Doctrina catòlica sobre els Deu Manaments

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Moisès rebent les Taules de la Llei (pintat per João Zeferino da Costa, 1868)

Els Deu Manaments són un conjunt d'imperatius morals i religiosos reconeguts com una base moral a les principals doctrines abrahàmiques (judaisme, cristianisme i islam). [1] La seva descripció apareix als llibres de l'Èxode i del Deuteronomi de l'Antic Testament (un terme enllaçat amb el supersesionisme, vegis per exemple Bíblia hebrea) als quals es menciona que són part d'un pacte ofert per Déu als israelites. D'acord amb el catecisme de l'Església Catòlica, considerat com el mitjà oficial on es troben exposades les creences cristianes pròpies de l'Església Catòlica, els Manaments són essencials per mantenir un creixement espiritual saludable,[2] servint també com a fonament per l'ensenyança de la religió. [3] Tanmateix, l'estudi dels Manaments és un dels tipus més habituals de l'examen de consciència emprat pels catòlics abans de rebre el sagrament de la Penitència. [4]

Els Manaments apareixen als primers escrits de l'Església;[5] el Catecisme menciona que aquests han "ocupat un lloc predominant" a l'ensenyança de la fe des dels temps de sant Agustí.[6][7] Abans de la celebració del Quart Concili del Laterà al 1215, l'Església no disposava de cap model oficial per a l'ensenyança religiosa;[8] evidències suggereixen que els Manaments van emprar-se en la educació cristiana primitiva[9] i durant l'edat mitjana, tot i que la seva catequesis mancava d'un èmfasi consistent.[8] Així, la pobre instrucció d'algunes diòcesis en aquest aspecte formà la base d'una de les crítiques llançades pels reformadors protestants contra l'Església.[10] Si bé el primer catecisme religiós, publicat al 1566, va introduir "discussions minucioses al voltant a cadascun dels manaments", va fixar-se molt més als Set Sagraments.[11] A la darrera versió del Catecisme s'inclou una extensa secció amb el propòsit de definir cadascun dels manaments.[6]

L'ensenyament religiós dels Manaments està basada primordialment en l'Antic i el Nou Testament, així com als escrits dels Pares de l'Església.[12] Al Nou Testament, Jesús reconegué la seva validesa i va instruir els seus deixebles per a que els perfeccionessin exigint una justícia superior a la dels escribes i fariseus.[13] Resumits per Jesús en "dos grans manaments" que ensenyen l'amor a Déu i al proper,[6] aquests tenen com a finalitat educar a les persones en ambdós aspectes. Els tres primers manaments exigeixen respecte ver el nom de Déu, l'observació del Dia del Senyor i la prohibició del culte a d'altres déus. La resta tracten sobre les relacions amb el proper com, per exemple, el vincle entre pare i fill; i prohibeixen la mentida, el furt, l'assassinat, l'adulteri i l'avarícia.

Taula de continguts

Introducció doctrinal [modifica]

Segons la doctrina de l'església catòlica, els Deu Manaments (o Decàleg) són la síntesi de tota la Llei de Déu (o Llei Moral) i la base mínima i fonamental de la moral catòlica. [14] Per això, l'església exigeix als seus fidels el compliment obligatori d'aquestes normes. Qui no les segueix, comet un pecat i, segons la gravetat de la transgressió es desvia parcial o totalment de Déu i del seu amor, rebutjant així la salvació i la felicitat eterna que Déu ofereix. [15][14] Malgrat això, com que l'amor de Déu és infinit i com que Jesús ja va sacrificar-se a la creu, tots els homes poden ser perdonats per Déu en qualsevol moment, des del moment en que es penedeixin d'una forma lliure i sincera[16] i es comprometin a fer el possible per perdonar els seus enemics. [17] Aquest perdó dels pecats pot ser atorgat per Déu per mitjà de l'Església, la primera vegada mitjançant el sagrament del baptisme i després, normalment, mitjançant la confessió.[16]

Segons les pròpies paraules de Jesús, és necessari observar els Deu Manaments per entrar a la vida eterna,[18] a més de ser necessari per a que els fidels mostrin el seu agraïment i la seva pertanyença a Déu.[19][20] Aquests manaments, que dicten els deures fonamentals de l'home vers Déu i el seu proper, també donen a conèixer la voluntat divina. [14]

En anunciar l'Evangeli i el Regne de Déu, Jesús arribà a la "seva perfecció i compliment" la llei de Déu i, per tant, també els Déu Manaments.[21] Això vol dir que interpretà plenament i donà el sentit últim a les veritats revelades per Déu a l'Antic Testament i renovà l'aliança entre Déu i els homes, instaurant així el Nou Testament (o Nova Aliança). [22] Per a Jesús, tota la Llei de Déu es compleix i es resumeix en el doble i únic manament de l'amor a Déu i al proper: "Estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la meva ànima i amb tota la teva ment. Aquest és el major i el primer dels manaments. I el segon és semblant al primer: estimaràs el teu germà com a tu mateix. D'aquests dos manaments depèn tota la Llei i els Profetes."[19][23]

La fórmula de catequesi pels Deu Manaments proposada pel Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica és el següent: [24]

  1. Adorar a Déu i estimar-lo sobre totes las coses.
  2. No invocar el Sant Nom de Déu en va.
  3. Guardar els diumenges i festes de guardar.
  4. Honrar al pare i a la mare (i els altres legítims superiors).
  5. No matar (ni causar dany, al cos o a l'ànima, a sí mateix o al proper).
  6. Guardar castedat en paraules i les obres.
  7. No robar (ni injustament retenir o causar danys als bens de l'altri).
  8. No aixecar falsos testimonis.
  9. Guardar castedat als pensaments i als desigs.
  10. No cobejar les coses alienes.

Numeració [modifica]

L'Antic Testament menciona deu manaments individuals;[25][26][27] tot i que 'Església hi ha més de 10 operacions imperatives als dos texts més rellevants: Éxode 20:1-17 i Deuteronomi 5:6-21.[28][29] Així mateix, no deixa clara la forma en que aquests texts haurien de dividir-se per a que, a l'hora, donin lloc als deu manaments. La divisió tradicionalment emprada per les esglésies catòlica i luterana es donà a conèixer originalment per Agustí d'Hipona al seu llibre Questions on Exodus.[2][30] D'altres esglésies cristianes, com l'Església Ortodoxa i algunes esglésies protestants, fan servir una de les formes establertes pels Pares Grecs. Ambdues formes difereixen una mica en la numeració, tot i que mantenen la mateixa essència.[2] La numeració jueva difereix de les cristianes quant a la consideració que el pròleg referit pels cristians realment és tracta del primer manament íntegre.[31]

Origen i obtenció dels Deu Manaments [modifica]

Segons relata el llibre de l'Èxode, Moisès passà 40 dies i 40 nits al mont Sinaí; [32] car Yahveh li ho demanà com a mostra de lleialtat vers ell. Així, els Manaments li van ser donats a Moisès per a que els ensenyés al poble.[33] Tot i que existeixen moltes controvèrsies sobre qui va escriure els Manaments, hom sol adjudicar aquesta acció a Déu mateix, tot i que hi ha qui considera que Déu digué a Moisès que escrigués el que Ell li dictava; tot i que la majoria de les persones, com a creients, donen validesa a la primera versió. [25][34][35] La Bíblia també exposa dos conjunts de lleis; el primer, més breu, conté els Déu Manaments. Després ve un altre codi, del temps quan els israelites s'establiren a Canà, anomenat el "Codi de l'Aliança".[36][37] La creença en els Deu Manaments en ocasions sol ser molt contradictòria, car Moisès va fer una còpia semblant dels Deu Manaments;[38] no obstant això, la Llei de Moisès es posa en contra nostra, [39] no jutja a ningú,[40] es una llei carnal[41] i no és perfecta,[42] al contrari de la Llei de Déu.[43] Una hipòtesi rebutjada pels catòlics és la de "El llibre dels Esenis de Moisès", que relata com Moisès va rebre dues taules, sent la primera d'elles veritable. Com que el poble no era digne d'elles, Moisès va haver de trencar-les per la falta de consciència de la gent. Així que Déu, a canvi, deixà al poble hebreu una llei molt més severa (que és la vigent). [44]

Història [modifica]

Els Deu Manaments són reconeguts com una base moral al judaisme, al cristianisme i a l'islam.[1] Aquests apareixen per primera vegada al llibre de l'Èxode, segons el qual Moisès, actuant sota les ordres de Déu, alliberà els israelites de l'esclavatge a Egipte. Segons l'ensenyament religiós, Déu oferí un pacte, que incloïa els Deu Manaments, per a també alliberar-los de "l'esclavatge espiritual" del pecat.[45] Alguns historiadors ho han descrit com el "fet central de la història de l'Antic Israel".[46]

Segons el cristianisme, l'arribada de Jesús es veu com l'acompliment del destí dels jueus, que van ser escollits, d'acord a Peter Kreeft, per "mostrar el veritable Déu al món".[47] Jesús donà a conèixer els Manaments i instruí els seus deixebles a perfeccionar-los, exigint-los "més, no menys: una justícia superior ala dels escribes i fariseus".[2][48] Kreeft argumenta que "els Manaments són el orde moral el que a la història de la creació al Gènesi és l'orde natural. Són la base de Déu per conquerir el caos. No són les idees dels homes sobre Déu, però per sí mateixes són les idees de Déu sobre l'home."[2] L'Església ensenya que Jesús alliberà les persones de mantenir "la llei jueva (Torà) amb les seves 613 normes diferents, però no de l'obligació de guardar els Deu Manaments,[2] car els Deu Manaments "van ser escrits pel dit de Déu",[nota 1] a diferència dels "escrits per Moisès".[2] Aquesta doctrina va ser reafirmada als concilis de Trento (1545-1563) i Vaticà II (1962-65.[6] Tot i és incert el paper que jugaven els Deu Manaments als inicis de la tasca cristiana, l'evidència suggereix que es recitaven durant alguns serveis i que van ser emprats a l'educació cristiana. [9] Per exemple, els Manaments estan inclosos a un dels primers escrits cristians, conegut com "Ensenyament dels Dotze Apòstols" o "Didaché".[5] Els experts sostenen que els Manaments van ser considerats per l'Església primitiva com un resum de la Llei de Déu.[9] L'erudit protestant Klaus Bockmuehl creu l'Església substituí els manaments amb les llistes dels vicis i les virtuts, tals com els Set Pecats Capitals. [50] D'altres estudiosos sostenen que durant la història de l'Església els Manaments han estat emprats com un exàmen de consciència i que molts teòlegs han escrit sobre ells. [4] Si bé existeixen proves que els Manaments eren part de la catequesi als monestirs i a d'altres llocs, no hi havia una posició oficial de l'Església per promoure mètodes específics d'ensenyament de la religió durant l'edat mitjana. El Quart Concili del Laterà (1215) va ser la primera vegada que s'intentà solucionar aquest problema. Les proves que queden revelen els esforços d'alguns bisbes per posar en pràctica les resolucions del Consell van incloure un èmfasi especial en l'ensenyament dels manaments a les seves diòcesis respectives.[8] Segles més tard, la manca d'ensenyament dels Manaments a algunes diòcesis va ser una de les crítiques contra l'Església llançades pels reformadors protestants.[10]

