Discussió:Flabiol
Aquest article és incomplet....el flabiol té un altre sentit en el País Valencià, fa referència a una mena de flauta dolça que està afinada igual que la dolçaina. De fet s'utilitza per assatjar les tocates de la dolçaina i evitar l'excessiu soroll que provoca aquesta.
Text matxacat[modifica]
Copio a continuació el text que s'ha afegit carregant-se tot el text anterior. Potser és aprofitable, no hi ha motius per esborrar el que hi havia. Es tracta d'editar, millorar i aportar amb respecte a la feina feta fins ara: --V.Riullop (parlem-ne) 21:49, 14 oct 2007 (CEST)
La paraula flabiol existeix pràcticament només en català(1), procedeix remotament del llatí flare (bufar) i ha servit històricament per designar diversos instruments de vent, generalment de la família de les flautes(2). En l'actualitat es tendeix a especialitzar-ne el significat en la mena de flauta amb conducte d'aire intern, proveïda de tres o més forats melòdics a sobre i de dos o més a sota, que pot tocar-se tan amb una mà com amb totes dues. Tocat amb una mà, permet que l'altra porti una percussió; aquesta es fa generalment sobre un tambor (amb dues tipologies bàsiques, anomenades tamborí(3) i bombo(4)), però pot ser qualsevol altre instrument manejable amb una mà (tamborí de cordes, guitarra d'ossos, canyís, campana, etc.). L'intèrpret de flabiol s'anomena flabiolaire.
Els flabiols solen fer-se de fustes compactes (boix, ginjoler, cirerer, noguera, banús) però n'hi ha de canya, d'os, de metall, de plàstic, etc. Mesuren des d'uns 12 cm fins a quasi 40, però la mida més corrent és d'uns 22-25 cm.
Tot i que la diversitat de mides (més històrica que actual) proporciona un ventall molt ample d'afinacions i d'escales(amb la complicació afegida de l'ús de diferents diapasons de referència)els constructors actuals tendeixen a establir un estàndard: Diapasó, La~440. Afinació "normal" en FA; regularització del "brillant" a FA#. Escala temperada.
Han esdevingut també força corrents els flabiols en SOL. I, d'altra banda, alguns flabiolaires encarreguen als constructors flabiols en tonalitats específiques. De fet, Maties Mazarico demostrà ja fa alguns anys la viabilitat de construir flabiols en qualsevol tonalitat.
L'extensió del flabiol oscil·la entre una 12ª i les dues octaves. Els exemplars més corrents van (a una mà)del LA4 al FA5. Amb la digitació a una mà hi ha cromatismes que no són practicables, o que no són prou segurs; per això, a la darreria del segle XIX i per respondre a les necessitats de la interpretació de la cobla moderna, foren afegides d'una a quatre claus al flabiol. Els instruments així modificats passaren a anomenar-se flabiol de claus, mentre que els que han continuat sense portar-ne, per contrat, s'anomenen flabiols secs.
A Catalunya es considera el flabiol instrument transpositor en FA, i se sol escriure, en clau de sol, una onzena per sota del so real (o sigui, la nota aconseguida tapant els tres primers forats de sobre i els dos primers de sota s'escriu a la primera línia). S'ha estès molt el costum mallorquí de considerar que el flabiol està en DO, i d'escriure'l a so real (en realitat, una octava per sota), de manera que la nota més greu aconseguible amb una mà de l'exemple anterior s'escriu a la segona addicional inferior.
Instruments semblants al flabiol, i tocats a l'ensems que un altre de percussió pel mateix músic, foren coneguts en el segle XIII per tota Europa. Però fa almenys 250 anys que només se'n troben als Països Catalans(5); més concretament, a les Balears i a la zona continental que abasta dels Ports i la Franja fins a la Catalunya Nord i a mar.
