precisen en la pròpia plenipotència (negociació, adopció del text, autenticació del mateix, firma, etcètera, segons els casos).
No requereixen plenipotència perquè es considera que per si mateixos representen el seu estat, els caps d'estat i de govern, i els ministres de relacions exteriors per a qualsevol acte relacionat amb un tractat. Els caps de missió tampoc no la requereixen, dins de la seva respectiva competència, per a la negociació i adopció del text.
Les plenipotències, també anomenades plens poders, solen ser objecte d'intercanvi en algun moment de la negociació anterior a la prestació del consentiment, als tractats bilaterals. En els multilaterals solen dipositar-se i controlar-se a la secretaria de la conferència.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Encyclopædia Britannica» (en anglès). [Consulta: 3 de març de 2006].
  2. «The concise Oxford dictionary of English etymology» (en anglès). [Consulta: 20 de març de 2006].
  3. Tiedeman, Anna. Branding America: An examination of U.S. public diplomacy efforts after September 11, 2001 (en anglès). Medford, Estats Units: Tufts University, 2005. 
  4. Ortiz Mina, Pedro Habib. El nuevo rol de la diplomacia parlamentaria en México: 1994:2002 (en castellà). Ciudad de México, México: Facultad de Ciencias Políticas y Sociales, Universidad Nacional Autónoma de México, 2004. 
  5. Basave Fernández del Valle, Agustín. Filosofía del derecho internacional (en castellà). Mèxic: Universidad Nacional Autónoma de México, 2001. 
  6. «A Latin dictionary». [Consulta: 22 de febrer de 2012].
  7. Nicolson, Harold. Diplomacy (en anglès). Londres: Ed Fisher, H. A. L.; Murray, Gilbert; Huxley, Julian S, 1939. 
  8. «Diplomacy». Online etymology dictionary. [Consulta: 17 de gener de 2006].
  9. «Diplomacy» (en anglès). Random House unabridged dictionary. [Consulta: 21 de novembre de 2006].
  10. (en castellà) Real Decret 674/1993, de 7 de maig, sobre provisión de puestos de trabajo en el extranjero y ascensos de los funcionarios de la carrera diplomática; art.4, redactat d'acord al Real Decret 805/2000, de 19 de maig, por el que se modifica parcialmente el Real Decreto 674/1993, de 7 de mayo, sobre provisión de puestos de trabajo en el extranjero y ascensos de los funcionarios de la Carrera Diplomática.
  11. (en castellà) Instrucció que desenvolupa l'Ordre de 3 d'octubre de 1997, sobre el uniforme de la Carrera Diplomática (BOE 240, 7-10-1997).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Diez de Velasco, Manuel. Instituciones de Derecho Internacional Público (en casstellà). Madrid, 2006. 
  • Jiménez de Aréchaga, Eduardo. Derecho Internacional Público Tomo IV (en castellà). Montevideo, 1989. 
  • Albuquerque de Mello, Celso. Curso de Direito Internacional Público (en portuguès). Rio de Janeiro, 1986. 
  • Maresca, Adolfo. La missione speciali (en italià). Milà, 1975. 
  • Perez del Cuellar, Javier. Manual de Derecho Diplomático (en castellà). Lima, 1964. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Diplomàcia