Els catecismes produïts en diòcesis específiques a mitjans del segle XIV posaren un èmfasi major als Manaments i assentaren les bases per a la fundació del primer catecisme oficial de l'Església, el "Catecisme Romà" de 1566.[51] Encarregat pel Concili de Trento, que proporcionava "debats a fons de cada Manament", però que concedí més èmfasi als set sagraments per resaltar la creença sacramental originària de l'Església Catòlica.[11] Aquest èmfasi entrà en conflicte amb les creences protestants, que celebrava els Manaments com la font de la gràcia divina. [11] Mentre que les encícliques papals més recents ofereixen interpretacions sobre l'ensenyament de l'Església dels manaments individuals, mitjançant la història oficial de l'Església senyalen que els ensenyaments dels Manaments estan basats en l'Antic i el Nou Testament i els escrits dels Pares originaris de l'Església Primitiva, Ireneu i Agustí.[12] Més tard, els teòlegs Tomàs d'Aquino i Bonaventura oferiren comentaris notables sobre els Manaments. Tomàs d'Aquino, doctor de l'Església, considera que els Manaments "són els principals preceptes de justícia i de tota llei, i la raó natural dóna aprovació immediata a ells com a principis evidentment clars."[52]

El Catecisme de l'Església Catòlica més recent dedica una gran part als manaments,[6] servint avui de base per a l'ensenyament social catòlic.[3] Segons el Catecisme, l'Església els ha donat un lloc predominant a l'ensenyament de la fe des del segle V. [6] Kreeft explica que l'Església els considera com un "camí de vida" i un "camí de llibertat", així com un pati de jocs de l'escola que protegeix els nens dels "perills de la vida".[2]

Els Manaments [modifica]

El Primer Manament [modifica]

Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir de la terra d'Egipte, de la casa d'esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi. No me facis cap escultura, ni cap imatge de res del que hi ha dalt del cel, a baix de la terra, o a les aigües de sota la terra. No les adoris ni els donis culte.
El primer Mandament d'acord al Catecisme de l'Església Catòlica[53][54]

El primer manament, segons la doctrina de l'Església, "significa que [els seguidors] han de resar i adorar a Déu només perquè Déu és únic." [55] El Catecisme explica que es prohibeix la idolatria, proporcionant exemples de pràctiques prohibides, com l'adoració a qualsevol criatura, als avantpassats i als "dimonis... el poder, el plaer, la raça, l'Estat [i] els diners. [55] Sant Agustí interpreta aquest manament com "Estima a Déu i després fes el que hagis de fer".[56] Explicant aquests sentiments, Kreeft sosté que tot pecat "servei a un altre déu, obeeix a un altre comandant: el món, la carn o el diable".[56]

L'església catòlica considera que aquest manament conté les tres virtuts teologals: la primera, la fe, instrueix els catòlics a creure en Déu i a evitar l'heretgia, l'apostasia i el cisma. La segona, l'esperança, adverteix els catòlics contra la desesperació i la pressunció. La darrera, la caritat, només pot assolir-se si els catòlics s'abstenen a la indeferència o a la ingratitud vers Déu, i a evitar la peresa espiritual i l'odi a Déu derivat de l'orgull.[57] El Catecisme enumera les violacions específiques a aquest manament, incloent la superstició, el politeisme, el sacrilegi, l'ateisme i totes les pràctiques de màgia i bruixeria. A més, prohibeix l'astrologia, la quiromància i l'horòscop. Els atributs del catecisme consideren les accions anteriors com un "desig de poder sobre el temps, la història i, en darrera anàlisi, a d'altres éssers humans, així com el desig de conciliar els poders ocults".[58]

Imatges [modifica]

L'Arca de l'Aliança portada al Temple de Jerusalem.

Tot i que sovint els catòlics son acusats d'adorar imatges, en violació del primer manament,[59] l'Església diu que es tracta d'un malentès. En opinió de l'església, "l'honor tributat a les imatges sagrades és una 'veneració respectuosa', no pas per una adoració doble a un déu únic."[59][60] Als primers segles del cristianisme sorgiren enceses disputes sobre si les icones religioses estaven prohibides pel primer manament. La disputa es limità gairebé a l'Església d'Orient: els iconoclastes volien prohibir les icones, mentre que els iconoduls recolzaven la seva veneració. Al Segon Concili de Nicea de l'any 787, es declarà que la veneració de les icones i les estàtues no estava en violació de l'orde i declarà que "el que venera una imatge venera la persona representada". [61][nota 2] A l'època de controvèrsia sobre la iconoclàstia, l'església occidental passà a fer servir escultures monumental,s que per l'art romànic es convertiren en una de les principals característiques de l'art cristià occidental, mantenint-se en part a l'església occidental, en contrast amb el cristianisme oriental, que evita les grans escultures religioses. El catecisme postula que Déu donà el seu permís per a que les imatges simbolitzessin la salvació cristiana, deixant símbols com la serp de bronze o els querubins sobre l'Arca de l'Aliança. Es diu que, "en encarnar-se, el Fill de Déu va introduir una nova economia de les imatges".[59][60]

El Segon Manament [modifica]

No juris en nom del Senyor, el teu Déu, en fals.
El segon Manament d'acord al Catecisme de l'Església Catòlica[63][64][65]

El segon manament prohibeix l'ús del nom de Déu en va.[2] Moltes cultures antigues creien que els noms eren sagrats, existint fins i tot prohibicions de quan el nom d'una persona podia ser esmentat. L'evangeli de Joan relata un incident en que un grup de jueus intentaren apedrejar Jesús després que parlés en nom de Déu; i ells interpretaren la seva declaració com una reivindicació de la divinitat. Com que ells no creien que ell era Déu, consideraren la seva afirmació com una blasfèmia, que comporta la pena de mort segons la llei mosaica.[66][67] Kreeft escriu que tots els noms pels quals Déu és conegut són sagrats, i per tant tots els noms estan protegits pel segon manament.[67] El catecisme afirma que "el respecte del seu nom és una expressió del respecte degut al misteri del mateix Déu i per a tota la realitat sagrada que evoca."[63] El catecisme també requereix el respecte vers els noms de les persones, per respecte a la dignitat de la persona.[61]

El sentiment darrera d'aquest manament està més codificat a l'Oració del Senyor, que comença dient "Pare Nostre, que esteu en el Cel, santificat sigui el teu nom." Segons el Papa Benet XVI, quan Déu revelà el seu nom a Moisès establí una relació amb la humanitat, i l'Encarnació va ser la culminació d'un procés que "s'havia iniciat amb el lliurament del nom diví".[68] Benet XVI explica que això també pot causar que el nom diví podria ser mal emprat i que la inclusió de Jesús "santificat sigui el vostre nom" sigui un motiu per a la santificació del nom de Déu, per "protegir el misteri meravellós del seu accés vers nosaltres, i afirmar constantment la seva veritable identitat per oposició a una nova distorsió de la mateixa."[68]

Segons la doctrina catòlica, aquest manament no s'oposa a emprar el nom de Déu en la presa de juraments solemnes administrats per l'autoritat legítima. Malgrat això, mentir sota jurament, invocant el nom de Déu per a propòsits màgics, o expressar paraules d'odi o rebel·lia contra Déu, es consideren pecats de blasfèmia. [61][63]

El Tercer Manament [modifica]

Recorda't de santificar el dissabte. Treballa durant sis dies i ocupa't en les teves feines, però el dia setè és dia de repòs, dedica't al Senyor, el teu Déu. No t'ocupis en cap treball.
El tercer Manament d'acord al "Catecisme de l'Església Catòlica[69][70][71]
El Papa Benet XVI celebrant l'Eucaristia.

Citant el rabí i erudit jueu Jacob Neusner, el Papa Benet XVI explica que per a Israel aquest manament era més un ritual que no pas un manament, car era una manera d'imitar a Déu, que descansà el setè dia després de la creació. Així mateix, constitueix el nucli de l'ordre social.

