Doktor Faust

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El doctor Faust
Títol original: Doktor Faust
Llengua original: alemany
Música: Ferruccio Busoni
Llibret: Ferruccio Busoni
Font literària: Doctor Faustus de Christopher Marlowe
Actes:
Estrena: 21 de maig de 1926
Teatre: Sachsiches Staatstheater de Dresden
Personatges:

El poeta (personatje parlat)
Doktor Faust (baix)
Wagner el seu servent, després Rector Magnífic (baix)
Mefistòfeles: primer un home vestit de negra, després un monjo, herald, capellà major, correu, vigilant de nit (tenor)
el duc de Parma (tenor)
la duquessa de Parma (soprano)
el mestre de cerimònies (baix)
el germà de la noia, soldat (baix)
un sots-tinent (tenor)
tres estudiants de Cracòvia (tenors i 2 baixos)
teòleg (baix)
jurista (baix)
savi en ciències naturals (baríton)
sis estudiants de Wittenberg (4 tenors, 2 barítons)
cinc veus d'esperits: Gravis (baix)
Levis (baix)
Asmodus (baríton)
Belzebú (tenor)
Megaros (Tenor)
tres veus femenines (soprano-mezzosoprano-contralt
aparicions (personatge mut)
un estol de dimoniets amb forma de faunes, Salomó d'Israel i la reina de Saba, Samsó i Dalila i una esclava negra, Joana i Salomé, així com un botxí, Helena, un jove nuu, un infant, sis soldats, cortesans, caçadors, estudiants catòlics i luterans, vilatans (cor).

Doktor Faust és una òpera de Ferruccio Busoni, amb llibret del mateix autor basat en Doctor Faustus de Chirstopher Marlowe. S'estrenà al Sachsiches Staatstheater de Dresden el 21 de maig de 1926.

Argument[modifica | modifica el codi]

L'acció ocorre a Wittenberg i Parma a finals de l'Edat Mitjana.

Pròleg I
Faust experimenta en va intentant assolir poders màgics. Tres estudiants de Praga li porten el llibre de màgia Clavis Astartis Magica, el qual li ha de donar les explicacions necessàries per a poder entrar en contacte amb les forces sobrenaturals.
Pròleg II
El llibre de màgia ajuda en Faust a aconseguir un servent dels inferns, Mefistòfil, que sap com complaure'l. En prova del seu poder, mata als creients a la porta de la casa del savi. En sonar les campanades de Pasqua, Faust signa un pacte amb el diable, segons el qual aquest ha de complir tots els desitjos de Faust i a canvi rebre la seva ànima quan arribi l'hora.
Intermezzo
En la catedral de Wittenberg, un soldat implora a Déu que li mostri l'ignominiós home que ha seduït la seva germana i que la portat al suïcidi. Faust n'és testimoni i vol que el soldat es torni inofensiu. Llavors, uns homes armats assalten la casa de l'amo i maten al soldat en prendre'l pel suposat assassí del seu capità.

Peça principal[modifica | modifica el codi]

Quadre I. El duc de Parma ha invitat a lla seva boda en Faust, que s'ha fet famós com a mag. Amb l'ajuda de Mefistòfil, Faust impressiona els invitats a la festa, sobretot a la duquessa, amb una demostració de les seves habilitats. Converteix el dia en nit i fa que apareguin, a petició dels invitats, personatges bíblics. La duquessa resta a mercès de Faust i el segueix irremissiblement, mentre que Mefistòfil, en la figura del capellà major, apaivaga al duc.

Quadre II. En una taverna de Wittenberg, Faust es veu embolicat en una baralla entre estudiants protestants i catòlics. Després que els bel·ligerants s'han tranquil·litzat, volen conèixer les experiències de Faust amb les dones. Aquest se'n recorda del seu amor per la duquessa. Mefistòfil apareix amb la notícia de la mort de la seva antiga estimada i porta el seu <últim record>; un infant acabat de néixer mort. El diable converteix al nen mort en un feix de palla i fa aparèixer d'entre les flames la representació ideal d'una dona: la bella Helena. Faust pretén tocar la figura, però aquesta s'esvaeix. En aquest moment, Faust beslluma el caràcter transitori de la vida i la manca de sentit del seu quefer. Li ve a la memòria records de la infantesa i sent la necessitat d'una nova oportunitat. Tres estudiants de Praga li anuncien la seva propera mort com enviats de l'infern.

Quadre III. Una nit d'hivern. Diversos estudiants celebren el nomenament de Wagner, antic servent de Faust, com a Rector Magnífic. Faust ha retornat a la seva vila nadiua i descobreix en les escales de la seva antiga residencia a una captaire amb un infant que no és altra que una aparició de la duquessa. Ella li entrega l'infant mort. Desesperat, Faust s'apressa vers la catedral, però el soldat mort se l'interposa. Això no obstant, assoleix, el crucifix, però no recorda com resar. Mefistòfil converteix la imatge del crucificat en la visió fantasma d'Helena. En el moment de la seva mort, Faust entrega la seva ànima al infant mort, i en el seu lloc apareix un noi jove. Mefistòfeles, en arribar, troba les despulles de Faust.

Obra mestra de Busoni[modifica | modifica el codi]

Un dels molts pòsters que s'han fet envers Faust
« <Des de la infància una obra m'ha apassionat,/
en la que el diable hi té quelcom a dir.>
»

(Del pròleg de Busoni [en vers] per l'òpera, 1922.) Busoni es definí a si mateix com a coneixedor del caràcter <fàustic> i fou influenciat per la Simfonia Faust de Franz Liszt. Ja el 1906 pensà a posar-li música a la història de Faust, volgué escriure junt al poeta Gabriele d'Annunzio una òpera sobre Leonardo da Vinci, al que considerava el <Faust italià>. Entre 1910 i 1914 va escriure un llibre i es va mantenir ocupat en la composició fins a la seva mort, seguint per això les directrius de la seva estètica operística, representades tant en els seus escrits com teòricament.

« <L'escenari mostra els gests de la vida,/
la falsedat resta gravada en el seu front;.../
i si vosaltres us burleu d'ell com a realitat,/
aquest s'obliga a la seriositat, tractada com un pur joc,/
...Així es representa la meva obra, viva,/
però el seu origen de guinyol es manté intacte.
»

Busoni no pretenia que el transcurs de l'acció fos continu, sinó que deixava molt espai lliure per la música. No fou el Faust de Johann Wolfgang von Goethe, sinó la versió popular per a marionetes del Doktor Faust la que serví de base per la seva obra. Composicions pròpies ja existents combinaren amb altres de noves, per accentuar el significat propi formal de la música i no fer-la esclava de la paraula i de l'escena. Segons Busoni

« L'obra engendrarà una escola,/
que seguirà madurant fèrtil durant dècades
»
— de l'epíleg de Busoni per l'òpera, 1922

. Amb el temps es demostrà que aquesta profecia era una il·lusió, ja que l'òpera no passà a formar part dels estudis clàssics. Però els conceptes estètics de Busoni tindrien repercussió tant en el neoclassicisme com en les anti-òperes de finals del segle XX (els misteris i happening, que mesclen esdeveniments escènics, de Kagel, Ligeti, Stockhausen i d'altres).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]