A Mallorca, el flabiol s'ha mantingut vigent sempre. Al continent, cap a 1982, deixant de banda la presència del flabiol en les cobles modernes, la seva pràctica popular es reduïa a certs enclavaments de la Catalunya Vella: els acompanyants d'alguns balls de bastons (Gelida, Masquefa, Moià, Centelles, Els Hostalets de Balenyà, com en Comajuncosa, en Josep Prims, en Pere Prat...) i alguns grans flabiolaires de repertori obert, els darrers: Quirze Perich, Joan i Vicenç Clapés, Josep Verdaguer, Silvestre Massó, Pere Tayeda, Esteve Ubach, els més joves dels quals passaven aleshores de seixanta anys.(6)
El moviment folk, amb ajuts com l'AMTP, ha aconseguit redifondre l'instrument en ambients i zones que el desconeixien o que l'havien perdut feia segles. Aquesta i altres aportacions fan possible que en l'actualitat sigui possible trobar no ja instruments, sinó partitures, estudis històrics i fins enregistraments dedicats al flabiol.
Una ocasió especial per experimentar molts aspectes poc coneguts de l'instrument és la Festa del Flabiol que es celebra des de 1985 a Arbúcies (la Selva)a la darreria d'octubre.
=====================[modifica]
(1): Amb moltes variants dialectals: flobiol, forbiol, frobiol, fllabiol,fabiol, fobiol...
(2): Des de flautes de Pan ("flabiol de sanador") fins a ocarines, passant per tota mena de flautes rectes. Fins i tot s'ha documentat com a genèric d'instrument de vent, utilitzat per designar una dolçaina.
(3): Els tamborins catalans són poc més fondos que amples; els mallorquins, lleugerament més amples que fondos. Antigament tenien unes mides al voltant dels 25 cm, però a Catalunya, cap a 1860, es van posar de moda tamborins molt més grossos, d'uns 40 de diàmetre per 60 de fons.
(4): Els bombos no tenen res a veure amb l'instrument argentí d'aquest nom, sinó amb la col·locació del conegut instrument de banda: es tracta d'un redoblant o caixa que el flabiolaire porta entravessat sobre el tors, subjectat amb una corretja que fa la volta per darrera del coll.
(5): A l'extrem sud dels Països s'ha conservat la paraula per designar una flauta utilitzada pels dolçainers per practicar la digitació. Darrerament Paco Bessó n'ha regularitzat les mides i afinacions i n'ha normalitzat la producció, de manera que el seu flabiol valencià és avui un estri indispensable ens les escoles de dolçaina.
(6) Fonts: Mitjans, Rafel i Soler, Teresa (1993): Els flabiolaires del rodal d'Arbúcies. Barcelona, AltaFulla. --(2001):El flabiol dels flabiolaires. Barcelona, AltaFulla.
petició de nou enllaç: El flabiol, el tamborí i la dansa a l'escola.
Des del grup de treball de mestres de música "El flabiol, el tamborí i la dansa a l'escola" adscrit al Centre de recursos pedagògics de Terrassa volíem afegir l'enllaç del nostre wikiespai ja que pensem que el projecte d'introducció d'aquests instruments a l'escola pot ser d'interès general. A més, pretén ser una font de recursos lliures tant pel que fa a partitures com d'altres materials útils pel professorat de música. El web: [1]—el comentari anterior sense signar és fet per Xizukacris (disc. • contr.) 23:27, 28 abr 2009 (CEST)
- D'acord amb Viquipèdia:Enllaços externs la funció dels enllaços externs és afegir informació enciclopèdica que encara no és a l'article, i no em sembla que sigui el cas d'aquesta pàgina. Per recollir totes les webs interessants sobre cada temes, ja hi ha els directoris d'internet, i la Viquipèdia no és un directori.--Pere prlpz (disc.) 00:47, 29 abr 2009 (CEST)
Text afegit amb una altra accepció[modifica]
S'ha afegit un text al principi de l'article, sense format, i que va sobre l'accepció flauta i no flabiol. Trasllado el text aquí.
| « | .-Flabiol: segons el diccionari català, valencià, balear Alcover, és un instrument musical rústic, consistent en un canó de canya, de llargada entre 12 i 35 cm. Tallat obliquament a un extrem i amb forats pel llarg, que produeix un so semblant al de flauta i sol esser emprat principalment pels pastors i per acompanyar certes festes de poble; a/ Flabiol de set canons: la flauta de Pan. El fet que a la flauta de Pan li diguem els catalans parlant flabiol de set canons, implica què Flabiol és un genèric que no només nomena al flabiol que es toca amb una mà, que també, sinó que nomena a tot tipus de flauta i cal especificar de quin tipus de flabiol estem parlant en cada moment. | » |