Tot i que algunes denominacions cristianes segueixen amb la pràctica jueva d'observar el sabbat el dissabte, els catòlics, així com la majoria dels cristians, observen el diumenge com un dia especial, que anomenen el "Dia del Senyor". Aquesta pràctica es remunta al segle I, derivats de la seva creença que Jesús ressuscità de entre els morts el primer dia de la setmana. [nota 3][72] La Didaché demana als cristians que es reuneixin durant el Dia del Senyor per partir el pa i donar gràcies. Tertul·lià és el primer en fer menció al descans dominical: [72] "Nosaltres, malgrat tot, així com la tradició ens ha ensenyat, el dia de la Resurrecció del Senyor no només hom no ha d'agenollar-se, sinó que cada postura i oficines de prec, s'aplacen fins a les nostres empreses per a no dona lloc al diable.''[73]

Al segle VI, Cesareu d'Arlès ensenyà que tota la glòria del Sabbath jueu havia estat traslladada al diumenge i que els cristians han de guardar el diumenge com als jueus se'ls ordena observar el dissabte, però el Consell d'Orleans reprovà aquesta tendència al 538 com a jueva i no-cristiana. [72]

Els caps de l'església dels segles posteriors al descans dominical inscrits al magisteri oficial de l'església, així com els governs cristians, intentaren aplicar la resta al diumenge durant tota la història.[72] Per als catòlics, l'ensenyament de Jesús va ser que "el dissabte va fer-se per al bé de l'home, i no pas l'home per al dissabte",[74] respecte a les bones homes "quan la demanda d'exigències dels demés pot ser part de la jornada de descans".[75] El catecisme ofereix pautes sobre com viure el dia del Senyor, que inclouen assistir a Missa els diumenges i dies sants d'obligació. [69] En aquests dies els catòlics no podran treballar o fer activitats que "impedeixin el culte degut a Déu", però que "el rendiment de les obres de misericòrdia i relaxació aprovada en un esperit d'alegria" estan permeses. [75]

Segons la Conferència Episcopal Estatunidenca aquest manament "s'ha concretat pels catòlics" com el primer dels cinc manaments de l'església, citant l'encíclica Dies Domini de Joan Pau II:

« Degut a que els fidels estan obligats a assistir a missa a menys que hi hagi un impediment greu, als pares els és corresponent el deure d'oferir a tots la possibilitat real de complir el precepte... Malgrat tot, més que no pas un precepte, el respecte ha de ser vist com una necessitat creixent de les profunditats de la vida cristiana. És summament important que tots els fidels hagin d'estar convençuts que no poden viure la seva fe o participar plenament a la vida de la comunitat cristiana, a menys que participin regularment a l'assemblea eucarística dominical. [76] »

El Quart Manament [modifica]

"Honra pare i mare, perquè tinguis llarga vida al áís que el Senyor, el teu Déu, et donarà."
El quart manament basat en el llibre de l'Èxode, al Catecisme de l'Església Catòica[77][78][79]
«estava subjecte a ells».[80] Jesús mateix, el Senyor, va recordar la força d'aquest "manament de Déu".[81] I l'Apòstol ensenya: «Fills, obeïu els vostres pares en el Senyor; és just que ho feu així. Honra el teu pare i la teva mare; és el primer manament que comporta una promesa: perquè tot el vagi bé i tinguis llarga vida a la terra.»[82]
El quart manament explicat resumidament pel Catecisme de l'Església Catòlica[77]

El Papa Benet XVI afirmà que el rabí Neusner "veu correctament aquest manament com l'àncora al cor de l'ordre social". Aquest manament enforteix les relacions generacionals, fa l'enllaç explícit entre l'ordre de la família i l'estabilitat social, i revela que la família és "volguda i protegida per Déu".[83] Com que l'amor incondicional dels pares vers els seus fills reflecteixen l'amor de Déu i també perquè ells tenen el deure de passar la fe als seus fills, el catecisme anomena a la família com "l'església domèstica", "comunitat privilegiada" i la "cèl·lula originària de la vida social".[84]

El Catecisme afirma que aquest manament exigeix deures dels fills als seus pares que inclouen: [77]

  • respecte filial vers els pares, que també inclou les relacions entre germans.[77]
  • gratitud.[84]
  • obediència als pares mentre que el nen visqui a la seva casa i quan és pel seu bé o pel bé de la família,[84] llevat de quan l'obediència exigeix que el fill faci quelcom moralment equivocat"
  • quan els fills ja són adults, oferir, si fos necessari, ajut moral i material als seus pares envellits, especialment en temps de malaltia, soledat o desànim. [77][84]

D'acord amb el catecisme, aquest manament també requereix obligacions dels pares vers els fills, entre les que s'inclouen:

  • educació moral, formació espiritual i evangelització dels fills
  • respecte als fills com a fills de Déu i persones humanes
  • disciplina adequada pels fills, amb cura de no provocar-los
  • evitar pressionar-los per a que escullin una professió o un conjugue determinat, la qual cosa no impedeix donar "savis consells" als pares[85]
  • ser un bon exemple pels fills
  • reconèixer els defectes propis davant dels fills per orientar-los i corregir-los[77][85]

L'expansió de Jesús [modifica]

L'evangeli de Mateu narra que quan algú li va dir a Jesús "heus ací que la teva mare i els teus germans estan a fora i et volen parlar", Jesús li respongué: "Qui és la meva mare? I qui són els meus germans? I estenent la mà cap els seus deixebles, va dir: Heus ací la meva mare i els meus germans. Car tot aquell que fa la voluntat de meu Pare que està als Ces, aquest és el meu germà, i germana i mare."[86] El Papa Benet XVI afirma que Jesús portà el quart manament a un nivell nou i superior. En fer la voluntat de Déu, hom pot convertir-se en part de la família universal de Jesús i, conseqüentment, de Déu.[87] Així doncs, les responsabilitats del quart manament van fer-se extensives a la societat i exigeixen respecte de les "autoritats socials legítimes". El catecisme especifica els "deures dels ciutadans i de les nacions", que Kreeft resumeix com:

  • obediència i honor per a tots els que, pel nostre bé, reben de Déu autoritat a la societat
  • pagament d'impostos, exercici del dret de vot i de defensa del país
  • obligació de ser vigilant i crític
  • el deure de la desobediència a les autoritats civils i directrius que són contràries a l'ordre moral
  • practicar la caritat, que és una necessitat per a qualsevol família o societat funcional (és el principal manament social, car requereix que les persones estimin a Déu i al germà)
  • Acollir a l'estranger, que necessita seguretat i sostent que no ha trobat al seu país
  • L'obligació dels països rics d'ajudar els pobres
  • l'expectativa de les famílies d'ajudar a d'altres[77][88]

El Cinquè Manament [modifica]

"No matis."
El cinquè manament basat en el llibre de l'Èxode, al Catecisme de l'Església Catòlica[89][90][91]
« Heu sentit que es va dir als antics: "No mataràs; i el qui mati serà sotmès al tribunal". Doncs jo us dic que tot el qui s'enfadi contra el seu germà, serà sotmès al tribulal. »
El quinto mandamiento explicado por Jesús, en el Catecismo de la Iglesia Católica[89][92]

Aquest manament exigeix respecte per la vida humana. Jesús expandí aquest manament, passant a exigir també que els cristians estimin els seus enemics i evitin la ràbia injusta, l'odi i la venjança.[93] La base de tota la doctrina catòlica sobre el cinquè manament és l'ètica de la santedat de la vida, que Kreeft argumentà com a filosòficament oposada a l'ètica de la qualitat de vida, una filosofia ell caracteritza com a introduïda per un llibre alemany titulat Die Freigabe der Vernichtung des Lebensunwerten Lebens (El permís per destruir una vida indigna de ser viscuda). Kreeft afirmà que aquest llibre va ser el primer en "guanyar l'acceptació del públic... per metges alemanys abans de la II Guerra Mundial, la base i el inici de les pràctiques mèdiques nazis i eutanàsiques.[94] Aquesta interpretació és generalment recolzada per revistes mèdiques modernes que discuteixen i informen sobre els dilemes creats per aquests filosofies oposades als metges, que sovint han de prendre decisions de vida o mort. [95]Malgrat tot,hi ha experts en bioètica que caracteritzen l'ús de "l'analogia nazi" com a inadequat i "horrorosament malament", aplicat a la qualitat de les decisions per a la vida.[96] D'acord amb el cinquè manament, l'Església Catòlica està activament involucrada en debats públics sobre l'avortament, la pena de mort i l'eutanàsia, i anima els seus fidels que donin suport les lleis i polítiques descrites com a pro vida.[97]

L'abortament [modifica]

El catecisme afirma que "la vida humana és sagrada perquè, des del seu origen, postula l'acció creadora de Déu i es manté per a sempre en una relació especial amb el Creador, la seva única finalitat. Només Déu és el Senyor de la vida, des del primer instant de la concepció fins al seu termini natural: ningú, sota cap circumstància, pot reivindicar el dret de donar mort directament a un ésser humà innocent."[89][93] Matar directa i intencionadament un ésser humà inocent és considerat per l'església com un pecat mortal.[89] L'assassinat de familiars, que inclou l'abortament induït, l'infanticidi, el Fraticidi, el parricidi i l'assassinat del conjugue són considerats crims i pecats mortals encara més greus, amb motiu dels llaços naturals que trenquen.[89][93]

L'església reconeix el moment de la concepció com a l'inici de la vida humana i fa incapeu que l'embrió ha de ser "defès en tota la seva integritat, tractat i curat, en la mesura del possible, com a qualsevol altre ésser humà."[89][93] L'abortament induït va ser específica i persistentment condemnat per l'església des del segle I.[89][98][nota 4] La "col·laboració formal" en l'abortament induït incorreix enla pena d'excomunió "latae sententiae", és a dir, pel mateix fet mateix de cometre el delicte.[93] El catecisme posa èmfasi que aquesta sanció no té la intenció de restringir la misericòrdia, sinó que només en deixar clar la gravetat del crim i els danys sense reparació fets al nen, als seus pares i a la societat.[89][93] La col·laboració formal en l'abortament no s'esten només a la mare que lliurament se sotmet, sinó que també als metges, enfermers i auxiliars que directament participen a l'acte. L'església té diversos projectes i ministeris de reconciliació per a aquells que es penedeixen dels seus pecats de col·laboració formal a l'abortament.[101]

Ús d'embrions per a la investigació o la fertilització [modifica]

El catecisme per adults dels Estats Units dedica una secció per a la reproducció assitida mèdicament, les cèl·lules mares embrionàries i la clonació a la seva explicació del cinquè manament, car aquestes tècniques sovint involucren la destrucció d'embrions humans, considerat una forma d'assassinat greument pecaminós per l'església. Les investigacions científiques amb cèl·lules mare embrionàries són considerades un "mitjà immoral per a un fi bo" i "moralment innaceptable".[102] Citant la "Instrucció sobre el respecte a la vida humana naixent i la dignitat de la procreació" de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, la Conferència Episcopal Estatunidenca afirma que "l'objectiu, tot i que noble, com un avantatge previsible per a la ciència, a d'altres éssers humans, o per a la societat, no pot de cap manera justificar l'experimentació en embrions humans vius o fetus, viables o no, dins o fora del cos de la mare." Observa també que l'ús de les cèl·lules mares adultes, que són cèl·lules obtingudes amb el consentiment d'algú i sense posar en causa la vida del donant, és un camp promisori d'investigació i moralment acceptable. [102]

També en relació a la reproducció assistida medicament que implica la inseminació i la fecundació artificial, el catecisme de l'església catòlica declara[103] que aquestes tècniques, encara que practicades al sí de la parella (o sigui, "fecundació artificial homòloga") segueixen sent moralment inaceptabes. Dissocien l'acte sexual de l'acte procreador. L'acte fundador de l'existència del fill deixa de ser un acte pel qual dues persones es donen l'una a l'altre, i "remet la vida i la identitat de l'embrió pel poder dels metges i els biòlegs. Instaurant el domini de la tècnica sobre l'origen i el destí de la persona humana. Tal relació de domini és, en sí, contrària a la dignitat i a la igualtat que han de ser comunes als pares i als fills";[104] i que "només el respecte pel llaç que existeix entre els significats de l'acte conjugal i el respecte per la unitat de l'ésser humà permet una procreació conforme a la dignitat de la persona." [105]

El suïcidi i l'eutanàsia [modifica]

El cinquè manament prohibeix el suïcidi, incloent el suïcidi assistit i l'eutanàsia o cop de misericòrdia als que estan morint, fins i tot per a eliminar el patiment. La doctrina catòlica defineix l'eutanàsia com "una acció o omissió que per la seva naturalesa i intenció, provoca la mort amb l'objectiu del patiment". L'església considera que els tractaments normals de qui s'enfronta a una mort imminent no poden ser retirats o interromputs. Aquests tractaments normals es refereixen, per exemple, a l'aigua i a l'alleugerament del dolor, i no inclouen els tractaments extraordinaris, que són les intervencions mèdiques ja inadequades a la situació real del malalt. Són considerades inadequades perquè "no proporcionen els resultats que es podria esperar o també perquè son massa greus" pels malalts i les seves famílies respectives. Per això, en situacions de mort imminent i inevitable, és moralment acceptable permetre que els malalts terminals morin naturalment i renunciïn a tractaments extraordinaris "que donarien només una prolongació precària i penosa de la vida i interrompessin les cures normals degudes" habituals.[106] L'església recolza la pràctica dels tractaments paliatius, incloent l'ús d'analgèsics i sedants que, en aliviar el dolor, poder acurtar la vida del malalt, des de que la mort no sigui "volguda ni com a fi ni com a mitjà, però només prevista i tolerada com a inevitable." [107][89][108]

Pena de mort [modifica]

Als primers 200 anys, els cristians "es negaren a matar al servei militar, en defensa personal o al sistema judicial, però llavors encara no hi havia cap posició oficial de l'església sobre la pena de mort.[109] Quan l'església va ser oficialment reconeguda com una institució pública per l'Edicte de Milà al 313, la seva postura en relació a la pena de mort va ser de tolerància, però no d'acceptació plena i absoluta.[109] Malgrat tot, la pena de mort va tenir suport des dels primers teòlegs catòlics: Ambròs de Milà alentava els membres del clergat a anunciar i executar la pena de mort mentre que Agustí d'Hipona responia a les objeccions arraigades al cinquè manament a De Civitate Dei.[110] Tomàs d'Aquino i Duns Scot també argumentaren que les Sagrades Esciptures recolzen a les autoritats civils a executar la pena de mort.[110] El Papa Innocenci III exigí que Pere Valdès i els valdesos acceptessin que "el poder secular pot, sense pecat mortal, executar el judici de snag, sempre que s'utilitzi amb justícia, no per odi, amb prudència, no amb precipitació" com a requisit previ per a la seva reconciliació amb l'església. [110] Paul Suris afirma que el magisteri oficial de l'església no condemna ni promou absolutament la pena de mort, però la tolerància vers ella ha patit variacions durant els temps.[109] La Inquisició constitueix l'exemple més memorable del recolzament de l'església a la pena de mort, tot i que alguns historiadors consideren que aquest tribunal eclesiàstic era més indulgent i aplicava menys la pena de mort que els tribunals seculars de l'època.[111][112]

El catecisme de l'església catòlica afirma que la pena de mort està permesa en casos d'extrema gravetat. Està permesa en cas que "no hi hagi el més mínim dubte sobre la identitat i la responsabilitat del culpable" i si la pena de mort és la única manera de "defensar eficaçment les vides humanes d'un agresor injust". Malgrat això, si hi haguessin d'altres mitjans disponibles per defensar a les persones de l'agressor injust, aquests són preferibles car són considerats més respectuosos de la dignitat humana i més d'acord amb el bé comú.[89] Perquè actualment les societats modernes tenen mitjans eficaços per prevenir la criminalitat sense execució, el catecisme declara que en els casos en que l'execució del criminal és una necessitat absoluta "són ja molt estranys".[89] El Papa Joan Pau II ho discutí i ho afirmà a l'encíclica Evangelium Vitae de 1995.[109]

Salut personal, respecte als morts i enterrament [modifica]

La doctrina catòlica inclou dins del compliment del cinquè manament el respecte vers el propi cos, la qual cosa impedeix l'abús d'aliments, alcohol, medicaments, drogues il·legals o comportaments poc saludables.[107]

D'acord a l'ensenyament de l'Església, el respecte per la vida humana també existeix el respecte del propi cos, impedint els comportaments poc saludables, l'excés de menjar, alcohol, medicaments i drogues il·legals.[107] L'església també adverteix contra el comportament oposat de "preocupació excessiva de la salut i el benestar del cos que 'idolatra' la perfecció física, la bona condició física i l'èxit a l'esport"[93]

Els segrests, el terrorisme, la tortura, les esterilitzacions, amputacions, mutilacions i modificacions corporals que no estiguin justificades per motius mèdics o terapèutics estan prohibides.[89][93] D'acord amb el Catecisme, les societats tenen una obligació moral d'esforçar-se per oferir condicions de vida sal·ludables per a tothom.[107]

Segons el catecisme, l'enterrament dels morts és una obra de misericòrdia corporal i "els cossos dels difunts han de ser tractats amb respecte i caritat". Per tant, la dispersió de les restes cremades o l'enterrament en una tomba sense identificar estan prohibits per l'Església catòlica. La donació d'orgues, les cremacions i les autòpsies per raons legals i científiques estan permeses. Pel que fa a la cremació, l'Església la permet sempre que no sotscavi la fe catòlica en la resurrecció dels cossos al Judici Final.[113]

Guerra i autodefensa [modifica]

D'acord a l'expressat a la Bíblia, al Sermó de la Muntanya Jesús recordà el cinquè Manament "No mataràs"[114] i, expandint-lo, prohibí també la ràbia, l'odi i la venjança.[115] Anant encara més lluny, Jesús demanà als seus deixebles que estimessin els seus enemics.[116] El Catecisme afirma que "l'amor a un mateix segueix sent un principi fonamental de la moralitat" i, per tant, "és legítim per a fer valer el seu propi dret la vida."[116] Kkreeft diu que "l'auto-defensa és legítima, per la mateixa raó que el suïcidi no és: perquè la pròpia vida és un do de Déu, un tresor que som responsables en preservar i defensar."[117] El Catecisme ensenya que "qui defensi la seva vida no és reu d'homicidi, encara que si es veiés obligat a donar un cop mortal al agressor."[116] La defensa legítima pot no només ser un dret sinó un deure per a qui és responsable per la vida dels altres. La defensa del be comú exigeix que el seu agressor estigui impossibilitat de causar danys. Per aquest motiu, els que tenen autoritat tenen el dret a emprar les armes per a rebutjar els agressors contra la comunitat que estigui sota la seva responsabilitat.[116]

L'Església exigeix que tots resin i treballin per a evitar guerres injustes, però permet la guerra justa si fossin ateses determinades condicions:

  1. que el motiu per anar a la guerra sigui defensiu
  2. el dany causat per l'agressor sigui permanent, greu i cert
  3. com a darrer recurs, pres només després de tota la resta de mitjans per a posar final al "dany greu" hagin estat ineficaços
  4. l'objectiu final sigui la pau i hagi serioses possibilitats d'èxit
  5. tindrien lloc danys més greus si el mal no fos eliminat. Aquesta condició prohibeix l'ús d'armes per a eliminar totes les ciutats i àrees amb els seus habitants
  6. respecte i cura vers els no-combatents, soldats ferits i presoners. Els soldats estan obligats a desobeir les ordres per cometre genocidi o violar els principis universals. [89][118]

Escàndol [modifica]

El catecisme qualifica l'escàndol sobre el cinquè manament, i el defineix com una "actitud o comportament que porta als demés a fer el mal".[119] A l'evangeli de Mateu, Jesús afirmà que " Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar.".[120] L'Església considera un pecat i un crim greu causar l'afebliment de la fe, esperança i amor d'algú, especialment si aquest algú fos un jove i l'agressor fos una persona d'autoritat, com un pare, sacerdot o professor. [89][119]

El Sisè Manament [modifica]

"No cometis adulteri."
El sisè manament basat en el llibre de l'Èxode, al Catecisme de l'Església Catòlica[121][122][123]
«Heu sentit que es va dir: "No cometràs adulteri". Doncs jo us dic que qualsevol que mira una dona per desitjar-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.»
El sisè manament explicat per Jesús, al Catecisme de l'Església Catòlica[121][124]

D'acord amb l'Església Catòlica, els humans són éssers sexuals, la identitat sexual dels quals s'estén més enllà del cos, involucrant també la ment i l'ànima. Els sexes estan destinat per designi diví per a que siguin diferents i complementaris, ambdós amb la mateixa dignitat i fets a imatge i semblança de Déu. [125] Els actes sexuals [nota 5] són sagrats dins del context de la relació conjugal, que reflexa un "do mutu total i temporalment ilimitat de l'home i la dona."[127][128] Els pecats sexuals, per tant, no violen només el cos, sinó que també tot l'ésser de la persona.[128] Al seu llibre de 1995 Travessant el llindar de l'esperança, Joan Pau II va fer una reflexió sobre el tema:

« Al final, els joves estan sempre a la recerca de la bellesa a l'amor. Ells volen que el seu amor sigui bell. Si ells caiguessin en la debilitat, seguint els models de comportament que poden ser considerats exactament com un "escàndol en el món contemporani" (i aquests són, infeliçment, models àmpliament difosos), a la profunditat dels seus cors ells encara poden desitjar un amor net i pur. Això és tan veritat com pels nois com per les noies. En darrera anàlisi, ells saben que només Déu pot donar-los aquest amor. Com a resultat, ells estan disposats a seguir a Crist, si es preocupen pels sacrificis que això pot tenir.[129] »

Com succeeix en el Judaisme ortodox i a l'Islam, l'església catòlica considera tots els actes sexuals fora del matrimoni com a pecat mortal. La gravetat del pecat exclou el pecador de la "comunió sacramental" fins que es penedeixi i sigui absolt en la confesió sacramental. [128]

La vocació a la castedat [modifica]

Article principal: Castedat

Els ensenyaments de l'Església sobre el sisè manament inclouen una profunda discussió sobre la castedat. El catecisme la descriu com "una virtut moral, [...], un do de Déu, una gràcia, un fruit del treball espiritual."[130][131] L'Església observa el sexe com a quelcom més que un acte físic, a més considera que afecta el cos i l'ànima, i per tant l'Església ensenya que la castedat és una virtut que totes les persones són cridades a conquerir i adquirir. [131] És definida com "la unitat interior de l'home al seu ésser corporal i espiritual" que integra amb èxit la sexualitat humana a la persona, amb la seva "naturalesa humana complerta".[131][130] Per adquirir aquesta virtut, els catòlics són incentivats a entrar entrar en el "treball llarg i exigent" de l'autodomini, que és ajudat pels amics, la gràcia de Déu, la maduració i l'educació "que respecti les dimensions morals i espirituals de la vida humana".[131] El Catecisme categoritza les violacions del sisè manament en dues categories: els crims contra la castedat i els crims contra la dignitat del matrimoni. [121]

Crims contra la castedat [modifica]

El Catecisme enumera els següents crims contra la castedat,[132] en ordre creixent de gravetat:[133]

  1. Luxúria: l'església ensenya que el plaer sexual és bo i creat per Déu, i que els "conjugues han d'experimentar el plaer i la satisfacció del cos i l'esperit". Kreeft defèn que la "luxúria no significa plaer sexual, com a tal, ni el delit en ella, ni el desig d'ella en el seu context cert".[134] La luxúria "és un desig desendreçat o un goig de plaer sexual rebel", o sigui, és el desig de plaer sexual per sí mateix, fora de la seva finalitat de procreació i de la unió d'home i dona, cos i ànima, en l'auto-donació mútua. [133][132]
  2. Masturbació: que és "l'excitació voluntària dels orgues genitals per establir un plaer sexual",[132] considerat pecat pels mateixos motius que luxúria, però que es troba en un estadi superior perquè involucra una acció física enlloc d'un acte mental.[133]
  3. Fornicació: és la "unió sexual i carnal fora del matrimoni entre un home i una dona solters". És considerada "greument contrària a la dignitat de les persones i de la sexualitat humana" perquè és un escàndol "quan hi ha corrupció dels joves" i no està ordenat pel "bé dels esposos i per la generació i educació de fills".[133][132]
  4. Pornografia: considerada com una perversió de l'acte sexual que es destina a ser distribuït a tercers per a la seva visualització.[133]
  5. Prostitució: considerada pecaminosa tant per a la prostituta com pel client, car redueix la persona humana a un mer instrument de plaer sexual, violant així la dignitat humana i perjudicant la societat. La gravetat del pecat és menor per a les prostitutes que són forçades a l'acte per xantatge, misèria o pressió social. [133]
  6. Violació: és un acte intrínsecament dolent que pot causar danys greus a la vida de la víctima, ofenent amb violència i "profundament el dret de cadascun al respecte, a la llibertat i a la integritat física i moral".[132] És més greu encara quan constitueix incest (violació d'infants comesa pels pares o per parents propers), o quan la violació és comesa "per educadors contra nens confiats a ells".[132][133]

Homosexualitat [modifica]

Article principal: Homosexualitat i catolicisme

El catecisme dedica una secció separada a l'homosexualitat dins de la seva explicació del sisè manament. Igual que els actes heterosexuals fora del matrimoni, els actes homosexuals són considerats pecat i són "instrinsecament desendreçats".[135] L'Església distingeix entre les atraccions homosexuals, que no són considerades pecats, i els actes homosexuals, que sí que ho són. El catecisme afirma que aquests actes són contraris a la llei natural, tanca l'acte sexual al do de la vida, no procedeixen d'una veritable complementarietat afectiva sexual, [per això] no poden ser, en cap cas, aprovats."[135][136] L'Església ensenya que la inclinació homosexual és "objectivament desendreçada" i pot ser una gran prova per a la persona. Però l'Església també ensenya que els homosexuals "han de ser acollits amb respecte, compassió i delicadesa" i "qualsevol signe de discriminació injusta contra ells ha de ser evitat".[135][137]

Els homosexuals, d'acord a l'Església, són "cridats a la castedat". Han de ser instruïts a practicat les virtuts de l'autodomini que ensenya la "llibertat interior", mitjançant l'ajut dels amics, l'oració i la gràcia dels sagraments de l'Església.[135] Aquests instruments i auxilis estan designats a ajudar els homosexuals a apropar-se "gradual i de manera resolta" a la perfecció i santedat cristianes, que és un estat espiritual per al que tots els cristians han estat cridats. [135]

Amor de marit i muller [modifica]

Article principal: Matrimoni catòlic
El sisè manament convida els conjugues a viure mútuament una fidelitat emocional i sexual que és "essencial" al matrimoni i un reflex de la fidelitat de Déu als homes. [138]

Segons les ensenyances de l'Església, l'amor conjugal té per objecte aconseguir una doble finalitat i indisociable: la unió de marit i muller, pel "bé dels propis conjugues" i la transmissió de la vida. Per tant, "l'amor conjugal d'home i dona està, a més, sota la doble exigència de la fidelitat i la fecunditat".[139][132]L'aspecte unitiu inclou el lliurament recíproc del sí mateix de cada parella, per la qual cosa "ja no en són dos, sinó que és una sola carn".[139][140] El sagrament del matrimoni com que Déu segella l'acord que uneix els conjugues. Aquest consentiment inclou l'acceptació dels fracassos i errors de la parella en el reconeixement de la "crida a la santedat en el matrimoni", que exigeix a ambdós un procés de creixement espiritual i de conversió que pot durar tota la vida. [139]

Fecunditat del matrimoni, plaer sexual i control de natalitat [modifica]

Durant la història de l'Església Catòlica, els pensadors catòlics han ofert opinions divergents sobre el plaer sexual. Alguns l'han vist com a pecaminós, mentre que d'altres no s'han mostrat d'acord.[141] L'Església no tenia una posició formal fins al 1546, quan al Concili de Trento es decidí que la concupiscència convida al pecat, però que "no és formalment pecaminosa per sí mateixa".[141] Al 1679 Innocenci XI condemnà el "sexe marital només per plaer".[141] La posició de l'Església sobre l'activitat sexual pot ser resumida com que "l'activitat sexual pertany només al casament com una expressió de la unió i donació total, i sempre oberta a la possibilitat d'una nova vida." Els actes sexuals al casament són considerat com a "nobles i honrosos", i són destinats a ser apreciats amb "alegria i gratitud".[139]

Ofenses contra la dignitat del matrimoni [modifica]

Segons l'Església, l'adulteri i el divorci són considerades "ofenses a la dignitat del matrimoni" i estan definits així:[121]

  • L'adulteri és el terme que designa la infidelitat conjugal. Quan dos conjugues, dels quals com a mínim un està casat, estableixen entre sí una relació sexual, encara que efímera, cometen adulteri.[121] L'Església considera l'adulteri un pecat major que la fornicació perquè involucra persones casades. [133] Kreeft afirma que l'adulteri és un pecat "contra el seu cònjug, la seva societat, els seus fills, i tant amb el seu propi cos i la seva ànima".[142]
  • El divorci és una ofensa greu a la llei natural. Pretén trencar el contracte signat lliurement pels esposos de viure l'un amb l'altre fins a la mort. El divorci és una injúria contra l'aliança de la salvació, de que el matrimoni sagramental és senyal. El mateix Jesús de Natzaret, reafirmant la indisolubilitat del matrimoni, diu que "no és lícit que l'home, acomiadant la seva esposa, es casi amb una altra; ni és legítim que un altre prengui com a esposa a una que s'havia divorciat del seu marit".[143][121] Explicant la interpretació de l'Església d'aquesta ensenyança, Kreeft afirma que Jesús considerava el divorci com una acomodació, una tolerància que estava infiltrada a la llei jueva.[142] L'Església ensenya que el casament va ser creat per Déu i fet per a que fos indisoluble: així com la creació d'un nen que no pot ser "descriada", el vincle matrimonial "d'una sola carn" mai pot trencar-se. [142] El catecisme afirma que "el conjugue casat de nou es troba en una situació d'adulteri públic i permanent", augmentant així la "gravetat de la ruptura".[142][121]

A més d'aquestes dues grans ofenses, la poligàmia, l'incest i la "unió lliure" (que inclou la parella de fet i el concubinat són també considerades com a ofenses a la dignitat del matrimoni. [121]

Separació, divorci civil i anul·lacions [modifica]

Segons l'Església, hi ha situacions que no corresponen al divorci:

  • en certs casos previstos pel dret canònic i en situacions extremes, com la violència domèstica i l'adulteri, la separació està permesa, tot i que es manté el vincle matrimonial. Això no es considera com un divorci i pot justificar-se.[142][144]
  • divorci civil: no és un divorci segons l'Església. Si el divorci civil fos la única manera possible de garantir certs drets legítims, com la cura dels fills o la defensa del patrimoni, pot ser tolerat sense constituir una falta moral. [142][144]
  • l'anul·lació del casament no és divorci, però sí que és una decisió per part de l'Església que el casament mai no va ser vàlid. El casament és considerat nul si manca un dels 5 elements integrals: cal que sigui complert, vitalici, mutu, un do gratuït i compost per un home i una dona.[142] D'acord al discurs de Joan Pau II al Tribunal de la Rota Romana del 22 de gener de 1996, els casals no tenen dret d'anul·lació, però tenen el dret de presentar el seu cas de nul·litat o validesa juntament a una autoritat eclesiàstica competent i demanar una decisió sobre el tema.[145] D'acord a la diòcesi d'Arlington:
« Els senyals que poden indicar motius per investigar una anul·lació són: casament que exclou en el moment del casament o dret de tenir fills, o per a un casament permanent, o per una dedicació exclusiva. A més d'això, existeixen casaments juvenils; casaments de molt curta durada, casaments marcats per un greu abús emocional, físic o substancial; pràctiques sexuals anormals; irresponsabilitat profunda i manca de compromís; autorització condicional per a un casament; frau o engany per obtenir el consentiment del cònjugue; malaltia mental greu; o un vincle anterior de casament. La determinació cal que es faci després d'una àmplia consulta amb el prevere o diaca i basada en proves que estiguin disponibles.[145] »

El Setè Mandament [modifica]

"No robis."
El setè manament reafirmat per Jesús, al Catecisme de l'Eglésia Catòlica[146][147]
"No robaràs."
El setè manament basat en el llibre de l'Èxode, al Catecisme de l'Església Catòlica[146][148][149]
Prendre la propietat aliena "en necesita urgent i evident" per "posar remei necessitats immediates i essencials" no és considerat un pecat contra el setè manament.[146][150]

El catecisme explica que aquest manament regula els bens materials i prohibeix prendre injustament, usurpar, emprar o fer malbé bens que pertabn nyin a un altre, contra la seva voluntat.[146][151] Senyala exigències per els que posseeixin bens materials per a que en facin ús de forma responsable, portant en consideració el bé de la societat. El catecisme aborda el concepte de la creació de Déu en l'explicació del setè manament i prohibeix l'abús d'animals i del medi ambient.[146]

Propietat privada [modifica]

Segons l'Església Catòlica, hom té dret a la propietat privada. Malgrat això, propietat fa que aquestes persones només siguin "administradors" de bens a qui s'espera que tornin rentables de manera que beneficiin a d'altres després que aquests hagin tingut cura en primer lloc amb les seves famílies.[146][150] La propietat privada i el bé comú són vistos com a elements complementaris que existeixen amb el propòsit d'enfortir la societat.[150] La incautació de la propietat privada d'altris no es considera ni pecat ni robatori "quan el consentiment es pot presumir o el rebuig és contrari a la raó i el destí universal dels bens. Aquest és el cas de la necessitat urgent i evident, que la única forma de remediar les necessitats immediates i essencials (alimentació, habitatge, vestit...) i disposar els bens aliens."[146][150] El concepte que els esclaus són també propietat privada és condemnat per l'Església, que ho qualifica com una violació i un robatori dels drets humans de la persona esclavitzada.[146][152]

Justícia social [modifica]

L'encíclica Rerum Novarum, que inaugurà la sistematització de la Doctrina Social de l'Església, discuteix les relacions i deures recíprocs entre treball i capital, i entre el govern i els seus ciutadans. La preocupació principal va ser la necessitat de millorar, combatre i alleugerir "la misèria que pressiona tan injustament la majoria de la classe treballadora"[153] L'encíclica donà suport al dret a formar sindicats de treballadors, rebutjà el comunisme i el capitalisme sense restriccions i reafirmà el dret a la propietat privada.[154]

La interpretació del setè manament ensenya que els empresaris han d'equilibrar el deig de lucre que garantitzin el futur de l'empresa i el "bé de les persones".[155] Els amos de les empreses estan obligats a pagar als seus treballadors un salari raonable, honorar els contractes i abstenir-se de realitzar activitats deshonestes, incloent el suborn de funcionaris públics. Els treballadors estan obligats a fer el seu treball conscientment, com està escrit als contractes, i a evitar la deshonestedat al lloc de feina, com l'ús de materia de l'empresa per a ús personal sense permís.[146]

L'Església ensenya que ha d'existir equilibri entre la reglamentació guvernamental i les lleis del mercat. I considera que la dependència exclusiva del mercat (o capitalisme pur) no aconsegueix abordar suficientment moltes de les necessitats humanes, mentre que confïin en la regulació del govern (o socialisme pur) "perverteix en la seva base els vínculs socials".[155] Malgrat això, l'Església no rebutja ni el capitalisme ni el socialisme, però sí adeverteix contra els excessos i els extrems de cada sistema que donarà lloc a la injustícia amb les persones.[155] L'Església també ensenya que les nacions més riques, així com les persones més riques, tenen l'obligació moral d'ajudar les nacions i les persones més pobres, així com treballar per reofrmar les institucions financeres i pel benefici econòmic de tots.[155]

El Vuitè Mandament [modifica]

"No llevis fals testimoni contra el teu proïsme."
El vuitè manament basat en el llibre de l'Èxode, al Catecisme de l'Església Catòlica[156][157][158]
"Es va dir als antics: «No perjuraràs, sinó que compliràs amb el Senyor els teus juraments.»."
El vuitè manament expandit per Jesús, l Catecisme de l'Església Catòlica[156][159]

L'Església ensenya que "un cop que Déu és el «Veritable»[160], els membres del seu poble són cridats a viure en la ceritat" i a donar testimoni de la veritat revelada i manifestada totalment per Jesús.[156] Per això, les violacions i ofenses a la veritat són pecats i tenen diferents graus de gravetat, depenent de les "intencions de qui les comet i els danys patits per les seves víctimes."[161] A continuació s'enumeren els delictes o violacions:

  1. Fals testimoni i perjuri: declaracions fetes públicament davant d'un tribunal per obstruir la justícia, condemnant els innocents o exonerant els culpables, o augmentant la pena de l'acusat.
  2. Judici temerari o precipitat: creure i admetre quelcom com a veritable, sense proves suficients, a divulgacions que acusen a d'altres dels defectes morals.
  3. Maledicència: la difusió dels "defectes dels altres a les que les persones no fan cas", sense motiu objectivament vàlid.
  4. Calúmnia: Mentir per danyar la reputació d'una persona, proporcionant oportunitats per a que d'altres puguin fer judicis falsos sobre la persona calumniada.
  5. Afalac, adulació o complaença: que encoratja i confirma a d'altre als actes maliciosos de la seva maldat i la seva conducta, pot ser, entre d'altres coses, un discurs per a enganyar a d'altres per a benefici personal.
  6. Jactància, vanaglòria, presumir o fer burla: un discurs que només honora a sí mateix i deshonra els altres.
  7. Mentida: que és dir el que és fals amb intenció d'enganyar, sent per això l'ofensa més directa a la veritat perquè la contradiu. El Catecisme afirma que la mentida, en causar dany a la relació de l'home amb la veritat i el germà, [...], ofèn la relació fonamental de l'home i de la seva paraula amb el Senyor.[156][162]

L'Església exigeix que els que hagin tacat la reputació dels altres han de reparar les falsedats que han estat comunicades.[156][162] Malgrat això, l'Església també ensenya que tota persona té dret a la privacitat, i per això no hi ha necessitat reveli una veritat a algú que no té dret a saber-la.[156][162] Els pares tenen prohibit violar el secret de la confesió, independentment de qualsevol circumstància o motiu i sense que importi quant de greu sigui el pecat o el seu impacte en la societat.[162] Qualsevol pare que violi el secret de la confessió cau en l'excomunió latae sententiae, és a dir, "pel mateix fet de violar la norma".[163] A l'ensenyament de l'Església sobre aquest manament està el requisit que els cristians donin testimoni de la seva fe "inequivocadament en situacions que ho requereixin".[156][164] Està condemnat l'ús de les noves tecnologies per part d'individus, empreses o governs per propagar mentides.[156][161]

El Novè Manament [modifica]

"No desitgis la casa del teu proïsme. No desitges la muller del teu proïsme, ni el seu criat, ni la seva criada, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res que li pertanyi." [nota 6]
El novè manament basat en el llibre de l'Èxode, al Catecisme de l'Església Catòlica[166][168]
"Qualsevol qui mira una dona per desitjar-la, ja ha comès adulteri amb ella al seu cor."
El novè manament explicat por Jesús, al Catecisme de l'Església Catòlica[166][169]
Betsabé al bany per Rembrandt, 1654. La història del Rey David i Betsabé il·lustra que la cobdícia el portà als pecats de l'adulteri i l'assassinat.

El novè i el desè manament tracten sobre la cobdícia, que és una disposició interior i no pas un acte físic.[170] El Catecisme distingeix entre la cobdícia de la carn (desig sexual per altres conjugues) i la cobdícia dels bens materials.[167]

D'acord als texts bíblics, Jesús posà èmfasi la necessitat de pensaments purs, així com d'accions pures, i afirmà que "qui mira una dóna per cobejar-la, ja ha comès adulteri amb ell al seu cor."[170][169] El Catecisme afirma que, amb l'ajut de la gràcia de Déu, homes i dones estan obligats a superar la luxúria i d'altres desigs carnals, com "les relacions pecaminoses amb el conjugue d'altre".[170] La puresa de cor rés suggerida com una qualitat necessària per a realitzar aquesta tasca. Les habituals oracions i himnes catòlics contenen una petició per a aquesta important virtut.[170] L'Església identifica els següents dons de Déu que ajuden a mantenir la puresa d'una altra persona:

  1. Castedat, que permet que les persones s'estimin amb un cor recte i indivisible
  2. Puresa d'intenció, que procura complir la voluntat de Déu en tot, sabent que només Ell pot portar els homes al seu veritable fi
  3. Puresa de la mirada, exterior i interior, disciplinant els pensaments i la imaginació per rebutjar aquells que són impurs
  4. Oració, que reconeix el poder de Déu de concedir a una persona la capacitat de superar els desigs sexuals
  5. Modèstia i pudor corporal i dels sentiments, que implica discreció a l'elecció de les paraules i el vestuari.[166][170]

D'acord a les Escriptures, Jesús declarà que Els Purs de cor són benaurats, car veuran a Déu.[171][172] La puresa de cor, que introdueix el novè manament, és la "condició prèvia" per a que els sants vegin a Déu cara a cara i permet a la persona veure les situacions pures i les persones com Déu les veu. Aquesta manera de veure les coses li permet "acceptar l'altre com un proper i comprendre el cos humà com un temple de l'Esperit Sant, una manifestació de la bellesa divina." El Catecisme ensenya que "hi ha una connexió entre la puresa del cor, del cos i de la fe", i els "purs de cor", aquells que "posen l'intel·lecte i la voluntat d'acord amb les exigències de la santedat de Déu, principalment en 3 àrees: la caritat, la castedat o rectitud sexual, l'amor vers la veritat i l'ortodòxia de la fe".[166][172]

El Desè Mandament [modifica]

"No desitgis [...] res que pertanyi al teu proïsme. No desitgis la casa del teu proïsme, ni el seu camp, ni el seu criat, ni la seva criada, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res que li pertanyi."
El desè manament basat en els llibres de llibro de l'Èxode i del Deuteronomi, al Catecisme de l'Església Catòlica[167][173][174]
"Perquè allà on està el vostre tresor, allà també estarà el vostre cor."
El desè manament explicat por Jesús, al Catecisme de l'Església Catòlica[167][175]

El despreniment de les riqueses és l'objectiu del desè manament i de la primera benaurança (Benaventurats els pobres d'esperit), perquè, d'acord al Catecisme, és necessari aquest precepte per a l'entrada al Regne dels Cels.[167][176] La cobdícia queda prohibida pel desè manament, considerada com "l'arrel d'on prové el robatori, la rapinya i el frau, prohibits pel setè manament", i que poden portar a la violència i a la injustícia.[177] L'Església defineix la cobdícia com un "desig desendreçat" que pot assumir formes diferents:

  1. Cobdícia, que és el desig immoderat i excessiu de voler tot allò que no es necessita.
  2. Enveja, un dels set pecats capitals, que és el desig immoderat de voler apropiar-se dels bens aliens.[176] Sant Agustí d'Hipona afirmà que l'enveja és "el pecat diabòlic per excel·lència. De l'enveja neixen l'odi, la difamació, la calúmnia, l'alegria causada pel mal del proper i el disgust causat per la seva prosperitat".[167]

Explicant la doctrina de l'Església sobre aquest manament, Kreeft cita a Sant Tomàs d'Aquino, qui va escriure que "un desig dolent només pot ser superat per un desig bo més fort".[176] A l'epístola als Filipencs, Sant Pau, després de llistar les seves qualificacions personals i fets terrenals com a jueu respectat, considerà tot allò com a "pèrdua, comparat amb la suprema grandesa del coneixement del Crist Jesús, el Senyor, per causa del qual vaig perdre totes les coses. Jo les considero com fems per poder guanyar a Crist i trobar-me en Ell."[178] Kreeft explica que l'ensenyança de l'Església sobre el desè manament és direccionat per aquesta actitud de Sant Pau vers els bens materials, denominada "pobresa d'esperit". Aquesta actitud humil i separada és una benaurança a ser viscuda, perquè, com afirmà Jesús, "què aprofitarà a l'home si guanya tot el món i perd l'ànima?" [179][180]

Notes [modifica]

  1. ↑ D'acord a A Catholic Dictionary, els Manaments van ser escrits directament per Déu a les taules de pedra que van ser dipositades a l'Arca de l'Aliança, formant el centre i cor del judaisme. Van ser donats més directament per Déu que en qualsevol altre part de la llei judaica, i van ser dipositats al lloc més sagrat, que ningú llevat del Summe Sacerdot podia entrar, i només un cop l'any.[49]
  2. ↑ L'Església Catòlica creu que està contínuament guiada per l'Esperit Sant i, per tant, no pot cometre cap error doctrinal.[62] La màxima autoritat doctrinal de l'església es basa en les decisions dels concilis ecumènics, que estan encapçalats pel Papa. [61]
  3. ↑ Els cristians jueus celebraven se Sabbat el darrer dia de la setmana i manteniren la memòria el darrer dia de la setmana la majoria dels manaments jueus sobre el Sabbat. Malgrat això, des dels primers segles, la majoria dels cristians gentils passaren a commemorar el primer dia de la setmana, considerant-se lliures de moltes de les restriccions de la llei jueva.
  4. ↑ Alguns defensors pro-avortament argumenten que, en el passat, l'Església distingia entre la interrupció d'un embaràs abans i després que el fetus presentés senyals de vida. Argumenten que Agustí d'Hipona acceptà el consell grec d'Aristòtil, escrivint que l'ànima humana no pot viure en un cos en gestació. Tomàs d'Aquino afirmava que el fetus no estava completament viu abans de presentar senyals de vida.[99] Alguns estudiosos no accepten aquestes interpretacions, afirmant que les seves declaracions no poden ser emprades per a justificar l'avortament a la societat d'avui, un cop ambdós condemnaren l'avortament als seus escrits.[100]
  5. ↑ El Catecismo de la Iglesia Católica usa las palabras "actos en el casamiento" y cita de Gaudium et Spes: "Los actos por los cuales los esposos se unen íntima y castamente son honestos y dignos; realizados de modo auténticamente humano, expresan y alimentan la mutua entrega por la cual se enriquecen uno al otro con alegría y gratitud."[126]
  6. ↑ La formulació del novè manament al Catecisme de l'Església Catòlica es casi idèntic al desè. A la seva explicació, el Catecisme afirma: Sant Joan distingeix tres espècies de cobdícia o concupiscència: la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida.[165][166] Segons la tradició catequètica catòlica, el novè manament prohibeix la concupiscència carnal; i el desè, la cobdícia dels bens aliens. [166] El Catecisme defineix la "concupiscència carnal" com un intens desig de la carn, un "impuls de l'apetit sensible, contrari als dictàmens de la raó humana" i "la revolta que la carn instiga contra l'esperit.[166] El desè manament, d'acord amb la interpretació de l'Església Catòlica, lluita amb totes les altres formes de la concupiscència. El Catecisme afirma que "el desè manament desdobla i completa el novè".[167]

Referències [modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Pottenger, p. 13
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Kreeft, pp. 201–203
  3. ↑ 3,0 3,1 Carmody, p. 82
  4. ↑ 4,0 4,1 O'Toole, p. 146
  5. ↑ 5,0 5,1 Hardon, pp. 1–9
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Schreck, p. 303
  7. ↑ «Catecisme de l'Església Catòlica», 1 de juny de 2009. [Consulta: 24 de agosto]. (castellà)
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Bast, p. 4
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Pelikan, p. 60
  10. ↑ 10,0 10,1 Bast, p. 3
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Brown, p. 79
  12. ↑ 12,0 12,1 «Catecisme de l'Església Catòlica», 1 de juny de 2009. [Consulta: 24 de agosto].(castellà)
  13. ↑ Kreeft, p. 202
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 DIEZ MANDAMIENTOS Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica N. 438 i 440 (castellà)
  15. ↑ DIEZ MANDAMIENTOS Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica N. 415 (castellà)
  16. ↑ 16,0 16,1 DIEZ MANDAMIENTOS Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica N. 200, 391 i 395 (castellà)
  17. ↑ DIEZ MANDAMIENTOS Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica N. 595 (castellà)
  18. ↑ Mt 19:16-21
  19. ↑ 19,0 19,1 Mt 22:37-40
  20. ↑ DIEZ MANDAMIENTOS Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica N. 434 i 437 (castellà)
  21. ↑ DIEZ MANDAMIENTOS Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica N. 420(castellà)
  22. ↑ PROFESIÓN DE LA FE N. 8, 9 i 120 (castellà)
  23. ↑ DIEZ MANDAMIENTOS N. 435(castellà)
  24. ↑ Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica. Segona Secció – Els Deu Mandaments
  25. ↑ 25,0 25,1 Ex 34:28
  26. ↑ Dt 4:13
  27. ↑ Dt 10:4
  28. ↑ Ex 20:1-7
  29. ↑ Dt 5:6-21
  30. ↑ Stapleton, "The Ten Commandments"
  31. ↑ Brown, p. 82
  32. ↑ Ex 24:18
  33. ↑ Ex 24:12
  34. ↑ Ex 31:18
  35. ↑ Ex 32:16
  36. ↑ Ex 20:22
  37. ↑ Ex 23:33
  38. ↑ Lc 2:22
  39. ↑ Col 2:14
  40. ↑ Col 2:14-16
  41. ↑ He 7:16
  42. ↑ Heb 7:19
  43. ↑ Sal 19:7
  44. ↑ El Llibre dels Esenis de Moisès (ספר Essene של מוזס) Secció, Història - היסטוריה-.
  45. ↑ Barry, p. 85
  46. ↑ Noble, p. 53
  47. ↑ Kreeft, p. 77
  48. ↑ Mt 5:20
  49. ↑ Addis; p. 195
  50. ↑ Bockmuehl, p. 15
  51. ↑ Bast, p. 6
  52. ↑ Aquinas, p. 293
  53. ↑ Ex 20:2-5
  54. ↑ Dt 5:6-9
  55. ↑ 55,0 55,1 Kreeft, p. 207
  56. ↑ 56,0 56,1 Kreeft, p. 205
  57. ↑ Schreck, p. 304
  58. ↑ Kreeft, p. 208
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 Kreeft, p. 209
  60. ↑ 60,0 60,1 «Catecismo de la Iglesia Católica», 1 de junio de 2009. [Consulta: 24 de agosto].
  61. ↑ 61,0 61,1 61,2 61,3 Schreck, p. 305
  62. ↑ Schreck, p. 16
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 «Catecismo de la Iglesia Católica», 1 de junio de 2009. [Consulta: 24 de agosto].
  64. ↑ Ex 20:7
  65. ↑ Dt 5:11
  66. ↑ Jn 8:58
  67. ↑ 67,0 67,1 Kreeft, p. 211
  68. ↑ 68,0 68,1 Benedicto XVI, pp. 143–145
  69. ↑ 69,0 69,1 «Catecismo de la Iglesia Católica», 1 de junio de 2009. [Consulta: 24 de agosto].
  70. ↑ Ex 20:8-11
  71. ↑ Dt 5:12-15
  72. ↑ 72,0 72,1 72,2 72,3 Stapleton, "Sunday"
  73. ↑ " orat. ", xxiii, cf." nación de anuncios. ", I, xiii;" Apolog. ", xvi
  74. ↑ Mc 2:27
  75. ↑ 75,0 75,1 Schreck, p. 306
  76. ↑ USCCB, pp. 366–367
  77. ↑ 77,0 77,1 77,2 77,3 77,4 77,5 77,6 «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 28 de agosto de 2011].
  78. ↑ Ex 20:12
  79. ↑ Dt 5:16
  80. ↑ Lc 2:51
  81. ↑ Mc 7:8-13
  82. ↑ Ef 6:1-3
  83. ↑ Benet XVI, p. 113
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 84,3 Kreeft, p. 217–219
  85. ↑ 85,0 85,1 Kreeft, p. 220
  86. ↑ Mt 12:46-50
  87. ↑ Benet XVI, p. 117
  88. ↑ Kreeft, p. 222
  89. ↑ 89,00 89,01 89,02 89,03 89,04 89,05 89,06 89,07 89,08 89,09 89,10 89,11 89,12 89,13 «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 28 d'agost de 2011].
  90. ↑ Ex 20:13
  91. ↑ Dt 5:17
  92. ↑ Mt 5:21-22
  93. ↑ 93,0 93,1 93,2 93,3 93,4 93,5 93,6 93,7 Schreck, pp. 310–312
  94. ↑ Kreeft, pp. 226–227
  95. ↑ Bayertz, p. 233
  96. ↑ Annas, p. 262
  97. ↑ «Faithful Citizenship, A Catholic Call to Political Responsibility», 2003. [Consulta: 28 de noviembre de 2008].
  98. ↑ Kreeft, p. 232
  99. ↑ Dern, Charles D.. «Catholic Politicians Don’t Understand Biology or Theology», 2008. [Consulta: 7 de mayo de 2009].
  100. ↑ Green, Lauren. «The Speaker Blew It! Nancy Pelosi and the Catholic Church on Abortion». Fox News [Consulta: 7 de mayo de 2009].
  101. ↑ Kreeft, p. 233
  102. ↑ 102,0 102,1 USCCB, pp. 392–393
  103. ↑ «Catecismo de la Iglesia Católica». [Consulta: 6 de octubre de 2011].
  104. ↑ Congregación de la Doctrina de la Fe, Instrucción Donum vitae, 2, 5: AAS 80 (1988) 93. Página consultada el 6 de octubre de 2011
  105. ↑ Congregación de la Doctrina de la Fe, Instrucción Donum vitae, 2, 4: AAS 80 (1988) 91. Página consultada el 6 de octubre de 2011
  106. ↑ Papa Juan Pablo II. «Evangelium Vitae». [Consulta: 24 de setiembre de 2011].; número 65.
  107. ↑ 107,0 107,1 107,2 107,3 Kreeft, p. 236
  108. ↑ Congregación para la Doctrina de la Fe, Declaración sobre la Eutanasia, 5 de mayo de 1980. Página consultada el 6 de octubre de 2011
  109. ↑ 109,0 109,1 109,2 109,3 Suris, Paul. «Church Teaching and the Death Penalty». [Consulta: 05/05/2009].
  110. ↑ 110,0 110,1 110,2 Avery Robert Dulles. abril de 2001. "Catholicism and Capital Punishment." First Things, 121.
  111. ↑ Vidmar, p. 150
  112. ↑ Peters, p. 112
  113. ↑ «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  114. ↑ Mt 5:21
  115. ↑ Mt 5:22-29
  116. ↑ 116,0 116,1 116,2 116,3 «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  117. ↑ Kreeft, p. 229
  118. ↑ Kreeft, p. 238
  119. ↑ 119,0 119,1 Kreeft, p. 237
  120. ↑ Mt 18:6
  121. ↑ 121,0 121,1 121,2 121,3 121,4 121,5 121,6 121,7 «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  122. ↑ Ex 20:15
  123. ↑ Dt 5:18
  124. ↑ Mt 5:27-28
  125. ↑ Kreeft, p. 244
  126. ↑ «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  127. ↑ «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  128. ↑ 128,0 128,1 128,2 Kreeft, p. 245
  129. ↑ Juan Pablo II, p. 123
  130. ↑ 130,0 130,1 número 2345. «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  131. ↑ 131,0 131,1 131,2 131,3 USCCB, pp. 405–406
  132. ↑ 132,0 132,1 132,2 132,3 132,4 132,5 132,6 números 2351-2356. «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  133. ↑ 133,0 133,1 133,2 133,3 133,4 133,5 133,6 133,7 Kreeft, pp. 247–248
  134. ↑ Kreeft, p. 246
  135. ↑ 135,0 135,1 135,2 135,3 135,4 números 2357–2359. «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  136. ↑ Schreck, p. 314
  137. ↑ Kreeft, p. 249
  138. ↑ USCCB, p. 405
  139. ↑ 139,0 139,1 139,2 139,3 USCCB, p. 408
  140. ↑ Mt 19:6
  141. ↑ 141,0 141,1 141,2 Gardella, pp. 10 13
  142. ↑ 142,0 142,1 142,2 142,3 142,4 142,5 142,6 Kreeft, p. 252
  143. ↑ Mt 5:32
  144. ↑ 144,0 144,1 Párrafo número 2383. «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 7 de abril de 2009].
  145. ↑ 145,0 145,1 «Frequently Asked Questions». Arxivat de l'original el 30 de mayo de 2008. [Consulta: 7 de abril de 2009].
  146. ↑ 146,0 146,1 146,2 146,3 146,4 146,5 146,6 146,7 146,8 números 2401–2463. «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  147. ↑ Mt 19:18
  148. ↑ Ex 20:15
  149. ↑ Dt 5:19
  150. ↑ 150,0 150,1 150,2 150,3 Kreeft, pp. 260–261
  151. ↑ Kreeft, p. 258
  152. ↑ Schreck, p. 317
  153. ↑ Papa Lleó XIII, Rerum Novarum (1891), Paràgraf 3
  154. ↑ Bokenkotter, p. 337
  155. ↑ 155,0 155,1 155,2 155,3 Kreeft, pp. 263–264
  156. ↑ 156,0 156,1 156,2 156,3 156,4 156,5 156,6 156,7 números 2464–2513. «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 29 de agosto de 2011].
  157. ↑ Ex 20:16
  158. ↑ Dt 5:20
  159. ↑ Mt 5:33
  160. ↑ Ro 3:4
  161. ↑ 161,0 161,1 Kreeft, p. 275
  162. ↑ 162,0 162,1 162,2 162,3 Schreck, pp. 318–319
  163. ↑ El Secreto de la Confesión, Exsurge Domini. Consultado el 16 de setiembre de 2011 Plantilla:Pr.
  164. ↑ Kreeft, p. 273
  165. ↑ Jn 2:16
  166. ↑ 166,0 166,1 166,2 166,3 166,4 166,5 166,6 números 2514–2533. «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 22 de setiembre de 2011].
  167. ↑ 167,0 167,1 167,2 167,3 167,4 167,5 número 2534–2557. «Catecismo de la Iglesia Católica», 1994. [Consulta: 22 de setiembre de 2011].
  168. ↑ Ex 20:17
  169. ↑ 169,0 169,1 Mt 5:28
  170. ↑ 170,0 170,1 170,2 170,3 170,4 Schreck, p. 320
  171. ↑ Mt 5:8
  172. ↑ 172,0 172,1 Kreeft, p. 255
  173. ↑ Ex 20:17
  174. ↑ Dt 5:21
  175. ↑ Mt 6:21
  176. ↑ 176,0 176,1 176,2 Kreeft, pp. 266–267
  177. ↑ Schreck, p. 321
  178. ↑ Fil 3:4-9
  179. ↑ Mr 8:36
  180. ↑ Kreeft, p. 268

Bibliografia [modifica]

  • Addis, William Edward. A Catholic Dictionary. Princeton University Press, 1884. 
  • Annas, George; Michael Grodin. The Nazi doctors and the Nuremberg Code. Oxford University Press, 1995. 
  • Aquinas, Tomàs; T. C. O'Brien. Virtues of Justice in the Human Community. Cambridge University Press, 2006. 
  • Barry, Rev. Msgr. John F. One Faith, One Lord: A Study of Basic Catholic Belief. Gerard F. Baumbach, Ed.D, 2001. 
  • Bast, Robert James. Honor your fathers. Brill Publishers, 1997. 
  • Bayertz, Kurt. Sanctity of Life and Human Dignity. Springer, 1996. 
  • Benet XVI, Papa. Jesús de Nazaret. Doubleday, 2008. 
  • Bokenkotter, Thomas. A Concise History of the Catholic Church. Doubleday, 2004. 
  • Bockmuehl, Klaus. The Christian Way of Living: An Ethics of the Ten Commandments. Regent College Publishing, 1994. 
  • Brown, William P. The Ten commandments. Westminster John Knox Press, 2004. 
  • Carmody, Timothy R. Reading the Bible. Paulist Press, 2004. 
  • Gardella, Peter. Innocent ecstasy. Oxford University Press, 1985. 
  • Hardon, John. A Treasury of Catholic Wisdom. Ignatius Press, 1987. 
  • Kelly, David F. Contemporary Catholic Health Care Ethics. Georgetown University Press, 2004. 
  • Kreeft, Peter. Catholic Christianity. Ignatius Press, 2001. 
  • Noble, Thomas; Strauss, Barry. Western Civilization. Houghton Mifflin Company, 2005. 
  • O'Toole, James M. Habits of Devotion: Catholic Religious Practice in Twentieth-Century America. Cornell University Press, 2005. 
  • Pelikan, Jaroslav. The Christian tradition. University of Chicago Press, 1971. 
  • Joan Pau II, Papa. Crossing the Threshold of Hope. Alfred A. Knopf, Inc, 1995. 
  • Peters, Edward. Inquisition. University of California Press, 1989. 
  • Posner, Richard. Sex and Reason. Harvard University Press, 1994. 
  • Pottenger, John. Reaping the Whirlwind. Georgetown University Press, 2007. 
  • Schreck, Alan. The Essential Catholic Catechism. Servant Publications, 1999. 
  • Steinberg, Avraham. Encyclopedia of Jewish Medical Ethics. Feldheim Publishers, 2003. 
  • United States Conference of Catholic Bishops (USCCB, Conferència Episcopal dels Estats Units). United States Catechism for Adults. USCCB Publishing, 2008. 
  • Vidmar, John. The Catholic Church Through the Ages. Paulist Press, 2005. 


Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Doctrina_catòlica_sobre_els_Deu_Manaments&oldid=11638807»